Una nit al Beacon amb els Allmans

Avui fa 20 anys que vaig poder veure per primera i única vegada en directe un dels meus grups preferits, en un escenari que pràcticament havia esdevingut la seva segona llar. The Allman Brothers Band al Beacon Theater de Nova York, 13 de març de 2006, concert emmarcat dins d'una de les residències que la banda aleshores liderada per Gregg Allman solia fer anualment en aquest icònic teatre de Broadway.

Recordo haver aterrat a la ciutat i anar-me'n cagant llets fins a una botiga de discos per adquirir una entrada pel concert (aleshores les coses es feien així i, sí, vaig poder aconseguir una localitat sense haver de fer cua, patir estrès ni barallar-me amb cap preu dinàmic). Coses de la vida, la nit d'aquell 13 de març es commemorava el 35è aniversari d'un dels shows que havien donat peu al monumental "At Fillmore East". Arribo a jugar a la loteria, i em toca el primer premi.

És difícil d'explicar l'impacte que em va causar veure l'interior del Beacon amb els meus propis ulls i amb tota la seva abundància. I, per descomptat, tampoc oblidaré mai una actuació superlativa que va arrencar amb "Statesboro Blues", canònica lectura marca de la casa del clàssic de Blind Willie McTell, i va culminar gairebé tres hores més tard amb una sorprenent revisió de "The Weight", l'himne de The Band.

Pel camí, "Hot'Lanta", "Whipping Post", "In Memory of Elizabeth Reed", la més recent "Desdemona" o un "Jessica" que literalment em va fer levitar. Mesos abans havia pogut veure a Dickey Betts tocant en un soterrani de Times Square i havia estat increïble. Però això era una altra cosa. Era la puta banda mare manifestant-se davant dels meus nassos, i dono fe que aquestes coses no es veuen cada dia.

Gregg Allman comandava en aquella etapa (gairebé final) una formació en la qual destacaven els binomis Warren Haynes-Derek Trucks i Jaimoe-Butch Trucks, i que completaven Oteil Burbridge i Marc Quiñones. Puntualment, es va augmentar amb convidats d'excepció com Susan Tedeschi o Chuck Leavell. Tot plegat va valer molt més del que marcava el preu de l'entrada. Han passat dues dècades, i segueixo pensant que aquella va ser una de les nits de la meva vida.

Jimmy Carter (1924-2024)

Dylan i Carter - Foto Getty Images.

Ha mort Jimmy Carter, l'expresident dels Estats Units que comptava a Bob Dylan i Willie Nelson entre els seus amics. La seva figura representava tots aquells valors que la política (no només la nord-americana) ha perdut durant les últimes dècades. El 2020 es va estrenar "Rock & Roll President", un documental que repassava la seva relació amb Nelson i Dylan però també amb Johnny Cash, Allman Brothers i Paul Simon, entre d'altres. De tant en tant m'agrada recuperar aquest fragment on Dylan parla de Carter tot citant la lletra d'una de les millors cançons de Lynyrd Skynyrd –"Simple Man", ni més ni menys-.

Ramblin' Man

And I was born in the back seat of a Greyhound bus, rollin' down highway 41... Tennessee, març de 2024.

https://youtu.be/Wa4DCp6cl2U?feature=shared

Tommy Talton (1949-2023)

TOMMY TALTON
(1949-2023)

Ha mort Tommy Talton, guitarrista, cantant i fundador de Cowboy juntament amb el també traspassat Scott Boyer. Combo de country i southern rock injustament oblidat, veí i contemporani de The Allman Brothers Band a la Jacksonville de finals dels 60. Talton i Duane Allman eren amics, fins al punt que aquest últim va passar per l'estudi quan Cowboy van gravar la que esdevindria la seva cançó més popular, "Please Be with Me", de l'àlbum "5'll Getcha Ten" (1971) –pocs anys després la va versionar Eric Clapton a "461 Ocean Boulevard" (1974), i els mateixos Allman Brothers també solien tocar-la en directe-. Talton també va formar part dels projectes solistes de Gregg Allman i Dickey Betts, i va treballar amb Kitty Wells, Paul Butterfield i Billy Joe Shaver, entre d'altres. Quan els Allmans tot just es refeien de la pèrdua de Duane, va ser ell qui va passar per l'estudi a tornar-los el favor tot tocant la guitarra a "Pony Boy", la peça que va acabar tancant el monumental –i recentment cinquantenari- "Brothers and Sisters" (1973). Abans de formar Cowboy, Talton havia militat a la banda de garatge We The People.

