Tommy Talton (1949-2023)

TOMMY TALTON
(1949-2023)

Ha mort Tommy Talton, guitarrista, cantant i fundador de Cowboy juntament amb el també traspassat Scott Boyer. Combo de country i southern rock injustament oblidat, veí i contemporani de The Allman Brothers Band a la Jacksonville de finals dels 60. Talton i Duane Allman eren amics, fins al punt que aquest últim va passar per l'estudi quan Cowboy van gravar la que esdevindria la seva cançó més popular, "Please Be with Me", de l'àlbum "5'll Getcha Ten" (1971) –pocs anys després la va versionar Eric Clapton a "461 Ocean Boulevard" (1974), i els mateixos Allman Brothers també solien tocar-la en directe-. Talton també va formar part dels projectes solistes de Gregg Allman i Dickey Betts, i va treballar amb Kitty Wells, Paul Butterfield i Billy Joe Shaver, entre d'altres. Quan els Allmans tot just es refeien de la pèrdua de Duane, va ser ell qui va passar per l'estudi a tornar-los el favor tot tocant la guitarra a "Pony Boy", la peça que va acabar tancant el monumental –i recentment cinquantenari- "Brothers and Sisters" (1973). Abans de formar Cowboy, Talton havia militat a la banda de garatge We The People.

80 anys amb Dickey Betts

Dickey Betts - Foto Rick Diamond / Getty Images.

Avui felicitem a Dickey Betts, pilar del southern rock com a guitarrista de The Allman Brothers Band i al capdavant del seu propi projecte, Dickey Betts & Great Southern, que celebra 80 anys. Alguns dels títols més reconeguts del catàleg de la nissaga Allman porten la seva signatura. En són exemples peces tan totèmiques com "Ramblin' Man" o "Jessica", totes dues del recentment cinquantenari "Brothers and Sisters" (1973). Betts va deixar la banda mare l'any 2000 a causa de tensions amb la resta de components que mai es van arribar a resoldre. Una llàstima.

Mylon LeFevre (1944-2023)

MYLON LEFEVRE

(1944-2023)

Diu la llegenda que el mateix Elvis Presley va demanar conèixer personalment a un jove Mylon LeFevre després de veure'l actuar a Memphis com a part del grup de gòspel que havia fundat la seva família, The LeFevres. Corria l'any 1957, i LeFevre va cantar la seva aleshores flamant primera composició, "Without Him". Al Rei del rock'n'roll li va agradar tant, que anys més tard la va versionar al seu disc de gòspel "How Great Thou Art" (1967). LeFevre, d'altra banda, va començar durant la dècada dels 60 una carrera solista que el va portar per registres com els del blues rock, el country rock o el southern rock, sempre fent gala d'una fe religiosa que el va situar entre els pioners d'allò que es va anomenar rock cristià. Durant la dècada dels 70 va formar la Holy Smoke Doo Dah Band i va tocar amb gegants de la música secular com Eric Clapton o Alvin Lee –amb qui va signar a mitges l'àlbum "On the Road to Freedom" (1973), amb participació de Ron Wood, George Harrison, Mick Fleetwood i Steve Winwood, entre d'altres-. Ha mort a l'edat de 78 anys.

Discos de desembre de 1973

The Ozark Mountain Daredevils.

Encetem aquest mes de desembre saludant quatre discos que van veure la llum ara fa 50 anys, el desembre de 1973 –les dates exactes no acaben d'estar clares-. Començant per l'àlbum homònim de The Ozark Mountain Daredevils. Els de Missouri s'afegien a la llista de debuts discogràfics d'alçada d'aquell exercici amb una obra que el temps ha confirmat com un clàssic del country rock –també del southern rock–. El repertori comptava amb encerts tan indiscutibles com la inicial "Country Girl", l'aclamat senzill "If You Wanna Get to Heaven" o aquella mostra de bluegrass mutant que és "Chicken Train Stomp".

També va sortir aquell mateix mes "Bachman-Turner Overdrive II", el segon treball d'uns Bachman-Turner Overdrive que pràcticament acabaven de publicar el seu debut homònim i que iniciaven amb aquest disc el seu meteòric ascens cap a les més altes esferes. Els canadencs sorprenien amb una col·lecció de cançons que es capbussaven en les arrels del rock més orgànic i robust tot injectant-hi una dosi extra d'electricitat. Parlem de l'àlbum de la celebrada "Let It Ride", però també de pistes igualment notables com "Takin' Care of Business" o aquell maridatge de jazz i rock dur que és "Welcome Home". Recordem que aquest 2023 ens han deixat els germans Robbie i Tim Bachman.

Encara el desembre de 1973 va veure la llum "The Payback", el 37è àlbum d'estudi –de seguida s'ha dit- d'un James Brown que seguia refermant-se com el Padrí del Funk amb títols com "Take Some - Leave Some", "Stone to the Bone" o la mateixa "The Payback". I no està clar si va sortir durant aquell mes de desembre o si ho havia fet a finals de novembre –en tot cas, qualsevol moment és oportú per punxar-lo- el cinquè àlbum de Black Sabbath. Aquell "Sabbath Bloody Sabbath" que també refermava els seus autors com a grans abanderats del heavy metal i del rock més pesant i monolític amb reclams com "Sabbra Cadabra", "Spiral Architect", "Killing Yourself to Live" o, és clar, la totèmica peça titular.

