Tommy Talton (1949-2023)

TOMMY TALTON
(1949-2023)

Ha mort Tommy Talton, guitarrista, cantant i fundador de Cowboy juntament amb el també traspassat Scott Boyer. Combo de country i southern rock injustament oblidat, veí i contemporani de The Allman Brothers Band a la Jacksonville de finals dels 60. Talton i Duane Allman eren amics, fins al punt que aquest últim va passar per l'estudi quan Cowboy van gravar la que esdevindria la seva cançó més popular, "Please Be with Me", de l'àlbum "5'll Getcha Ten" (1971) –pocs anys després la va versionar Eric Clapton a "461 Ocean Boulevard" (1974), i els mateixos Allman Brothers també solien tocar-la en directe-. Talton també va formar part dels projectes solistes de Gregg Allman i Dickey Betts, i va treballar amb Kitty Wells, Paul Butterfield i Billy Joe Shaver, entre d'altres. Quan els Allmans tot just es refeien de la pèrdua de Duane, va ser ell qui va passar per l'estudi a tornar-los el favor tot tocant la guitarra a "Pony Boy", la peça que va acabar tancant el monumental –i recentment cinquantenari- "Brothers and Sisters" (1973). Abans de formar Cowboy, Talton havia militat a la banda de garatge We The People.

80 anys amb Dickey Betts

Dickey Betts - Foto Rick Diamond / Getty Images.

Avui felicitem a Dickey Betts, pilar del southern rock com a guitarrista de The Allman Brothers Band i al capdavant del seu propi projecte, Dickey Betts & Great Southern, que celebra 80 anys. Alguns dels títols més reconeguts del catàleg de la nissaga Allman porten la seva signatura. En són exemples peces tan totèmiques com "Ramblin' Man" o "Jessica", totes dues del recentment cinquantenari "Brothers and Sisters" (1973). Betts va deixar la banda mare l'any 2000 a causa de tensions amb la resta de components que mai es van arribar a resoldre. Una llàstima.

El meu bar preferit d'aquest món

La mítica façana de l'Skull.

Saps que t'has fet gran quan et trobes a la barra d'un bar explicant-li a un desconegut que una vegada vas cantar amb Iggy Pop en un escenari, que sense saber ben bé com et vas colar a un concert de Dickey Betts en un soterrani de Times Square, o que Texas Terri es va despilotar al teu davant mentre li feies una entrevista al camerino del Mephisto. Però, a la vegada, saps que això de fer-se gran és relatiu quan el bar és a punt de tancar, tu et disposes a retirar-te, de cop i volta entra un grup de deu argentins que no saps d'on han sortit, comencen a demanar cançons dels Rolling Stones, i decideixes que mai és massa tard per fer la penúltima. Per tota la resta, l'Skull de Platja d'Aro segueix sent el meu bar preferit d'aquest món. Parada obligada abans i després d'assistir al FestiSurf Costa Brava.

50 anys de "Brothers and Sisters"

La trajectòria de The Allman Brothers Band va estar marcada durant els seus primers anys per la tragèdia però també per una gran capacitat de reacció davant l'adversitat. En tan sols un any, la formació va perdre dos dels seus membres fundadors, primer Duane Allman i, quan amb prou feines havia tingut temps de refer-se, Berry Oakley. Si el testament del guitarrista havia estat el monumental "Eat a Peach" (1972), on figuraven les seves últimes gravacions –el disc s'havia completat després de la seva mort-, el traspàs del baixista es va produir quan la banda tot just havia començat a treballar en el seu successor, l'igualment essencial "Brothers and Sisters" (1973), que celebra 50 anys aquest mes d'agost –la data exacta de publicació no està del tot clara-.

Produït per Johnny Sandlin, amb Gregg Allman al capdavant del combo, l'àlbum que ens ocupa conté les últimes sessions d'Oakley, i alhora suposa el debut del seu successor a les quatre cordes, un Lamar Williams que va entrar al grup juntament amb una altra flamant incorporació, la del teclista Chuck Leavell, que acabaria esdevenint un element clau del so de la formació. El resultat va ser una altra obra mestra no tan sols al cànon de la nissaga Allman, sinó també al panteó del southern rock més genuí. Un àlbum que comença amb l'embranzida blues rock de "Wasted Words" i el country rock gran reserva de "Ramblin' Man" –tot un himne de carretera compost per un Dickey Betts a l'alça-, les dues peces que Oakley havia arribat a gravar pel disc.

