50 anys de l'obertura del CBGB

L'entrada del CBGB. Nova York, març de 2006.

Avui fa 50 anys que el llegendari CBGB va obrir portes per primer cop al 315 del Bowery, a Nova York. Al seu escenari hi va acabar d'agafar forma aquella escena punk que havia començat a germinar al Max's Kansas City i al Mercer Arts Center. Rampa de llançament de Ramones, Television, Dictators, Patti Smith, Blondie, Talking Heads i tants altres, va esdevenir una de les meques mundials del rock'n'roll fins que va haver d'abaixar la persiana la tardor de 2006 davant la impossibilitat de pagar el lloguer.

Si durant la dècada dels 70 el CBGB havia representat com cap altre lloc l'essència més genuïna del Lower Manhattan –aleshores un entorn inhòspit i fins i tot perillós-, el seu final també va ser signe d'un temps en què els artistes se n'havien d'anar a viure a Brooklyn perquè no es podien permetre fer-ho a Manhattan. El seu local l'ocupa actualment una botiga de roba on es venen jaquetes de cuir amb logotips de bandes punk a 2.000 dòlars la peça. Això sí, el carrer és net com una patena. Signe del temps, també.

La fotografia és de març de 2006, pocs mesos abans de tancar la sala. Si no em falla la memòria, l'últim concert que hi vaig veure va ser un festival de música Oi! amb Red Alert com caps de cartell, aquell mateix mes de març. Érem quatre gats, i la meitat devíem ser turistes encantats de poder posar els peus al lloc on havia començat tot –i al seu lavabo, igualment mític-. No ho sabíem, però estàvem assistint al final de tota una era.

20 anys de "The Fine Art of Self Destruction"

És un dels meus discos preferits del segle XXI i de tots els temps. Una obra que al seu moment em va marcar i que mai m'ha deixat d'inspirar. L'essència de la Nova York del canvi de segle, encapsulada en onze cançons que sonen a una ciutat on un dia em vaig arribar a sentir com a casa, que evoquen un lloc i un moment molt concrets però segueixen manifestant-se tan fresques a hores d'ara com el primer dia. Es commemoren avui 20 anys de la publicació de "The Fine Art of Self Destruction" (2002), debut en solitari d'un Jesse Malin que venia de deixar empremta a l'òrbita punk de la Big Apple al capdavant de D Generation, i que es reinventava en clau de cronista urbà al més pur estil d'un Springsteen crepuscular de la mà de Ryan Adams, qui s'estrenava com a productor. Seria absurd triar una sola pista d'un àlbum on figuren perles com "Wendy", "Brooklyn", "Downliner", "Queen of the Underworld" o "Almost Grown". També la desoladora "Xmas", una peça molt apropiada per una data com la d'avui, el Nadal cantat des de la perspectiva de qui ho ha perdut tot i viu a la deriva. Anys enrere vaig dedicar a "The Fine Art of Self Destruction" un article que aprofito per recuperar en aquest vintè aniversari.

Steve "Cast Iron" Smith (1962-2022)

STEVE "CAST IRON" SMITH
(1962-2022)

Sempre que penso en Red Alert em ve a la memòria la tarda-vespre d'un diumenge d'hivern de fa molts anys a Nova York, que vaig començar perdent-me en algun lloc de Queens i vaig acabar vibrant al CBGB amb una apoteòsica descàrrega de la banda britànica. Pel camí vaig anar a parar accidentalment a Nova Jersey, després al sud del Bronx i finalment a un vagó de metro en direcció cap al Downtown on una dona afroamericana amb aspecte de bruixa de Nova Orleans em va assenyalar amb el dit tot pronosticant alguna mena d'apocalipsi mentre circulàvem pel subsòl de Harlem. Que després de tot allò acabés en un concert d'un dels grups essencials de la música Oi! en un dels grans santuaris del punk un diumenge a la nit, certifica que efectivament hi va haver un temps en què tot era possible a la Big Apple.