Himnes d'un univers paral·lel

THE SCREAMIN' CHEETAH WHEELIES + THE STEEPWATER BAND

Sala Apolo, Barcelona

29 de novembre de 2023

Declarava Mike Farris en entrevistes recents que no preveu gravar cap àlbum amb els reunificats Screamin' Cheetah Wheelies. Que ell és l'únic component de la banda que segueix dedicant-se a la música a temps complet, que la resta de membres –Rick White (guitarra), Bob Watkins (guitarra), Steve Burgess (baix) i Terry Thomas (bateria)- tenen altres ocupacions i que, per tant, viuen a ritmes i a tempos diferents. Havent vist i escoltat el reformat quintet en un escenari, un no pot evitar donar-li la raó. Efectivament, es mouen a velocitats diferents. Però també queda clar que encara són capaços d'operar a ple rendiment quan van a una.

Amb Farris com a líder indiscutible del conjunt i amo absolut de l'escenari, els de Nashville van reivindicar la nit passada en una atapeïda sala Apolo tot el pes d'un llegat que la historiografia tendeix a obviar però del qual pocs contemporanis poden presumir. El d'un repertori i una forma de fer que al seu dia van obtenir l'aprovació de l'òrbita d'uns Allman Brothers. El d'un cançoner que en plena era alternativa va destil·lar les essències més genuïnes del southern rock i les va servir amb una dosi extra de soul –el timbre vocal encara privilegiat de Farris-. El d'una banda que va deixar empremta en múltiples camps però no es va arribar a casar mai amb ningú.

Van saludar el respectable amb el majestuós crescendo de "Magnolia", que van encadenar amb el riff esmolat de "Shakin' the Blues" i la monolítica cadència d'"I Dreamed". Van recordar a Dr. John amb aquell "Right Place, Wrong Time" que tota una generació havia descobert de la mà dels de Tennessee. Van rebaixar tensions amb la càlida "Good Time", també amb la bucòlica "Gypsy Lullaby" i amb una emocionant "Sister Mercy". Van posar la directa amb "Backwoods Travellin'", una robusta "Boogie King" i una climàtica "Ride the Tide". I van tancar dues intenses hores de concert amb un "Hello from Venus" que bé podria haver estat un himne d'estadi en un univers paral·lel –o, com a mínim, en un món una mica més just-.

Abans havien escalfat motors en condició de teloners uns Steepwater Band que podrien haver format perfectament un doble cartell en tota regla al costat de Farris i companyia. Els de Chicago van basar bona part de l'actuació en les seves dues obres més recents, "Turn of the Wheel" (2020) i "Re-Turn of the Wheel" (2022). La peça titular del primer i "Broken Spirit Blues" ja es poden contemplar com a plats forts d'un repertori que beu del blues rock més clàssic sense fer cap lleig a registres com el hard rock d'ascendència zeppeleniana o al mateix southern rock. Més d'un seguidor de Greta Van Fleet podria arribar a veure la llum, si s'animés a descobrir-los.

Explosió de blues rock amb accent del Sud

LARKIN POE + THE SHEEPDOGS
Razzmatazz, Barcelona

7 de novembre de 2023

Més enllà de la química extraordinària que mostren a l'escenari, sembla haver-hi una certa dualitat entre les germanes Rebecca i Megan Lovell. Si la primera és un torrent d'actitud, una frontwoman nata que surt a posar-se el respectable a la butxaca com qui és conscient de ser tota una divinitat rockera, la segona adopta un posat més distès i fins i tot relaxat, com qui simplement surt a passar-s'ho bé. Les mirades i els somriures de complicitat que es dediquen l'una a l'altra –allò del llenguatge no verbal-, són els de qui efectivament recull els fruits sembrats al llarg de tot un trajecte vital que encara sembla fer pujada.

Queden lluny els dies en què Larkin Poe tot just es donaven a conèixer a través de les xarxes socials i mitjançant una sèrie de vídeos casolans on interpretaven clàssics del blues, del country i del rock. En menys d'una dècada, i a base de fer molts quilòmetres i cremar incomptables escenaris, les de Calhoun, Georgia –establertes actualment a Nashville, Tennessee-, han esdevingut una de les realitats més fermes de la música d'arrel nord-americana en ple segle XXI. Una banda de southern rock que fa honor a tot el seu bagatge però no renuncia a veure-hi més enllà de les etiquetes.

ARRELS EN EL BLUES

"Toquem rock americà amb arrels en el blues", va declarar Rebecca Lovell la nit passada des de l'escenari de la sala Razzmatazz. La tercera visita de les Poe a Barcelona s'emmarcava dins de la gira de presentació del seu darrer àlbum, un "Blood Harmony" (2022) que tant sembla apel·lar a jovenalla amb fam de noves sensacions com a veterans que ja han vist de tot. Va ser l'espina dorsal d'un repertori sòlid com l'asfalt i fresc com un bourbon amb cola –fins a 9 cançons en van despatxar, del total de 16 que van tocar-. De l'inici amb el blues rocallós d'"Strike Gold" al gran final que va segellar una pantanosa "Deep Stays Down".

