Pacific Range

Perspectiva californiana.

Citen com a referents Grateful Dead, Allman Brothers, Flying Burrito Brothers i The Band. Influències que canalitzen des de la sempre plàcida i lluminosa perspectiva del sud de Califòrnia. Pacific Range és una jove banda de Los Angeles que segueix la línia i els passos de contemporanis com Garcia Peoples o Natural Child. Country rock sense colorants ni conservants, folk rock de primera generació i l'acidesa d'allò que es va anomenar Cosmic American Music.

Van debutar ara fa tres anys amb un ep homònim que els va valer l'atenció de mitjans especialitzats d'ambdós costats de l'Atlàntic, i es consoliden ara amb "High Upon the Mountain" (2020, Curation). Un primer àlbum que marca terreny, i una col·lecció de cançons que remeten a la recta final de la dècada dels 60 però sonen fresques com una rosa. A la nòmina de músics convidats hi figura Duane Betts (The Allman Betts Band), un detall que no hauria de passar inadvertit.

Descobreixin Pacific Range a la seva pàgina web.

The Allman Betts Band - "Bless Your Heart" (2020)

Si aquesta gent no portessin els cognoms que porten, bona part de la crítica especialitzada d'aquest món nostre s'estaria referint a la seva banda com la nova gran esperança del rock més genuïnament nord-americà. I ho estaria fent amb tot l'argumentari que presenta un segon disc de la mida de "Bless Your Heart" (2020, BMG), que a més d'honrar la nissaga artística i familiar de Devon Allman i Duane Betts, parla amb veu pròpia i confirma la promesa formulada ara fa un any amb "Down to the River".

Per si algú acaba d'arribar, The Allman Betts Band és la banda encapçalada pels propis Allman i Betts, fills respectivament de Gregg Allman i Dickey Betts de The Allman Brothers Band. Si sumem a l'equació la presència de Duane Oakley, fill de Berry Oakley, i destaquem el detall de no haver dedicat el projecte a reviure les glòries dels seus avantpassats sinó a facturar nova música plegats, el repertori que tot just acaben de treure del forn adquireix encara més valor.

Sí, totes les peces de "Bless Your Heart" beuen de la font de la banda mare, però seria injust obviar que títols com "Pale Horse Rider", "King Crawler", "Southern Rain", "Magnolia Road" o "Savannah's Dream" es defensen tots sols, i que ho fan amb tanta seguretat a hores d'ara com ho haurien fet cinc dècades enrere. Rock amb accent del sud, de factura clàssica i regust certament atemporal. Cançons majúscules i magistrals execucions instrumentals, que pesen més que qualsevol cognom i certifiquen que els fills no sempre han de viure a l'ombra dels pares.

The Allman Betts Band - "Down to the River" (2019)

Aviat farà un any que Devon Allman i Duane Betts, fills de Gregg Allman i Dickey Betts respectivament, van trepitjar per primer cop els escenaris barcelonins en el marc d'una gira conjunta on presentaven els seus respectius projectes i es donaven el gust d'interpretar plegats alguns dels clàssics de la banda amb què els seus progenitors pràcticament s'havien inventat allò que s'anomena southern rock. Des d'aleshores no tan sols han solidificat la seva amistat -llàstima que els seus pares mai van arribar a fer les paus-, sinó que han arribat a sumar esforços en un projecte que han batejat com The Allman Betts Band i que de ben segur farà les delícies de qualsevol seguidor de tan il·lustre nissaga.

El fet d'haver afegit a l'equació ni més ni menys que Duane Oakley -sí, el fill de Berry Oakley- eleva encara més unes expectatives que la formació assoleix amb escreix a "Down to the River" (2019). Un àlbum de debut que segueix la tradició familiar sense inventar la sopa d'all però deixant per a la posteritat un grapat de cançons que mereixen ser escoltades. En aquest sentit, i si bé és evident que The Allman Betts Band no són ni seran mai The Allman Brothers Band, "Shinin'" bé podria haver format part de qualsevol títol canònic de la banda mare, i l'expansiva "Autumn Breeze" promet generar moments climàtics quan l'interpretin en directe. D'altra banda, la lectura del "Southern Accents" de Tom Petty sona més que mai com una inequívoca declaració de principis.

Devon Allman amb Duane Betts

Devon Allman.

Era un d'aquells somnis que molts esperaven veure realitzats, però finalment no va poder ser. La mort de Gregg Allman ara fa poc més d'un any va tancar per sempre més les portes a una hipotètica reunió de The Allman Brothers Band amb un Dickey Betts que havia abandonat el vaixell fa gairebé dues dècades per diferències amb el propi Allman. Que les relacions entre l'un i l'altre havien estat inexistents durant tot aquest temps no és pas cap secret, i precisament per això té tant de valor que els seus respectius fills hagin decidit sumar esforços en una gira que aquests dies recorre el Vell Continent i que el proper 20 d'agost passarà per la sala Razzmatazz 3 de Barcelona -ciutat on, per cert, mai va arribar a actuar la banda mare-. Devon Allman i Dickey Betts, la nova generació d'una dinastia clau per a entendre les arrels i l'evolució del Southern Rock, junts en un mateix escenari amb tota la càrrega simbòlica que això comporta. El primer com a cap de cartell i el segon com a convidat, cadascú interpretant el seu propi repertori i tots dos culminant plegats la vetllada amb una jam session on pot passar qualsevol cosa i on de ben segur sonaran clàssics d'Allman Brothers.