Scott Kempner (1954-2023)

SCOTT KEMPNER
(1954-2023)

El rock'n'roll amb el més genuí accent de Nova York ha perdut un dels seus grans referents. Scott Kempner va ser el guitarrista dels històrics Dictators. La banda que hi havia abans dels Ramones, tal com s'ha arribat a dir en alguna ocasió. Pioners del punk a la Big Apple –i per extensió a escala global-, també el pont entre el discurs i l'estètica d'uns New York Dolls –als seus inicis no es van estar de flirtejar amb el glam més subterrani, tal com testimonien els pocs vídeos que hi ha de l'època del seu fundacional àlbum de debut, "Go Girl Crazy!" (1975)-, i la descàrrega elèctrica a tota pastilla dels de Queens.

Nascut i criat al Bronx, Kempner va ser el guitarrista rítmic de la banda encapçalada per Handsome Dick Manitoba, però va ser un cop desfeta aquesta quan va brillar amb llum pròpia al capdavant dels Del-Lords –amb un jove Eric "Roscoe" Ambel-, on es va destapar també com a cantant i compositor. Si amb els Dictators s'havia situat a l'avantguarda del punk durant la segona meitat dels 70, amb el seu segon grup va posicionar-se entre els pilars d'aquell rock'n'roll d'arrel genuïnament nord-americana que durant els 80 va posar els fonaments del que s'anomenaria country alternatiu –com a mostra el seu debut de 1984, "Frontier Days"-.

El quart àlbum dels Del-Lords, publicat el 1990, es va titular "Lovers Who Wander", com la cançó que donava nom al tercer disc de Dion DiMucci sense els Belmonts. Justament, a principis dels 90, el guitarrista va militar als Little Kings del mateix DiMucci. També durant aquella època va publicar el seu primer àlbum en solitari, el magnífic "Tenement Angels" (1992), gravat amb components de The Skeletons. El 2008 va lliurar-ne el successor, l'igualment recomanable "Saving Grace". Kempner, que durant les últimes dècades havia participat de les reunions tant dels Dictators com dels Del-Lords, s'havia retirat de la música el 2021 per problemes de salut. Ens ha deixat a l'edat de 69 anys.

A sis dècades de l'assassinat de Kennedy

El rostre de JFK a la coberta posterior de "Rough and Rowdy Ways".

L'assassinat de Kennedy com a metàfora i mirall d'un món a la deriva o directament en caiguda lliure. La desfeta de tot allò que Occident havia aspirat a ser després del final de la Segona Guerra Mundial –i que a hores d'ara és poc més que un miratge-, invocada a partir d'un magnicidi que va esdevenir també un bany de realitat per a l'anomenat somni nord-americà. Una ferida que sis dècades després pot haver cicatritzat però encara no ha sanat –ni ho farà mentre hi hagi interrogants oberts-.

Es commemoren avui 60 anys de la mort de John Fitzgerald Kennedy. I l'ocasió em torna a "Murder Most Foul", el que podria ser l'últim clàssic de Bob Dylan. Una peça que menja a part dins del seu propi context, el d'un "Rough and Rowdy Ways" (2020) on no tan sols ocupa tota una cara d'un vinil –disposant d'un disc per ella sola a la versió en cd-, sinó que fins i tot presideix la coberta posterior de l'àlbum, on no hi figura cap track list sinó el rostre de Kennedy i el títol de la cançó.

No va ser Dylan el primer que va dedicar un tema a JFK. El 1965, els Byrds li havien dedicat la seva pròpia lectura de la peça tradicional "He Was a Friend of Mine", i Dion l'havia citat el 1968 a "Abraham, Martin and John" –peça que el mateix Dylan versionaria anys més tard-. El de Minnesota, els californians i el del Bronx són d'una generació que va arribar a creure que una cançó podia salvar el món. En ple exercici pandèmic de 2020, quan Dylan va lliurar "Murder Most Foul", tothom era ja conscient que cap cançó pot salvar el món, però sí que n'hi ha que ajuden a fer-lo una mica més amable.

M'atreveixo a dir que la composició que ens ocupa forma part d'aquesta última categoria. Dylan canta a un món que s'esvaeix a marxes forçades, però ho fa des de la serenor de qui sembla haver fet les paus amb ell mateix, amb tot allò que ha vist i viscut, amb tot allò que li ha tocat representar ni que fos de forma involuntària. "Murder Most Foul" també és l'única peça de "Rough and Rowdy Ways" que Dylan encara no ha tocat mai en directe. Qui sap si ho arribarà a fer. Qui sap si la guarda per alguna ocasió en concret. I qui sap quina serà aquesta ocasió.