80 anys amb Dickey Betts

Dickey Betts - Foto Rick Diamond / Getty Images.

Avui felicitem a Dickey Betts, pilar del southern rock com a guitarrista de The Allman Brothers Band i al capdavant del seu propi projecte, Dickey Betts & Great Southern, que celebra 80 anys. Alguns dels títols més reconeguts del catàleg de la nissaga Allman porten la seva signatura. En són exemples peces tan totèmiques com "Ramblin' Man" o "Jessica", totes dues del recentment cinquantenari "Brothers and Sisters" (1973). Betts va deixar la banda mare l'any 2000 a causa de tensions amb la resta de components que mai es van arribar a resoldre. Una llàstima.

Explosió de blues rock amb accent del Sud

LARKIN POE + THE SHEEPDOGS
Razzmatazz, Barcelona

7 de novembre de 2023

Més enllà de la química extraordinària que mostren a l'escenari, sembla haver-hi una certa dualitat entre les germanes Rebecca i Megan Lovell. Si la primera és un torrent d'actitud, una frontwoman nata que surt a posar-se el respectable a la butxaca com qui és conscient de ser tota una divinitat rockera, la segona adopta un posat més distès i fins i tot relaxat, com qui simplement surt a passar-s'ho bé. Les mirades i els somriures de complicitat que es dediquen l'una a l'altra –allò del llenguatge no verbal-, són els de qui efectivament recull els fruits sembrats al llarg de tot un trajecte vital que encara sembla fer pujada.

Queden lluny els dies en què Larkin Poe tot just es donaven a conèixer a través de les xarxes socials i mitjançant una sèrie de vídeos casolans on interpretaven clàssics del blues, del country i del rock. En menys d'una dècada, i a base de fer molts quilòmetres i cremar incomptables escenaris, les de Calhoun, Georgia –establertes actualment a Nashville, Tennessee-, han esdevingut una de les realitats més fermes de la música d'arrel nord-americana en ple segle XXI. Una banda de southern rock que fa honor a tot el seu bagatge però no renuncia a veure-hi més enllà de les etiquetes.

ARRELS EN EL BLUES

"Toquem rock americà amb arrels en el blues", va declarar Rebecca Lovell la nit passada des de l'escenari de la sala Razzmatazz. La tercera visita de les Poe a Barcelona s'emmarcava dins de la gira de presentació del seu darrer àlbum, un "Blood Harmony" (2022) que tant sembla apel·lar a jovenalla amb fam de noves sensacions com a veterans que ja han vist de tot. Va ser l'espina dorsal d'un repertori sòlid com l'asfalt i fresc com un bourbon amb cola –fins a 9 cançons en van despatxar, del total de 16 que van tocar-. De l'inici amb el blues rocallós d'"Strike Gold" al gran final que va segellar una pantanosa "Deep Stays Down".

Entre l'una i l'altra, un "Summertime Sunset" que van enllaçar amb una versió de "Jessica" de The Allman Brothers Band –salvant totes les distàncies que vostès vulguin, les habituals comparacions entre els germans i les germanes no són gens gratuïtes-, l'embranzida country rock de "Georgia Off My Mind", el blues rock monolític de "Bad Spell" –dedicada a Screamin' Jay Hawkins- o el boogie endimoniat de "Bolt Cutters & The Family Name". També cites al fons d'armari com les celebrades "She's a Self Made Man", "Bleach Blonde Bottle Blues" o "Holy Ghost Fire" –introduïda amb el "Rumble" de Link Wray-. I "Preachin' Blues", l'original de Son House que les Poe havien gravat a "Peach" (2017).

Vestides d'impecable color blanc, amb Rebecca reclamant un lloc propi entre els grans guitarristes rítmics de la seva generació i Megan explorant totes les possibilitats d'una lap steel de la qual van saltar espurnes, recolzades per una austera però solvent secció rítmica de baix i bateria, Larkin Poe venien a celebrar un present que els pertany però sobretot a assenyalar un futur que també hauria de ser seu. I ho van fer amb escreix, fins i tot quan van abaixar revolucions per introduir un breu set acústic a mig concert. Tres cançons –"Might as Well Be Me", "Southern Comfort" i una simpàtica lectura de "Crocodile Rock", d'Elton John- que van interpretar desendollades i fent emmudir tota la sala –de seguida s'ha dit-.