D'aquella vetllada al Bowery recordo una sala poc atapeïda –el CBGB va ser un entorn de naturalesa subterrània fins i tot quan el Lower Manhattan ja havia començat a gentrificar-se a marxes forçades, i així és com m'agrada recordar-lo- però un públic molt entusiasta i absolutament entregat, inclòs un irlandès amb una samarreta del Barça –per algun motiu no va sonar "Visca el Barça", aquella peça amb què els anglesos havien certificat la seva bona sintonia amb Barcelona-. També recordo una banda en plenitud de facultats amb el gran Steve "Cast Iron" Smith al capdavant –amb qui un parell de dies més tard vaig coincidir en una disqueria de Brooklyn-. Va ser l'única vegada que vaig poder veure Red Alert en directe, i si no ho recordo malament també va ser l'últim cop que vaig arribar a trepitjar el CBGB, que va tancar al cap d'uns mesos. Tant del grup com de la sala en guardo un molt bon record, no cal dir-ho.

Formats el 1979 a Sunderland, al nord-est d'una Anglaterra en fase de profunda depressió i a les portes del thatcherisme, Red Alert van ser un dels noms capdavanters de l'Oi!, aquell corrent del punk que va renunciar d'entrada a tota subtilesa i va donar veu a la classe obrera britànica al mateix temps que, a l'altre costat de l'Atlàntic, el hardcore parlava de tu a tu a tots els inadptats a qui el somni (nord-)americà havia deixat enrere. Van debutar aquell mateix any en una festa local on van basar el repertori en versions de bandes com The Clash, i el 1980 van publicar el seu primer ep, "Third and Final". Els seus singles van fer escola, el seu nom va esdevenir referencial dins del seu àmbit i poc a poc van teixir una relació cada cop més estreta amb Catalunya, fins al punt que Smith es va establir l'any 2013 a Badalona, on ha mort aquesta setmana a l'edat de 59 anys. Descansi en pau.

50 anys de l'últim concert de Lennon

John Lennon al Madison Square Garden, el 30 d'agost de 1972.

Es commemoren avui 50 anys de l'últim concert que va oferir John Lennon –també un dels pocs que va arribar a fer al marge dels Beatles-. Va ser el 30 d'agost de 1972 al Madison Square Garden de Nova York, en el marc d'una gala benèfica per la Willowbrook State School, una institució d'Staten Island que tenia cura d'infants amb diversitat funcional –a la gala també hi van tocar Stevie Wonder i Roberta Flack, entre d'altres-. Lennon va actuar acompanyat per Yoko Ono i la que aleshores era la seva banda de suport a l'estudi de gravació, Elephant's Memory, oportunament augmentada amb Jim Keltner a la segona (o primera) bateria.

Va fer dos passis, un a la tarda i un altre al vespre, tots dos d'una hora de durada, amb un repertori que va alternar peces de l'aleshores recent "Some Time in New York City" (1972) amb cites al fons d'armari –"It's So Hard", "Instant Karma", "Imagine", "Cold Turkey"-, una única concessió al catàleg dels Beatles –"Come Together"-, i una versió del "Hound Dog" de Big Mama Thornton –inspirada en la lectura d'Elvis Presley- que Yoko Ono es va encarregar de destrossar –ja poden imaginar-se vostès com-. L'enregistrament del primer passi es va editar de forma oficial el 1986 a l'àlbum i el vídeo en directe "Live in New York City" –el disc va obviar les cançons cantades per Ono i va eliminar de la mescla la seva intervenció a "Hound Dog", el vídeo ho va mantenir-.

"Live in New York City" està inexplicablement descatalogat a data d'avui. El disc no cal que el busquin en plataformes com Spotify, perquè no hi és –no, no tot en aquesta vida s'ha de trobar a l'abast d'un clic-. El vídeo, a hores d'ara, el poden visionar a Youtube. Després d'aquells dos passis, Lennon no va tornar-se a enfilar a un escenari fins al 28 de novembre de 1974, quan va sortir a tocar tres cançons durant un concert d'Elton John al mateix Madison Square Garden –en base a la famosa juguesca que l'exBeatle havia fet amb el pianista-. Aquell sí, va ser l'últim cop que l'autor d'"Imagine" (1971) es va deixar veure (i escoltar) al damunt d'un escenari.

La música de l'11-S

Bruce Springsteen.

