Guitarra, baix i bateria - Programa 207

Dick Dale (1937-2019).

Ja poden escoltar l'última edició de Guitarra, baix i bateria a Ràdio Silenci amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor. Recordem l'irrepetible Dick Dale. Escoltem les novetats discogràfiques de Marialluïsa i The Long Ryders. Música a la gran pantalla amb "Her Smell" (2018) i "Blaze" (2018), l'esperadíssim biopic de Blaze Foley amb Ben Dickey. I Mercury Rev versionant a la gran Bobbie Gentry amb el suport de Lucinda Williams. Disponible en podcast.

Dos anys sense Chuck Berry

Chuck Berry (1926-2017) - Foto Frans Schellekens.

La casualitat ha volgut que dos dels grans arquitectes de la guitarra rock ens deixessin pràcticament amb dos anys exactes de diferència. Abans d'ahir se n'anava Dick Dale a l'edat de 81 anys. I tal dia com avui de fa dos exercicis era Chuck Berry qui passava a millor vida amb 90 hiverns a l'esquena. Dale va ser un dels pioners i màxims exponents de l'instro surf. Berry directament va posar les bases del rock'n'roll tal i com l'han entès totes les generacions posteriors. Tots dos, no cal dir-ho, van revolucionar a la seva manera la guitarra elèctrica. De la mort de Berry me'n vaig assabentar a través de les xarxes socials l'endemà d'aquell 18 de març de 2017 i en plena ressaca d'una festa emmarcada en les celebracions d'un St. Patrick's Day absolutament memorable. De la mort de Dale me'n vaig assabentar ahir al vespre, també en el marc d'un St. Patrick's Day que només hauria pogut ser més rodó de no haver-se confirmat les males notícies. Tan bon punt ens en vam assabentar vam parar màquines, vam fer sonar "Misirlou" i vam brindar a la seva memòria. Chuck Berry i Dick Dale. Dues icones que ens han deixat i dos llegats que perduraran per sempre.

Dick Dale (1937-2019)

DICK DALE

(1937-2019)

Ara sí. Se n'ha anat un dels més grans. Podria citar aquí mateix qualsevol dels instrumentals amb els quals va definir gairebé tot sol la música surf durant els 60, o simplement aquell "Misirlou" que Quentin Tarantino va recuperar a la banda sonora de "Pulp Fiction" (1994). Però em ve més de gust tornar a punxar a tota castanya la peça que va suposar el seu retorn per la porta gran a l'activitat discogràfica durant la dècada dels 90, aquest "Nitro" que sense necessitat de mimetitzar al peu de la lletra els paràmetres de l'instro surf sonava a ell mateix i a ningú més. Per al record queden actuacions com la que vam poder degustar ara fa cosa d'uns nou anys a la sala petita d'Apolo. O com les que estava oferint aquests últims mesos per tal de poder-se procurar les atencions mèdiques que requeria el seu complicat estat de salut -diuen els que l'havien vist recentment que damunt l'escenari es mantenia incombustible malgrat tot-. Insisteixo, se n'ha anat un dels més grans.