SOUTHERN ROCK DES LA TERRA DE THE BAND

Abans de les Lovell havien escalfat motors els canadencs Sheepdogs. Dignes ambaixadors del llegat d'uns Lynyrd Skynyrd o uns Allman Brothers a la terra de Neil Young i The Band, els d'Ewan Currie venien en condició de teloners però el cert és que el cartell es podia contemplar perfectament com un programa doble i d'allò més coherent. Perquè totes dues formacions són pràcticament contemporànies, perquè conflueixen a nivell discursiu, però sobretot per la fidelitat a unes essències que refermen la seva vigència en pistes com "Scarborough Street Fair" –del seu darrer àlbum, "Outta Sight" (2022)- o "Nobody", tot un clàssic en potència amb què es van acomiadar abans de deixar pas a Larkin Poe. Molt més que un simple aperitiu, una actuació que bé va valer part del preu de l'entrada.

Larkin Poe.

The Sheepdogs.

50 anys de "(Pronounced 'Lĕh-'nérd 'Skin-'nérd)"

Encara no fa ni mig any que vam perdre a Gary Rossington, guitarrista de Lynyrd Skynyrd i últim supervivent de la formació original d'una de les nissagues fundacionals del southern rock –amb permís de The Allman Brothers Band-. És per tant agredolça la commemoració del 50è aniversari del primer àlbum dels de Jacksonville. Un "(Pronounced 'Lĕh-'nérd 'Skin-'nérd)" que va veure la llum tal dia com avui de 1973, i que en certa manera va posar les bases d'un nou corrent dins del gènere en qüestió –més rocallós que el dels Allmans, també menys donat a les extenses jams instrumentals que solien caracteritzar el discurs d'aquests últims, si bé aquestes hi eren quan hi havien de ser-.

Quan Lynyrd Skynyrd van entrar a gravar l'àlbum a les ordres d'Al Kooper –qui va produir el disc sota el pseudònim de Roosevelt Gook-, ja portaven una bona temporada tocant en directe les vuit peces que l'acabarien formant. Tot plegat va impressionar el productor de bon principi, però sobretot va donar peu a unes sessions dinàmiques en què el grup sonava sòlid com una roca però també fresc com una rosa, segur d'ell mateix i amb ganes de menjar-se un món que semblava estar-lo esperant. El resultat es deixa escoltar tan bon punt cau l'agulla sobre el riff d'"I Ain't the One", la pista que enceta el plàstic.

Les guitarres de Rossington i Allen Collins dialogant sobre la robusta base rítmica de Bob Burns (bateria) i Ed King –qui s'havia incorporat al combo com a baixista per cobrir la sortida temporal de Leon Wilkeson, i que passaria a tocar la guitarra un cop retornat aquest últim; a la fotografia de la caràtula hi surten tots dos-. El piano de Billy Powell reforçant l'accent blues del repertori, i la veu de l'immens Ronnie Van Zant descobrint un dels frontmen més grans de la història del rock. I és clar, un cançoner absolutament monumental on figuraven títols com "Tuesday's Gone", "Gimme Three Steps", "Things Goin' On" o "Poison Whiskey".

Menció a part mereixien i segueixen mereixent dues peces. La primera, "Simple Man", eterna power ballad amb un arpegi en to menor que va fer escola, un canvi de ritme dels que fan vibrar organismes sencers i la veu afectada de Van Zant cantant els consells d'una mare al seu fill –que passen per viure la vida de forma honesta, senzilla i sense grans pretensions-. L'ètica del vell Sud resumida en una de les cançons més grans de la història del rock –Bob Dylan va arribar a fer-ne servir els versos per referir-se a la figura de Jimmy Carter, i no ho va fer perquè sí-.

L'altra menció a part és per a "Free Bird", els nou gloriosos minuts que tanquen el disc i que també suposen un dels moments capitals de la història del rock. Una balada èpica, que comença amb l'orgue de Kooper i el piano de Powell dibuixant paisatges eclesiàstics i desemboca en una de les orgies instrumentals més estratosfèriques del seu temps –aquella slide de Rossington-. Uns versos on Van Zant es proclama com una anima lliure fins a les últimes conseqüències, i que la banda va dedicar a la memòria de Duane Allman –un ocell lliure, tal com s'hi referiria el mateix Van Zant-. Clàssic de clàssics.

