Andy Fairweather Low invoca els astres del blues

ANDY FAIRWEATHER LOW
Palau Sant Jordi, Barcelona

10 de maig de 2026

Ni més ni menys que Andy Fairweather Low va escalfar l'ambient del Palau Sant Jordi, ahir al vespre abans d'aquell concert d'Eric Clapton que bona part dels presents recordaran durant molt de temps. Un d'aquells noms que solen figurar a peu de pàgina quan entren als grans recintes, però en tot cas un il·lustre veterà que pot explicar moltes coses a qui les vulgui escoltar. Molt més que un simple aperitiu, la seva actuació en condició d'artista convidat.

Més enllà d'haver encapçalat els entranyables Amen Corner durant la segona meitat dels 60, més enllà de la seva carrera com a músic de gira i de sessió –en dècades passades l'havíem pogut veure en aquell mateix escenari acompanyant a Roger Waters i al propi Clapton–, Fairweather Low pot presumir d'una trajectòria solista que mai ha acabat d'alçar el vol, però tampoc ha deixat de tenir consistència.

L'últim capítol, oportunament titulat "The Invisible Bluesman" (2025), és una col·lecció de versions molt ben triades i executades de clàssics del blues i del rock'n'roll. No el va citar ahir a la nit, encapçalant una d'aquelles bandes que farien patxoca als clubs del Soho londinenc, però en va invocar l'esperit amb una selecció de títols aliens que van fer dialogar llenguatges com els del jazz, el rhythm & blues, el country o el primer rock'n'roll.

Va enllaçar el "Tequila" dels Champs amb el tema de Peter Gunn i "Apache" dels Shadows. Va elogiar a Bob Dylan abans de rebaixar les revolucions de "Don't Think Twice, It's All Right". I va acostar-se a l'església amb l'espiritual "Will the Circle Be Unbroken" de la Carter Family. Potser se li podia haver demanat més material propi, qui sap si alguna cita a Amen Corner –de vegades encara recupera "(If Paradise Is) Half as Nice"–. És clar que només va disposar de mitja hora de rellotge per desplegar el repertori. De la qual va treure profit, d'això no n'hi ha cap dubte.

'Dark Side' en acústic

Roger Whipp i la seva banda, en directe a la biblioteca Armand Cardona.

Sempre dic que un dels secrets de "The Dark Side of the Moon" és que bona part del seu repertori, amb tota la seva complexitat, es pot tocar amb una guitarra acústica o un piano, i segueix funcionant perfectament si l'intèrpret hi posa ganes –d'acord, sempre hi ha una excepció que confirma la regla i en aquest cas és aquell 'Dark Side Redux' que Roger Waters es va treure de la màniga ara fa un parell d'anys, ningú sap ben bé a sant de què–.

Una idea que Roger Whipp i la seva banda van refermar ahir a la tarda, reinterpretant part del cançoner de Pink Floyd a la Biblioteca Armand Cardona Torrandell de Vilanova i la Geltrú, després de la xerrada d'un servidor sobre l'obra magna dels britànics. Personalment, encara em ronda pel cap aquella hipnòtica lectura de "Brain Damage" a dues guitarres i harmònica. Gràcies a tots els que hi vau ser, i a la biblioteca per haver obert un espai on es va a parlar de música..

Shine On You Crazy Diamond

Remember when you were young, you shone like the sun

Shine on you crazy diamond

(Roger Waters / Pink Floyd)

Granollers, gener de 2025.

Parlant de "The Dark Side of the Moon" a Vic

Ahir vaig anar a parlar de Pink Floyd i el seu "The Dark Side of the Moon" a la Biblioteca de Pilarin Bayés Vic. Va ser un plaer, però sobretot va ser un gustàs assistir al col·loqui que va sorgir de forma espontània durant la recta final final de la sessió.

Entre els presents n'hi havia que s'havien comprat aquest disc quan va sortir el 1973, i que des d'aleshores no han deixat d'escoltar-lo. També gent molt jove (adolescents), que tot i haver-lo descobert fa relativament poc ja se'l sap pràcticament de memòria.

Ahir em van venir a escoltar persones que saben molt més que jo de Pink Floyd i de rock progressiu –algú fins i tot em va recriminar amablement que no hagués fet servir l'etiqueta rock simfònic-. Escoltant-los jo a ells, vaig poder aprendre unes quantes coses que no sabia, i això no té preu. L'agraïment, per tant, és doble.

