"Halloween Ends" (2022)

Laurie Strode (Curtis) i Michael Myers en un fotograma de "Halloween Ends".

El millor de "Halloween Ends" (2022), enèsim capítol de la nissaga cinematogràfica de Michael Myers i tancament de la trilogia iniciada ara fa quatre anys amb "Halloween" (2018), és amb tota probabilitat la banda sonora. Un combinat de rock'n'roll primitiu, soul i punk rock que en el millor dels casos despertarà l'espectador de l'estat d'estupefacció que pot arribar a generar el visionat de la cinta en qüestió. Per contra, el pitjor de "Halloween Ends" és tota la resta, la pel·lícula en ella mateixa. Un despropòsit que no aconsegueix salvar ni la presència d'una Jamie Lee Curtis a qui sempre ve de gust veure a la gran pantalla, i que bé podria ser una ferma competidora de "Halloween: Resurrection" (2002) si féssim un rànquing dels films més desafortunats de tota la franquícia.

I això que les perspectives eren prou elevades. Si la citada "Halloween" presentava Myers en bona forma malgrat no assolir els nivells d'excel·lència que cal esperar d'un dels grans carnissers de la història del setè art, la segona part de la trilogia dirigida per David Gordon Green –"Halloween Kills" (2021)- directament feia un salt endavant, tornava a les essències més genuïnes de la nissaga i es perfilava com el capítol més notable des que John Carpenter engendrés la criatura amb la fundacional i canònica "Halloween" (1978). Tan altes eren les expectatives després de veure com Michael Myers per fi tornava a ser ell mateix al cap de tants anys, que igual de dura ha estat la caiguda al buit un cop visionada la seva seqüela.

El problema de "Halloween Ends" no és que el guió faci aigües per totes bandes –i no resolgui cap de les incògnites deixades a l'aire al final de "Halloween Kills"-, que també, sinó que a mida que van avançant els esdeveniments un té la sensació de no estar veient ni tan sols una pel·lícula de Halloween. Si un dels grans encerts de "Halloween Kills" havia estat posar Michael Myers –novament interpretat per James Jude Courtney i el veterà Nick Castle- al centre de la pel·lícula –apartant-ne fins i tot a Curtis-, un dels errors més inexplicables de "Halloween Ends" és justament haver fet el contrari. Prescindir de la figura central de la nissaga fins al punt que amb prou feina se l'arriba a veure, que les morts més notables del film –si és que n'hi ha alguna en una història tan previsible- ni tan sols les provoca ell, i que l'esperat duel final amb Laurie Strode (Curtis) arriba tard i té un gust certament descafeïnat.

El problema de "Halloween Ends" també és haver introduït un personatge tan prescindible i desubicat com aquest aprenent de Myers que és Corey Cunningham (Rohan Campbell). Un gir totalment innecessari al guió, i una comparació –la de Cunningham amb Myers- que resulta tan absurda com la de Darth Maul amb Darth Vader –no hi ha color, vaja-. Si aconsegueix alguna cosa, a banda de desesperar a qui hagi passat per caixa per poder veure Myers un cop més en acció, és accentuar la sensació de naufragi que embolcalla gairebé dues hores de metratge que no es fan llargues sinó eternes. Fins al punt que un acaba agraint el moment en què salten els títols de crèdit al ritme trepidant del "(Don't Fear) The Reaper" de Blue Öyster Cult –un dels plats forts de la citada banda sonora juntament amb The Cramps, Dead Kennedys i Jack & Jim-. Sí, una altra cosa bona de "Halloween Ends" és que, fent honor al seu títol, hi ha un moment en què per fi s'acaba.

Arribat aquest punt, no cal dir que "Halloween Ends" no seria la recomanació més idònia per a una vetllada com la d'avui. Vagin a veure-la si desitgen assistir al final d'una trilogia francament malaguanyada, però esperin-se a demà o a la setmana vinent. Per a una nit de Halloween com cal, tornin a l'original de 1978, a la seva primera seqüela –"Halloween II" (1981)-, a la mai prou reivindicada "Halloween H20" (1998) o, és clar, a Halloween 2018 i "Halloween Kills". Hi sortiran vostès guanyant, i en acabat podran donar-se el gustàs de fer sonar els Cramps a tot gas. Sigui com sigui, passin una bona nit de Halloween –o Castanyada, que una cosa no és incompatible amb l'altra-, i que Michael Myers els agafi fent bondat.