Entre l'una i l'altra, un "Summertime Sunset" que van enllaçar amb una versió de "Jessica" de The Allman Brothers Band –salvant totes les distàncies que vostès vulguin, les habituals comparacions entre els germans i les germanes no són gens gratuïtes-, l'embranzida country rock de "Georgia Off My Mind", el blues rock monolític de "Bad Spell" –dedicada a Screamin' Jay Hawkins- o el boogie endimoniat de "Bolt Cutters & The Family Name". També cites al fons d'armari com les celebrades "She's a Self Made Man", "Bleach Blonde Bottle Blues" o "Holy Ghost Fire" –introduïda amb el "Rumble" de Link Wray-. I "Preachin' Blues", l'original de Son House que les Poe havien gravat a "Peach" (2017).

Vestides d'impecable color blanc, amb Rebecca reclamant un lloc propi entre els grans guitarristes rítmics de la seva generació i Megan explorant totes les possibilitats d'una lap steel de la qual van saltar espurnes, recolzades per una austera però solvent secció rítmica de baix i bateria, Larkin Poe venien a celebrar un present que els pertany però sobretot a assenyalar un futur que també hauria de ser seu. I ho van fer amb escreix, fins i tot quan van abaixar revolucions per introduir un breu set acústic a mig concert. Tres cançons –"Might as Well Be Me", "Southern Comfort" i una simpàtica lectura de "Crocodile Rock", d'Elton John- que van interpretar desendollades i fent emmudir tota la sala –de seguida s'ha dit-.

SOUTHERN ROCK DES LA TERRA DE THE BAND

Abans de les Lovell havien escalfat motors els canadencs Sheepdogs. Dignes ambaixadors del llegat d'uns Lynyrd Skynyrd o uns Allman Brothers a la terra de Neil Young i The Band, els d'Ewan Currie venien en condició de teloners però el cert és que el cartell es podia contemplar perfectament com un programa doble i d'allò més coherent. Perquè totes dues formacions són pràcticament contemporànies, perquè conflueixen a nivell discursiu, però sobretot per la fidelitat a unes essències que refermen la seva vigència en pistes com "Scarborough Street Fair" –del seu darrer àlbum, "Outta Sight" (2022)- o "Nobody", tot un clàssic en potència amb què es van acomiadar abans de deixar pas a Larkin Poe. Molt més que un simple aperitiu, una actuació que bé va valer part del preu de l'entrada.

Larkin Poe.

The Sheepdogs.

50 anys de "(Pronounced 'Lĕh-'nérd 'Skin-'nérd)"

Encara no fa ni mig any que vam perdre a Gary Rossington, guitarrista de Lynyrd Skynyrd i últim supervivent de la formació original d'una de les nissagues fundacionals del southern rock –amb permís de The Allman Brothers Band-. És per tant agredolça la commemoració del 50è aniversari del primer àlbum dels de Jacksonville. Un "(Pronounced 'Lĕh-'nérd 'Skin-'nérd)" que va veure la llum tal dia com avui de 1973, i que en certa manera va posar les bases d'un nou corrent dins del gènere en qüestió –més rocallós que el dels Allmans, també menys donat a les extenses jams instrumentals que solien caracteritzar el discurs d'aquests últims, si bé aquestes hi eren quan hi havien de ser-.

Quan Lynyrd Skynyrd van entrar a gravar l'àlbum a les ordres d'Al Kooper –qui va produir el disc sota el pseudònim de Roosevelt Gook-, ja portaven una bona temporada tocant en directe les vuit peces que l'acabarien formant. Tot plegat va impressionar el productor de bon principi, però sobretot va donar peu a unes sessions dinàmiques en què el grup sonava sòlid com una roca però també fresc com una rosa, segur d'ell mateix i amb ganes de menjar-se un món que semblava estar-lo esperant. El resultat es deixa escoltar tan bon punt cau l'agulla sobre el riff d'"I Ain't the One", la pista que enceta el plàstic.

Les guitarres de Rossington i Allen Collins dialogant sobre la robusta base rítmica de Bob Burns (bateria) i Ed King –qui s'havia incorporat al combo com a baixista per cobrir la sortida temporal de Leon Wilkeson, i que passaria a tocar la guitarra un cop retornat aquest últim; a la fotografia de la caràtula hi surten tots dos-. El piano de Billy Powell reforçant l'accent blues del repertori, i la veu de l'immens Ronnie Van Zant descobrint un dels frontmen més grans de la història del rock. I és clar, un cançoner absolutament monumental on figuraven títols com "Tuesday's Gone", "Gimme Three Steps", "Things Goin' On" o "Poison Whiskey".