També hi va haver tres persones que van aixecar la mà quan vaig preguntar si a algú li agradava la regravació de "The Dark Side of the Moon" que Roger Waters es va treure de la màniga ara fa un parell d'anys. Eren tres de trenta, però també eren les tres primeres persones que he conegut a qui agrada aquest experiment.

Una d'elles em va convèncer per donar-li una altra oportunitat a "The Dark Side of the Moon Redux". Ho estic fent ara mateix, i em segueix semblant una cosa infumable. Però admeto que aquest "Breathe" minimalista m'entra millor avui que quan el vaig escoltar per primer cop. Qui sap, potser al final li acabaré trobant la gràcia a l'artefacte de torn.

Jim Ladd (1948-2023)

JIM LADD
(1948-2023)

"There goes the last DJ / Who plays what he wants to play / And says what he wants to say, hey hey hey / And there goes your freedom of choice / There goes the last human voice / There goes the last DJ". Ho cantava Tom Petty a la peça que titulava "The Last DJ" (2002), el seu onzè àlbum amb els Heartbreakers. Una cançó que es podia entendre com un crit de resistència davant del corporativisme creixent de la indústria del disc, i que s'inspirava en la figura del disc jockey radiofònic Jim Ladd.

Veterà d'un ofici que havia començat a practicar durant la segona meitat de la dècada dels 60, Ladd va ser un dels últims disc jockeys nord-americans que seleccionaven la música que sonava als seus programes –una pràctica que la majoria d'emissores comercials han anat erradicant de les seves graelles-. "Well you can't turn him into a company man / You can't turn him into a whore / And the boys upstairs just don't understand anymore", començava dient la lletra de "The Last DJ".

Ladd va treballar en emissores com KLOS, KMET o Sirius XM. El 1987 va ser la veu del disc jockey de l'àlbum conceptual "Radio K.A.O.S.", de Roger Waters. Ens ha deixat a l'edat de 75 anys. "Well some folks say they're gonna hang him so high / 'Cause you just can't do what he did / There are some things you just can't put in the minds of those kidsAs we celebrate mediocrity all the boys upstairs want to see / How much you'll pay for what you used to get for free", afegia la cançó de Tom Petty. Uns versos d'allò més profètics.

80 anys amb Roger Waters

Waters durant una actuació a Milà el març passat - Foto Kate Izor.

Avui toca felicitar a Roger Waters, que celebra el seu 80è aniversari immers en una mastodòntica gira mundial de comiat però encara en plena forma. Ho vam poder comprovar el mes de març passat durant el seu pas pel Palau Sant Jordi de Barcelona. Apoteòsic repàs a un dels repertoris més canònics de la música contemporània, que enllaça els dies daurats de Pink Floyd amb una composició recent –i per ara només oficialitzada en directe-, "The Bar", on el britànic presumeix d'una envejable maduresa.

A tot això cal sumar-hi la regravació de "The Dark Side of the Moon" (1973) que té previst publicar de forma imminent i que de ben segur farà aixecar polseguera. Calia retocar un dels àlbums més capitals de tots els temps? La resposta la sabrem quan n'escoltem el resultat. De moment n'ha avançat dues peces a través de les plataformes digitals, un "Time" de textures boiroses i oníriques, i un "Money" amb un fort regust de blues ressacós. Com qui no ha vingut a substituir el producte original sinó a reinterpretar-lo des de la perspectiva que atorga tota una vida.

Roger Waters, superlatiu i sense pèls a la llengua

ROGER WATERS

Palau Sant Jordi, Barcelona

21 de març de 2023

La que s'ha anunciat com la gira de comiat de Roger Waters desembarcava la nit passada al Palau Sant Jordi coincidint pràcticament amb dues dates assenyalades. D'entrada, el quarantè aniversari de "The Final Cut" (1983), l'últim àlbum de Pink Floyd amb Waters encara a bord, que es commemorava ahir mateix. De l'altra, els vint anys de la invasió de l'Iraq per part d'una coalició internacional encapçalada pels Estats Units –amb l'Estat espanyol com a soci i aliat estratègic-, les (desastroses) conseqüències humanitàries i geopolítiques de la qual arriben fins als nostres dies –la commemoració havia tingut lloc abans d'ahir-.

