Scott Kempner (1954-2023)

SCOTT KEMPNER
(1954-2023)

El rock'n'roll amb el més genuí accent de Nova York ha perdut un dels seus grans referents. Scott Kempner va ser el guitarrista dels històrics Dictators. La banda que hi havia abans dels Ramones, tal com s'ha arribat a dir en alguna ocasió. Pioners del punk a la Big Apple –i per extensió a escala global-, també el pont entre el discurs i l'estètica d'uns New York Dolls –als seus inicis no es van estar de flirtejar amb el glam més subterrani, tal com testimonien els pocs vídeos que hi ha de l'època del seu fundacional àlbum de debut, "Go Girl Crazy!" (1975)-, i la descàrrega elèctrica a tota pastilla dels de Queens.

Nascut i criat al Bronx, Kempner va ser el guitarrista rítmic de la banda encapçalada per Handsome Dick Manitoba, però va ser un cop desfeta aquesta quan va brillar amb llum pròpia al capdavant dels Del-Lords –amb un jove Eric "Roscoe" Ambel-, on es va destapar també com a cantant i compositor. Si amb els Dictators s'havia situat a l'avantguarda del punk durant la segona meitat dels 70, amb el seu segon grup va posicionar-se entre els pilars d'aquell rock'n'roll d'arrel genuïnament nord-americana que durant els 80 va posar els fonaments del que s'anomenaria country alternatiu –com a mostra el seu debut de 1984, "Frontier Days"-.

El quart àlbum dels Del-Lords, publicat el 1990, es va titular "Lovers Who Wander", com la cançó que donava nom al tercer disc de Dion DiMucci sense els Belmonts. Justament, a principis dels 90, el guitarrista va militar als Little Kings del mateix DiMucci. També durant aquella època va publicar el seu primer àlbum en solitari, el magnífic "Tenement Angels" (1992), gravat amb components de The Skeletons. El 2008 va lliurar-ne el successor, l'igualment recomanable "Saving Grace". Kempner, que durant les últimes dècades havia participat de les reunions tant dels Dictators com dels Del-Lords, s'havia retirat de la música el 2021 per problemes de salut. Ens ha deixat a l'edat de 69 anys.

Dion - "Blues with Friends" (2020)

Quan un suma sis dècades llargues a la carretera, ha compartit escenaris amb contemporanis i admiradors que van de Buddy Holly a Lou Reed, i amb 81 estius a l'esquena es pot contemplar com un dels pocs supervivents encara en actiu dels anys fundacionals del rock'n'roll, no li cal cap altre reclam que la seva pròpia presència. Que a sobre sigui capaç a aquestes alçades de facturar un plàstic tan convincent com aquest "Blues with Friends" (2020, KTBA), no suposa tant un miracle com l'enèsim pas endavant d'una trajectòria potser irregular però en qualsevol cas constant. Que l'hagin acompanyat a l'estudi tota una sèrie de noms de primeríssima fila, gairebé és el de menys quan qui ens ocupa pot simplement presumir de ser Dion DiMucci.

Des que va emprendre el vol als carrers del Bronx italià a ritme de doo wop i encapçalant els irrepetibles Belmonts, el veterà rocker ha arribat a dialogar amb llenguatges que van del folk rock al pop barroc passant pel rock d'autor, i ha trobat en el blues un aliat fidel a l'hora de definir diverses etapes vitals i artístiques. És justament el blues urbà en la seva concepció més genuïna i sense adulterar el principal argument d'una obra on l'extensa nòmina de convidats il·lustres despatxarà titulars però en cap cas arribarà a eclipsar l'ingredient més bàsic de tots –Dion, la seva veu i les seves cançons, per si algú en tenia cap dubte-.

Tot un què quan parlem de noms com els de Van Morrison, Joe Louis Walker, Billy Gibbons, Bruce Springsteen, Paul Simon, Jeff Beck, Joe Bonamassa, Brian Setzer i Little Steven, entre d'altres –per si encara no n'hi hagués prou, Bob Dylan signa el text introductori-. Convidats de luxe que hi són i es deixen escoltar però en cap cas marquen ni reclamen més terreny del compte. I una equació que completa Wayne Hood –productor reconegut per la seva tasca amb artistes a priori tan distants del registre de Dion com Pink-, coautor de bona part del repertori juntament amb DiMucci i responsable de gairebé tots els instruments que sonen al disc –exceptuant els que toquen els propis convidats i la guitarra del mateix Dion-.

