Dylan canta "Kansas City"

Diumenge passat, dia 1 d'octubre, Bob Dylan va encetar al Midland Theatre de Kansas City el segon tram nord-americà del seu Rough and Rowdy Ways World Wide Tour. Saltant-se el guió habitual –per dir-ne d'alguna manera- de la gira, va obrir el concert amb "Kansas City", la composició de Jerry Leiber i Mike Stoller que porta el nom d'aquesta ciutat de l'estat de Missouri i que en canta algunes de les bondats a cop de greixós rhythm & blues.

Kansas City, la població, es troba situada gairebé al centre geogràfic dels Estats Units i és una de les grans capitals del Midwest, la regió d'on és originari el mateix Dylan. Va ser el bressol de Charlie Parker, i pels voltants de Vine Street encara hi ressonen les essències més genuïnes del jazz. Un indret gairebé mitològic on també hi pot ressonar perfectament tot el llegat del propi Dylan, il·lustre preservador d'una tradició que ja no es pot entendre sense ell.

"Kansas City", la cançó, va ser gravada originalment el 1952 per Little Willie Littlefield, tot i que va ser Wilbert Harrison qui la va popularitzar el 1959. Des d'aleshores ha esdevingut un estàndard que han versionat Little Richard –qui l'havia gravat abans que Harrison- i els Beatles, entre d'altres. Dylan l'havia arribat a fer en directe el 1986, quan es feia acompanyar per Tom Petty and the Heartbreakers. Que decidís recuperar-la gairebé quatre dècades després en un inici de gira –l'endemà va repetir al Midland però no la va tocar-, referma la connexió del seu present artístic amb tot el bagatge cultural nord-americà.

Un cop oberta l'actuació amb "Kansas City", la resta del repertori va seguir l'ordre habitual de la present gira, si bé es va saltar "Most Likely You Go Your Way (and I'll Go Mine)" –la va recuperar l'endemà-. I en aquell moment de la recta final on sol deixar espai per a les sorpreses, va versionar "Not Fade Away" de Buddy Holly. Un clàssic del primer màrtir del rock'n'roll, mort de forma tràgica al mateix Midwest on el propi Dylan l'havia arribat a veure en directe poques nits abans de la tragèdia. Afortunats els que van ser al Midland Theatre diumenge a la nit, perquè allò devia ser bíblic.

Joe Messina (1958-2022)

JOE MESSINA
(1928-2022)

Ha mort Joe Messina, un dels guitarristes titulars dels Funk Brothers, la banda d'estudi de Motown, entre 1958 i 1972 –quan la discogràfica va marxar de Detroit i es va establir a Los Angeles-. Va participar en sessions de gravació de bona part de les estrelles del segell, destacant entre les pistes on el podem escoltar clàssics com "Dancing in the Street" de Martha and The Vandelles o "I Can't Help Myself" dels Four Tops. Abans havia tocat a la banda de la cadena televisiva ABC, cosa que l'havia portat a treballar amb figures del jazz com Charlie Parker, Stan Getz o Sonny Stitt.

"Whiplash" (2014)

Simmons i Teller, en un fotograma de 'Whiplash'.

Encara no havia arribat a visionar "Whiplash" (2014), el celebrat drama cinematogràfic de Damien Chazelle al voltant del conflicte entre un jove i ambiciós aspirant a baterista de jazz i el seu tirànic però prestigiós professor, interpretats respectivament per Miles Teller i J.K. Simmons. Finalment la vaig poder veure dies enrere, i he d'admetre que em va atrapar de bon principi, que les actuacions de Teller i Simmons em van semblar magistrals, i que la banda sonora –una successió de clàssics del jazz i de solos de bateria enregistrats per tot un Bernie Dresel (The Brian Setzer Orchestra)-, em va semblar tan oportuna com les cites del guió a gegants com Buddy Rich o Charlie Parker.

També em va fer reflexionar la forma com Chazelle –qui durant els seus anys formatius havia arribat a tocar en una banda de jazz universitària liderada per un professor que hauria inspirat el personatge de Simmons- posa sobre la taula el vessant més amarg de l'ambició i la competitivitat entesos en la seva concepció més despietada i neoliberal. En el fons, el cineasta no deixa de portar al límit el dia a dia d'un món que ha confós l'acte d'aprendre amb la vocació imperiosa de destacar en termes acadèmics o professionals. I ho fa des del si d'un d'aquells conservatoris de gran prestigi on, malgrat tot, la música acaba esdevenint justament allò que moltíssims melòmans creiem que mai hauria de ser.

Dit això, també em van fer pensar les paraules amb què el professor justifica en un moment donat els seus estrictes mètodes. Les grans icones del jazz, assegura, havien esdevingut referents justament a través del conflicte. El propi Parker, recorda, s'havia forçat a ser millor després que Jo Jones li tirés un plat de bateria perquè considerava que havia tocat malament en una jam session. "El pitjor que li pots dir a un músic és que ha fet bé la seva feina", lamenta el professor, referint-se al conformisme que durant dècades ha planat sobre un gènere que, sentencia, "s'està morint per culpa de tots aquests discos fets a mida d'Starbucks". La qual cosa ens retorna al vell dilema sobre si la creació artística requereix drama i conflicte. I de si, en cas de requerir-los –i jo crec que els requereix-, aquests haurien d'anar associats a mites com el de la competitivitat –jo crec que no-.

Eugene Wright (1923-2020)

Foto Bill Wagg/Redferns.

EUGENE WRIGHT

(1923-2020)

Ens ha deixat qui va ser contrabaixista de Dave Brubeck Quartet durant els seus anys més recordats. També l'últim supervivent de la formació que va facturar l'àlbum més totèmic de la banda, aquell "Time Out" (1959) on destacaven sobretot dues composicions, "Blue Rondo à la Turk" del propi Brubeck, i aquell immortal "Take Five" obra del saxofonista Paul Desmond –completava la formació Joe Morello, a la bateria-. Originari de Chicago i considerat com un dels grans contrabaixistes del jazz tant durant els dies del swing com durant els del bebop, prèviament havia tocat amb figures com Billie Holiday o Charlie Parker, però va ser al costat de Brubeck on va registrar les seves obres més notables. Ha mort aquesta setmana a l'edat de 97 anys.

Bebop en alta mar

Ronnie Scott.

Llegeixo en una revista anglesa una crítica del documental recentment estrenat sobre el llegendari Ronnie Scott i el club de jazz que porta el seu nom al Soho londinenc –"Ronnie's" (2020), d'Oliver Murray-. Scott, com tants músics britànics de la seva generació, es va passar part de la dècada dels 40 actuant en transatlàntics que anaven i tornaven de les Amèriques. L'objectiu, a més de pagar factures, era arribar a Nova York i poder-hi descobrir de primera mà astres del bebop com Charlie Parker o Dizzy Gillespie.

La generació d'Scott es podia passar setmanes senceres en alta mar per poder escoltar de prop els que acabarien esdevenint els seus referents. I ara anem nosaltres a explicar-los que ho sabem tot sobre el bebop perquè ho hem llegit a no sé quin portal digital, perquè vam assistir a no sé quin concert o festival amb bitllet d'anada i tornada d'una aerolínia low cost, perquè ens hem fet un tip d'escoltar a Parker, Gillespie i companyia a Spotify, o perquè simplement ens pensem que tot en aquest món es troba a l'abast d'un clic. Definitivament, no som res.