LOS SÍREXPavelló Espai Can Prat, Les Franqueses del Vallès
18 de desembre de 2022
Temps enrere corria per les xarxes socials una vinyeta on es podia veure un grup d'avis parlant de música, i concretament sobre rock clàssic, a la sala d'estar d'un geriàtric. Un d'ells es declarava seguidor dels Rolling Stones, el del costat li responia que ell preferia Led Zeppelin, i el de més enllà era més aviat partidari d'AC/DC. El cert és que tenien la seva gràcia, tant la il·lustració de torn com el missatge que volia portar implícit –que els rockers més veterans havien superat ja feia temps l'edat de jubilació-. Però si li donem la volta, ens toparem de ple amb una realitat que solem obviar i que caldria posar més sovint sobre la taula. La gent gran també escolta música –de fet n'ha escoltat tota la vida, i ho seguirà fent amb permís o sense d'una indústria cada dia més perduda en el seu propi mite de la joventut eterna-.
Per això cal destacar –i aplaudir, si se'm permet l'atreviment- iniciatives com la que va tenir ahir a la tarda l'Ajuntament de les Franqueses del Vallès, que va programar un concert de rock adreçat única i exclusivament als veïns de la tercera edat de la població, emmarcat dins de la programació municipal de Nadal però amb un reclam dels que conviden a sortir de casa en qualsevol època de l'any. Ni més ni menys que Los Sírex, pioners del rock'n'roll a casa nostra amb més anys de trajectòria que qualsevol dels conjunts citats anteriorment –els seus inicis daten de 1959-. Il·lustres supervivents que han sabut sobreposar-se a l'adversitat estructural de la crònica pop en un país on cada generació ha volgut escriure el seu propi relat sobre les cendres de l'anterior –i així ens ha anat, val a dir-.
Comandats per un Leslie absolutament pletòric als seus 78 anys i amb les guitarres de Pepe Fontseré i Juanjo Calvo encara destil·lant bones dosis d'ofici i elegància, els barcelonins van presumir d'un estat de forma envejable i d'un repertori que segueix aixecant passions a sis dècades de l'impacte inicial. Com a mostra, les ovacions amb què el respectable va saludar títols com "San Carlos Club", "Tus celos", "El tranvía" o "Muchacha bonita". També "Resistiré", l'original del Dúo Dinámico que tant havia sonat durant els dies més durs de la pandèmia, i que Leslie va introduir amb una declaració de principis que xocava plenament amb certs postulats: "Quan us diguin que ve la grip, que ve la covid, que ve una recessió i que tot va malament, el que heu de fer és apagar la tele, sortir de casa i gaudir de la vida". Més punk que el mateix punk, el vocalista dels Sírex acabava de deixar anar tot allò que encara no s'ha atrevit a dir cap portaveu de la generació dels enfants terribles amb excés d'autotune.
Tampoc hi va faltar, és clar, "La escoba". Tres acords que van electrificar "La bamba" de forma pràcticament simultània al "Like a Rolling Stone" de Dylan en ple estiu de 1965, i amb tota probabilitat la primera guitarra surfera mai enregistrada en aquesta banda dels Pirineus. També una lletra de les que diuen coses, tan hàbil al seu dia a l'hora d'esquivar la censura franquista com vigent encara a aquestes alçades –"Primero, lo que haría yo, primero / Barrería yo el dinero / Que es la causa y el motivo / Ay, de tanto desespero / Segundo, lo que haría yo, segundo / Barrería bien profundo / Todas cuantas cosas sucias / Se ven por los bajos mundos"-. Va ser el repunt climàtic d'una recta final que va trepitjar encara més fort amb "El tren de la costa" i va culminar amb l'atac frontal de "Yo grito". Rock de garatge fet a Barcelona quan encara no existia aquesta etiqueta. I mig miler d'avis que ahir al vespre van tornar a casa tan contents com agraïts.