Per si algú encara s'ho pregunta, el títol de l'àlbum juga amb el nom de Leonard Skinner, el professor de l'institut Robert E. Lee de Jacksonville que solia fer la vida impossible als estudiants masculins amb cabells llargs. Va ser per culpa seva que Rossington va decidir deixar les classes. I va ser en part gràcies a la seva intransigència que el guitarrista va acabar d'impulsar la que esdevindria una de les bandes més grans de tots els temps. Avui fa 50 anys feia un primer pas amb la publicació d'un disc de debut simplement indiscutible. Una profitosa gira pels Estats Units com a teloners de The Who acabaria de rematar la feina.

50 anys de "Brothers and Sisters"

La trajectòria de The Allman Brothers Band va estar marcada durant els seus primers anys per la tragèdia però també per una gran capacitat de reacció davant l'adversitat. En tan sols un any, la formació va perdre dos dels seus membres fundadors, primer Duane Allman i, quan amb prou feines havia tingut temps de refer-se, Berry Oakley. Si el testament del guitarrista havia estat el monumental "Eat a Peach" (1972), on figuraven les seves últimes gravacions –el disc s'havia completat després de la seva mort-, el traspàs del baixista es va produir quan la banda tot just havia començat a treballar en el seu successor, l'igualment essencial "Brothers and Sisters" (1973), que celebra 50 anys aquest mes d'agost –la data exacta de publicació no està del tot clara-.

Produït per Johnny Sandlin, amb Gregg Allman al capdavant del combo, l'àlbum que ens ocupa conté les últimes sessions d'Oakley, i alhora suposa el debut del seu successor a les quatre cordes, un Lamar Williams que va entrar al grup juntament amb una altra flamant incorporació, la del teclista Chuck Leavell, que acabaria esdevenint un element clau del so de la formació. El resultat va ser una altra obra mestra no tan sols al cànon de la nissaga Allman, sinó també al panteó del southern rock més genuí. Un àlbum que comença amb l'embranzida blues rock de "Wasted Words" i el country rock gran reserva de "Ramblin' Man" –tot un himne de carretera compost per un Dickey Betts a l'alça-, les dues peces que Oakley havia arribat a gravar pel disc.

A partir d'aquí, els paisatges pantanosos marca de la casa de "Come and Go Blues" alternen amb l'aparell elèctric de "Southbound" i el blues rural de la final "Pony Boy" –novament, originals d'un Betts que es destapava per fi com un compositor majúscul-. La joia de la corona, però, és l'instrumental "Jessica" –sí, també del mateix Betts-. Set minuts i mig de virtuosisme en el millor sentit, una peça inspirada en Django Reinhardt –així ho va afirmar el guitarrista al seu dia- que esdevindria un dels clàssics més absoluts del repertori de la banda –i punt àlgid dels seus directes fins i tot després de la sortida de Betts-. Country rock amb esperit progressiu. Una de les primeres lliçons apreses per qualsevol jam band que els pugui passar pel cap. I uns Allmans que encetaven la seva segona etapa en plena forma malgrat tot.

Davis Causey (1948-2023)

DAVIS CAUSEY
(1948-2023)

Aquell grup que van fundar tres components de The Allman Brothers Band quan aquesta va implosionar el 1976, i que va aproximar l'essència més genuïna del southern rock fins a la càlida brisa de la costa oest. Sea Level era l'aventura conjunta de Chuck Leavell (teclats i veu), Lamar Williams (baix) i Jaimoe (bateria i percussions). El guitarrista Davis Causey, qui venia de tocar amb el projecte solista de Gregg Allman, s'hi va sumar a partir del segon àlbum, "Cats on the Coast" (1977). El combo es va desfer el 1981, un cop la banda mare va haver tornat a la carretera. Causey, que posteriorment va estar involucrat en diverses formacions, ha mort a l'edat de 74 anys.

Jesse Gress (1956-2023)

JESSE GRESS
(1956-2023)

Guitarrista de guitarristes, la carrera de Jesse Gress va estretament lligada a la de Todd Rundgren, amb qui va girar durant molts anys –i va gravar àlbums com "One Long Year" (2000)-. Però també va treballar amb figures com Tony Levin, Eric Clapton, The Allman Brothers Band o el recentment traspassat Jeff Beck, entre molts altres. A més, era col·laborador habitual de publicacions especialitzades com Guitar Player o Guitar World. Ha mort a l'edat de 67 anys.

