Dylan i el Sud

La Universitat de Mississippi farà l'any vinent un curs sobre Bob Dylan i el Sud dels Estats Units. Mesos enrere vaig poder visitar el Sud per primer cop, i vaig tancar la ruta amb dos concerts de Dylan a Memphis. Va ser una de les experiències de la meva vida. Perquè l'obra de Dylan és en bona part conseqüència de tot el que vaig veure pel camí, i perquè el paisatge dels Estats Units ja no s'entén sense Dylan.

Les tombes de Johnny Cash, Little Richard, Jerry Lee Lewis i Sonny Boy Williamson II, l'autopista 61, els trens de mercaderies, el Ryman Auditorium, el museu de Hank Williams, el bressol de Jimmie Rodgers i la mansió d'Elvis Presley. Tot, absolutament tot, portava inequívocament cap a Rough and Rowdy Ways. I ara mateix donaria el que fos per poder assistir a aquest curs.

Una dada: el primer cop que Dylan va anar a Mississippi ho va fer juntament amb Pete Seeger i Theodore Bikel per donar suport al moviment pels Drets Civils. Van actuar en un camp de cotó, i després Dylan va tocar a l'exterior d'una oficina de l'Student Nonviolent Coordinating Committee (SNCC) a Greenwood, la ciutat on havia mort Robert Johnson.

El calendari marcava 1963, al cap d'un any tres activistes d'aquell moviment van ser assassinats als afores de la localitat de Philadelphia, també a Mississippi –Alan Parker va narrar aquests fets de forma magistral a "Mississippi Burning"–. Ha plogut molt des d'aleshores, però en aquell moment Dylan, Seeger i Bikel s'estaven jugant literalment les seves pròpies vides.

Irene Cara (1959-2022)

IRENE CARA
(1959-2022)

Aquell sintetitzador marca de la casa Giorgio Moroder, sumat a la veu poderosa d'Irene Cara. Combinació guanyadora i una cançó, "Flashdance... What a Feeling", que va omplir les pistes de ball de mig món la primavera de 1983, esdevenint un dels grans himnes de la música disco de la dècada dels 80. La peça central de la pel·lícula "Flashdance", estrenada aquell mateix any, la història d'una jove que perseguia el somni de ser ballarina en un món hostil –la va dirigir Adrian Lyne amb Jennifer Beals al capdavant del repartiment-.

Cara també havia cantat quatre anys abans el tema central –de títol homònim- d'una altra cinta amb la dansa com a fil conductor, "Fame" (1980), d'Alan Parker, que ella mateixa havia protagonitzat. Recordada sobretot per aquestes dues peces, va seguir activa en dècades posteriors tant en l'àmbit del cinema –i de la televisió, on també va fer nombroses interpretacions- com en el de la música, encapçalant ja en ple segle XXI el grup Hot Caramel. Ens ha deixat a l'edat de 63 anys.

Alan Parker (1944-2020)

ALAN PARKER

(1944-2020)

Se n'ha anat Alan Parker, i amb ell una manera d'entendre el cinema. La seva filmografia inclou títols tan essencials com "Midnight Express" (1978), "Fame" (1980) o "The Commitments" (1991), però els esdeveniments dels darrers mesos han fet ressonar especialment "The Wall" (1982) i les seves alertes al voltant del totalitarisme, a més de la ferida encara oberta que suposa el racisme als Estats Units i que el cineasta britànic va retratar a "Mississippi Burning" (1989).

El virus de la por

Bob Geldof en un fotograma de 'The Wall' (1982), d'Alan Parker.

Personalment no és el virus el que m'inquieta, sinó observar la manera com s'està gestionant (i alimentant) la por de la gent. M'inquieta, molt, veure que en qüestió de dies hem passat d'assumir que el coronavirus és menys letal que la grip comuna (o que les aigües del Mediterrani, tal i com va apuntar algú amb tota la raó del món), a assumir de forma totalment acrítica el discurs d'unes autoritats que, com de costum quan van mal dades, han acabat traslladant al ciutadà bona part d'una responsabilitat que elles mateixes no van assumir quan tocava (i no, dient això no pretenc banalitzar la situació ni buscar culpables de res: crec que qui em vulgui entendre ho farà de seguida).

M'inquieta comprovar tot el que pot arribar a desencadenar un virus estadísticament inofensiu, i provar d'imaginar-me en quin escenari ens trobaríem ara mateix si el seu potencial letal fos un altre. Però sobretot m'inquieta tornar a constatar com de fàcil és posar la por al cos de tota una població. I com una vegada més ha estat el virus de la por, i no pas cap altre, el que ens ha acabat convertint a tots en un ramat. I és així, des d'aquest confinament que en realitat no acaba de ser un confinament (siguem també conscients d'això, sisplau), com un tema musical i unes imatges de fa quatre dècades –"Is There Anybody Out There?" de Pink Floyd i "The Wall" d'Alan Parker- tornen a cobrar tot el sentit del món.

40 anys de "The Wall"

Quatre dècades es commemoren avui de la publicació del que alguns consideren com l'últim gran disc de Pink Floyd i d'altres directament assenyalen com el debut en solitari d'un Roger Waters que es va fer amb el control total de la banda durant la gravació del disc. Sigui com sigui, "The Wall" (1979) va suposar un punt i a part en les trajectòries de l'un i dels altres des del moment en què les coses mai tornarien a ser les mateixes a l'òrbita del quartet, tant a nivell humà –el distanciament entre Waters i la resta del grup- com artístic –qualsevol referència publicada des d'aleshores per la marca Pink Floyd es considera com una obra menor al costat del plàstic que ens ocupa, malgrat haver-n'hi que mereixerien com a mínim una revisió-.

"The Wall" és un dels àlbums dobles per excel·lència de la història de la música pop, el primer títol que a molts sol venir-los (venir-nos) al cap quan es parla de discos conceptuals, i sobretot una dels capítols que millor il·lustren la voluntat del rock de transcendir la dimensió exclusivament musical per a esdevenir un llenguatge multidisciplinari en ell mateix. Gairebé una trentena de pistes repartides en dues cares, emmrcades en una caràtula minimalista dissenyada per Gerald Scarfe –autor també de les il·lustracions de l'interior-, i un arc argumental que explorava conceptes com la soledat, l'aïllament, la bogeria o el totalitarisme a partir d'una història que Alan Parker portaria al cinema al cap de tres anys.