Menció a part mereixien i segueixen mereixent dues peces. La primera, "Simple Man", eterna power ballad amb un arpegi en to menor que va fer escola, un canvi de ritme dels que fan vibrar organismes sencers i la veu afectada de Van Zant cantant els consells d'una mare al seu fill –que passen per viure la vida de forma honesta, senzilla i sense grans pretensions-. L'ètica del vell Sud resumida en una de les cançons més grans de la història del rock –Bob Dylan va arribar a fer-ne servir els versos per referir-se a la figura de Jimmy Carter, i no ho va fer perquè sí-.

L'altra menció a part és per a "Free Bird", els nou gloriosos minuts que tanquen el disc i que també suposen un dels moments capitals de la història del rock. Una balada èpica, que comença amb l'orgue de Kooper i el piano de Powell dibuixant paisatges eclesiàstics i desemboca en una de les orgies instrumentals més estratosfèriques del seu temps –aquella slide de Rossington-. Uns versos on Van Zant es proclama com una anima lliure fins a les últimes conseqüències, i que la banda va dedicar a la memòria de Duane Allman –un ocell lliure, tal com s'hi referiria el mateix Van Zant-. Clàssic de clàssics.

Per si algú encara s'ho pregunta, el títol de l'àlbum juga amb el nom de Leonard Skinner, el professor de l'institut Robert E. Lee de Jacksonville que solia fer la vida impossible als estudiants masculins amb cabells llargs. Va ser per culpa seva que Rossington va decidir deixar les classes. I va ser en part gràcies a la seva intransigència que el guitarrista va acabar d'impulsar la que esdevindria una de les bandes més grans de tots els temps. Avui fa 50 anys feia un primer pas amb la publicació d'un disc de debut simplement indiscutible. Una profitosa gira pels Estats Units com a teloners de The Who acabaria de rematar la feina.

50 anys de "Brothers and Sisters"

La trajectòria de The Allman Brothers Band va estar marcada durant els seus primers anys per la tragèdia però també per una gran capacitat de reacció davant l'adversitat. En tan sols un any, la formació va perdre dos dels seus membres fundadors, primer Duane Allman i, quan amb prou feines havia tingut temps de refer-se, Berry Oakley. Si el testament del guitarrista havia estat el monumental "Eat a Peach" (1972), on figuraven les seves últimes gravacions –el disc s'havia completat després de la seva mort-, el traspàs del baixista es va produir quan la banda tot just havia començat a treballar en el seu successor, l'igualment essencial "Brothers and Sisters" (1973), que celebra 50 anys aquest mes d'agost –la data exacta de publicació no està del tot clara-.

Produït per Johnny Sandlin, amb Gregg Allman al capdavant del combo, l'àlbum que ens ocupa conté les últimes sessions d'Oakley, i alhora suposa el debut del seu successor a les quatre cordes, un Lamar Williams que va entrar al grup juntament amb una altra flamant incorporació, la del teclista Chuck Leavell, que acabaria esdevenint un element clau del so de la formació. El resultat va ser una altra obra mestra no tan sols al cànon de la nissaga Allman, sinó també al panteó del southern rock més genuí. Un àlbum que comença amb l'embranzida blues rock de "Wasted Words" i el country rock gran reserva de "Ramblin' Man" –tot un himne de carretera compost per un Dickey Betts a l'alça-, les dues peces que Oakley havia arribat a gravar pel disc.

A partir d'aquí, els paisatges pantanosos marca de la casa de "Come and Go Blues" alternen amb l'aparell elèctric de "Southbound" i el blues rural de la final "Pony Boy" –novament, originals d'un Betts que es destapava per fi com un compositor majúscul-. La joia de la corona, però, és l'instrumental "Jessica" –sí, també del mateix Betts-. Set minuts i mig de virtuosisme en el millor sentit, una peça inspirada en Django Reinhardt –així ho va afirmar el guitarrista al seu dia- que esdevindria un dels clàssics més absoluts del repertori de la banda –i punt àlgid dels seus directes fins i tot després de la sortida de Betts-. Country rock amb esperit progressiu. Una de les primeres lliçons apreses per qualsevol jam band que els pugui passar pel cap. I uns Allmans que encetaven la seva segona etapa en plena forma malgrat tot.

Tom Leadon (1952-2023)

TOM LEADON
(1952-2023)

Abans dels Heartbreakers hi va haver Mudcrutch. La banda de country rock on solien militar Tom Petty, Mike Campbell i Benmont Tench prèviament al canvi de plans que els acabaria transportant fins a les més altes esferes de la música nord-americana. El grup de Florida que se'n va anar a buscar fortuna a Los Angeles en plena eclosió del southern rock. Tom Leadon en va ser un dels guitarristes originals, juntament amb Campbell.

Va deixar la formació el 1972 per traslladar-se justament a Los Angeles, bastant abans que la resta es decidís a fer el salt i seguint els passos del seu germà, Bernie Leadon (The Flying Burrito Brothers, Eagles). Va arribar a tocar amb Linda Ronsadt –i els mateixos Eagles van gravar una composició seva, "Hollywood Waltz"-. Arran de la seva marxa, Petty va canviar definitivament el baix per la guitarra rítmica –la sortida del cantant original, Jim Lenahan, també el va animar a ser la veu solista-.