50 anys sense Berry Oakley

Berry Oakley (1948-1972).

Amb prou feines havia passat un any des de la mort de Duane Allman quan el seu grup, The Allman Brothers Band, va perdre una altra peça clau del seu engranatge com era Berry Oakley. El baixista va morir l'11 de novembre de 1972, avui fa exactament 50 anys. Ho va fer a la mateixa edat amb què havia traspassat el guitarrista, 24 anys, i en les mateixes circumstàncies, un accident de motocicleta a pocs carrers d'on el propi Allman havia perdut la vida.

Tràgiques coincidències i un cop duríssim per a una banda que tot just s'havia refet –si és que això era possible- de la primera sotragada, quan li va tocar una vegada més renéixer gairebé des de les cendres. Si Allman havia mort durant la gravació d'un "Eat a Peach" (1972) que va resultar el seu testament, al moment de morir Oakley el grup ja n'havia començat a preparar la continuació. Un "Brothers and Sisters" que no va veure la llum fins a l'any següent i on el baixista encara havia tingut temps d'enregistrar les canòniques "Wasted Words" i "Ramblin' Man". Que sonin a la seva memòria.

The Georgia Thunderbolts

La nova generació del més genuí southern rock.

El nom del grup deixa les coses clares de bon principi. The Georgia Thunderbolts és una banda de southern rock amb totes les lletres i totes les conseqüències. Formats a la la localitat de Rome, a l'estat de Georgia, les seves cançons beuen de fonts com Lynyrd Skynyrd, els Black Crowes o els Allman Brothers –atenció a la seva versió de "Midnight Rider"-. Van debutar el 2020 amb un ep de títol homònim, al qual va seguir l'any passat el seu primer àlbum, un "Can We Get a Witness" on els ritmes monolítics i les guitarres pantanoses destil·len essències amb un fort regust de bourbon i cervesa fresca. Han compartit escenaris amb gegants com Deep Purple o la Marshall Tucker Band, i ja s'han guanyat un lloc destacat a la nova fornada de bandes del Sud. Descobreixin-los al seu web.

50 anys d'"Eat a Peach

Es commemoren avui 50 anys de la publicació d'"Eat a Peach" (1972), el monumental tercer àlbum de The Allman Brothers Band. També el testament de Duane Allman, que va morir durant la gravació del disc. Barreja de sessions d'estudi i tres peces enregistrades durant els històrics concerts de març de 1971 al Fillmore East de Nova York, que ja havien donat peu a un dels directes més essencials de tots els temps –"At Fillmore East" (1971)-. Una meravella des del mateix disseny de la carpeta que conté el doble vinil. Una caràtula on un préssec gegant és transportat per un vell camió en una estampa que evoca les bondats del Sud, dissenyada per l'artista David Powell, i una immensa il·lustració central amb motius psicodèlics, obra del mateix Powell i de Flournoy Holmes.

Musicalment, el disc l'obre el southern rock gran reserva d'"Ain't Wastin' Time No More", l'esclat de "Les Brers in a Minor", nou minuts de catarsi instrumental que flirtegen amb el jazz, saluden la música progressiva i anticipen el fenomen jam band, i la preciosa balada de Gregg Allman "Melissa". Tot seguit entren les peces en directe –incloses posteriorment al definitiu "The Fillmore Concerts" (1972) juntament amb el material d'"At Fillmore East"-, començant amb "Mountain Jam". Una expansiva improvisació que novament posava els fonaments del fenomen jam band, al voltant del clàssic de Donovan "There Is a Mountain". 33 minuts de durada en total, de seguida s'ha dit, que al seu dia es van repartir entre les cares 2 i 4 –a la reedició en cd es van incloure sencers en una única pista-.

La cara 3 comença amb dos documents més dels concerts del Fillmore East, lectures marca de la casa de dues joies del blues –també dos pilars del repertori de directe dels Allmans- com són "One Way Out" d'Elmore James i "Trouble No More" de Muddy Waters. I es completa amb els aires soul d'"Stand Back" i el country rock matiner de "Blue Sky", abans de deixar pas a la instrumental "Little Martha", enregistrada per Duane Allman amb l'únic suport de Dickey Betts. Un exercici de folk basat en la tècnica del fingerpicking, i batejat a partir d'una de les tombes del cementiri de Rose Hill, a Macon (Georgia), que la banda solia visitar a la recerca d'inspiració. El comiat d'uns dels guitarristes més grans de tots els temps.

