El violí d'Uncle Jimmy Thompson

OPRY 100th ANNIVERSARY SHOW

Opry House, Nashville

28 de novembre de 2025

El concert del centenari del Grand Ole Opry ha començat amb Ricky Skaggs tocant "Tennessee Wagoner", la mateixa cançó amb què Uncle Jimmy Thompson va inaugurar el programa el 28 de novembre de 1925, amb el mateix violí que aquest va fer servir aleshores.

Skaggs té 71 anys i és un d'aquells músics que poden presumir d'haver fet pràcticament tot allò que un músic pot arribar a fer. Des d'aquesta matinada és també l'únic músic que ha tocat el violí de Thompson en un moment tan assenyalat com el centenari de l'Opry –una cosa que només passa un cop a la vida, literalment-.

Un altre moment que m'ha semblat molt emocionant, ha estat l'actuació de Charlie McCoy. 84 primaveres a l'esquena, les mateixes que compta Bob Dylan, qui segons la llegenda va optar per gravar "Blonde on Blonde" a Nashville influït pel mateix McCoy –per qui no l'acabi d'ubicar, ell va traçar aquella línia de guitarra a "Desolation Row", tot i ser harmonicista-.

McCoy també ha fet tot allò que un músic pot arribar a fer en aquesta vida. Ha gravat amb Elvis Presley, George Jones, Chet Atkins, Loretta Lynn i Rodney Crowell, entre molts altres. La seva carrera enllaça Dylan amb Barbara Mandrell. Aquesta matinada ha tocat "Orange Blossom Special" tal com el va estampar el 1965 al disc homònim de Johnny Cash.

També ha estat un momentàs veure tot el 'cast' del concert cantant "Wabash Cannonball" a les ordres de Marty Stuart. I "Who's Gonna Fill Their Shoes", el clàssic de George Jones, amb fotografies d'icones com el mateix Jones o Hank Williams projectades en una pantalla (qui conegui la història de Williams amb l'Opry, entendrà el simbolisme de tot plegat).

Finalment, m'ha encantat escoltar Mandy Barnett cantant "Crazy", l'estàndard escrit per Willie Nelson i popularitzat per Patsy Cline. No hi ha aportat res de nou, ni falta que feia. De vegades no cal reinventar la sopa d'all ni redescobrir la roda. De vegades n'hi ha prou fent justícia a aquelles cançons que ens precedeixen i que ens sobreviuran. Barnett se n'ha sortit molt bé, i amb la seva actuació ha fet honor a l'esperit de l'Opry.

El concert s'ha retransmès en directe a través de les ones de WSM Radio i també l'hem pogut seguir via streaming, però ja no està disponible en cap plataforma. M'agrada que sigui així. En un món que ho vol tot a qualsevol hora i a l'abast d'un clic, m'agrada que l'Opry mantingui unes dinàmiques, diguem-ne, més pausades, i que ens convidi a esperar amb candeletes la publicació del disc i la pel·lícula de rigor.

Foto: Grand Ole Opry.

101 anys amb Hank Williams

Avui fa 101 anys que va néixer Hank Williams a Mount Olive, Alabama. Va viure ràpid, va morir jove i va deixar un bonic cadàver al seient del darrere d'un Cadillac. Pel camí va parir un dels cançoners més influents i extraordinaris que mai s'han escoltat. Aquesta samarreta és un record del museu que porta el seu nom i preserva el seu llegat al centre de Montgomery, la capital del mateix estat d'Alabama. Els meus veïns escolten genuïna música country (no pas 'Americana'), els agradi o no. I els de vostès?

Honky Tonkin'

We're going honky tonkin', honky tonkin'

Honky tonkin' honey baby

We're going honky tonkin' round this town

(Hank Williams)

Nashville, Tennessee, març de 2024.

La música que escolto a casa, dins del seu context original

Ahir al matí, circulant per la Interestatal 40 en direcció a l'aeroport de Nashville, vàrem tornar a sintonitzar una emissora de música country. Era diumenge de Pasqua, i el programa el formaven cançons de temàtica religiosa.

En un moment donat van sonar Hank Williams cantant "I Saw the Light" i la Carter Family fent "Can the Circle Be Unbroken". Una vegada més, la música que acostumo a escoltar a casa, dins del seu context original. Però aquest cop va ser encara més especial.