Per "The Final Cut" hi va passar gairebé de puntetes, sense mencionar l'efemèride i lliurant-ne tan sols una peça, "Two Suns in the Sunset", el missatge apocalíptic de la qual ressona més que mai quan la cursa armamentística i la lògica de blocs a escala global fan revifar tensions que no s'havien vist des del final de la Guerra Freda. Tampoc es va referir explícitament a la invasió de l'Iraq, però moltes de les imatges que es van projectar en pantalla durant el concert tenien a veure amb tot allò que se n'ha derivat, des de vídeos d'assassinats selectius perpetrats per drons del Pentàgon, fins a un muntatge audiovisual que titllava literalment de criminals de guerra als set últims presidents nord-americans.

La càrrega política és una de les constants de This Is Not a Drill, una gira amb què Waters diu adéu als escenaris amb 79 anys molt ben portats a l'esquena, però sobretot parla sense embuts i sense importar-li a qui pugui molestar. I és clar, es pot estar d'acord o no amb les seves opinions i declaracions públiques –i jo, personalment, discrepo en més d'un punt-. Però quan la majoria sembla haver optat per arronsar-se –ja sigui per no ofendre a ningú, o bé per no perdre determinats patrocinis-, és d'agrair que algú del seu nivell i amb el seu estatus es mulli, i ens vingui a recordar de tant en tant quin és l'estat de les coses en aquest món que, ens agradi o no, ens toca habitar.

LA VIGÈNCIA D'UN CANÇONER CANÒNIC

A nivell musical, el fil conductor del concert –gairebé tres hores de repertori, dividides en dos blocs separats per una breu mitja part- va ser el cançoner de Pink Floyd. Peces compostes fa més de quatre dècades –o de cinc, en el cas de la segona cara de "The Dark Side of the Moon" (1973), que va sonar sencera-, que no tan sols no han envellit en absolut, sinó que segueixen adreçant el temps present com si s'haguessin compost avui mateix. De l'alienació creixent en plena era digital ("Comfortably Numb") a la rigidesa de certs marcs teòrics (la segona i la tercera part d'"Another Brick in the Wall"), passant per l'estigma de la salut mental ("Brain Damage"), el totalitarisme ("In the Flesh"), la mentalitat de ramat ("Sheep"), els excessos del sector financer ("Money") o l'escalada bel·licista (la citada "Two Suns in the Sunset").

Tres quarts del mateix es pot dir del catàleg solista de Waters, del qual va alternar perles pretèrites com "The Powers that Be" o "The Bravery of Being Out of Range" amb encerts recents com "Déjà Vu" o l'encara flamant "The Bar". Val la pena destacar aquesta última, una melodia crepuscular que per moments pot recordar al Dylan de les passades dues dècades –l'autor va confessar que dos dels versos s'inspiren en "Sad Eyed Lady of the Lowlands"-. També l'evocació dels bars com aquells entorns segurs on un pot parlar de qualsevol cosa i expressar qualsevol opinió sense por de ser jutjat. En el cas de Waters, això equival a un lloc on poder exposar lliurement certes idees controvertides que li han valgut crítiques ferotges de detractors com el seu excompany David Gilmour, però també on escoltar a qui pensi en sentit contrari –així ho va donar a entendre, en un gest que l'honra-.

Menció a part va valer el repàs a "Wish You Were Here" (1979), amb "Have a Cigar", la peça titular i una emocionant "Shine On You Crazy Diamond", aquesta tercera despatxada sota l'atenta mirada d'un etern Syd Barrett projectat a les pantalles que presidien l'escenari. També van desfilar per les projeccions Nick Mason i Richard Wright. A Gilmour en canvi no se'l va veure, però Waters li va dedicar sense citar-lo un contundent "Fuck Antisemitism" escrit amb lletres prou grans per no caber en cap tuit enverinat –com, per exemple, el que el guitarrista de Pink Floyd li havia dedicat setmanes enrere a l'autor de "The Wall" (1979)-. Com qui vol respondre una provocació sense deixar lloc a cap mena de dubte, però sobretot quedant-se ben a gust.