50 anys sense Duane Allman

Duane Allman (1946-1971).

La dels Allman Brothers és una de les poques bandes consolidades que han sabut sobreposar-se a la pèrdua d'un dels seus elements clau sense arribar mai a fer un pas en fals. Ho certifiquen les gairebé quatre dècades de trajectòria que van seguir la mort del genial i irrepetible Duane Allman, tal dia com avui de fa cinc dècades. Però no es pot negar que encara a data d'avui segueixen menjant a part els primers àlbums del grup, el debut homònim de 1969, el seu successor, "Idlewild South" (1970), i el definitiu plàstic en directe "At Fillmore East" (1971) –podem afegir a la llista "Eat a Peach" (1972), disc pòstum amb pistes en directe gravades durant els mateixos concerts del Fillmore-.

Són obres que no tan sols van encetar una de les nissagues musicals més grans de tots els temps, la de The Allman Brothers Band, també van posar els fonaments a partir del qual s'han edificat gèneres sencers que van del southern rock a allò que s'anomenen jam bands. La màxima expressió d'un geni que ja abans havia brillat com a guitarrista de sessió –impagables les seves aportacions al "Hey Jude" (1969) de Wilson Pickett, començant per l'estratofèric solo de la peça titular, i la seva slide acabant d'arrodonir una de les composicions ja de per si més rodones d'Eric Clapton, "Layla" de Derek and The Dominos- i al capdavant dels mai prou reivindicats Hour Glass –ja amb el seu germà, Gregg Allman-. Mig segle sense un dels guitarristes més grans i genuïns de la història.

Willie Cobbs (1932-2021)

WILLIE COBBS
(1932-2021)

A Willie Cobbs se'l recorda sobretot com l'autor de "You Don't Love Me", un single de 1960 que al seu dia va obtenir una rebuda més aviat discreta però que el temps ha confirmat com un clàssic del blues d'escola Chicago. Una condició a la qual han contribuït les incomptables versions que se n'han arribat a enregistrar al llarg de les passades sis dècades. Probablement les més reconegudes siguin la lectura en clau rocksteady que en va fer Dawn Penn el 1967 i l'expansiva jam amb què The Allman Brothers Band va amenitzar una cara sencera del totèmic àlbum en directe "At Fillmore East" (1971).

Originari d'Arkansas, Cobbs va arribar a Chicago el 1951 i va tenir temps de foguejar-se al costat d'alguns noms de pes de l'òrbita de la Windy City, com ara Little Walter o Eddie Boyd. La seva carrera va començar a alçar el vol durant els anys posteriors, tocant sostre en termes de popularitat amb l'autoria del citat "You Don't Love Me", però mantenint-se actiu fins als nostres dies i signant obres de maduresa tan destacables com l'explícitament titulat "Jukin'" (1999). Ens ha deixat a l'edat de 89 anys, harmonicista de referència i testimoni d'excepció d'un temps i una manera de fer les coses cada dia més llunyans.

Larkin Poe - "Kindred Spirits" (2020)

Era qüestió de temps que Larkin Poe publiquessin un disc de versions. Abans de consolidar-se com un dels grans exponents del blues (i del rock) del canvi de dècada, les germanes Lovell s'havien donat a conèixer a través de les xarxes socials a través d'una sèrie de vídeos casolans on es dedicaven a versionar cançons que els agradaven amb format de duet. Referències sovint evidents a partir del seu cànon, de vegades no tant, però sempre transportades amb gràcia i ofici fins a les coordenades sonores del seu Sud natal.

Davant la impossibilitat de sortir de gira a causa de la pandèmia –a hores d'ara, el concert que havien d'haver celebrat la primavera passada a la barcelonina sala Apolo s'ha ajornat per enèsima vegada fins al proper mes de novembre-, i quan molts encara no havien tingut temps d'assimilar el seu notable darrer àlbum d'estudi –"Self Made Man" (2020)-, Rebecca i Megan Lovell van aprofitar els darrers mesos de l'any passat per donar forma a "Kindred Spirits", el seu primer àlbum de versions. Tota una selecció que, com aquells vídeos que solien compartir a les xarxes socials, va carregada de sorpreses.