Perquè des de fa alguns anys, aquestes dues peces les associo amb els repertoris de directe de l'amic Joe Fields i amb les jams que solen tancar cada edició d'Al Ras Bluegrass & Old Time Festival a Mollet del Vallès.

Cançons que em transporten a llocs que em són familiars i que em fan pensar en persones a les quals aprecio, i alhora m'han fet sentir com a casa en una terra que tot just he començat a descobrir. La música d'arrel tradicional, sigui d'on sigui, va d'aquestes coses.

A la fotografia, un camió de 18 rodes circulant per la Interestatal 40, a mig camí de Memphis i Nashville, al cor de l'estat de Tennessee

Hank Williams a Montgomery

Aquest matí he anat a visitar el museu de Hank Williams a Montgomery. Allà hi he conegut la Beth, qui s'encarrega de preservar aquest espai i atendre els visitants. La Beth és una dona encantadora, hospitalitat surenya en estat pur, i un es podria passar hores i hores parlant amb ella. M'ha explicat que el museu el va obrir el seu pare, qui havia arribat a conèixer personalment l'autor de "Hey, Good Lookin'". També s'ha referit a Hank Jr., qui encara passa sovint per la casa, i hem acabat parlant de Bob Dylan, qui al seu dia va completar algunes de les cançons que Williams havia deixat inacabades. A la fotografia, les tombes de Hank i Audrey Williams a la capital d'Alabama.

Montgomery

Bona nit des de Montgomery, Alabama.

Mervin Shiner (1921-2023)

MERVIN SHINER
(1921-2023)

El seu nom no sol citar-se tan sovint com els d'altres contemporanis seus, però Mervin Shiner –també conegut com a Merv Shiner- va ser una figura molt popular en l'àmbit de la música country entre finals de la dècada dels 40 i principis dels 50, també un dels grans exponents de l'era daurada del honky tonk. Ha mort a l'edat de 102 anys, havent compartit escenaris amb gegants com Hank Williams i deixant com a llegat senzills de la mida de "Why Don't You Haul Off and Love Me" o "Here Comes Peter Cottontail", de 1949 i 1950 respectivament.

Una posta de sol metafísica

Les Franqueses del Vallès, octubre de 2023.

Una posta de sol metafísica sobre les comarques vallesanes –la fotografia és d'ahir al vespre i està feta des del Turó de les Mentides, a les Franqueses del Vallès, mirant cap a l'oest-. El moment just en què el sol deixava caure els seus rajos des d'un sostre de núvols. La imatge em va fer venir al cap Hank Williams cantant "I Saw the Light".

Un segle amb Hank Williams

Hank Williams (1923-1953).

El 17 de setembre de 1923, avui fa 100 anys, va néixer Hank Williams en una comunitat rural de Mount Olive, Alabama. El Shakespeare de la música country. Un dels precursors del rock'n'roll. Viuria ràpid, moriria jove i marxaria d'aquest món des del seient del darrere d'un Cadillac de camí al seu proper concert, deixant un llegat immens amb forma de cançons. N'aprofito el centenari per recuperar aquest article que vaig publicar el passat 1 de gener amb motiu del 70è aniversari de la seva mort.

Crear a partir de la fe

Cimitero Monumentale, Milà, juliol de 2023.

Sempre m'ha agradat passejar pels cementiris. Petits grans oasis on sol regnar aquella pau que els mortals tendim a reservar paradoxalment als difunts. I sempre m'ha atret l'art funerari, entès com tot aquell conjunt d'obres pensades per preservar –i enaltir- la memòria dels que ja no hi són.

No soc religiós, però em fascinen totes aquelles expressions artístiques que s'inspiren en la religió i en l'espiritualitat. Potser sigui justament el fet de no creure en allò que els creients anomenen la salvació, la meva convicció que un cop m'hagi mort se'm menjaran els cucs i s'haurà acabat el bròquil, el que em permet admirar el do de qui crea a partir d'una fe que jo soc incapaç de comprendre.