Leadon va acabar fent de professor de guitarra a Nashville, allunyat dels grans focus fins que Petty va decidir reactivar Mudcrutch el 2007. A partir d'aleshores el grup va gravar dos àlbums, "Mudcrutch" (2008) i "Mudcrutch II" (2016), que valen molt més que el seu pes en or. Del primer és just destacar-ne ara mateix la preciosa "Queen of the Go-Go Girls", original del propi Leadon, que ens ha deixat a l'edat de 70 anys.

Mig segle de "The Marshall Tucker Band"

Aquella banda que es va batejar amb el nom d'un afinador de pianos cec. El nom de Marshall Tucker el van veure inscrit a la clau del magatzem que feien servir com a local d'assaig, on prèviament havia treballat l'home en qüestió, i van decidir que els semblava ideal per denominar el projecte. A partir d'aquí, The Marshall Tucker Band va esdevenir una de les formacions capdavanteres del southern rock durant la dècada dels 70 i més enllà.

Aquest mes d'abril –de la data exacta no se'n té constància- es commemoren 50 anys de la publicació del seu disc de debut homònim (1973). Vuit pistes on ja hi destacaven alguns dels futurs clàssics del grup de Carolina del Sud, com l'inicial "Take the Highway" –amb aquells deliciosos aires progressius- o un "Can't You See" que directament val un tros de cel. L'incombustible Doug Gray a la veu, l'enyorat Toy Caldwell a la guitarra solista, i un combo que tot just començava a caminar però ja trepitjava molt fort.

Davis Causey (1948-2023)

DAVIS CAUSEY
(1948-2023)

Aquell grup que van fundar tres components de The Allman Brothers Band quan aquesta va implosionar el 1976, i que va aproximar l'essència més genuïna del southern rock fins a la càlida brisa de la costa oest. Sea Level era l'aventura conjunta de Chuck Leavell (teclats i veu), Lamar Williams (baix) i Jaimoe (bateria i percussions). El guitarrista Davis Causey, qui venia de tocar amb el projecte solista de Gregg Allman, s'hi va sumar a partir del segon àlbum, "Cats on the Coast" (1977). El combo es va desfer el 1981, un cop la banda mare va haver tornat a la carretera. Causey, que posteriorment va estar involucrat en diverses formacions, ha mort a l'edat de 74 anys.

Gary Rossington (1951-2023)

GARY ROSSINGTON
(1951-2023)

Ja feia alguns anys que Lynyrd Skynyrd m'havien deixat d'interessar com a banda de directe perquè em semblaven poc més que un grup de tribut a ells mateixos –tot i això, i tenint en compte que el panorama allà fora no és precisament per tirar coets, no m'hauria importat assistir a un concert seu i no tinc cap dubte que n'hagués sortit ben content-. Però mai he deixat d'escoltar els seus discos –els de la primera etapa amb el malaguanyat Ronnie Van Zant, també la majoria dels que han fet amb Johnny Van Zant-, i en tot cas em sap molt de greu la mort de Gary Rossington a l'edat de 71 anys. Parlem de l'únic component estable del grup, també de l'últim supervivent de la llegendària formació original.

El traspàs del genial guitarrista es produeix quan falten pocs mesos per commemorar-se el cinquantenari de "(Pronounced 'Lĕh-'nérd 'Skin-'nérd)" (1973), el debut del combo i una de les obres més essencials del southern rock. L'àlbum de "Free Bird", "Gimme Three Steps" i "Simple Man", aquesta última coescrita per Rossington i Van Zant –i una debilitat personal a la qual, quines coses, vaig tornar a acudir dies enrere arran d'unes declaracions on Bob Dylan la feia servir per referir-se a Jimmy Carter-. El guitarrista també és coautor de clàssics posteriors com "Sweet Home Alabama", i el 1979 –amb la banda mare fora de circulació- va formar la Rossington Collins Band amb Allen Collins, també guitarrista dels propis Skynyrd. Hem perdut l'últim testimoni d'una nissaga irrepetible.

Fusta, benzina i moonshine

BLACKBERRY SMOKE + READ SOUTHALL BAND
Razzmatazz, Barcelona

4 de març de 2023

Cançons amb gust de fusta, benzina i moonshine. Les que durant dues dècades han fet de Blackberry Smoke una de les bandes capdavanteres del southern rock –i probablement els més grans referents contemporanis del gènere amb permís de Drive-By Truckers-. El combo d'Atlanta pot presumir d'una discografia tan sòlida com els seus directes, però sobretot d'haver sabut créixer de forma ordenada i sense fer concessions de cap mena, fins al punt d'omplir pel seu compte un espai de les dimensions de la sala gran de Razzmatazz –una fita que cap banda del seu estil havia assolit en molt de temps i que, per molt que certes comparacions s'hagin d'agafar amb pinces, fa pensar en l'ascens d'uns Black Crowes ara fa cosa de tres dècades-.

