Les Ronettes a l'hora del pati

The Ronettes, amb Ronnie Spector al centre.

Ahir al matí, la megafonia de l'Escola Les Aigües de Cardedeu va anunciar al seu alumnat –i al seu professorat- l'inici de l'hora del pati tot fent sonar arreu del recinte el "Be My Baby" de les Ronettes. Un gest simbòlic amb què el centre va voler homenatjar Ronnie Spector a pocs dies de la seva mort. I un homenatge que es suma als que el mateix centre ja havia fet al seu moment a altres icones musicals com Eddie Van Halen o més recentment Jordi Sabatés, arran dels seus traspassos. Desconec si la iniciativa és de la direcció de l'escola o d'algun treballador a títol personal, però no puc fer més que aplaudir-la.

El misteri ancestral de la Sibil·la, a El 9 Nou

El Cant de la Sibil·la, emmarcat en una de les joies del modernisme vallesà. El contratenor Jordi Domènech, interpretant la profecia que anuncia la fi del món al Cementiri Municipal de Cardedeu, amb el suport de l'organista Dani Espasa i les veus de l'Agrupació Coral Cardedeuenca. Hi hem assistit aquest cap de setmana, i avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental amb fotografies de Julián Vázquez.

La Sibil·la al cementiri de Cardedeu

EL CANT DE LA SIBIL·LA
Cementiri Municipal de Cardedeu
17 de desembre de 2021

El Cant de la Sibil·la és una d'aquelles tradicions d'origen pagà que han mantingut pràcticament intacta la seva essència un cop integrades en la litúrgia cristiana. La profecia de la fi del món, cantada per una figura que invoca les sibil·les de l'antiga Grècia a les portes del Nadal o la Nativitat. A Cardedeu es va començar a cantar ara fa quatre anys, però la nit passada es va interpretar per primer cop en un entorn, el cementiri modenista de Manuel Raspall –construcció de la qual es commemora el centenari aquest mes de desembre-, on tot el seu misteri ancestral va adquirir una nova dimensió.

El va cantar el contratenor Jordi Domènech, amb el suport de l'organista Dani Espasa i les veus de l'Agrupació Coral Cardedeuenca –la direcció escènica anava a càrrec de Josep Castells i Oriol Genís, el vestuari era d'Anna Estany-. Un encert, el d'atorgar a la figura femenina de la Sibil·la una veu masculina, que va reforçar la singularitat de la representació cardedeuenca del Cant de la Sibil·la i la va dotar també d'una certa contemporaneïtat –per moments, un no podia evitar pensar en Antony Hegarty- sense renunciar a tot el pes de la tradició. L'eternitat del marc de fons va fer tota la resta.

Prèviament a la interpretació sibil·lina, el públic havia estat convocat a la Creu de Terme del municipi, des d'on havia caminat en processó fins al cementiri, abandonant el nucli urbà de Cardedeu i penetrant els prats desolats sota la lluna plena gairebé hivernal. Tot plegat enmig d'un silenci sepulcral trencat tan sols pel ritme que marcaven els timbals dels grups teatrals 10 de Deu Teatre i Artescena Social, encarregats juntament amb el grup de dansa contemporània As d'Arts d'ambientar la baixada fins a la fi del món. El preludi de tot allò que era a punt d'arribar.