De Miquel Àngel decorant la Capella Sixtina, a Blind Willie Johnson i el seu blues de ressons bíblics. Del Cant de la Sibil·la, al gòspel de Hank Williams, Elvis Presley i Johnny Cash. De les tombes i panteons dels cementiris de Milà, París, Nova York, Barcelona o Buenos Aires, a Sinéad O'Connor revisant el cançoner cristià de Bob Dylan. Precisament, arran del traspàs d'aquesta última he estat pensant molt en conceptes com la mort, la fe, la religió o l'espiritualitat.

Sinéad O'Connor va escandalitzar l'opinió pública tot estripant una fotografia del Papa en prime time. Però al mateix temps hi havia molta més espiritualitat en la seva lectura d'"I Believe in You", que no pas en cap sermó de missa de 12. "I Believe in You", el títol ho diu tot, era justament la cançó amb què O'Connor tenia previst retre homenatge a Dylan la mateixa nit en què els partidaris del Papa la van fer sortir plorant de l'escenari. Quines coses, oi?

Mansion on the Hill

La visió d'una mansió al capdamunt d'un turó. I totes aquelles històries que pot arribar a evocar. I totes aquelles cançons que caldrien per explicar-les. Ara mateix me'n venen al cap tres que porten la imatge en qüestió al mateix títol i que, tot i ser distants conceptualment, es complementen l'una a l'altra i poden venir a representar tres pilars de la música nord-americana com són els seus respectius autors.

El primer "Mansion on the Hill" que em ve al cap és el de Hank Williams –que, per ser rigorosos, es titula "A Mansion on the Hill"-. El d'Alabama va compondre la cançó a quatre mans amb Fred Rose i la va publicar el 1948. Un exercici de honky tonk malencònic marca de la casa, però sobretot un clàssic del country més genuí, la carta terminal a una examant instal·lada per sempre més en la comoditat –i la solitud- d'una luxosa mansió en un turó.

El segon "Mansion on the Hill" és el de Bruce Springsteen. Una de les perles de "Nebraska" (1982), aquell disc de folk decididament auster on malgrat tot no hi falta de res. Una col·lecció de postals des de l'Amèrica més profunda i deprimida en plena era Reagan. Com aquest cant als records de temps més amables, connectats amb la grisor del present per la contemplació de la mansió titular. Un lloc situat als límits de la ciutat, que s'alça per sobre de les fàbriques i dels camps.

I finalment tenim el "Mansion on the Hill" de Neil Young amb Crazy Horse. Aquell santuari on encara hi regnen la pau i l'amor, i on la música psicodèlica flota en l'aire com l'electricitat desbocada del canadenc i companyia. Una de les peces que formen l'incontestable "Ragged Glory" (1990), l'àlbum que no tan sols va refermar Young com un nom rellevant en plena era alternativa sinó que li va permetre avançar per l'esquerra a bona part d'una generació grunge que encara avui segueix en deute amb ell.

*Les fotografies que acompanyen aquest article s'han fet aquest mes de maig a les Franqueses del Vallès.

Van Morrison - "Moving On Skiffle" (2023)

No devia resultar fàcil ser Van Morrison durant els dos anys que va durar aquella pandèmia que havia de canviar-ho tot però de la qual tothom es va oblidar un cop reoberta la gàbia. El Lleó de Belfast va ser un dels pocs músics de primer nivell que van denunciar sense embuts les retallades de drets i llibertats practicades per governs d'arreu del món amb el pretext sanitari. Es podia estar d'acord o no amb els seus plantejaments, com amb els de qualsevol altre mortal. Però que dues obres tan notables com "Latest Recorded Project, Volume 1" (2021) i "What's It Gonna Take?" (2022) rebessin comentaris ferotges per part d'una crítica especialitzada que carregava contra les idees de Morrison sense arribar a analitzar la seva obra, referma quin era l'estat de les coses en temps de clima d'opinió.