It's vile and deceitful, it's cruel and it's mean

Ugliest thing that you ever have seen

They killed him once and they killed him twice

Killed him like a human sacrifice

The day that they killed him, someone said to me

"Son, the age of the Antichrist has just only begun"

Air Force One comin' in through the gate

Johnson sworn in at 2:38

Let me know when you decide to throw in the towel

It is what it is, and it's murder most foul

50 anys de "Glitter"

No és fàcil parlar de Gary Glitter a aquestes alçades, i encara ho és menys parlar de la seva música. Amb la correcció política consolidada com una nova forma de censura, sembla que els gravíssims càrrecs de què se'l va declarar culpable al seu dia –i pels quals encara està complint condemna a hores d'ara- hagin d'invalidar el seu llegat artístic. Com si un no pogués sentir un absolut menyspreu per qui és capaç de fer el que ha fet aquest individu en la seva vida privada, però alhora rendir-se de forma incondicional davant perles de genuí glam rock com "I Didn't Know I Loved You (Till I Saw You Rock and Roll)", "Rock On!", "Shaky Sue" o les dues icòniques parts de "Rock and Roll".

Totes cinc estan incloses al seu àlbum de debut, "Glitter" (1972), publicat avui fa 50 anys, essent les dues meitats de "Rock and Roll" –la primera vocal, la segona instrumental- les peces més reconegudes del catàleg de Glitter. Especialment la segona part, que nombrosos equips esportius van arribar a adoptar com a himne fins que el nom del seu autor va caure en desgràcia. També es pot escoltar en múltiples bandes sonores cinematogràfiques –impagable l'ús que en va fer Todd Phillips a "Joker" (2019): el monstre de ficció i el monstre de carn i os, tots dos productes d'una societat malalta-.

El disc s'amenitza amb vitamíniques lectures de clàssics tan ben triats com "The Wanderer" (Dion), "Baby, Please Don't Go" (Big Joe Williams via Them) o "School Day" (Chuck Berry). Posteriors reedicions han inclòs el single "I'm the Leader of the Gang (I Am)" (1973), l'altre gran pilar del cançoner original del britànic. D'acord, Glitter no era Bolan i encara menys Bowie –qui encara no havia entrat de ple a la seva etapa glam quan es va publicar aquest disc-, però treballs com el que ens ocupa són tan addictius com imprescindibles a l'hora d'explicar la gènesi i l'evolució del glam durant la dècada dels 70. Tot plegat, insistim, al marge d'afers extramusicals que no es poden obviar però tampoc han de condicionar l'anàlisi crític de l'obra artística de Glitter.

Dion DiMucci parla sobre la Winter Dance Party

Dion DiMucci, parlant sobre Buddy Holly i companyia.

Recomano el visionat de "The True Buddy Holly Story" (2014), del realitzador Stuart Henderson, un documental sobre la Winter Dance Party que he descobert per casualitat aquesta nit. Dion DiMucci explicant la seva relació amb Buddy Holly, Ritchie Valens i el Big Bopper, i parlant amb detall de la gira del 59, del que va passar la matinada del 3 de febrer de fa 62 anys (i de per què ell no va es va enfilar en aquell avió) i del que va venir a continuació. En realitat és una entrevista on Dion es passa literalment una hora parlant davant de càmera, la qual cosa pot avorrir a la 'generació Netflix' –no hi ha cap Scorsese a la realització ni cap Chan Marshall posant la veu en off-, però com a document té el seu valor: s'ha escrit i parlat molt sobre el 3 de febrer de 1959, però DiMucci hi va ser i ho explica en primera persona. Escoltar el seu testimoni també ajuda a entendre com eren les gires 'a gran escala' abans de la Beatlemania. Dels grans caps de cartell fins a l'últim figurant, tots compartien espai en un mateix bus i això generava unes dinàmiques que difícilment arribaran a entendre els Justin Biebers d'aquest món. Disponible a Youtube.

Phil Spector (1939-2021)

PHIL SPECTOR

(1939-2021)

"Quan miro enrere, estic content d'haver gravat un disc amb Phil Spector, perquè vaig treballar amb una llegenda del rock'n'roll. L'últim que conec d'ell són les seves produccions per als Ramones i els Beatles. Estic orgullós de formar part de la seva discografia. Quan vam gravar amb ell, va ser molt difícil i estressant. Però tot i això estic molt content d'haver-ho fet". Són declaracions de Johnny Ramone en una entrevista que apareix reproduïda de forma parcial al llibret d'una de les reedicions d'"End of the Century" (1980), l'àlbum que Ramones van gravar a les ordres de Phil Spector. Unes sessions caòtiques i accidentades –s'ha arribat a parlar fins i tot de la presència de pistoles a l'estudi-, tal i com marcava el modus operandi del llegendari productor, que no obstant van donar peu una obra amb caràcter essencial, com pràcticament tot allò que tocava el geni del Bronx.