La commemoració del 20è aniversari dels atemptats terroristes a Nova York i Washington, l'11 de setembre de 2001, és una bona ocasió per mirar enrere i recuperar alguns dels discos que es van inspirar en aquells fets o que, com a mínim, hi estan lligats d'una manera o d'una altra. Obres que van explicar el seu moment, que en alguns casos han esdevingut clàssics del seu temps i en d'altres han acabat acumulant pols però segueixen essent reivindicables a pràcticament dues dècades de la seva gestació. N'hem triat deu i els hem ordenat sense seguir cap criteri que pugui discriminar els uns dels altres. N'hi podria haver més, n'hi podria haver d'altres, però aquesta és la selecció de DWTC per commemorar els 20 anys de l'11-S.

1- "The Rising" (Bruce Springsteen, 2002)
Probablement la tria més òbvia de totes. La història és de sobra coneguda. Poc després dels atemptats contra les Torres Bessones i el Pentàgon, Bruce Springsteen va sentir des del seu cotxe com un ciutadà anònim li cridava "Et necessitem". La seva reacció va ser compondre una sèrie de cançons inspirades en el moment, que anaven de la desolació de "You're Missing" i la pregària d'"Empty Sky" a l'esperit de superació de "Waiting on a Sunny Day" o la peça titular. Testimoni últim de quan la música pop encara gaudia en termes socials de tota aquella centralitat que ha anat perdent durant les passades dues dècades, la resposta serena que demanava a crits un món absolutament tocat i desorientat. La producció de Brendan O'Brien ha envellit força malament, però el disc segueix essent l'obra definitiva del Boss amb The E Street Band al segle XXI, també del rock nord-americà post-11-S.

2- "Gold" (Ryan Adams, 2001)
El segon àlbum en solitari de Ryan Adams és un disc essencialment californià. El va gravar a Hollywood a les ordres d'Ethan Johns, i bona part de les seves pistes es poden contemplar com a postals de la ciutat de Los Angeles durant el canvi de mil·lenni. Però la peça que enceta el plàstic, l'assolellada i animada "New York, New York", estarà per sempre més lligada a la tragèdia d'aquell 11-S. Una declaració d'amor a la ciutat dels gratacels amb un aleshores desconegut Kamasi Washington al saxofon, i un videoclip rodat tan sols quatre dies abans dels atemptats a mig camí de Brooklyn i Manhattan, amb les Torres Bessones gairebé tan omnipresents al metratge com el propi Adams. Quan es va publicar el disc i estrenar el videoclip al cap d'unes setmanes, l'un i l'altre van esdevenir homenatges circumstancials tant a les víctimes com a la pròpia Big Apple.

Ryan Adams al videoclip de 'New York, New York'.

3- "Love and Theft" (Bob Dylan, 2001)
Pocs ho deuen recordar a aquestes alçades, però el segon i notable esglaó de la resurrecció artística protagonitzada per Bob Dylan durant el canvi de segle va coincidir amb l'esdeveniment que marcaria l'agenda geopolítica de les dècades posteriors. Pràcticament al mateix temps en què "Love and Theft" sortia a la venda als Estats Units –a Europa ja portava hores a les botigues, coses de la diferència horària-, el primer avió impactava contra la torre nord del World Trade Center. Des d'aleshores, l'àlbum ha anat lligat a aquella data però també a una forma de fer que contrasta amb certes dinàmiques del segle XXI. Cançons que remetien a les arrels més profundes de la música del segle XX, donant sentit a un moment històric que semblava no tenir-ne. Si l'obra de Dylan durant el segle XXI ha suposat un contrapunt de profunditat a uns temps presos per la immediatesa, "Love and Theft" en va ser una primera mostra.