A partir d'aquí, els paisatges pantanosos marca de la casa de "Come and Go Blues" alternen amb l'aparell elèctric de "Southbound" i el blues rural de la final "Pony Boy" –novament, originals d'un Betts que es destapava per fi com un compositor majúscul-. La joia de la corona, però, és l'instrumental "Jessica" –sí, també del mateix Betts-. Set minuts i mig de virtuosisme en el millor sentit, una peça inspirada en Django Reinhardt –així ho va afirmar el guitarrista al seu dia- que esdevindria un dels clàssics més absoluts del repertori de la banda –i punt àlgid dels seus directes fins i tot després de la sortida de Betts-. Country rock amb esperit progressiu. Una de les primeres lliçons apreses per qualsevol jam band que els pugui passar pel cap. I uns Allmans que encetaven la seva segona etapa en plena forma malgrat tot.

50 anys d'"Eat a Peach

Es commemoren avui 50 anys de la publicació d'"Eat a Peach" (1972), el monumental tercer àlbum de The Allman Brothers Band. També el testament de Duane Allman, que va morir durant la gravació del disc. Barreja de sessions d'estudi i tres peces enregistrades durant els històrics concerts de març de 1971 al Fillmore East de Nova York, que ja havien donat peu a un dels directes més essencials de tots els temps –"At Fillmore East" (1971)-. Una meravella des del mateix disseny de la carpeta que conté el doble vinil. Una caràtula on un préssec gegant és transportat per un vell camió en una estampa que evoca les bondats del Sud, dissenyada per l'artista David Powell, i una immensa il·lustració central amb motius psicodèlics, obra del mateix Powell i de Flournoy Holmes.

Musicalment, el disc l'obre el southern rock gran reserva d'"Ain't Wastin' Time No More", l'esclat de "Les Brers in a Minor", nou minuts de catarsi instrumental que flirtegen amb el jazz, saluden la música progressiva i anticipen el fenomen jam band, i la preciosa balada de Gregg Allman "Melissa". Tot seguit entren les peces en directe –incloses posteriorment al definitiu "The Fillmore Concerts" (1972) juntament amb el material d'"At Fillmore East"-, començant amb "Mountain Jam". Una expansiva improvisació que novament posava els fonaments del fenomen jam band, al voltant del clàssic de Donovan "There Is a Mountain". 33 minuts de durada en total, de seguida s'ha dit, que al seu dia es van repartir entre les cares 2 i 4 –a la reedició en cd es van incloure sencers en una única pista-.

La cara 3 comença amb dos documents més dels concerts del Fillmore East, lectures marca de la casa de dues joies del blues –també dos pilars del repertori de directe dels Allmans- com són "One Way Out" d'Elmore James i "Trouble No More" de Muddy Waters. I es completa amb els aires soul d'"Stand Back" i el country rock matiner de "Blue Sky", abans de deixar pas a la instrumental "Little Martha", enregistrada per Duane Allman amb l'únic suport de Dickey Betts. Un exercici de folk basat en la tècnica del fingerpicking, i batejat a partir d'una de les tombes del cementiri de Rose Hill, a Macon (Georgia), que la banda solia visitar a la recerca d'inspiració. El comiat d'uns dels guitarristes més grans de tots els temps.

The Allman Betts Band - "Bless Your Heart" (2020)

Si aquesta gent no portessin els cognoms que porten, bona part de la crítica especialitzada d'aquest món nostre s'estaria referint a la seva banda com la nova gran esperança del rock més genuïnament nord-americà. I ho estaria fent amb tot l'argumentari que presenta un segon disc de la mida de "Bless Your Heart" (2020, BMG), que a més d'honrar la nissaga artística i familiar de Devon Allman i Duane Betts, parla amb veu pròpia i confirma la promesa formulada ara fa un any amb "Down to the River".

Per si algú acaba d'arribar, The Allman Betts Band és la banda encapçalada pels propis Allman i Betts, fills respectivament de Gregg Allman i Dickey Betts de The Allman Brothers Band. Si sumem a l'equació la presència de Duane Oakley, fill de Berry Oakley, i destaquem el detall de no haver dedicat el projecte a reviure les glòries dels seus avantpassats sinó a facturar nova música plegats, el repertori que tot just acaben de treure del forn adquireix encara més valor.

Sí, totes les peces de "Bless Your Heart" beuen de la font de la banda mare, però seria injust obviar que títols com "Pale Horse Rider", "King Crawler", "Southern Rain", "Magnolia Road" o "Savannah's Dream" es defensen tots sols, i que ho fan amb tanta seguretat a hores d'ara com ho haurien fet cinc dècades enrere. Rock amb accent del sud, de factura clàssica i regust certament atemporal. Cançons majúscules i magistrals execucions instrumentals, que pesen més que qualsevol cognom i certifiquen que els fills no sempre han de viure a l'ombra dels pares.