Malgrat aquest últim apunt, l'àlbum sona literalment com si qui el signa encapçalés tota una banda en algun club amb olor de fum i bourbon des de l'inicial "Blues Comin' On", un blues greixós i ben apuntalat per la guitarra de Joe Bonamassa. Els aires santanescos de "Kickin' Child", amb presència de Joe Menza, deixen pas a l'embranzida rockabilly d'"Uptown Number 7" a duet amb Brian Setzer i a la subtilesa amb què Jeff Beck es passeja per la crepuscular balada "Can't Start Over Again". I l'èpica a contrallum de "Hymn to Him", peça pensada per la veu de Patti Scialfa, va comptar a l'últim moment amb la participació de Bruce Springsteen marcant-se un solo de guitarra amb regust fronterer –la peça, per cert, no dista molt de les coordenades de "Western Stars"-.

Dit això, també té ressons springsteenians el folk estripat de "Song for Sam Cooke (Here in America)", emotiu record al pioner del soul –i a tot allò que va representar la seva figura en un país encara avui tocat per la ferida del racisme- amb participació vocal de Paul Simon. Joe Louis Walker aporta musculatura elèctrica a un "I Got Nothin'" on Dion comparteix tasques vocals amb un oportú Van Morrison. I Billy Gibbons amaneix amb essències texanes un "Bam Bang Boom" que referma el llarg recorregut de qui es va donar a conèixer cantant "The Wanderer", "Runaround Sue" i "A Teenager in Love". Ha plogut molt, des d'aleshores.

De Huey "Piano" Smith a Dion DiMucci

Dion DiMucci, a l'esquerra, amb The Belmonts.

Huey "Piano" Smith i Dion DiMucci. El primer és un dels pianistes més influents de la història del rhythm & blues, pedra angular del so de Nova Orleans i un d'aquells referents que solen citar-se a l'hora de repassar les arrels d'allò que anomenem rock'n'roll. El segon és el pilar fundacional d'aquest darrer gènere a la ciutat de Nova York, l'home que tant en solitari com al costat de The Belmonts va connectar el doo-wop dels carrers del Bronx amb el pop del Brill Building. Si Smith és un il·lustre representant de l'ala negra de la tradició musical nord-americana, DiMucci ho és de la blanca. I tots dos, mirin vostès quines coses, es troben immersos en immerescuts oblits malgrat estar vius i mantenir-se (més o menys) en actiu.

Sort en tenim de segells com Hoodoo Records, especialitzat en arqueologia melòmana i amb un catàleg farcit d'autèntiques llaminadures amb forma de reedicions dobles i carregades d'extres, com per exemple les que acaba de dedicar a les dues figures que ens ocupen. De Huey "Piano" Smith ha recuperat en un mateix volum l'imprescindible "Having a Good Time" (1959) -hi figuren "Don't You Just Know It" i "Rockin' Pneumonia & The Boogie Boogie Woogie Flu", gairebé res- i l'obra de culte "Twas the Night Before Christmas" (1962) -un disc de Nadal que al seu moment va ser incomprès i fins i tot censurat en diversos estats nord-americans però, escoltat avui, es perfila com un avantpassat directe de les obres festives de Brian Setzer, per exemple-.

De DiMucci, la gent de Hoodoo rescata també en un únic volum els essencials "Presenting Dion & The Belmonts" (1959) i "Runaround Sue" (1961). Si el primer, com indica el títol, va suposar el seu debut al costat dels Belmonts -aquí hi trobaran vostès aquell himne no oficial del Bronx italià que és "I Wonder Why", a més del cant per excel·lència a l'amor en fase adolescent, l'etern "A Teenager in Love"-, el segon és la consagració de Dion com a artista en solitari. La peça titular és un clàssic de clàssics del doo wop pàl·lid, "The Wanderer" un dels últims suspirs del rock'n'roll nord-americà previ a la British Invasion, i "The Majestic" una invitació a celebrar uns temps en què la música convidava a prendre's la vida d'una altra manera. Tant en el cas d'Smith com en el de DiMucci, material de primera tant per a neòfits com per a melòmans de llarg recorregut.