LA POSADA EN ESCENA

Seria poc acurat parlar d'un concert com el d'ahir sense referir-se a una posada en escena superlativa en tots els sentits. Un escenari de 360º situat al bell mig de la pista del pavelló, presidit per enormes pantalles on es projectaven sofisticats muntatges audiovisuals perfectament coordinats amb l'execució del repertori. Jocs de llums làser que dibuixaven formes impossibles a dins del buit –com ara una successió de triangles inspirada en la caràtula de "The Dark Side of the Moon"-. I fins i tot drons amb forma d'ovella i de porc sobrevolant el respectable. Es pot demanar res més? Doncs sí, aquell Quadraphonic Sound marca de la casa, capaç de fer sonar aquesta enorme llauna de sardines que és el Sant Jordi com si fos un auditori fet a mida d'un audiòfil. A destacar també una banda excepcional formada per nou músics amb trajectòries tan contrastades com les de Jonathan Wilson (guitarra i veu), Dave Kilminster (guitarra i veu) o Joey Waronker (bateria).

Sota la mirada de Syd Barrett.

Una ovella sobrevolant el respectable.

Mig segle de "The Dark Side of the Moon"

Devia tenir 12 o 13 anys el primer cop que vaig escoltar "The Dark Side of the Moon" (1973), amb tota probabilitat l'obra magna de Pink Floyd –i, sí, de Roger Waters-. El suport era una vella cinta de cassette que m'havia deixat un amic del meu pare, convençut que m'agradaria el que hi escoltaria. I ho va encertar. Em va agradar, però també em va desconcertar (en el millor sentit). Perquè ja poden haver passat anys i dècades des de la seva publicació, però descobrir una obra d'aquestes dimensions quan un té 12 o 13 anys implica obrir la porta a tot un univers de sensacions no només desconegut sinó a priori inconcebible.

No havia escoltat res que s'hi assemblés quan el vaig fer sonar per primer cop –i això que a casa ja hi teníem "The Wall" (1979) en vinil-. I, ben pensat, mai més he tornat a escoltar res d'igual. Al cap d'alguns anys, quan tot just n'acabava de fer 17, vaig invertir diners que tenia estalviats en una còpia en cd del mateix àlbum. La vaig comprar en una disqueria del carrer Tallers de Barcelona que ja no existeix, i des d'aleshores no m'ha abandonat mai –ni jo a ella-. No és un disc que punxi gaire sovint a aquestes alçades –tot i que cau com a mínim un cop a l'any-, però sempre que l'escolto m'asseguro d'haver aturat prèviament qualsevol altra cosa que estigui fent.

PUNT I A PART

Es commemora avui mig segle de la publicació de "The Dark Side of the Moon". Un àlbum que no tan sols defineix en bona mesura la carrera del(s) seus(s) autors(s), sinó que marca un punt i a part en la cadena evolutiva del rock progressiu, també un abans i un després en la història del rock. Si aquest darrer gènere –amb totes les seves infinites variants- no es podria entendre sense el plàstic que ens ocupa, és inevitable trobar encara els traços de l'obra capital dels Floyd en discursos com els de Radiohead, Wilco o bona part d'allò que es va anomenar post-rock. Un dels àlbums més influents de tots els temps i, contràriament al que sol passar en aquests casos, també un dels més venuts –els rècords de vendes que ha batut són astronòmics, i una vegada es va arribar a calcular que podia haver-n'hi com a mínim un exemplar a cada llar del Regne Unit-.

Parlem d'una desena de pistes que segueixen transitant les rutes experimentals que havien definit els llançaments previs de la banda, però alhora acaben d'arrodonir-se amb una dosi extra de sentit melòdic. Tot plegat fa de títols com "Breathe (In the Air)", "Time", "Money" o "Brain Damage" autèntics himnes que han sobreviscut a modes, corrents, tendències i altres variables –part del seu secret, el fet de poder-se tocar tots ells amb una guitarra acústica malgrat totes les seves capes de sofisticació i superlativa producció-. Per contra, peces com la claustrofòbica i hipnòtica "On the Run" mantenen en primer terme l'esperit més explorador del quartet britànic –al costat de Waters, els eterns David Gilmour, Nick Mason i Richard Wright, amb el suport de músics de sessió com les cantants Doris Troy i Clare Torry, qui va enregistrar l'icònic solo vocal de "The Great Gig in the Sky"-.