4- "The Swastika E.P." (Dan Bern, 2002)
Per ser justos, Dan Bern va ser un dels primers músics a reaccionar davant dels atemptats de l'11-S, però ho va fer amb una peça que mai s'ha editat oficialment –tot i poder-se trobar en plataformes com Youtube-, "NYC 911", una emotiva balada que relatava els fets d'aquell dimarts de setembre en la més pura tradició folk. Va ser al cap d'un any quan va publicar "The Swastika E.P.", un disc curt que s'obria amb "Talkin' Al Kida Blues", un desvergonyit exercici de folk de protesta que remetia al "Talking Dust Bowl Blues" de Woody Guthrie o al "Talkin' World War III Blues" de Dylan. La lletra, un àcid repàs dels fets que ens ocupen i de la reacció posterior per part de l'administració Bush. Que la peça titular de l'ep fos un homenatge a l'esvàstica, símbol ancestral que diverses civilitzacions havien adoptat durant segles abans de ser pervertit pel nazisme, refermava que el d'Iowa no havia vingut a complaure ningú sinó a remoure consciències i a incomodar el personal. Requeria valor, la seva gesta, en plena croada de Bush contra el terror global.

5- "Soul Surfing: The Next Wave" (Elliott Murphy, 2002)
Deixeble de Dylan i bon amic d'Springsteen, autoexiliat a París des de fa cosa de tres dècades, Elliott Murphy va tancar l'exercici 2001 amb la publicació de "Soul Surfing", un disc que el va connectar amb tot un nou públic al continent europeu i amb el qual pràcticament va encetar una etapa que arriba fins als nostres dies. Al cap de pocs mesos va publicar-ne una mena d'epíleg amb forma d'ep, un "Soul Surfing: The Next Wave" que s'obria amb la colpidora i explícita "Ground Zero". Homenatge a les víctimes de la tragèdia però també un ferm al·legat contra l'escalada bèl·lica impulsada des de Washington. També va ser la peça on el genial guitarrista Olivier Durand, ja aleshores mà dreta de l'autor d'"Aquashow" (1973), es va destapar com a notable vocalista.

Tori Amos.

6- "Scarlet's Walk" (Tori Amos, 2002)
Un viatge pels Estats Units posteriors a l'11 de setembre de 2001 de la mà d'Scarlet, un personatge fictici a través del qual va projectar Tori Amos el seu propi alter ego. Un disc conceptual que explora les ferides obertes a la terra de l'Oncle Sam, les que s'havien produït arran dels atacs a Nova York i Washington, però també les que portaven dècades (segles) sense acabar de cicatritzar. Amos era a Nova York quan van caure les Torres Bessones, i el capítol de l'àlbum dedicat a la ciutat dels gratacels, la boirosa i gairebé metafísica "I Can't See New York", tracta aquell episodi des del punt de vista de la pròpia Scarlet.

7- "Are You Passionate?" (Neil Young, 2002)
A Neil Young l'11-S el va agafar treballant en un disc on es feia acompanyar ni més ni menys que per Booker T. & The MG's –també pels components de Crazy Horse en alguna peça-. El va publicar la primavera de 2002 sota el títol d'"Are You Passionate?", havent tingut temps d'incloure-hi una cançó dedicada als passatgers del vol 93 de United Airlines, que va acabar impactant en una zona rural de Pennsilvània després que aquests provessin de recuperar-lo de mans dels terroristes –evitant així que assolissin el seu objectiu d'estavellar-lo contra la Casa Blanca-. El títol de la peça en qüestió, "Let's Roll", fa referència a les paraules d'un d'aquells passatgers, pervertides posteriorment pel mateix George W. Bush a l'hora de justificar la seva escalada bel·licista. Pocs anys després es va estrenar un documental que provava d'equiparar el discurs de Young amb el de Bush. Sembla bastant evident que els seus autors ni coneixien els posicionaments ideològics del canadenc, ni s'havien molestat a escoltar la lletra de la cançó.

8- "Is This It" (The Strokes, 2001)
Potser fa de mal dir en un context com el que ens ocupa, però Nova York va ser durant els primers anys del segle XXI un dels llocs més excitants del món si un era jove i portava el rock'n'roll a la sang. Eren els dies previs a la gentrificació, amb els últims batecs de l'escena punk dels 90 encara palpables i una nova generació de bandes a punt de fer renéixer el subsòl de la ciutat. Al capdavant d'aquella nova guàrdia s'hi trobaven uns Strokes que van definir millor que ningú el so de la Nova York pre i post 11-S amb el seu àlbum de debut, "Is This It". Publicat al Regne Unit un mes abans dels atemptats, l'edició nord-americana va veure la llum a finals de setembre amb un track list lleugerament alterat. La peça "New York City Cops", crit de ràbia contra la brutalitat del cos policial novaiorquès, va ser substituïda per la més discreta "When It Started", per allò de no quedar malament amb ningú en un moment com aquell. Sí, d'alguna manera els Strokes també van inaugurar l'era de l'indie rock protocolari i políticament correcte que ha caracteritzat bona part del segle XXI.

