El virus de la por

Bob Geldof en un fotograma de 'The Wall' (1982), d'Alan Parker.

Personalment no és el virus el que m'inquieta, sinó observar la manera com s'està gestionant (i alimentant) la por de la gent. M'inquieta, molt, veure que en qüestió de dies hem passat d'assumir que el coronavirus és menys letal que la grip comuna (o que les aigües del Mediterrani, tal i com va apuntar algú amb tota la raó del món), a assumir de forma totalment acrítica el discurs d'unes autoritats que, com de costum quan van mal dades, han acabat traslladant al ciutadà bona part d'una responsabilitat que elles mateixes no van assumir quan tocava (i no, dient això no pretenc banalitzar la situació ni buscar culpables de res: crec que qui em vulgui entendre ho farà de seguida).

M'inquieta comprovar tot el que pot arribar a desencadenar un virus estadísticament inofensiu, i provar d'imaginar-me en quin escenari ens trobaríem ara mateix si el seu potencial letal fos un altre. Però sobretot m'inquieta tornar a constatar com de fàcil és posar la por al cos de tota una població. I com una vegada més ha estat el virus de la por, i no pas cap altre, el que ens ha acabat convertint a tots en un ramat. I és així, des d'aquest confinament que en realitat no acaba de ser un confinament (siguem també conscients d'això, sisplau), com un tema musical i unes imatges de fa quatre dècades –"Is There Anybody Out There?" de Pink Floyd i "The Wall" d'Alan Parker- tornen a cobrar tot el sentit del món.

40 anys de "The Wall"

Quatre dècades es commemoren avui de la publicació del que alguns consideren com l'últim gran disc de Pink Floyd i d'altres directament assenyalen com el debut en solitari d'un Roger Waters que es va fer amb el control total de la banda durant la gravació del disc. Sigui com sigui, "The Wall" (1979) va suposar un punt i a part en les trajectòries de l'un i dels altres des del moment en què les coses mai tornarien a ser les mateixes a l'òrbita del quartet, tant a nivell humà –el distanciament entre Waters i la resta del grup- com artístic –qualsevol referència publicada des d'aleshores per la marca Pink Floyd es considera com una obra menor al costat del plàstic que ens ocupa, malgrat haver-n'hi que mereixerien com a mínim una revisió-.

"The Wall" és un dels àlbums dobles per excel·lència de la història de la música pop, el primer títol que a molts sol venir-los (venir-nos) al cap quan es parla de discos conceptuals, i sobretot una dels capítols que millor il·lustren la voluntat del rock de transcendir la dimensió exclusivament musical per a esdevenir un llenguatge multidisciplinari en ell mateix. Gairebé una trentena de pistes repartides en dues cares, emmrcades en una caràtula minimalista dissenyada per Gerald Scarfe –autor també de les il·lustracions de l'interior-, i un arc argumental que explorava conceptes com la soledat, l'aïllament, la bogeria o el totalitarisme a partir d'una història que Alan Parker portaria al cinema al cap de tres anys.