Amb la tempesta ja superada, i veient com el coronavirus no tan sols no ens ha fet millors sinó que les velles dinàmiques de tota la vida han ressorgit amb més força que mai, el nord-irlandès abandona ara el comentari social dels seus dos llançaments previs i es capbussa de ple en les seves arrels més essencials –qui sap si justament per escapar-se d'un món que ja havia deixat de tenir sentit molt abans de fer-se realitat les pitjors profecies d'Orwell i Huxley-. "Moving On Skiffle" (2023), el seu nou treball, és com indica el títol un homenatge a la música skiffle que l'havia començat a alimentar de ben jove a la seva Belfast natal i a la qual ja havia dedicat dècades enrere l'àlbum en directe "The Skiffle Sessions" (2000). Una generosa selecció de peces tradicionals i estàndards del folk, del country i del blues, executats amb la passió del devot i l'ofici del mestre.

Aquí tenim el rhythm & blues entremaliat de "Freight Train" (Elisabeth Cotten), el plàcid batec anyenc de "Careless Love" i la disbauxa d'un "Streamline Train" (Red Nelson) que sembla fer via cap al juke joint més proper. També "Take This Hammer" i "No Other Baby" (Dickie Bishop), gravades prèviament per The Spencer Davis Group i Paul McCartney, respectivament. I la joia espiritual d'una apoteòsica "This Little Light of Mine". I els aires hillbilly de "Travelin' Blues" (Jimmie Rodgers) i "Streamlined Cannonball" (Roy Acuff). I les múltiples cites a Hank Williams –a destacar un "Cold Cold Heart" amb accent jazzístic-, l'èxtasi de "Worried Man Blues" i el majestuós final amb un "Green Rocky Road" que podria haver-se emmarcat en qualsevol de les obres més canòniques de Morrison. Segueix essent un dels més grans, li pesi a qui li pesi.

El blues del Dijous Sant

Un cartell anunciant la presència de Jesús al traçat de l'autopista 61 a l'alçada de

Natchez, Mississippi, genuïna terra de bluesmen – Foto Ken Lund.

La música d'arrel nord-americana, i en especial la del Sud profund, com a banda sonora de la Setmana Santa. El blues, però també el country i les formes primitives del rock'n'roll. Ja siguin Blind Willie Johnson, Son House, Hank Williams o els Louvin Brothers cantant himnes religiosos, o bé Robert Johnson, Drive-By Truckers, Lucinda Williams o fins i tot Nick Cave reinterpretant les mateixes arrels amb un accent potser no cristià però sí místic i espiritual –pagà, fins i tot-. No soc religiós, però sí que m'interessa la religió en el seu vessant antropològic. I avui, Dijous Sant, em sembla un bon moment per submergir-me un cop més en el misteri més bíblic i ancestral del Sud.

50 anys de "The Blue Ridge Rangers"

D'encapçalar una de les bandes més grans de tots els temps, a trobar-se sol enmig d'una de les batalles legals més doloroses de la història del rock. No devia resultar gens fàcil ser John Fogerty en ple 1973, l'exercici durant el qual va començar el músic a deixar enrere el fantasma de Creedence Clearwater Revival –sí és que això era possible- per iniciar una carrera solista que li ha acabat fent justícia. El primer pas va ser la publicació aquell mateix any de "The Blue Ridge Rangers", el seu primer àlbum al marge la banda mare, del qual es commemora aquest mes d'abril –la data exacta no està clara- el cinquantè aniversari.

Un disc de versions de clàssics del country, que sintonitzava plenament amb corrents com el country rock i on el mateix Fogerty tocava tots els instruments. Que el signés amb el nom de The Blue Ridge Rangers en lloc de fer-ho amb el seu, responia a la necessitat de fer front a l'allargada ombra de la formació que ell mateix havia encapçalat prèviament. Publicat a menys d'un any del final de CCR, hi destacaven pistes com "Jambalaya (On the Bayou)" (Hank Williams), "She Thinks I Still Care" (George Jones) o les tradicionals "Blue Ridge Mountain Blues" i "Workin' on a Building" –amb un deliciós aire gòspel-. El 2009 en va publicar una segona part, "The Blue Ridge Rangers Ride Again".

70 anys sense Hank Williams

Hank Williams (1923-1953).