Comencen amb una fidel recreació del "Hellhound on My Trail" de Robert Johnson, per allò de deixar les coses clares de bon principi, però tot seguit es despengen amb una pantanosa revisió del "Fly Away" de Lenny Kravitz i aproximen el "Rockin' in the Free World" de Neil Young a unes solemnes coordenades que per moments recorden al "Nothing Else Matters" de Metallica. Entre els plats forts del disc figuren un "(You're the) Devil in Disguise" (Elvis Presley) en clau Southern Gothic i un "Crocodile Rock" (Elton John) amb un deliciós accent camperol. I el "Ramblin' Man" dels Allman Brothers, no cal dir-ho, els sembla fet a mida.

50 anys d'"At Fillmore East"

Entre avui i demà es commemora el 50è aniversari dels dos històrics concerts que THE ALLMAN BROTHERS BAND va oferir al Fillmore East els dies 12 i 13 de març de 1971. El southern rock conqueria Manhattan, i la banda de Georgia en deixava constància en un dels àlbums en directe més indiscutibles de tots els temps. "The Allman Brothers Band at Fillmore East", i no cal dir res més.

Dues nits que van fer història. Les dels dies 12 i 13 de març de 1971, ara fa 50 anys, dates en què The Allman Brothers Band va oferir dues apoteòsiques actuacions a l'icònic Fillmore East de la ciutat de Nova York i les va enregistrar de cara a la seva publicació en un apoteòsic vinil doble. El resultat, "At Fillmore East", lliurat quatre mesos més tard, no tan sols és amb tota probabilitat el disc més icònic del grup sinó un dels àlbums en directe més emblemàtics i aclamats de la història del rock. Una obra monumental que va capturar tota l'energia que la banda de Georgia podia arribar a desprendre sobre l'escenari, i que va catapultar els seus autors fins a les més altes esferes del firmament rocker.

El cert és que la banda dels germans Allman ja portava una bona temporada fent soroll més enllà d'aquell Sud profund que havien vingut a abanderar en termes melòmans com a pioners del southern rock. El seu debut homònim i el seu segon treball, "Idlewild South", publicats respectivament les tardors de 1969 i 1970, havien obert la porta a noves formes de relacionar el rock més àcid i atrevit amb avantpassats directes com el blues o el country, i els havien assenyalat com a valor a l'alça d'aquell retorn a les arrels que experimentava la música popular en plena era de The Band i dels Grateful Dead més orgànics.

Va justament com a teloners d'aquests últims que Duane Allman, Gregg Allman i companyia havien ofert una de les seves primeres actuacions al Fillmore East. Al responsable de la sala, Bill Graham, l'havien convençut fins a l'extrem d'apostar per ells com a caps de cartell durant dues nits consecutives, les d'aquells dies 12 i 13 de març. El que va passar aleshores és història. Una banda en plenitud de facultats, reclamant l'escenari com a hàbitat natural on desplegar tots aquells recursos que no podien fer servir a l'estudi, fent-se seus vells clàssics de Blind Willie McTell i T-Bone Walker i elevant el repertori propi fins a cotes estratosfèriques –aquells 23 minuts de "Whipping Post" van donar sentit a tota una etiqueta, jam band, de la qual els Allman sempre han renegat malgrat considerar-se'n precursors-.

Quan l'àlbum va sortir del forn el mes de juliol d'aquell mateix 1971, va suposar l'impuls definitiu que necessitava la carrera del grup. Abans d'acabar l'any, Duane Allman havia mort a causa d'un accident de trànsit. El febrer de 1972 va veure la llum "Eat a Peach", amb les últimes gravacions de la formació original dels Allman Brothers, entre les quals figuraven més talls gravats en directe durant aquelles dues nits a Nova York –a destacar l'expansiva "Mountain Jam", inspirada en el "There Is a Mountain" de Donovan-. L'any 1992 es va publicar una versió ampliada d'"At Fillmore East" sota el títol de "The Fillmore Concerts", amb totes les gravacions publicades fins aleshores d'aquelles dues nits i dues pistes inèdites. Sigui en el format que sigui, un dels directes més monumentals de la història.

The Allman Betts Band - "Bless Your Heart" (2020)

Si aquesta gent no portessin els cognoms que porten, bona part de la crítica especialitzada d'aquest món nostre s'estaria referint a la seva banda com la nova gran esperança del rock més genuïnament nord-americà. I ho estaria fent amb tot l'argumentari que presenta un segon disc de la mida de "Bless Your Heart" (2020, BMG), que a més d'honrar la nissaga artística i familiar de Devon Allman i Duane Betts, parla amb veu pròpia i confirma la promesa formulada ara fa un any amb "Down to the River".

