Brian Setzer parla de música

Brian Setzer en una imatge promocional - Foto Russ Harrington.

"No crec haver vist ni escoltat res que fos realment emocionant, últimament. De vegades em compro algun àlbum perquè conec la gent que hi toca. Però en la majoria d'ocasions, més enllà d'una peça concreta, la resta del disc no m'atreu tant, les cançons no em diuen res. Sí que trobo coses bones aquí i allà. Una vegada vaig entrar en una botiga perquè hi havia una banda tocant música country. Des de fora em va semblar genial. Però, un cop a dins, no va ser tan bo com em pensava. Sincerament, fa molt de temps que no em sorprèn cap cançó extraordinària. És trist de dir, però és la realitat".

Són declaracions de Brian Setzer, que analitzava el present de la música en una entrevista publicada el novembre passat per la revista francesa Rock & Folk. Puc no compartir el seu punt de vista, però entenc perfectament què vol dir perquè de vegades faig reflexions molt semblants a la seva. És clar que es segueix fent música emocionant –i rellevant, i transcendent, i sorprenent-, i és clar que segueixen sortint bandes i solistes joves amb coses a dir. Però ja sigui perquè gairebé tot està inventat –inclosa la sopa d'all que alguns descobreixen a diari-, o pels ritmes i les dinàmiques de la pròpia indústria, cada vegada costa més separar el gra de la palla.

On no tinc cap mena de dubte és en l'últim treball en solitari del cantant i guitarrista dels Stray Cats, "The Devil Always Collects" (2023, Surfdog Records). Una desena de pistes on Setzer torna a eixamplar les coordenades del rockabilly sense necessitat de forçar les coses. "Rock Boys Rock" posa les piles de bon principi com només ell sap fer-ho. La peça titular és una injecció elèctrica que remet als dies de la '68 Comeback Special, i "Black Leather Jacket" arriba a flirtejar amb el heavy metal més urgent. A destacar també la greixosa lectura de "Girl on the Billboard", tot un himne de carretera originalment gravat per Del Reeves. Setzer se'l fa seu, i de quina manera. Un disc emocionant que acaba de sortir del forn.

Dickie Harrell (1940-2023)

DICKIE HARRELL
(1940-2023)

Sempre m'ha fascinat la forma com la bateria de Dickie Harrell marcava el pas de "Be-Bop-a-Lula" (1956), el primer single de Gene Vincent i els seus Blue Caps. Aquell tempo serè però constant, que remetia als clubs de jazz alhora que obria camí a l'aleshores efervescent rock'n'roll. I aquells cops que pràcticament delimitvaen el terreny perquè l'atòmica guitarra de Cliff Gallup dialogués amb el magnetisme vocal del mateix Vincent.

I podríem seguir amb títols com "Blue Jean Bop" –d'aquell mateix 1956- i tota l'embranzida que agafava a mida que la bateria de Harrell posava la directa. Referent del seu instrument durant els primers anys del rockabilly i del mateix rock'n'roll, la seva influència arriba fins als nostres dies –ho sap prou bé Slim Jim Phantom dels Stray Cats, qui el sol reivindicar sovint-. Després dels Blue Caps va tocar amb altres formacions i va gravar discos pel seu compte. Ens ha deixat a l'edat de 82 anys.

Stray Cat Strut

Les Franqueses del Vallès, abril de 2023.

Els gats de carrer i les seves mirades a mig camí de la curiositat i la prudència. Criatures acostumades a sobreviure en un hàbitat sovint hostil, el seu, on tot exemplar de qualsevol altra espècie més grossa o més forta pot ser un depredador. A mida que t'hi acostes mantenen distàncies sense deixar de marcar terreny, i et miren amb intriga però també amb el grau de desconfiança necessari per seguir sobrevivint quan un no coneix les intencions de qui s'aproxima caminant sobre dues potes. A la fotografia, dos gats de carrer en un polígon industrial de les Franqueses del Vallès.