The Coup a la caràtula abortada de 'Party Music'.

9- "Party Music" (The Coup, 2001)
Amb una dècada de trajectòria a l'esquena i amb permís de Public Enemy, The Coup eren a principis de segle el paradigma del hip hop més compromès política i socialment. Fins al punt que van decidir presentar el seu quart àlbum amb una caràtula on Boots Riley i Pam The Funkstress literalment feien explotar les Torres Bessones del World Trade Center amb un aparell que semblava un detonador però era en realitat un transistor. Tota una declaració d'intencions, la de combatre el neoliberalisme amb música, que van preferir abortar a poques setmanes de la publicació del disc arran d'uns esdeveniments que fins avui fa 20 anys semblaven propis de la ficció –o de les caràtules de certs discos de hip hop i punk rock-. "Party Music" va veure la llum el mes de novembre d'aquell mateix 2001 amb una caràtula totalment diferent de l'originalment planificada, que malgrat tot es pot trobar sense problemes a la xarxa.

10- "Hey Bin Laden" (Red Simpson, 2001)
I per acabar, una referència que trenca amb la tònica general d'aquesta selecció i abraça plenament la retòrica bel·licista de l'administració Bush després d'aquell 11 de setembre. No és un àlbum ni un ep, sinó un single que porta més d'una dècada descatalogat i que no es troba ni de bon tros entre els títols més representatius del catàleg del seu autor. Destacat veterà del Bakersfield Sound i referent de pes d'aquell fascinant subgènere musical que és el country per a camioners, Red Simpson va respondre als atemptats de l'11-S amb "Hey Bin Laden", una peça on alertava al líder d'Al-Qaida que li esperava el mateix destí que a Hitler i Mussolini –i ho va encertar, les coses com siguin-. Al seu dia la cosa va sonar esperpèntica, vint anys després sona entranyable però encara a anys llum dels clàssics de carretera que van fer de Simpson una llegenda.

20 anys de l'11-S

Les Twin Towers, un matí de desembre de 1999 - Foto Oriol S.

Nova York, desembre de 1999. La imatge imponent de les Torres Bessones com a símbol de tot allò que vam perdre tal dia com avui de fa 20 anys. L'11 de setembre de 2001 com a inici 'de facto' d'un segle XXI que s'ha definit com el segle de la por. De la por al terrorisme, de la por a la crisi econòmica i financera, i més recentment de la por a una pandèmia mundial que, com els atemptats de Nova York al seu dia, està servint com a pretext a l'hora de qüestionar i liquidar drets i llibertats que havien trigat segles a conquerir-se. Diuen que la por és el mecanisme de control social més eficaç de tots, i la seguretat el bé més preuat de qui tem haver-la perdut. Avui fa 20 anys, en qüestió de dues hores, vam passar de ni tan sols poder-nos imaginar una escena com aquella, a ser conscients que el món tal i com sempre l'havíem conegut s'acabava d'ensorrar per sempre més amb les Torres Bessones. A partir d'aquell moment, tota la resta.

Jimmy Webb (1958-2020)

Foto Theo Wargo/Getty Images.

JIMMY WEBB

(1958-2020)

El primer cop que vaig parlar amb Jimmy Webb –a ell li agradava que l'anomenessin simplement Jimmy, potser per no ser confós amb el cantant de country del mateix nom-, al principi de tot no vaig ser conscient de trobar-me al davant d'una llegenda que havia vestit pràcticament a tota l'escena punk de Nova York i que tractava de tu a tu a incomptables icones musicals de la Big Apple. Ignorava, de fet, que aquell senyor de mitjana edat però aspecte essencialment juvenil i amb una forta retirada a Michael Monroe, el mateix que m'aconsellava sobre quins pantalons ajustats em quedarien millor –"Perquè sigui rock'n'roll, els pantalons han de fer mal", li agradava dir-, havia vestit i seguia vestint habitualment clients habituals que anaven de Blondie, Patti Smith i Ramones, a Iggy Pop i Little Steven o els supervivents dels New York Dolls.