A nivell conceptual, "The Dark Side of the Moon" aborda temàtiques que van dels aspectes més foscos de la condició humana fins a la reflexió al voltant del pas del temps, passant per la mortalitat, la cobdícia, el consumisme, l'aïllament o la malaltia mental –la banda encara tenia molt present a Syd Barrett-. Les deu peces de l'àlbum es divideixen en dos blocs de música ininterrompuda, un per cada cara del disc de vinil, que si bé no formen arcs estrictament temàtics sí que enllacen els diferents conceptes que tracta el conjunt de l'enregistrament. També és icònica la imatge de la caràtula, un raig de llum refractat a través d'un prisma, creació de l'equip d'Hipgnosis, col·laborador habitual del grup. Un embolcall fet a la mida d'una obra essencial com ella sola.

FOC CREUAT ENTRE WATERS I GILMOUR

Malauradament, la commemoració del 50è aniversari de "The Dark Side of the Moon" es produeix enmig de l'enèsim foc creuat entre Waters i Gilmour. El segon ha arribat a titllar el primer d'antisemita –via Twitter-, unes acusacions que no són noves i que li han costat a Waters la cancel·lació del concert que tenia previst oferir a Frankfurt el mes de maig vinent. Sincerament, la suspensió d'un concert de Waters amb el pretext d'un suposat antisemitisme em sembla tan absurda com el boicot que el músic promou contra Israel –com si tots els habitants d'aquest país tinguessin la culpa d'allò que fa el seu govern-. Ja se sap, vivim en temps de disparar abans de preguntar –o de reflexionar-. I així ens està anant.

Al marge de l'opinió que ens puguin merèixer certs posicionaments i manifestacions públiques de Waters –i personalment trobo bastant incoherent el seu suport a la causa palestina mentre s'oblida de conflictes com el del Sàhara Occidental, però mai el titllaria d'antisemita per denunciar els abusos de l'estat d'Israel contra el poble palestí-, em sembla just recordar que la seva present gira –la de comiat, segons va anunciar ell mateix- brinda un repàs en primera persona a un dels repertoris més canònics de la música del nostre temps. El dia 21 d'aquest mateix mes de març en donarà bona fe al Palau Sant Jordi de Barcelona. Es recomana anar-hi sense prejudicis i amb moltes ganes de reviure una experiència única.

50 anys de "The Madcap Laughs"

El debut discogràfic de Syd Barrett al marge de Pink Floyd sol contemplar-se com un dels paradigmes d'allò que entenem per discos maleïts. Una percepció parcialment errònia, tenint en compte que va arribar a situar-se entre els 40 plàstics més venuts al Regne Unit la setmana del seu llançament, però no del tot equivocada tenint en compte les circumstàncies vitals del seu autor: expulsat de la banda que ell mateix havia creat a causa d'un comportament erràtic que l'acabaria convertint en un dels grans ídols caiguts de la música pop.

Sigui com sigui, "The Madcap Laughs" (1970) suposa en certa manera –i molt més que qualsevol artefacte mai enregistrat pels propis Floyd- la continuació lògica d'aquell "The Piper at the Gates of Dawn" (1967) que havia posat les bases del rock psicodèlic entès des d'una perspectiva britànica. Un plàstic que segueix explorant les coordenades més àcides de la música pop, flirtejant amb llenguatges com el folk i a partir d'una estètica que ara anomenaríem lo-fi en contraposició a les estructures progressives i a les produccions grandiloqüents dels seus excompanys.

Val a dir que tant Roger Waters com sobretot David Gilmour es van implica a fons en la producció de l'àlbum, arribant aquest últim a participar-hi com a músic de sessió al costat de noms il·lustres de la nissaga Soft Machine com Robert Wyatt, Hugh Hopper o Mike Ratledge. Enregistrat als estudis Abbey Road i publicat per Harvest tal dia com avui de fa 50 anys, "The Madcap Laughs" és considerat per diverses veus autoritzades com l'obra magna de Barrett i conté algunes de les seves peces més celebrades, com ara "No Good Trying", "Octopus" i la inicial "Terrapin". Per mèrits propis, el primer gran disc de la dècada dels 70.