Dion and The Belmonts - "A Teenager in Love" (1959)

Dion and The Belmonts.

Va ser un dinar d'aquells que s'allarguen de forma indefinida. Dels que comencen amb un aperitiu i s'acaben amb ampolles de refrescos amb gas i alcohol d'alta graduació damunt la taula. Dels que s'amenitzen amb música curosament seleccionada per algun dels comensals, en aquest cas un rocker amb anys de militància i un grau d'autenticitat del qual pocs poden presumir a aquestes alçades. Entre els seus tresors, un doble vinil que s'acabava de comprar. Un recopilatori editat fa molts anys per una coneguda disquera anglesa i on peces obscures del rock'n'roll nord-americà anterior a la British Invasion alternaven amb temes més o menys coneguts del mateix període. Destacava entre aquests últims "A Teenager in Love", composició original de Doc Pomus i Mort Shuman originalment enregistrada per Dion and The Belmonts l'any 1959.

Al final no la va punxar, ja se sap que aquestes sessions solen desenvolupar-se sobre la marxa i que n'hi ha prou amb què un realitzi una petició perquè l'altre faci també la seva i els plans inicials s'acabin esvaint en un núvol de bourbon amb cola, gintònics, licors d'herbes i la primera cara sencera del "Cosmo's Factory" (1970) de la Creedence. Però la seva intenció inicial era punxar "A Teenager in Love", així m'ho va anunciar amb tot l'entusiasme del món mentre mostrava orgullós la caràtula del vinil en qüestió. "I saps per què la punxaré?", em va dir, a la qual cosa no vaig saber què respondre. I aleshores es va despenjar amb una afirmació tan sincera i apassionada com, si m'ho permeten, qüestionable: "Perquè la millor versió que mai s'ha gravat d'aquesta cançó la vas fer tu". Què volen que els digui, s'han fet moltes versions d'"A Teenager in Love", jo personalment sempre m'acabo quedant amb l'original i en cap cas considero que la meva tingui absolutament res d'especial més enllà de la intencionalitat. Però quan una cosa així te la diu una persona amb tant de criteri, doncs fa il·lusió.

Sí, jo també vaig fer una versió d'"A Teenager in Love". La vaig gravar de forma totalment casolana un diumenge a la nit a principis de 2007, gairebé quatre dècades després d'haver vist la llum la presa original de Dion i els Belmonts. Era la culminació d'un cap de setmana sensiblement salvatge i el meu organisme provava de superar els efectes d'una ressaca de grans proporcions mentre jo, amb les poques forces que em quedaven, provava de tocar i enregistrar una cançó que m'agradava i em segueix agradant molt. El resultat va entusiasmar al rocker en qüestió, la primera persona a qui vaig enviar la gravació i el responsable que m'animés a publicar-la aquella mateixa nit a Myspace -parlem de l'any 2007-. També va agradar molt a un col·lega músic que va descriure el tema en termes superlatius. Però la frase més encertada va venir en un comentari que una locutora radiofònica va deixar al meu mur: "Les teves ressaques cada dia són més profitoses". Poden vostès interpretar-ho com vulguin, i si els ve de gust escoltar el meu "A Teenager in Love" poden fer-ho aquí.

Carlo Mastrangelo (1938-2016)

CARLO MASTRANGELO

(1938-2016)

No abunden a la xarxa les imatges on Carlo Mastrangelo apareixi tot sol. Membre fundador dels Belmonts i mà dreta de Dion DiMucci durant bona part de la seva trajectòria -de Dion and The Belmonts a les seves obres en solitari-, aquest novaiorquès nascut i crescut al Bronx és un d'aquells actors secundaris sense els quals no es podria entendre la tasca dels grans protagonistes de la música pop. Ens deixava dilluns passat, però la seva veu seguirà ressonant cada vegada que punxem "I Wonder Why" o "A Teenager in Love".