Per si algú acaba d'arribar, The Allman Betts Band és la banda encapçalada pels propis Allman i Betts, fills respectivament de Gregg Allman i Dickey Betts de The Allman Brothers Band. Si sumem a l'equació la presència de Duane Oakley, fill de Berry Oakley, i destaquem el detall de no haver dedicat el projecte a reviure les glòries dels seus avantpassats sinó a facturar nova música plegats, el repertori que tot just acaben de treure del forn adquireix encara més valor.

Sí, totes les peces de "Bless Your Heart" beuen de la font de la banda mare, però seria injust obviar que títols com "Pale Horse Rider", "King Crawler", "Southern Rain", "Magnolia Road" o "Savannah's Dream" es defensen tots sols, i que ho fan amb tanta seguretat a hores d'ara com ho haurien fet cinc dècades enrere. Rock amb accent del sud, de factura clàssica i regust certament atemporal. Cançons majúscules i magistrals execucions instrumentals, que pesen més que qualsevol cognom i certifiquen que els fills no sempre han de viure a l'ombra dels pares.

Mig segle d'"Idlewild South"

Testimoni d'uns temps en què els artistes podien dedicar més temps a produir el seu art que no pas a promocionar-lo, també d'uns dies en què conceptes com xarxa o comunitat tenien un sentit més humà que  en l'actualitat, "Idlewild South" prenia el títol de la cabana rural on solien conviure –i compondre música- els seus autors quan no es trobaven de gira. Publicat tal dia com avui de 1970, el segon disc de The Allman Brothers Band suposava un nou pas endavant en la consolidació d'un discurs que maridava les arrels del country, el blues i el rock'n'roll amb les estructures del jazz i la música progressiva, la primera concepció d'allò que es va anomenar southern rock.

Produït per Tom Dowd i gravat gairebé al mateix temps que Duane Allman era convidat per Eric Clapton a participar a les sessions del que esdevindria "Layla and Other Assorted Love Songs" (1970), "Idlewild South" seguia conjugant tot el potencial instrumental d'una de les bandes més ben engreixades de la seva generació amb l'ofici compositiu de Gregg Allman, que aportava amb títols tan celebrats com "Midnight Rider" o "Leave My Blues Alone". També Dickey Betts signava un dels plats forts tant del plàstic com del repertori del grup, "In Memory of Elizabeth Reed". Va ser durant la gira de presentació d'aquest disc quan la banda va enregistrar el que es pot considerar com un dels discos en directe més essencials de tots els temps, "At Fillmore East" (1971).

Allman Brothers en clau de jazz

The Allman Brothers Band, una institució del Sud.

La música de The Allman Brothers amb tota la seva essència però sonant com mai abans l'havíem escoltat. Amb motiu del 50è aniversari del debut homònim de la formació, la discogràfica New West –tota una institució, si parlem de música d'arrel nord-americana- va impulsar a finals de l'any passat el projecte Big Band of Brothers. Una recreació del repertori dels pares del southern rock en clau de jazz, i més concretament amb format de big band.

El resultat, un disc de tribut publicat sota el títol de "Big Band of Brothers - A Jazz Celebration of the Allman Brothers Band" (2019), transporta una desena de peces de naturalesa greixosa i pantanosa fins a les coordenades més sofisticades, elegants i robustes del jazz. I ho fa de la mà de gairebé una trentena de músics entre els quals figuren noms de pes com els del trombonista Wycliffe Gordon, els vocalistes Marc Broussard i Ruthie Foster o el guitarrista Jack Pearson, que va arribar a tocar amb la banda mare a finals dels 90.

Pel que fa al repertori, no hi falten títols com "Hot' Lanta", "In Memory of Elizabeth Reed" o un "Whipping Post" que conserva tot el nervi original i es referma com un paradigma del gust dels Allmans per les formes i estructures del jazz o fins i tot la música progressiva. També coincidint amb el cinquantenari del debut de la banda, Mercury ha posat en circulació la luxosa caixa commemorativa "Trouble No More: 50th Anniversary Collection" (2020), deu lp's (o cinc cd's) que repassen la trajectòria del grup, gravacions inèdites i abundant material documental inclosos.