Va viure ràpid, va morir jove i potser no va deixar un cadàver bonic però sí una llegenda que dura fins als nostres dies i que la indústria del disc ha sabut esprémer a conveniència durant les passades set dècades. Va ser la matinada de l'1 de gener de 1953, avui fa exactament 70 anys, quan Hank Williams va abandonar aquest món des del seient del darrere del Cadillac que el portava cap al que havia de ser el seu següent concert, víctima d'una combinació fatal d'alcohol i medicaments. Vista de prop, la forma com va morir no té absolutament res de glamurós. Vista amb perspectiva, conté tota la poesia d'un final tràgic que sembla donar sentit a tots els esdeveniments que l'havien precedit.

Williams tenia 29 anys al moment de la seva mort tot i que n'aparentava molts més. Anys d'excessos amb la beguda i els medicaments per tractar-se el mal d'esquena li havien passat tanta factura com la frenètica vida a la carretera i un matrimoni –amb Audrey Williams, qui també li havia fet de mànager- que s'havia acabat com el rosari de l'aurora. A finals de 1952, la mateixa indústria que en dècades posteriors treuria suc del seu llegat li havia girat l'esquena –Fred Rose l'havia donat per impossible, els Drifting Cowboys havien passat a ser la banda d'acompanyament de Ray Price, i el Grand Ole Opry l'havia expulsat sense miraments en un dels moviments més llefiscosos de la història de la música country-.

Malgrat tot, Williams seguia mobilitzant les masses i l'assistència als seus concerts es mantenia multitudinària pels estàndards de l'època. Actuava amb el suport de bandes locals, i sovint sortia a l'escenari en un estat més que preocupant, però més enllà del corporativisme de Nashville el seu nom seguia essent intocable. La nit de Cap d'Any de 1952 tenia previst tocar a Charleston, West Virginia, però les condicions climàtiques desaconsellaven volar. Davant la impossibilitat d'arribar a temps al concert, va contractar un estudiant universitari, Charles Carr, perquè el portés en cotxe fins a Canton, Ohio, on tenia programada una altra aparició la nit del dia 1 de gener –i perquè truqués a Charleston avisant que s'havia de cancel·lar l'actuació-.

Posem-nos en situació. Williams vivia a Montgomery, Alabama. La distància fins a Canton era de gairebé 1.400 quilòmetres que pretenia fer en cotxe en menys de dos dies –arribant no tan sols a temps d'actuar sinó també en condicions de fer-ho; parlem de 1952, ni els cotxes ni les carreteres eren com ara-. Van sortir de Montgomery cap a la 1 del migdia del mateix dia 31 i van fer diverses aturades pel camí perquè els seus ocupants mengessin. La primera aturada va ser en un hotel de Knoxville, Tennessee, on Williams i Carr van sopar abans que un metge hagués d'administrar medicació al cantant, visiblement afectat pels seus dolors. A continuació van reprendre el trajecte.

La següent aturada va ser poc després de la mitjanit en un restaurant de Bristol, Virginia, on Carr va preguntar a Williams si volia menjar res. Diu la llegenda que Williams va dir que no, i que aquestes haurien estat les seves últimes paraules. Quan Carr va fer la tercera aturada en una benzinera d'Oak Hill, West Virginia, Williams ja era mort. Va ser l'encarregat del mateix establiment qui va avisar la policia. Els agents que van acudir al lloc dels fets van trobar llaunes de cervesa buides i la lletra d'una cançó inacabada al costat del cos sense vida del Shakespeare del country.

El funeral de Williams es va fer el 4 de gener a Montgomery, Alabama, on el músic va ser enterrat, i va esdevenir multitudinari. Pesos pesants com Roy Acuff, Ernest Tubb i Red Foley hi van anar a cantar. La llegenda tot just acabava de néixer. Que el darrer single que Williams hagués vist publicat amb vida –el novembre de 1952- fos l'irònica "I'll Never Get Out of This World Alive", reforça la poètica d'aquell capítol final. No cal dir que el músic va tenir descendència, i que aquesta acabaria donant peu a una de les nissagues familiars més fascinants de la música contemporània. Però això, com se sol afirmar en aquests casos, és una altra història.