La d'ahir era la segona aturada d'una gira europea que havia començat la nit anterior a Madrid, i que té com a columna vertebral la presentació del notable "You Hear Georgia" (2021). L'ambient de les grans ocasions, expectació màxima entre un respectable que va respondre a cada cançó amb l'entusiasme d'un estadi sencer, i una banda en estat de gràcia. Al capdavant, un pletòric Charlie Starr capaç de fer petit qualsevol escenari. Al seu voltant, una base instrumental ben engreixada on destacava aquell dinàmic binomi de guitarristes que han consolidat Paul Jackson i Benji Shanks. I dues hores generoses de repertori, que van prémer l'accelerador de bon principi amb "Let Me Help You (Find the Door)" i "Live It Down", abans de posar la sala de potes enlaire amb un "Good One Comin' On" tan fresc com un Jack Daniel's amb cola.

A partir d'aquí, van postular "You Hear Georgia" – la cançó- com l'himne no oficial de l'estat que li dona nom i van alternar el batec diddleyà de "Hey Delilah" amb els passatges reposats d'un "The Whippoorwill" que va desembocar en un expansiu viatge àcid. El riff monolític d'"All Rise Again" va tornar a augmentar revolucions abans de donar pas a una torrencial "Ain't the Same". "Ain't Got the Blues" va marcar un punt i a part, amb una introducció acústica de sabor anyenc que va culminar en una orgia de genuí rhythm & blues. La sempre emocionant "One Horse Town" es va refermar com una mena de "Thunder Road" amb accent del Sud –el poble de mala mort com a destí del qual un no pot fugir-. Durant la presentació dels membres de la banda, va caure un simpàtic homenatge a Grateful Dead –la primera estrofa de "Casey Jones"-. I es van acomiadar per la porta gran amb "Ain't Much Left of Me". 

READ SOUTHALL BAND

Abans de l'actuació dels caps de cartell, i mentre el respectable tot just començava a prendre posicions, els components de la Read Southall Band escalfaven motors en condició de teloners i amb un repertori que va apuntar sense reserves al blues rock més monolític de cinc dècades enrere, amb alguna pinzellada àcida inclosa –val a dir que la seva producció d'estudi és bastant més rica en matisos-. Van començar a mig gas, però van saber reconduir la situació amb un concert que va anar de menys a més, i que va assenyalar els d'Oklahoma com un conjunt solvent i a seguir de prop. En sala petita haurien brillat més, observava un assistent des de les primeres files, i és cert que un escenari com el de Razzmatazz encara els va gran. Res que no es pugui arreglar fent carretera, i aquesta gent sembla disposada a fer-ne molta.

Dean Daughtry (1946-2023)

DEAN DAUGHTRY
(1946-2023)

Aquell combo de southern rock que es va deixar seduir pels aires càlids del soft rock i va facturar perles com "So Into You" o "Imaginary Lover". Atlanta Rhythm Section es va formar el 1970 com a banda de la casa de l'Studio One de la localitat de Doraville, Georgia. Els seus fundadors venien de dues formacions que havien obtingut un cert ressò a finals dels 60, The Candymen i Classics IV. El teclista Dean Daughtry havia militat a totes dues, i va ser l'únic component estable d'Atlanta Rhythm Section fins que es va retirar el 2020. També va ser una part essencial del so distintiu del grup. Ha mort a l'edat de 76 anys, a pocs mesos de commemorar-se el primer aniversari del traspàs de Barry Bailey, guitarrista rítmic de la mateixa banda.

50 anys de "Dixie Chicken"

És possible que una de les bandes més originals i alhora genuïnes de l'era daurada del southern rock es formés a Los Angeles? No tan sols és possible, sinó la banda en qüestió va arribar a parir algunes de les obres més essencials del rock de la dècada dels 70. Parlem de Little Feat, és clar, i d'àlbums com "Dixie Chicken", considerat gairebé per unanimitat com la seva obra mestra –la competència és dura en una discografia tan àmplia com rica en reclams-. El va publicar Warner el 25 de gener de 1973, avui fa 50 anys.

Serà o no serà el seu millor disc, però la desena de pistes que el formen defineixen el ventall discursiu d'un combo que efectivament bevia de les mateixes fonts que Allman Brothers i companyia, però també de les que havien alimentat a The Band. Coordenades aparentment distants però en tot cas complementàries, i un registre que es va acabar d'afinar en aquest tercer treball i de la mà de peces com "Two Trains", "Fool Yourself" o la mateixa "Dixie Chicken" –possiblement la cançó més reconeguda del catàleg dels californians-.

Amb els eterns Lowell George (guitarra i veu) i Bill Payne (teclats) al capdavant, aquest va ser el primer àlbum que la banda va gravar amb Kenny Gradney (baix), Paul Barrere (guitarra) i Sam Clayton (percussions). Es configurava d'aquesta manera la formació clàssica de Little Feat. La que va facturar els seus treballs més celebrats –començant pel que ens ocupa- i va durar fins a 1979, quan la sortida de George va motivar la ruptura del grup. El vocalista va morir aquell mateix any, i la banda es va reunir el 1987, mantenint-se activa fins a data d'avui i havent signat des d'aleshores un bon grapat de discos que tampoc tenen desperdici.

