Dues dècades d'una màgica nit amb Brian Setzer

El mai prou valorat 'Ignition!', i el bootleg d'aquella nit a Barcelona.

Pocs semblen recordar-se'n a aquestes alçades, però un servidor encara té molt present l'efímera però intensa aventura de Brian Setzer al capdavant de '68 Comeback Special, un dels capítols més apassionants de la carrera del líder dels Stray Cats. Un potent trio de rockabilly directe a la jugular i amb regust de carretera, que completava la base rítmica de la totpoderosa Brian Setzer Orchestra –Bernie Dresel a la bateria i Mark Winchester al contrabaix-, i que al seu dia li va servir al nostre home justament com una via d'escapament d'una febre neoswing que aleshores tot just començava a cotitzar a la baixa.

Avui fa 20 anys que Brian Setzer '68 Comeback Special van desembarcar a la barcelonina sala Razzmatazz, i personalment recordo aquella nit com una ocasió molt especial. D'entrada, perquè va ser el primer concert d'un artista internacional al qual vaig poder assistir després dels aleshores recents atemptats de l'11-S a Nova York i Washington, i perquè en aquell context d'incertesa el rock'n'roll es va refermar més que mai com el millor refugi possible contra les inclemències del món exterior. També pel fet que Setzer sempre sol ser garantia d'un bon directe, més encara quan presentava un disc tan potent com "Ignition!" (2001), l'única referència que va arribar a signar amb aquell projecte. De propina, el grup teloner era ni més ni menys que Lobos Negros. Poca broma.

El nord-americà va repassar generosament el disc que venia a presentar, amanint el repertori nou amb cites a la banda mare, també a Johnny Kidd ("Please Don't Touch") i Vince Taylor ("Brand New Cadillac"), i fins i tot a estàndards de la tradició nord-americana com "Old Joe Clark". Al cap d'uns mesos vaig localitzar en una disqueria del centre de Barcelona un bootleg d'aquell concert, que no vaig dubtar en agenciar-me immediatament i que encara conservo com un entranyable record d'una nit màgica. Eren els dies en què aquestes coses s'anaven a buscar a les botigues de discos, no pas entre zeros i uns, i en què efectivament els records eren per tota la vida. Pel que fa a "Ignition!", segueixo punxant-lo sovint i a aquestes alçades dubto que me n'arribi a cansar mai.

P.S.: Passant a afers més recents, és altament recomanable el darrer llançament en solitari de Setzer, el flamant "Gotta Have the Rumble" (2021), on el novaiorquès es manifesta tan en forma com de costum, i confirma les bones sensacions generades pels avançaments que ja havíem pogut escoltar durant els darrers mesos.

"Whiplash" (2014)

Simmons i Teller, en un fotograma de 'Whiplash'.

Encara no havia arribat a visionar "Whiplash" (2014), el celebrat drama cinematogràfic de Damien Chazelle al voltant del conflicte entre un jove i ambiciós aspirant a baterista de jazz i el seu tirànic però prestigiós professor, interpretats respectivament per Miles Teller i J.K. Simmons. Finalment la vaig poder veure dies enrere, i he d'admetre que em va atrapar de bon principi, que les actuacions de Teller i Simmons em van semblar magistrals, i que la banda sonora –una successió de clàssics del jazz i de solos de bateria enregistrats per tot un Bernie Dresel (The Brian Setzer Orchestra)-, em va semblar tan oportuna com les cites del guió a gegants com Buddy Rich o Charlie Parker.

També em va fer reflexionar la forma com Chazelle –qui durant els seus anys formatius havia arribat a tocar en una banda de jazz universitària liderada per un professor que hauria inspirat el personatge de Simmons- posa sobre la taula el vessant més amarg de l'ambició i la competitivitat entesos en la seva concepció més despietada i neoliberal. En el fons, el cineasta no deixa de portar al límit el dia a dia d'un món que ha confós l'acte d'aprendre amb la vocació imperiosa de destacar en termes acadèmics o professionals. I ho fa des del si d'un d'aquells conservatoris de gran prestigi on, malgrat tot, la música acaba esdevenint justament allò que moltíssims melòmans creiem que mai hauria de ser.

Dit això, també em van fer pensar les paraules amb què el professor justifica en un moment donat els seus estrictes mètodes. Les grans icones del jazz, assegura, havien esdevingut referents justament a través del conflicte. El propi Parker, recorda, s'havia forçat a ser millor després que Jo Jones li tirés un plat de bateria perquè considerava que havia tocat malament en una jam session. "El pitjor que li pots dir a un músic és que ha fet bé la seva feina", lamenta el professor, referint-se al conformisme que durant dècades ha planat sobre un gènere que, sentencia, "s'està morint per culpa de tots aquests discos fets a mida d'Starbucks". La qual cosa ens retorna al vell dilema sobre si la creació artística requereix drama i conflicte. I de si, en cas de requerir-los –i jo crec que els requereix-, aquests haurien d'anar associats a mites com el de la competitivitat –jo crec que no-.