D.H. PELIGRO (1959-2022)

D.H. PELIGRO
(1959-2022)

No vaig assistir al concert que Dead Kennedys van oferir a la sala Razzmatazz ara fa unes setmanes. N'he llegit cròniques molt entusiastes que mai de la vida m'atreviria a posar en dubte, però el cert és que tampoc m'ha seduït mai gaire l'idea de veure la banda en un escenari sense Jello Biafra. Sigui com sigui, i hi hagi qui hi hagi al capdavant de la formació, sempre sentiré i expressaré el màxim respecte per un combo que va ser pioner del punk i el hardcore a la Costa Oest dels Estats Units, que va facturar una sèrie de discos tan potents com essencials, i que va patir en pròpia pell els atacs més ferotges dels guardians de la moral a la terra de les barres i les estrelles.

Aquest cap de setmana moria de forma sobtada a casa seva, a Los Angeles –a causa d'un accident domèstic, segons un informe policial-, el seu bateria de més llarga durada –va entrar al grup a temps de gravar l'ep "In God We Trust, Inc." (1981)-, Darren Henley, més conegut com a D.H. Peligro. Trista notícia, sobretot per a tots aquells seguidors del grup que encara tenen ben presents concerts com el de Barcelona. Peligro també havia tocat amb bandes com Red Hot Chili Peppers –hi va militar breument el 1988- o Nailbomb –va gravar diverses pistes del totèmic "Proud to Commit Commercial Suicide" (1995), entre elles una versió de "Police Truck", dels mateixos Dead Kennedys-. A més, havia liderat el seu propi projecte, Peligro.

"Take This Job and Shove It"

Paycheck, al centre de la imatge, donant suport a una vaga d'enquadernadors

als Estats Units l'any 1977 - Foto Hulton Archive/Getty Images.

Una de les composicions més genuïnament punk de 1977 no venia de Londres sinó de Nashville. "Take This Job and Shove It", declaració de principis i consciència de classe a ritme de honky tonk en una composició original de David Allan Coe popularitzada per Johnny Paycheck. La meva proposta melòmana per aquest 1 de Maig.

Musicalment parlant, les ciutats de Londres i Nashville no s'han tornat a trobar mai tan lluny l'una de l'altra com ho van estar en ple 1977. A la capital britànica aquell va ser l'any del punk, del No Future i d'unes crides a la revolució que solien saldar-se amb contractes discogràfics i aparicions televisives en horari de màxima audiència. A la Music City, en canvi, la indústria del country s'allunyava cada cop més de les essències de Hank Williams o Johnny Cash, per consolidar aquell so més polit que algú va anomenar Countrypolitan. Precisament per això no deixa de resultar curiós que una de les cançons d'esperit més punk d'aquell 1977 l'enregistrés a Nashville tot un veterà del country com era ja aleshores Johnny Paycheck.

La peça en qüestió era "Take This Job and Shove It". Contundent declaració de principis que es podria traduir, parlant finament, com "Agafa aquesta feina i posa-te-la on et càpiga". La mala llet d'un treballador que engega el seu cap a pastar fang després d'anys treballant de sol a sol a canvi de misèria i companyia. Perquè sí, lluir imperdibles, barrejar revolució i nihilisme i apropiar-se de segons quines consignes polítiques podia haver esdevingut la cosa més chic del moment en un Regne Unit en flames.

Però si parlem de provocació, si parlem fins i tot de consciència de classe, no hi havia res tan punk com cantar "Take This Job and Shove It" a tots els empresaris sense escrúpols que poblaven aleshores els Estats Units, que a jutjar per l'èxit de la cançó -número 1 a les llistes de country aquell mateix any- devien ser uns quants. I a sobre fer-ho a ritme de vibrant honky tonk i des de la conservadora Nashville, on s'és vist! Que anys més tard la versionessin tots uns Dead Kennedys a ritme de frenètic hardcore punk –poden escoltar la seva lectura a "Bedtime for Democracy" (1986)- va suposar gairebé el tancament d'un cercle.

"Take This Job and Shove It" és un dels temes més reconeguts i reconeixibles de Johnny Paycheck, un dels seus singles més celebrats i també la peça central de l'àlbum del mateix títol que va editar aquell mateix exercici. Però la seva autoria correspon en realitat a una de les veus més genuïnament rebels, inconformistes i (amb perdó i des del màxim respecte) torracollons que mai hagi donat la música country, el gran David Allan Coe.

Ell l'havia compost i ell li havia atorgat aquell esperit canalla que molt pocs han sabut conjurar amb tanta elegància. Però Paycheck el va publicar primer -Coe va incloure la seva pròpia versió a "Family Album", publicat al cap d'un any- i gran part del públic segueix pensant a dia d'avui que n'és també l'autor -la qual cosa no sembla agrada gaire a Coe, que el 1980 va disparar un petit dard enverinat contra Paycheck des de la lletra de la seqüela "Take This Job and Shove It Too"-. Sigui com sigui, m'ha semblat una bona cançó per a reivindicar aquest 1 de Maig, Dia Internacional del Treballador.