"Black and orange stray cat sittin' on a fence

I ain't got enough dough to pay the rent

I'm flat broke but I don't care

I strut right by with my tail in the air"

Fragment de la lletra d'"Stray Cat Strut", dels Stray Cats.

Dues dècades d'una màgica nit amb Brian Setzer

El mai prou valorat 'Ignition!', i el bootleg d'aquella nit a Barcelona.

Pocs semblen recordar-se'n a aquestes alçades, però un servidor encara té molt present l'efímera però intensa aventura de Brian Setzer al capdavant de '68 Comeback Special, un dels capítols més apassionants de la carrera del líder dels Stray Cats. Un potent trio de rockabilly directe a la jugular i amb regust de carretera, que completava la base rítmica de la totpoderosa Brian Setzer Orchestra –Bernie Dresel a la bateria i Mark Winchester al contrabaix-, i que al seu dia li va servir al nostre home justament com una via d'escapament d'una febre neoswing que aleshores tot just començava a cotitzar a la baixa.

Avui fa 20 anys que Brian Setzer '68 Comeback Special van desembarcar a la barcelonina sala Razzmatazz, i personalment recordo aquella nit com una ocasió molt especial. D'entrada, perquè va ser el primer concert d'un artista internacional al qual vaig poder assistir després dels aleshores recents atemptats de l'11-S a Nova York i Washington, i perquè en aquell context d'incertesa el rock'n'roll es va refermar més que mai com el millor refugi possible contra les inclemències del món exterior. També pel fet que Setzer sempre sol ser garantia d'un bon directe, més encara quan presentava un disc tan potent com "Ignition!" (2001), l'única referència que va arribar a signar amb aquell projecte. De propina, el grup teloner era ni més ni menys que Lobos Negros. Poca broma.

El nord-americà va repassar generosament el disc que venia a presentar, amanint el repertori nou amb cites a la banda mare, també a Johnny Kidd ("Please Don't Touch") i Vince Taylor ("Brand New Cadillac"), i fins i tot a estàndards de la tradició nord-americana com "Old Joe Clark". Al cap d'uns mesos vaig localitzar en una disqueria del centre de Barcelona un bootleg d'aquell concert, que no vaig dubtar en agenciar-me immediatament i que encara conservo com un entranyable record d'una nit màgica. Eren els dies en què aquestes coses s'anaven a buscar a les botigues de discos, no pas entre zeros i uns, i en què efectivament els records eren per tota la vida. Pel que fa a "Ignition!", segueixo punxant-lo sovint i a aquestes alçades dubto que me n'arribi a cansar mai.

P.S.: Passant a afers més recents, és altament recomanable el darrer llançament en solitari de Setzer, el flamant "Gotta Have the Rumble" (2021), on el novaiorquès es manifesta tan en forma com de costum, i confirma les bones sensacions generades pels avançaments que ja havíem pogut escoltar durant els darrers mesos.

Brian Setzer torna en solitari

Brian Setzer.

La gira que commemorava el 40è aniversari d'Stray Cats va quedar interrompuda, com tantes altres, per la crisi sanitària i tot allò que se n'ha derivat. Un contratemps que el sempre oportú Brian Setzer ha aprofitat per donar forma al seu primer disc en solitari en sis anys. "Gotta Have the Rumble" té prevista la seva sortida pel proper 27 d'agost, i de moment podem degustar com a primer avançament una peça, "Checkered Flag", que sona a refrescant i desvergonyit rockabilly marca de la casa. L'ha presentat amb un simpàtic videoclip de temàtica automobilística que poden vostès visionar a Youtube.

Que vinguin Primus!

Primus.

Coses que un acaba trobant-se en aquesta realitat (no tan) alternativva que d'alguna manera han esdevingut les xarxes socials. L'altre dia em vaig topar amb una pàgina impulsada per uns incondicionals de Primus que volen aconseguir que la banda toqui a Barcelona. "Pressionem els promotors catalans per aconseguir que ens portin Primus a Barna", diuen ells mateixos a la presentació de Volem un concert de Primus a Barcelona, que és com es diu la pàgina en qüestió.