En certa manera, es pot afirmar que Jimmy era Nova York. O com a mínim era tot allò que representen en el meu imaginari localitzacions com el Village, el Lower East Side, el Bowery o St. Mark's Place. És en aquest darrer emplaçament on es troba la icònica botiga de roba Trash and Vaudeville, que malgrat no haver obert ell mateix sí que es va arribar a fer seva fins a esdevenir-ne l'ànima i el motor. Accedir al seu interior era com viatjar a través del temps fins a la Gotham prèvia a la gentrificació i les polítiques de tolerància zero de Giuliani i companyia. Era com tornar als dies en què Madonna caminava pel carrer 8 en direcció als clubs de l'Avenue A, els Dolls es fotografiaven davant l'aparador de Gem Spa o els Rolling Stones rodaven el videoclip de "Waiting on a Friend" a l'altre costat del carrer.

Totes aquestes històries que havien tingut lloc a pocs metres de Trash and Vaudeville, i que avui es troben documentades en incomptables portals digitals dedicats al turisme melòman, molts les van arribar a conèixer de la mà del propi Jimmy. Jo mateix tinc la sort de comptar-me entre aquests afortunats, i no oblidaré mai el dia en què, després de vendre'm uns pantalons de ratlles, em va regalar una samarreta i em va portar a fer una volta pel barri. Tan sols feia mitja hora que ens havíem conegut, la que jo m'havia passat a l'interior de la botiga. Així era Jimmy, un símbol d'aquella Nova York que encara es resistia a esvair-se, però sobretot un tipus encantador, proper, autèntic i genuí com ell mateix.

M'assabento a través del blog Tot de Pop que ens va deixar abans d'ahir, víctima d'un càncer contra el qual portava anys batallant, i malgrat la tristor del moment no puc evitar prometre'm a mi mateix que la propera ampolla de bourbon que enceti serà a la seva memòria. Que descansi en pau, i que els pantalons no deixin mai de fer-nos mal.

Nova York a bord d'un taxi

Abans d'esdevenir un reconegut fotògraf, Ryan Weideman es va dedicar a fer de taxista en un entorn tan perillós com excitant, la Nova York de la dècada dels 70. Una caòtica jungla urbana que poc tenia a veure amb la gentrificada metròpolis que ha esdevingut durant les últimes dècades, una ciutat insegura però prou assequible perquè hi convisquessin artistes, bohemis i altres criatures de la nit. Weideman i el seu taxi van ser testimoni de les històries de tots ells, i en molts casos els va arribar a fotografiar. Tot plegat va donar peu a una galeria de personatges que representen, cada un a la seva manera, la ciutat de Ramones, New York Dolls, Talking Heads, el CBGB, Studio 54, la No Wave i el hip hop.

Chris Stein, Nova York i l'escena punk

Debbie Harry, fotografiada per Stein en una de les torres del World Trade Center.

Chris Stein va ser un dels actors i testimonis clau del punk i la New Wave a la Nova York de finals dels 70 i principis dels 80. Com a guitarrista de Blondie va escriure algunes de les pàgines més memorables d'aquella fèrtil etapa i va signar una sèrie d'obres absolutament canòniques. El que tenia una mica més amagat era la seva afició a la fotografia, que el va portar a documentar tant el seu dia a dia com el de la pròpia banda durant l'esclat del punk. Tot un arxiu fotogràfic que recentment li ha servit per confeccionar el llibre "Point of View: Me, New York City, and the Punk Scene" (2018), un recull d'imatges que mostren l'evolució dels primers Blondie, la irrupció del punk al Lower Manhattan i, per descomptat, l'essència d'una ciutat perillosa però molt excitant.