Les paraules de Ramone expliquen molt bé la dimensió d'una figura tan referencial en el terreny artístic com qüestionable en l'àmbit personal. Algú capaç de reinventar l'estudi de gravació com a concepte i d'expandir-ne el ventall de possibilitats a través d'una tècnica, l'anomenat Wall of Sound, que ell mateix havia pensat i desenvolupat. Algú capaç de (re)definir la música pop fins a deixar-la a punt d'encarar les següents cinc o sis dècades (com a mínim), però alhora fer la vida impossible i fins i tot martiritzar a tothom qui tenia al voltant. Com a mostra el drama de Ronnie Spector, que després de tocar el cel amb les Ronettes de la mà d'aquell "Be My Baby" que possiblement sigui la més definitiva de totes les pistes que va produir el del Bronx, va haver de conviure amb un marit possessiu i maltractador que la va mantenir pràcticament presonera a casa seva fins que ella mateixa en va fugir a la desesperada.

El convuls matrimoni amb Ronnie Spector és el més destacat d'una sèrie de capítols obscurs que culminen l'any 2009 amb una pena de presó per l'assassinat de l'actriu Lana Clarkson el 2003, i que inclouen també sessions de gravació tan tenses com les del disc de versions "Rock'n'Roll" (1975), de John Lennon, durant les quals Spector va arribar a disparar una pistola a l'estudi –sí, l'home tenia força desenvolupat el gust per les armes de foc- abans d'abandonar el projecte literalment segrestant uns màsters que l'exBeatle va trigar anys a poder recuperar. O les desavinences amb uns Starsailor que van decidir prescindir d'ell a mitja gravació de l'àlbum "Silence Is Easy" (2003), una de les últimes produccions en les quals va treballar.

Spector ha mort a la presó, per causes derivades del coronavirus, a l'edat de 81 anys. Deixa un llegat tan monumental com inabastable, que va de les Ronettes, les Crystals i els Teddy Bears a obres majúscules de Dion, Ike & Tina Turner, George Harrison o el mateix Lennon –menció a part mereix la seva reconversió de l'abortat projecte Get Back dels Beatles en aquell "Let It Be" (1970) que va salvar els mobles però no va convèncer a Paul McCartney-. Se'n va havent influït a múltiples generacions –de The Jesus and Mary Chain a Twin Temple passant per La Brigada, són incomptables les bandes que han homenatjat el totèmic patró rítmic de Hal Blaine a "Be My Baby"-. Ens ha deixat un dels arquitectes de la música pop tal i com l'hem conegut durant dècades. També un personatge difícil i controvertit, com la gran majoria de genis que han passat per aquest món. En pau descansi.

Dion - "Blues with Friends" (2020)

Quan un suma sis dècades llargues a la carretera, ha compartit escenaris amb contemporanis i admiradors que van de Buddy Holly a Lou Reed, i amb 81 estius a l'esquena es pot contemplar com un dels pocs supervivents encara en actiu dels anys fundacionals del rock'n'roll, no li cal cap altre reclam que la seva pròpia presència. Que a sobre sigui capaç a aquestes alçades de facturar un plàstic tan convincent com aquest "Blues with Friends" (2020, KTBA), no suposa tant un miracle com l'enèsim pas endavant d'una trajectòria potser irregular però en qualsevol cas constant. Que l'hagin acompanyat a l'estudi tota una sèrie de noms de primeríssima fila, gairebé és el de menys quan qui ens ocupa pot simplement presumir de ser Dion DiMucci.

Des que va emprendre el vol als carrers del Bronx italià a ritme de doo wop i encapçalant els irrepetibles Belmonts, el veterà rocker ha arribat a dialogar amb llenguatges que van del folk rock al pop barroc passant pel rock d'autor, i ha trobat en el blues un aliat fidel a l'hora de definir diverses etapes vitals i artístiques. És justament el blues urbà en la seva concepció més genuïna i sense adulterar el principal argument d'una obra on l'extensa nòmina de convidats il·lustres despatxarà titulars però en cap cas arribarà a eclipsar l'ingredient més bàsic de tots –Dion, la seva veu i les seves cançons, per si algú en tenia cap dubte-.