40 anys de "The Wall"

Quatre dècades es commemoren avui de la publicació del que alguns consideren com l'últim gran disc de Pink Floyd i d'altres directament assenyalen com el debut en solitari d'un Roger Waters que es va fer amb el control total de la banda durant la gravació del disc. Sigui com sigui, "The Wall" (1979) va suposar un punt i a part en les trajectòries de l'un i dels altres des del moment en què les coses mai tornarien a ser les mateixes a l'òrbita del quartet, tant a nivell humà –el distanciament entre Waters i la resta del grup- com artístic –qualsevol referència publicada des d'aleshores per la marca Pink Floyd es considera com una obra menor al costat del plàstic que ens ocupa, malgrat haver-n'hi que mereixerien com a mínim una revisió-.

"The Wall" és un dels àlbums dobles per excel·lència de la història de la música pop, el primer títol que a molts sol venir-los (venir-nos) al cap quan es parla de discos conceptuals, i sobretot una dels capítols que millor il·lustren la voluntat del rock de transcendir la dimensió exclusivament musical per a esdevenir un llenguatge multidisciplinari en ell mateix. Gairebé una trentena de pistes repartides en dues cares, emmrcades en una caràtula minimalista dissenyada per Gerald Scarfe –autor també de les il·lustracions de l'interior-, i un arc argumental que explorava conceptes com la soledat, l'aïllament, la bogeria o el totalitarisme a partir d'una història que Alan Parker portaria al cinema al cap de tres anys.

P.P. Arnold - "The New Adventures of... P.P. Arnold" (2019)

La trajectòria de P.P. Arnold donaria per una d'aquelles biografies que atrapen el lector de principi a fi -ja no diguem per un d'aquests biopics melòmans que tant semblen portar-se darrerament-. Natural de Los Angeles, va trobar en la música la forma de fugir d'un convuls entorn familiar, va sortir de gira com a corista a la banda d'Ike & Tina Turner i va abandonar la formació a Londres després que Mick Jagger la situés al radar d'Andrew Loog Oldham, qui la va fitxar per al seu segell Immediate.

A partir d'aquí va enregistrar un parell de singles -"The First Cut Is The Deepest" (1967) i "Angel of the Morning" (1968)- que van posar la parròquia mod als seus peus, i va publicar dos àlbums -"The First Lady of Immediate" (1967) i "Kafunta" (1968)- que començaven a perfilar una carrera de llarga durada. Però després va desaparèixer del mapa, Immediate va arxivar el que havia d'haver estat el seu tercer lp i ella no va tornar a donar senyals de vida fins al cap de molts anys.

Un primer contacte amb Steve Cradock (Ocean Colour Scene, Paul Weller) va estar a punt de motivar un retorn per la porta gran durant els 90, però els compromisos d'ell i el fitxatge d'ella per la banda de Roger Waters van frustrar una col·laboració que finalment s'ha acabat materialitzant amb aquest "The New Adventures of... P.P. Arnold" (2019). Una quinzena de talls amb Cradock a la producció, que rematen la feina iniciada ara fa dues dècades i on Arnold segueix presumint d'una veu càlida, poderosa i aparentment immune al pas del temps. Un exercici de soul de perfil clàssic i atemporal, per tòpic que pugui sonar avui aquest últim concepte. Ara sí, la Reina dels Mods ha tornat.

Roger Waters - "Is This the Life We Really Want?" (2017)

Té sentit un nou disc de Roger Waters en ple segle XXI, quan l'home porta dues dècades i mitja sense lliurar material nou -no compto l'òpera "Ça Ira" (2005)- i bandes com Radiohead o Arcade Fire han recollit part del seu testimoni? Té sentit un disc conceptual elaborat sense reparar en despeses en un moment en què la música es consumeix a través de plataformes d'streaming i la immediatesa sembla pesar més que la substància? Tenia sentit que Waters disparés un atac frontal contra Donald Trump des de l'escenari del festival Desert Trip, un esdeveniment destinat a butxaques amb recursos i patrocinat per un dels principals donants de la campanya electoral del propi Trump? El debat podria fer-se etern, però sí que té tot el sentit del món que l'autor de "The Wall" (1979) s'hagi decidit a passar revista a uns temps tan caòtics i convulsos com els que ens ha tocat viure. De fet, "Is This the Life We Really Want?" (2017) podria ser perfectament la continuació del propi "The Wall". Una obra magna i mastodòntica que enumera sense reserves vergonyes contemporànies com la crisi dels refugiats, el negoci armamentístic o els líders polítics "with no fuckin' brain". I que sona com Waters no ho havia fet a l'estudi des dels dies de Pink Floyd -atenció a "The Last Refugee" i "Picture That"-.