50 anys de "Brothers and Sisters"

La trajectòria de The Allman Brothers Band va estar marcada durant els seus primers anys per la tragèdia però també per una gran capacitat de reacció davant l'adversitat. En tan sols un any, la formació va perdre dos dels seus membres fundadors, primer Duane Allman i, quan amb prou feines havia tingut temps de refer-se, Berry Oakley. Si el testament del guitarrista havia estat el monumental "Eat a Peach" (1972), on figuraven les seves últimes gravacions –el disc s'havia completat després de la seva mort-, el traspàs del baixista es va produir quan la banda tot just havia començat a treballar en el seu successor, l'igualment essencial "Brothers and Sisters" (1973), que celebra 50 anys aquest mes d'agost –la data exacta de publicació no està del tot clara-.

Produït per Johnny Sandlin, amb Gregg Allman al capdavant del combo, l'àlbum que ens ocupa conté les últimes sessions d'Oakley, i alhora suposa el debut del seu successor a les quatre cordes, un Lamar Williams que va entrar al grup juntament amb una altra flamant incorporació, la del teclista Chuck Leavell, que acabaria esdevenint un element clau del so de la formació. El resultat va ser una altra obra mestra no tan sols al cànon de la nissaga Allman, sinó també al panteó del southern rock més genuí. Un àlbum que comença amb l'embranzida blues rock de "Wasted Words" i el country rock gran reserva de "Ramblin' Man" –tot un himne de carretera compost per un Dickey Betts a l'alça-, les dues peces que Oakley havia arribat a gravar pel disc.

A partir d'aquí, els paisatges pantanosos marca de la casa de "Come and Go Blues" alternen amb l'aparell elèctric de "Southbound" i el blues rural de la final "Pony Boy" –novament, originals d'un Betts que es destapava per fi com un compositor majúscul-. La joia de la corona, però, és l'instrumental "Jessica" –sí, també del mateix Betts-. Set minuts i mig de virtuosisme en el millor sentit, una peça inspirada en Django Reinhardt –així ho va afirmar el guitarrista al seu dia- que esdevindria un dels clàssics més absoluts del repertori de la banda –i punt àlgid dels seus directes fins i tot després de la sortida de Betts-. Country rock amb esperit progressiu. Una de les primeres lliçons apreses per qualsevol jam band que els pugui passar pel cap. I uns Allmans que encetaven la seva segona etapa en plena forma malgrat tot.

50 anys sense Berry Oakley

Berry Oakley (1948-1972).

Amb prou feines havia passat un any des de la mort de Duane Allman quan el seu grup, The Allman Brothers Band, va perdre una altra peça clau del seu engranatge com era Berry Oakley. El baixista va morir l'11 de novembre de 1972, avui fa exactament 50 anys. Ho va fer a la mateixa edat amb què havia traspassat el guitarrista, 24 anys, i en les mateixes circumstàncies, un accident de motocicleta a pocs carrers d'on el propi Allman havia perdut la vida.

Tràgiques coincidències i un cop duríssim per a una banda que tot just s'havia refet –si és que això era possible- de la primera sotragada, quan li va tocar una vegada més renéixer gairebé des de les cendres. Si Allman havia mort durant la gravació d'un "Eat a Peach" (1972) que va resultar el seu testament, al moment de morir Oakley el grup ja n'havia començat a preparar la continuació. Un "Brothers and Sisters" que no va veure la llum fins a l'any següent i on el baixista encara havia tingut temps d'enregistrar les canòniques "Wasted Words" i "Ramblin' Man". Que sonin a la seva memòria.

The Allman Betts Band - "Bless Your Heart" (2020)

Si aquesta gent no portessin els cognoms que porten, bona part de la crítica especialitzada d'aquest món nostre s'estaria referint a la seva banda com la nova gran esperança del rock més genuïnament nord-americà. I ho estaria fent amb tot l'argumentari que presenta un segon disc de la mida de "Bless Your Heart" (2020, BMG), que a més d'honrar la nissaga artística i familiar de Devon Allman i Duane Betts, parla amb veu pròpia i confirma la promesa formulada ara fa un any amb "Down to the River".

Per si algú acaba d'arribar, The Allman Betts Band és la banda encapçalada pels propis Allman i Betts, fills respectivament de Gregg Allman i Dickey Betts de The Allman Brothers Band. Si sumem a l'equació la presència de Duane Oakley, fill de Berry Oakley, i destaquem el detall de no haver dedicat el projecte a reviure les glòries dels seus avantpassats sinó a facturar nova música plegats, el repertori que tot just acaben de treure del forn adquireix encara més valor.

Sí, totes les peces de "Bless Your Heart" beuen de la font de la banda mare, però seria injust obviar que títols com "Pale Horse Rider", "King Crawler", "Southern Rain", "Magnolia Road" o "Savannah's Dream" es defensen tots sols, i que ho fan amb tanta seguretat a hores d'ara com ho haurien fet cinc dècades enrere. Rock amb accent del sud, de factura clàssica i regust certament atemporal. Cançons majúscules i magistrals execucions instrumentals, que pesen més que qualsevol cognom i certifiquen que els fills no sempre han de viure a l'ombra dels pares.

The Allman Betts Band - "Down to the River" (2019)

Aviat farà un any que Devon Allman i Duane Betts, fills de Gregg Allman i Dickey Betts respectivament, van trepitjar per primer cop els escenaris barcelonins en el marc d'una gira conjunta on presentaven els seus respectius projectes i es donaven el gust d'interpretar plegats alguns dels clàssics de la banda amb què els seus progenitors pràcticament s'havien inventat allò que s'anomena southern rock. Des d'aleshores no tan sols han solidificat la seva amistat -llàstima que els seus pares mai van arribar a fer les paus-, sinó que han arribat a sumar esforços en un projecte que han batejat com The Allman Betts Band i que de ben segur farà les delícies de qualsevol seguidor de tan il·lustre nissaga.

El fet d'haver afegit a l'equació ni més ni menys que Duane Oakley -sí, el fill de Berry Oakley- eleva encara més unes expectatives que la formació assoleix amb escreix a "Down to the River" (2019). Un àlbum de debut que segueix la tradició familiar sense inventar la sopa d'all però deixant per a la posteritat un grapat de cançons que mereixen ser escoltades. En aquest sentit, i si bé és evident que The Allman Betts Band no són ni seran mai The Allman Brothers Band, "Shinin'" bé podria haver format part de qualsevol títol canònic de la banda mare, i l'expansiva "Autumn Breeze" promet generar moments climàtics quan l'interpretin en directe. D'altra banda, la lectura del "Southern Accents" de Tom Petty sona més que mai com una inequívoca declaració de principis.