Tot un què quan parlem de noms com els de Van Morrison, Joe Louis Walker, Billy Gibbons, Bruce Springsteen, Paul Simon, Jeff Beck, Joe Bonamassa, Brian Setzer i Little Steven, entre d'altres –per si encara no n'hi hagués prou, Bob Dylan signa el text introductori-. Convidats de luxe que hi són i es deixen escoltar però en cap cas marquen ni reclamen més terreny del compte. I una equació que completa Wayne Hood –productor reconegut per la seva tasca amb artistes a priori tan distants del registre de Dion com Pink-, coautor de bona part del repertori juntament amb DiMucci i responsable de gairebé tots els instruments que sonen al disc –exceptuant els que toquen els propis convidats i la guitarra del mateix Dion-.

Malgrat aquest últim apunt, l'àlbum sona literalment com si qui el signa encapçalés tota una banda en algun club amb olor de fum i bourbon des de l'inicial "Blues Comin' On", un blues greixós i ben apuntalat per la guitarra de Joe Bonamassa. Els aires santanescos de "Kickin' Child", amb presència de Joe Menza, deixen pas a l'embranzida rockabilly d'"Uptown Number 7" a duet amb Brian Setzer i a la subtilesa amb què Jeff Beck es passeja per la crepuscular balada "Can't Start Over Again". I l'èpica a contrallum de "Hymn to Him", peça pensada per la veu de Patti Scialfa, va comptar a l'últim moment amb la participació de Bruce Springsteen marcant-se un solo de guitarra amb regust fronterer –la peça, per cert, no dista molt de les coordenades de "Western Stars"-.

Dit això, també té ressons springsteenians el folk estripat de "Song for Sam Cooke (Here in America)", emotiu record al pioner del soul –i a tot allò que va representar la seva figura en un país encara avui tocat per la ferida del racisme- amb participació vocal de Paul Simon. Joe Louis Walker aporta musculatura elèctrica a un "I Got Nothin'" on Dion comparteix tasques vocals amb un oportú Van Morrison. I Billy Gibbons amaneix amb essències texanes un "Bam Bang Boom" que referma el llarg recorregut de qui es va donar a conèixer cantant "The Wanderer", "Runaround Sue" i "A Teenager in Love". Ha plogut molt, des d'aleshores.

De Huey "Piano" Smith a Dion DiMucci

Dion DiMucci, a l'esquerra, amb The Belmonts.

Huey "Piano" Smith i Dion DiMucci. El primer és un dels pianistes més influents de la història del rhythm & blues, pedra angular del so de Nova Orleans i un d'aquells referents que solen citar-se a l'hora de repassar les arrels d'allò que anomenem rock'n'roll. El segon és el pilar fundacional d'aquest darrer gènere a la ciutat de Nova York, l'home que tant en solitari com al costat de The Belmonts va connectar el doo-wop dels carrers del Bronx amb el pop del Brill Building. Si Smith és un il·lustre representant de l'ala negra de la tradició musical nord-americana, DiMucci ho és de la blanca. I tots dos, mirin vostès quines coses, es troben immersos en immerescuts oblits malgrat estar vius i mantenir-se (més o menys) en actiu.

Sort en tenim de segells com Hoodoo Records, especialitzat en arqueologia melòmana i amb un catàleg farcit d'autèntiques llaminadures amb forma de reedicions dobles i carregades d'extres, com per exemple les que acaba de dedicar a les dues figures que ens ocupen. De Huey "Piano" Smith ha recuperat en un mateix volum l'imprescindible "Having a Good Time" (1959) -hi figuren "Don't You Just Know It" i "Rockin' Pneumonia & The Boogie Boogie Woogie Flu", gairebé res- i l'obra de culte "Twas the Night Before Christmas" (1962) -un disc de Nadal que al seu moment va ser incomprès i fins i tot censurat en diversos estats nord-americans però, escoltat avui, es perfila com un avantpassat directe de les obres festives de Brian Setzer, per exemple-.

De DiMucci, la gent de Hoodoo rescata també en un únic volum els essencials "Presenting Dion & The Belmonts" (1959) i "Runaround Sue" (1961). Si el primer, com indica el títol, va suposar el seu debut al costat dels Belmonts -aquí hi trobaran vostès aquell himne no oficial del Bronx italià que és "I Wonder Why", a més del cant per excel·lència a l'amor en fase adolescent, l'etern "A Teenager in Love"-, el segon és la consagració de Dion com a artista en solitari. La peça titular és un clàssic de clàssics del doo wop pàl·lid, "The Wanderer" un dels últims suspirs del rock'n'roll nord-americà previ a la British Invasion, i "The Majestic" una invitació a celebrar uns temps en què la música convidava a prendre's la vida d'una altra manera. Tant en el cas d'Smith com en el de DiMucci, material de primera tant per a neòfits com per a melòmans de llarg recorregut.