Guitarra, baix i bateria - Programa 325

Tom Verlaine (1949-2023).

Nova edició de Guitarra, baix i bateria amb Ricky Gil i un servidor a Ràdio Silenci. Una conversa melòmana al voltant de Deniz Tek i Radio Birdman, Tom Verlaine i Television, Blackberry Smoke, The Missing Leech, Davy Lyons, Elle León, Toti Soler, Huey "Piano" Smith i Albert Marquès amb Keith Lamar. Disponible en podcast.

Huey "Piano" Smith (1934-2023)

HUEY "PIANO" SMITH
(1934-2023)

El so de Nova Orleans, aquella tradició que abraça diversos estils i gèneres, fil conductor de trajectòries que van de Louis Armstrong a Dr. John passant per Professor Longhair, Allen Toussaint, Fats Domino, Dave Bartholomew o Lloyd Price. Huey "Piano" Smith era un dels últims exponents del rhythm & blues amb l'accent més genuí de la Crescent City, també un dels últims supervivents de la generació que pràcticament va patentar el rock'n'roll durant la dècada dels 50.

Va treballar com a músic de sessió a Specialty Records, arribant a gravar amb Little Richard i el mateix Lloyd Price. Pas previ a la formació del seu propi combo, Huey "Piano" Smith and His Clowns, i al fitxatge per Ace Records, la disquera on va fer història amb senzills tan icònics –i versionats- com "Rockin' Pneumonia and the Boogie Woogie Flu" (1957) o "Don't You Just Know It" (1958). Ens ha deixat a l'edat de 89 anys i havent sobreviscut a tots els anteriorment citats.

50 anys de "Dr. John's Gumbo"

Una sucosa selecció de clàssics de la música de Nova Orleans, interpretats amb tota la passió i l'ofici del món per un dels grans exponents del rhythm & blues i el rock'n'roll a la Crescent City. Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Dr. John's Gumbo" (1972), el cinquè àlbum d'estudi de l'alter ego de Mac Rebennack. També un dels grans tributs –i en va arribar a fer uns quants- de Dr. John a la ciutat que no tan sols l'havia vist néixer sinó també créixer i fer-se gran en tots els sentits.

D'"Iko Iko", el clàssic de James "Sugar Boy" Crawford que havia conquerit les ones radiofòniques de la mà de les Dixie Cups, al "Tipitina" de Professor Longhair, passant pel "Let the Good Times Roll" d'Earl King, un medley amb peces de Huey "Piano" Smith o la murder ballad "Stack-a-Lee", peça tradicional popularitzada al seu dia per Lloyd Price. Amenitza el conjunt una composició original del mateix Rebennack, la notable "Somebody Changed the Lock". Un dels grans àlbums de Dr. John, i una bona porta d'entrada al llegat sonor d'una de les ciutats més musicals del món.

De Huey "Piano" Smith a Dion DiMucci

Dion DiMucci, a l'esquerra, amb The Belmonts.

Huey "Piano" Smith i Dion DiMucci. El primer és un dels pianistes més influents de la història del rhythm & blues, pedra angular del so de Nova Orleans i un d'aquells referents que solen citar-se a l'hora de repassar les arrels d'allò que anomenem rock'n'roll. El segon és el pilar fundacional d'aquest darrer gènere a la ciutat de Nova York, l'home que tant en solitari com al costat de The Belmonts va connectar el doo-wop dels carrers del Bronx amb el pop del Brill Building. Si Smith és un il·lustre representant de l'ala negra de la tradició musical nord-americana, DiMucci ho és de la blanca. I tots dos, mirin vostès quines coses, es troben immersos en immerescuts oblits malgrat estar vius i mantenir-se (més o menys) en actiu.

Sort en tenim de segells com Hoodoo Records, especialitzat en arqueologia melòmana i amb un catàleg farcit d'autèntiques llaminadures amb forma de reedicions dobles i carregades d'extres, com per exemple les que acaba de dedicar a les dues figures que ens ocupen. De Huey "Piano" Smith ha recuperat en un mateix volum l'imprescindible "Having a Good Time" (1959) -hi figuren "Don't You Just Know It" i "Rockin' Pneumonia & The Boogie Boogie Woogie Flu", gairebé res- i l'obra de culte "Twas the Night Before Christmas" (1962) -un disc de Nadal que al seu moment va ser incomprès i fins i tot censurat en diversos estats nord-americans però, escoltat avui, es perfila com un avantpassat directe de les obres festives de Brian Setzer, per exemple-.

De DiMucci, la gent de Hoodoo rescata també en un únic volum els essencials "Presenting Dion & The Belmonts" (1959) i "Runaround Sue" (1961). Si el primer, com indica el títol, va suposar el seu debut al costat dels Belmonts -aquí hi trobaran vostès aquell himne no oficial del Bronx italià que és "I Wonder Why", a més del cant per excel·lència a l'amor en fase adolescent, l'etern "A Teenager in Love"-, el segon és la consagració de Dion com a artista en solitari. La peça titular és un clàssic de clàssics del doo wop pàl·lid, "The Wanderer" un dels últims suspirs del rock'n'roll nord-americà previ a la British Invasion, i "The Majestic" una invitació a celebrar uns temps en què la música convidava a prendre's la vida d'una altra manera. Tant en el cas d'Smith com en el de DiMucci, material de primera tant per a neòfits com per a melòmans de llarg recorregut.