La Nova York de Barnatán

He estat llegint aquests dies "New York Blues" (2012), primera novel·la de l'escriptor, guionista, actor i músic Jimmy Barnatán (Santander, 1981). Una ficció amb apunts autobiogràfics amb la ciutat de Nova York com a molt més que un simple marc de fons. Que el protagonista viatgi fins a la Big Apple tot seguint la pista d'un obscur músic de blues és el de menys, el que compta de debò és tota la desfilada de personatges secundaris a què Barnatán acaba donant peu -un taxista indi que sempre porta una ampolla de bourbon al maleter, una eminent fotògrafa amb necessitats afectives mal resoltes, un melòman de base amb despatx a les oficines d'una reconeguda discogràfica...- i, sobretot, la manera com l'autor descriu la ciutat tot aconseguint que el lector se'n senti part. Amb una prosa àgil i elevades dosis de passió, Barnatán ha fet una novel·la de i sobre Nova York. Sobre la seva Nova York. Perquè són visions com la de Barnatán, subjectives, úniques, personals i intransferibles, les que al capdavall acaben fent de tot indret un lloc universal.


Aquest fragment m'ha agradat molt, potser perquè la Nova York de Barnatán s'assembla molt a la meva:

"Cruzamos manzanas, llenas de rostros felices e infelices, calles repletas de gente, avenidas colmadas por el tráfico, barrios y distritos donde no importa quién eres ni cómo has llegado hasta aquí. Hermosos contenedores donde reposan historias mínimas, que se han diluido como la mía, pero ya han caducado. Todos tenemos una fecha, todas nuestras fuerzas tienen un límite, y nuestra historia termina deshecha entre minutos, segundos y frescas burbujas de ácido acetilsalicílico.
Manhattan de norte a sur es la colmena donde todos se conocen y se desconocen al mismo tiempo. Es el lugar perfecto donde destacar y eclipsarse, donde pasar sin pena ni gloria. Donde vivir con pena. O con gloria".


I, si m'ho permeten, també és el millor lloc del món per a estar sol. A la fotografia, la Cinquena Avinguda i Broadway vistos des de la terrassa de l'Empire State Building (la zona verda de la part superior esquerra és Madison Square Park), agost de 2005.

The Great Jazz Trio - "Standard Collection" (1986)

El vaig localitzar en un mercat de segona mà. En una paradeta modesta en termes melòmans, però on de tant en tant es poden fer troballes com aquesta. "Standard Collection" de The Great Jazz Trio, un disc compacte que ofereix exactament el que indica el seu títol: una col·lecció d'estàndards del jazz interpretats per la formació en qüestió. Una formació de la qual no sabia absolutament res i de la qual poca cosa he pogut esbrinar -al disc no hi figuren crèdits més enllà dels autors del repertori-. Navegant per internet, he trobat escasses referències que citen al veterà i ja desaparegut pianista Hank Jones com a líder d'un trio en permanent estat de canvi i que haurien completat en aquesta gravació el bateria Jimmy Cobb i el contrabaixista Eddie Gomez -en alguns temes hi figura també una secció de cordes integrada per músics japonesos-. L'àlbum el va editar Columbia el 1986, i suposa tot un desplegament de solvència, ofici i bones maneres. Exactament el que permet intuir el títol, i exactament el que esperava trobar-hi quan vaig decidir adquirir-lo motivat per una caràtula a la qual no em vaig poder resistir.

El Lower Manhattan vist des de l'aire i cobert de neu. La Nova York dels anys 80, amb les Torres Bessones presidint-ne encara l'skyline i, en primer terme, la part de l'East Village coneguda com a Alphabet City. El que ara és una de les àrees més exclusivament cares de Gotham, era aleshores punt de trobada d'artistes, punks, camells, ionquis, rodamons i altres criatures de la bohèmia urbana. La plaça que poden observar a l'esquerra de la fotografia és Tompkins Square Park, escenari de revoltes ciutadanes, manifestacions socials i esdeveniments culturals diversos. A la seva esquerra -a Avenue B, a la mateixa alçada del parc- s'hi troben els immobles habitats dècades enrere per Charlie Parker i Iggy Pop. L'altre extrem de Tompkins Square el delimita l'Avenue A (a la dreta del parc). Avançant en direcció sud (cap al pont de Brooklyn, visible a la part superior de la coberta) i creuant la primera illa de cases s'arriba al Sidewalk Cafe, que des de pocs anys més tard i encara a dia d'avui és l'epicentre mundial de l'escena antifolk.