Un 'xiringuito' de platja amb ocells i southern rock

Ahir al migdia migdia vaig dinar en un xiringuito de platja d'un poble de la costa que durant la temporada d'estiu sol saturar-se de presència humana però en aquesta època de l'any sol estar més buit que les Rambles de Barcelona en ple confinament de 2020. Un d'aquells xiringuitos de tota la vida (ara en diríem guinguetes), dels que avui no es podrien construir perquè alguna ment benpensant posaria el crit al cel, i perquè l'excés de burocràcia ja faria la resta.

Era un lloc prou brut i desordenat per no portar-hi els sogres en cas de tenir-ne, però el personal era encantador i el menjar no estava gens malament (i a sobre, bé de preu). Mentre dinava no van parar de sonar l'un darrere l'altre temassos de rock sureny i similars. I per acabar-ho d'arrodonir, vaig poder gaudir de la companyia d'una colla d'ocells molt simpàtics que literalment atacaven qualsevol plat que hi hagués a taula si el comensal es descuidava un mica (no és broma, i consti que vaig dinar a l'interior perquè la terrassa era tancada).

Més llocs com aquest, hi hauria d'haver.

Harvey "Burley" Jett (1949-2022)

HARVEY "BURLEY" JETT
(1949-2022)

No van ser la primera banda de southern rock, però poc els va faltar. En tot cas, Black Oak Arkansas es poden comptar entre els grans referents d'un gènere del qual són gairebé paradigmàtics. Tres guitarres, arrels profundes i bones dosis de rock'n'roll gran reserva –també d'un sentit de l'humor dels que marquen diferències-. El guitarrista solista Harvey "Burley" Jett en va ser un dels fundadors juntament amb el vocalista Jim Dandy –l'únic component original que encara és a bord- i el guitarrista rítmic Rickie Lee Reynolds –mort l'any passat-. Va romandre al grup fins al 1974, arribant a gravar àlbums com "Black Oak Arkansas" (1971), "Keep the Faith" (1972) o "High on the Hog" (1973).

Jeff Cook (1949-2022)

JEFF COOK
(1949-2022)

Una banda de country que va esdevenir massiva –als Estats Units- malgrat no ser ni de bon tros per a tots els públics. El seu nom ho deia i ho segueix dient tot. Alabama són del Sud, amb tots els tòpics i totes les conseqüències, i a qui no li agradi sempre pot anar-se a comprar un disc de countrypolitan per acabar de passar l'estona. Formats el 1969 a la localitat de Fort Payne de l'estat nord-americà que els va donar nom, la seva música sempre ha navegat per la finíssima línia que separa –enllaça, de fet- el country del southern rock. El seu repertori fa olor de bourbon i benzina, però també de boscos i muntanyes on l'aire que es respira és tan pur com una bona cançó de les de tota la vida.

Ens ha deixat Jeff Cook, guitarrista, violinista i membre fundador d'un grup que canta a les petites grans coses, a la seva terra i a la seva gent, a la seva cultura i al seu dia a dia. Un discurs local però d'abast tan universal com un cançoner on els clàssics es compten a grapats. De "Wild Country" (1976), el seu disc de debut, a la bateria de declaracions d'intencions que conté el seu darrer àlbum a data d'avui, "Southern Drawl" (2015), passant per plàstics tan essencials i definitius com "Mountain Music" (1982), "Roll On" (1984) –la peça que el titula, original de Dave Loggins gravada primer per Randy Parton i popularitzada pels mateixos Alabama, és un himne del country per a camioners- o "40-Hour Week" (1985). Facin vostès el favor d'obrir un bon whiskey a la seva memòria.

Dues bandes (nord-)americanes

Drive-By Truckers, portaveus dels Estats Units que hi ha més enllà de Washington.

Les seves carreres s'han desenvolupat de forma gairebé paral·lela, els seus discursos han crescut d'igual manera i els seus respectius públics també mengen pràcticament a part. Sigui com sigui, tant Drive-By Truckers com Wilco es poden contemplar per mèrits propis i sense discussió possible com dues de les bandes més grans del rock d'arrel nord-americana del segle XXI. I ho poden fer després de dues trajectòries que van començar durant la dècada dels 90 –la de Wilco, amb Uncle Tupelo com a punt de partida, bastant abans que la dels Truckers-, que han evolucionat al seu aire sense perdre de vista els seus principis fundacionals, i que en ple 2022 es troben tan a prop en termes conceptuals que gairebé podrien anar de la mà.

Portaveus –potser involuntaris, però portaveus al capdavall- d'aquells Estats Units que s'estenen més enllà de les altes esferes de Washington, Drive-By Truckers des del Sud més profund i Wilco des d'un Midwest que es troba a l'altre extrem en termes més que geogràfics –recordin que els extrems tendeixen a tocar-se-, tant els uns com els altres van adreçar a la seva manera el daltabaix de l'era Trump –els primers amb "American Band" (2016), "The Unraveling" (2020) i "The New OK" (2020); els segons amb "Ode to Joy" (2019)-. Amb tan sinistre personatge fora de la Casa Blanca, però amb el seu fantasma encara planant sobre un país que no havia estat tan fracturat socialment des de feia dècades, totes dues bandes han publicat enguany dos àlbums que els connecten amb les seves arrels i on, sense provar d'oferir respostes, segueixen sonant fruit del seu temps.