Propera parada, Texas

JOE FIELDS & THE FOLKYTONKS

Festa Major de Cardedeu

Pista Coberta, Parc Pompeu Fabra

13 d'agost de 2022

El mes d'octubre vinent Joe Fields actuarà a la localitat texana de Marshall en el marc dels Texas Sounds International Country Music Awards. Ho farà com a nominat en diverses categories d'aquest certamen que vol reconèixer els nous talents de la música country sorgits tant a dins com a fora dels Estats Units. Guanyarà o no guanyarà, però el sol fet d'anar-se'n a presentar les seves pròpies composicions en un escenari de Texas ja és un triomf més que notable per a l'alter ego del vallesà Josep Ponsà, qui encara no fa ni un any que va publicar el seu àlbum de debut, un "Lost in the Fields" (2021, Temps Record) on denota un acurat coneixement del gènere musical en qüestió però sobretot es revela com un gran compositor de cançons.

La nit passada el va presentar a la Festa Major de Cardedeu, en el marc d'una vetllada organitzada per l'associació Xafa'l d'amics del country, i amb el suport d'aquest tros de banda que són els Folkytonks. Va començar fort amb el honky tonk gran reserva d'"In the Meantime", un original que bé podria passar per una perla signada en temps pretèrits per qualsevol tòtem que els vingui al cap. Va versionar a Charley Pride ("Kiss an Angel Good Morning"), Hank Williams ("Honky Tonkin'"), Merle Haggard ("Today I Started Loving You Again"), Keith Whitley ("I'm No Stranger to the Rain"), Johnny Cash –"Folsom Prison Blues", amb Aleix Garriga i Laura Pacios marcant-se un duel d'alçada amb la Telecaster i el fiddle-, i George Strait ("The Fireman"), entre d'altres.

Però per damunt de tot va presumir d'un repertori propi que val més que el seu pes en or, i que justifica molt més que una nominació en un certamen de prestigi a l'altre costat de l'Atlàntic. Perquè sí, sortir a reivindicar Charley Pride i Keith Whitley està molt bé i és de justícia. Però sortir a interpretar perles com "Does a Heartbreak Last Forever", "It Ain't Just Another", "I Don't Wanna Write Another Sad Song" o "Get Over Me" i poder dir que són teves, és un luxe que pocs es poden permetre. Es va acomiadar amb aquest himne de barra de bar que és "Poca llum, terra de fusta", i encadenant tres estàndards tan oportuns com són "Wabash Cannonball", "Will the Circle Be Unbroken" i "I'll Fly Away". Propera parada, Texas.

Montseny Roots Festival, les arrels compartides de la música gnawa i el so Americana

MONTSENY ROOTS FESTIVAL

Parc de la Rectoria Vella, Sant Celoni

2 de juliol de 2022

El parc de la Rectoria Vella de Sant Celoni va acollir ahir l'estrena de Montseny Roots Festival, una nova cita dedicada a les músiques d'arrel que, en aquesta primera edició, va explorar l'arbre genealògic que enllaça la música gnawa del nord d'Àfrica amb el so Americana –tots dos estils tenen part del seu origen en la diàspora de pobles africans com el mandinga o el ioruba-. Entre els reclams del cartell, l'actuació de Gatzara Quartet, formació integrada per músics catalans i marroquins que fusiona les arrels gnawa amb llenguatges com els del jazz o el rock progressiu, i la de Perreta Williams, una string band que injecta actitud punk al bluegrass i el hillbilly de tota la vida. També les d'Ifsan, col·lectiu de músics catalans i amazics, i The Burning Shore fent un homenatge a Grateful Dead, i les sessions de DJ Panko i DJ Pure.


IFSAN

Si la historiografia oficial sol assenyalar l'eclosió de la psicodèlia com el moment en què el rock fa un salt endavant i assoleix coordenades mai abans explorades, el cert és que una revisió d'aquest concepte des d'una òptica que no sigui blanca ni occidental pot indicar justament el contrari, que l'esclat de la psicodèlia és en realitat aquell moment en què els músics de rock descobreixen les arrels de la música que havien estat tocant tota la vida. Unes arrels que passen pel blues, el jazz i el country per anar molt més enllà, fins al continent africà.

La qual cosa explica que discursos com els de Tinariwen o Bombino, definits per la crítica anglosaxona com a Desert Blues, presentin similituds més que notables amb registres com els de Santana o la Jimi Hendrix Experience. També el músic amazic Radouan Zahir, vocalista i guitarrista del conjunt Ifsan, navega per coordenades properes a les de Hendrix i els primers Santana, tot i que els seus referents bé podrien ser uns altres. La seva actuació a la Rectoria Vella va ser justament un viatge en el sentit més psicodèlic del terme. Electricitat, polirítmia i misteri ancestral.


