Crear a partir de la fe

Cimitero Monumentale, Milà, juliol de 2023.

Sempre m'ha agradat passejar pels cementiris. Petits grans oasis on sol regnar aquella pau que els mortals tendim a reservar paradoxalment als difunts. I sempre m'ha atret l'art funerari, entès com tot aquell conjunt d'obres pensades per preservar –i enaltir- la memòria dels que ja no hi són.

No soc religiós, però em fascinen totes aquelles expressions artístiques que s'inspiren en la religió i en l'espiritualitat. Potser sigui justament el fet de no creure en allò que els creients anomenen la salvació, la meva convicció que un cop m'hagi mort se'm menjaran els cucs i s'haurà acabat el bròquil, el que em permet admirar el do de qui crea a partir d'una fe que jo soc incapaç de comprendre.

De Miquel Àngel decorant la Capella Sixtina, a Blind Willie Johnson i el seu blues de ressons bíblics. Del Cant de la Sibil·la, al gòspel de Hank Williams, Elvis Presley i Johnny Cash. De les tombes i panteons dels cementiris de Milà, París, Nova York, Barcelona o Buenos Aires, a Sinéad O'Connor revisant el cançoner cristià de Bob Dylan. Precisament, arran del traspàs d'aquesta última he estat pensant molt en conceptes com la mort, la fe, la religió o l'espiritualitat.

Sinéad O'Connor va escandalitzar l'opinió pública tot estripant una fotografia del Papa en prime time. Però al mateix temps hi havia molta més espiritualitat en la seva lectura d'"I Believe in You", que no pas en cap sermó de missa de 12. "I Believe in You", el títol ho diu tot, era justament la cançó amb què O'Connor tenia previst retre homenatge a Dylan la mateixa nit en què els partidaris del Papa la van fer sortir plorant de l'escenari. Quines coses, oi?

El misteri ancestral de la Sibil·la, a El 9 Nou

El Cant de la Sibil·la, emmarcat en una de les joies del modernisme vallesà. El contratenor Jordi Domènech, interpretant la profecia que anuncia la fi del món al Cementiri Municipal de Cardedeu, amb el suport de l'organista Dani Espasa i les veus de l'Agrupació Coral Cardedeuenca. Hi hem assistit aquest cap de setmana, i avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental amb fotografies de Julián Vázquez.

La Sibil·la al cementiri de Cardedeu

EL CANT DE LA SIBIL·LA
Cementiri Municipal de Cardedeu
17 de desembre de 2021

El Cant de la Sibil·la és una d'aquelles tradicions d'origen pagà que han mantingut pràcticament intacta la seva essència un cop integrades en la litúrgia cristiana. La profecia de la fi del món, cantada per una figura que invoca les sibil·les de l'antiga Grècia a les portes del Nadal o la Nativitat. A Cardedeu es va començar a cantar ara fa quatre anys, però la nit passada es va interpretar per primer cop en un entorn, el cementiri modenista de Manuel Raspall –construcció de la qual es commemora el centenari aquest mes de desembre-, on tot el seu misteri ancestral va adquirir una nova dimensió.

El va cantar el contratenor Jordi Domènech, amb el suport de l'organista Dani Espasa i les veus de l'Agrupació Coral Cardedeuenca –la direcció escènica anava a càrrec de Josep Castells i Oriol Genís, el vestuari era d'Anna Estany-. Un encert, el d'atorgar a la figura femenina de la Sibil·la una veu masculina, que va reforçar la singularitat de la representació cardedeuenca del Cant de la Sibil·la i la va dotar també d'una certa contemporaneïtat –per moments, un no podia evitar pensar en Antony Hegarty- sense renunciar a tot el pes de la tradició. L'eternitat del marc de fons va fer tota la resta.

Prèviament a la interpretació sibil·lina, el públic havia estat convocat a la Creu de Terme del municipi, des d'on havia caminat en processó fins al cementiri, abandonant el nucli urbà de Cardedeu i penetrant els prats desolats sota la lluna plena gairebé hivernal. Tot plegat enmig d'un silenci sepulcral trencat tan sols pel ritme que marcaven els timbals dels grups teatrals 10 de Deu Teatre i Artescena Social, encarregats juntament amb el grup de dansa contemporània As d'Arts d'ambientar la baixada fins a la fi del món. El preludi de tot allò que era a punt d'arribar.