Drive-By Truckers van lliurar el mes de juny un "Welcome 2 Club XIII" que es capbussa en aquella concepció fresca i renovadora del southern rock que al seu dia els va perfilar com tot allò que han acabat esdevenint. La peça titular, que injecta embranzida punk rock a les arrels Americana al més pur estil d'uns Replacements, és un homenatge al club d'Alabama on Patterson Hood i Mike Cooley es van foguejar durant els seus inicis –"Tonight we're gonna be entertained / By our favorite Foghat cover band", proclama la lletra, en una declaració de principis com una catedral-. La resta de l'àlbum també és de naturalesa autobiogràfica –a destacar la participació vocal de Margo Price al country rock estripat de "Forged in Hell and Heaven Sent" i la caràtula amb il·lustració de l'inconfusible i recentment desaparegut Wes Freed-.

Wilco, d'altra banda, havien publicat setmanes abans l'oportunament titulat "Cruel Country". El primer disc que reuneix tots els components de la banda en un estudi –i gravant en directe, és clar- des del llunyà "The Whole Love" (2011)-. Però sobretot el retorn al country que havia estat la raó de ser de Jeff Tweedy i companyia ja des que van abanderar el so Americana –i allò que es va anomenar country alternatiu- durant els dies d'Uncle Tupelo. La peça que el titula adreça l'estat de les coses a la terra de Mark Twain i Bob Dylan, i com la resta del plàstic sona tan estripada i orgànica com els Wilco més bàsics, aquells que un sector del públic festivaler encara sembla pendent de descobrir. 21 anys després que el canònic "Yankee Hotel Foxtrot" (2001) canviés totes les regles del joc possibles i els valgués el qualificatiu de Radiohead nord-americans, els de Chicago segueixen mirant enrere alhora que caminen sempre endavant.

Versions amb accent del Sud

La formació actual dels Black Crowes – Foto Wes Orchoski.

Ens referíem recentment a tot allò que implica el fet d'interpretar una versió d'una composició aliena, i posàvem com a exemple de bones pràctiques el darrer àlbum d'Eli "Paperboy" Reed, un "Down Every Road" (2022) on el de Boston trasllada el cançoner country de Merle Haggard fins a les coordenades del soul més genuí. Gairebé a l'extrem oposat s'hi troba l'últim llançament d'uns Blackberry Smoke que han optat per retre homenatge als Rolling Stones amb un ep titulat, simple i oportunament, "Stoned" (2022).

Un total de set peces compostes i gravades per Ses Majestats entre 1968 i 1978 –amb una especial fixació per "Sticky Fingers" (1971), l'àlbum més vegades citat, amb tres pistes en total-, despatxades per la banda d'Atlanta amb l'ofici i la passió que la caracteritzen. El problema és que ens trobem davant d'un grup de southern rock –un dels millors del que portem de segle, per cert- interpretant un repertori que constitueix una part essencial de l'adn d'aquest gènere. Vaja, que en lloc de reinterpretar el cànon stonià n'han tingut prou essent fidels als originals. Cosa que pot restar interès al plàstic, però assegura una bona estona tan bon punt sonen els primers acords d'"All Down the Line".

Més inspirada es presenta una altra banda de southern rock originària d'Atlanta, els reformats Black Crowes, en un ep de versions igualment temàtic, en aquest cas centrat en una sèrie de clàssics que commemoren enguany el seu cinquantenari. "1972" (2022), l'han titulat, en referència a un any durant el qual van veure algunes de les obres capitals de la música del segle XX. També citen als Stones amb un "Rocks Off" que òbviament se saben de memòria, i afegeixen a la selecció noms com els de T.Rex ("The Slider"), David Bowie ("Moonage Daydream") o els Temptations ("Papa Was a Rollin' Stone"). En cada cas es nota el segell dels germans Robinson, que la tardor vinent visitaran Barcelona amb una nova –i polèmica- formació dels Crowes.

Des d'unes coordenades no gaire allunyades del southern rock, les del country rock més genuí, la Nitty Gritty Dirt Band presenta un àlbum de versions també temàtic. "Dirt Does Dylan" (2022) és, com indica el seu títol, un disc de tribut a Bob Dylan. Partint del principi que ningú més pot sonar com el de Duluth, i que les seves cançons donen peu a tota mena d'interpretacions –començant per les que fa ell mateix als seus concerts-, Jeff Hanna i companyia saben treure molt de suc de títols com un "Tonight I'll Be Staying Here with You" que gairebé els sembla fet a mida. A "Forever Young" hi col·laboren Larkin Poe. I a "The Times They Are A-Changin'" ho fan gegants com Rosanne Cash, Steve Earle o Jason Isbell –sí, un cop més la connexió southern-.