THE BURNING SHORE

Per norma tendeixo a desconfiar de les bandes de tribut, però poder veure i escoltar com The Burning Shore tocaven el repertori de Grateful Dead al peu del Montseny va ser simplement sublim. Si fer un tribut significa honrar l'obra de l'homenatjat, els barcelonins mantenen viva l'essència dels californians tot interpretant-ne el repertori al seu aire i injectant-hi vida a cada concert –tal com solien fer al seu dia els mateixos Dead amb uns directes tan maratonians com expansius-.

Parlem d'una banda en mutació constant, un col·lectiu d'on els components entren i surten de forma natural, un combo que no busca imitar el producte original sinó fer créixer les cançons a l'escenari tal com solien fer-ho Jerry Garcia i companyia. A Sant Celoni van comptar amb el suport de James Vieco (The Easy Wind Company) a la guitarra i a la veu. "Uncle John's Band" va ser de pell de gallina. "I Know You Rider", simplement apoteòsica. I fins i tot van rescatar el "You Win Again" de Hank Williams que solien tocar els Dead en directe.

The Burning Shore, amb James Vieco (a la dreta).

Ifsan.

Gatzara Quartet.

70 anys de "Jambalaya"

Hank Williams.

Avui fa 70 anys que Hank Williams va gravar la immortal "Jambalaya (On the Bayou)" en un estudi de Nashville. Una història de desamor ambientada al sud de Louisiana, a ritme de genuí honky tonk però amb un fort accent cajun, composta a quatre mans pel mateix Williams i Moon Mullican. El senzill va sortir publicat el 19 de juliol d'aquell mateix 1952 i va esdevenir un dels clàssics més essencials de la música country.

Ara mateix, una recerca a Google amb el títol d'aquesta cançó dona com a primers resultats versions com la que en van fer els Carpenters, però no l'original de Williams. Un fet comprensible (fins a un cert punt), tenint en compte que es tracta d'una de les composicions més versionades del segle XX, però també un símptoma (un de tants) del món absurd on vivim.

Mark Lanegan amb Isobel Campbell

Universos paral·lels, connexió instantània.

La sobtada mort de Mark Lanegan m'ha portat a revisar part de la seva discografia, i a redescobrir després d'una temporada sense escoltar-los els àlbums de duets que havia signat de forma conjunta amb Isobel Campbell. El del nord-americà i el de l'escocesa eren dos universos gairebé paral·lels que a priori semblaven incompatibles, però van encaixar de forma sorprenent en tres discos que potser caldria reivindicar més sovint. "Ballad of the Broken Seas" (2006), "Sunday at Devil Dirt" (2008) i "Hawk" (2010).

Poden començar vostès pel que els vingui més de gust, tots tres són autèntiques delícies. Un repertori que alterna originals –majoritàriament de Campbell- amb versions molt ben triades de Hank Williams i Townes Van Zandt, entre d'altres. Cançons que enllacen el so Americana més nocturn i crepuscular amb la més alta sensibilitat pop, i que recorden unions com la de Nancy Sinatra amb Lee Hazlewood. I uns directes que eren autèntics monuments a l'ofici i a l'elegància –a casa nostra vam tenir ocasió de comprovar-ho en el marc del Primavera Club 2008-.

El llegat de Lanegan és tan inabastable com el buit que deixa la seva absència.

Guitarra, baix i bateria - Programa 301

Hank Williams.

Aquesta setmana he tingut el plaer de tornar a Guitarra, baix i bateria, amb Ricky Gil i Laura Peña a Ràdio Silenci. Música a la pantalla amb Peter Bogdanovich, Hank Williams, Paul Thomas Anderson, Haim i Blood, Sweat & Tears. Novetats discogràfiques d'Emily Duff, Joe Fields i Gina Argemir. Homenatges pòstums a Jimmy Johnson, Syl Johnson i Betty Davis. I la polèmica del mes: Neil Young vs. Spotify. Disponible en podcast.