No cal dir que van tenir tot el meu suport des del minut zero però, no ens enganyem, a aquestes alçades sembla poc probable que la banda de Les Claypool es deixi caure per aquestes latituds, com també ho és que ho facin formacions inèdites als nostres escenaris com ara Fleetwood Mac, per citar una de les propostes que feia un bon amic al seu propi mur de Facebook, parlant d'artistes que mai s'han acostat a casa nostra i que li agradaria veure en directe.

Més enllà de l'angúnia que em podria arribar a provocar el fet de veure els Mac sense Lindsey Buckingham -sí, per molt Mike Campbell amb què hagin tapat la ferida-, la meva petició en aquest sentit és una mica menys ambiciosa però a la vegada, crec, més raonable. Simplement m'agradaria poder veure fora del circuit de festivals tota una sèrie d'artistes que durant les últimes setmanes han protagonitzat sonades actuacions, precisament, en el marc de grans esdeveniments d'aquesta mena.

Penso per exemple en ZZ Top, caps de cartell del Rock Fest dut a terme fa un parell de setmanes a Santa Coloma de Gramenet, o en uns Stray Cats que van celebrar el seu 40è aniversari amb un concert exclusiu a l'Azkena. De veure aquests últims en una sala i en les condicions idònies encara en tinc alguna esperança: amb disc nou sota el braç és probable que allarguin la gira més enllà de la temporada de festivals i que es deixin caure tard o d'hora per Barcelona, on sempre han gaudit d'una bona acollida.

No sóc tan optimista, en canvi, en el cas d'uns ZZ Top que sempre han estat cars de veure per aquestes latituds. Ni amb tants altres artistes que durant les darreres setmanes han format part d'aquesta acumulació de noms que han esdevingut els cartells dels macrofestivals. I consti que no tinc res en contra d'aquests esdeveniments, que al capdavall tan sols aprofiten el seu nínxol de mercat i als quals jo també assisteixo amb certa regularitat. Simplement penso en tot allò que guanyaríem tots plegats si fomentéssim un circuit de música en directe com els que tenen molts països del nostre entorn.

Stray Cats - "40" (2019)

En realitat, aquest flamant "40" (2019) podria passar gairebé per un nou disc en solitari de Brian Setzer. Però resulta que ens trobem davant del primer àlbum d'estudi dels Stray Cats en més d'un quart de segle. El primer que enregistren des del plàstic de versions "Original Cool" (1993), i el primer amb composicions pròpies des de l'encara més llunyà "Choo Choo Hot Fish" (1992). L'excusa de tot plegat ha estat la commemoració del 40è aniversari del trio novaiorquès, que es materialitzarà també amb una gira que ara per ara no té previst acostar-se a casa nostra. I el resultat és un àlbum que, com els que Setzer porta signant des de fa una bona temporada, no inventa la sopa d'all però es deixa escoltar i entra més i millor amb cada nova reproducció.

Un grapat de cançons que de ben segur no prendran el lloc a "Rock This Town" o "Rumble in Brighton" en futurs directes, però suposen molt més que una prova de vida per al combo que completen Lee Rocker i Slim Jim Phantom. I de passada presenten els tres músics molt més inspirats del que es podria haver esperat després de 26 sense trepitjar un estudi plegats. Els seguidors de tota la vida sens dubte apreciaran el vitamínic rockabilly de "Cat Fight (Over a Dog Like Me)" i "Three Time's a Charm", fins i tot el simpàtic rhythm & blues de "That's Messed Up", mentre els aires fronterers de "Desperado" o "I Attract Trouble" no disten de determinats registres assolits per Setzer tant pel seu compte com amb '68 Comeback Special. Pel que fa a la gira en qüestió, creuem els dits i apuntem més enllà de la temporada de festivals, que al capdavall Barcelona sempre ha estat una plaça favorable pels Gats Extraviats.