Mig segle d'"Idlewild South"

Testimoni d'uns temps en què els artistes podien dedicar més temps a produir el seu art que no pas a promocionar-lo, també d'uns dies en què conceptes com xarxa o comunitat tenien un sentit més humà que  en l'actualitat, "Idlewild South" prenia el títol de la cabana rural on solien conviure –i compondre música- els seus autors quan no es trobaven de gira. Publicat tal dia com avui de 1970, el segon disc de The Allman Brothers Band suposava un nou pas endavant en la consolidació d'un discurs que maridava les arrels del country, el blues i el rock'n'roll amb les estructures del jazz i la música progressiva, la primera concepció d'allò que es va anomenar southern rock.

Produït per Tom Dowd i gravat gairebé al mateix temps que Duane Allman era convidat per Eric Clapton a participar a les sessions del que esdevindria "Layla and Other Assorted Love Songs" (1970), "Idlewild South" seguia conjugant tot el potencial instrumental d'una de les bandes més ben engreixades de la seva generació amb l'ofici compositiu de Gregg Allman, que aportava amb títols tan celebrats com "Midnight Rider" o "Leave My Blues Alone". També Dickey Betts signava un dels plats forts tant del plàstic com del repertori del grup, "In Memory of Elizabeth Reed". Va ser durant la gira de presentació d'aquest disc quan la banda va enregistrar el que es pot considerar com un dels discos en directe més essencials de tots els temps, "At Fillmore East" (1971).

The Allman Betts Band - "Down to the River" (2019)

Aviat farà un any que Devon Allman i Duane Betts, fills de Gregg Allman i Dickey Betts respectivament, van trepitjar per primer cop els escenaris barcelonins en el marc d'una gira conjunta on presentaven els seus respectius projectes i es donaven el gust d'interpretar plegats alguns dels clàssics de la banda amb què els seus progenitors pràcticament s'havien inventat allò que s'anomena southern rock. Des d'aleshores no tan sols han solidificat la seva amistat -llàstima que els seus pares mai van arribar a fer les paus-, sinó que han arribat a sumar esforços en un projecte que han batejat com The Allman Betts Band i que de ben segur farà les delícies de qualsevol seguidor de tan il·lustre nissaga.

El fet d'haver afegit a l'equació ni més ni menys que Duane Oakley -sí, el fill de Berry Oakley- eleva encara més unes expectatives que la formació assoleix amb escreix a "Down to the River" (2019). Un àlbum de debut que segueix la tradició familiar sense inventar la sopa d'all però deixant per a la posteritat un grapat de cançons que mereixen ser escoltades. En aquest sentit, i si bé és evident que The Allman Betts Band no són ni seran mai The Allman Brothers Band, "Shinin'" bé podria haver format part de qualsevol títol canònic de la banda mare, i l'expansiva "Autumn Breeze" promet generar moments climàtics quan l'interpretin en directe. D'altra banda, la lectura del "Southern Accents" de Tom Petty sona més que mai com una inequívoca declaració de principis.

Devon Allman amb Duane Betts

Devon Allman.

Era un d'aquells somnis que molts esperaven veure realitzats, però finalment no va poder ser. La mort de Gregg Allman ara fa poc més d'un any va tancar per sempre més les portes a una hipotètica reunió de The Allman Brothers Band amb un Dickey Betts que havia abandonat el vaixell fa gairebé dues dècades per diferències amb el propi Allman. Que les relacions entre l'un i l'altre havien estat inexistents durant tot aquest temps no és pas cap secret, i precisament per això té tant de valor que els seus respectius fills hagin decidit sumar esforços en una gira que aquests dies recorre el Vell Continent i que el proper 20 d'agost passarà per la sala Razzmatazz 3 de Barcelona -ciutat on, per cert, mai va arribar a actuar la banda mare-. Devon Allman i Dickey Betts, la nova generació d'una dinastia clau per a entendre les arrels i l'evolució del Southern Rock, junts en un mateix escenari amb tota la càrrega simbòlica que això comporta. El primer com a cap de cartell i el segon com a convidat, cadascú interpretant el seu propi repertori i tots dos culminant plegats la vetllada amb una jam session on pot passar qualsevol cosa i on de ben segur sonaran clàssics d'Allman Brothers.