Michel Sardaby (1935-2023)

MICHEL SARDABY

(1935-2023)

Si París ha estat històricament una de les grans capitals del jazz al continent europeu –hi haurà qui dirà que és la capital del jazz a Europa-, Michel Sardaby va ser un exponent de pes del gènere dins i fora del territori francès. Nascut el 1935 a la Martinica, es va traslladar a la Ciutat de la Llum per iniciar una trajectòria que el va portar a abraçar diferents registres dins del paraigua jazzístic. El 1967 va ser un dels pianistes que van gravar "Tape for Billy", una cinta dedicada a Billy Strayhorn –aleshores sota ingrés hospitalari- que va auspiciar Duke Ellington. El seu primer àlbum, "Five Cat's Blues", enregistrat a París, va sortir el 1969. Posteriorment va alternar sessions en ambdós costats de l'Atlàntic, facturant clàssics de la mida de "Michael Sardaby in New York" (1972) o "Gail" (1975). Ha mort a l'edat de 88 anys.

Harry Sheppard (1928-2022)

HARRY SHEPPARD
(1928-2022)

Un d'aquells músics que mai van destacar més del compte però haurien pogut explicar històries extraordinàries en clau autobiogràfica. El vibrafonista Harry Sheppard va arribar a tocar amb gegants del jazz com Coleman Hawkins, Lester Young o Billie Holiday –els va acompanyar en un especial televisiu l'any 1958-. També amb Benny Goodman –va formar part de la seva banda durant la dècada dels 60-, Duke Ellington, Zoot Sims i Clark Terry, entre molts altres. El 1978 va signar un primer àlbum amb el seu nom, "Blowing In from New York", al qual van seguir-ne tres més. Ha mort a l'edat de 94 anys.

Un envelat dels de tota la vida

PROFESSOR CUNNINGHAM AND HIS OLD SCHOOL
Festa Major de Sant Antoni de Vilamajor

Pàrquing de Can Perpunter

20 d'agost de 2022

El darrer àlbum de Professor Cunningham and His Old School, "The Lockdown Blues" (2020), es va compondre i enregistrar durant els mesos més durs de la pandèmia. Cada un dels músics que hi va participar ho va fer des de casa seva i amb els seus propis mitjans, però el resultat final és tan sòlid que ningú diria que no toquessin plegats en una mateixa sala. Són temes originals –exceptuant un parell de versions- amb títols que fan referència al confinament i a tot allò que se'n va derivar. Es tracta doncs d'una obra que documenta un moment molt concret, però també d'un disc que en el futur seguirà entrant a la primera siguin quines siguin les circumstàncies.

No en va sonar cap peça la nit passada al concert que Cunningham –de nom de pila Adrian, segon per la dreta a la fotografia-, reconegut saxofonista australià establert a mig camí de Nova York i Barcelona, va oferir a l'envelat de Sant Antoni de Vilamajor amb una versió de l'Old School formada per actors habituals de l'escena catalana com Ignasi Terraza (piano), Lluc Casares (saxo) o Artëm Zhulyev (saxo). Era Festa Major, a la pista hi havia ambient de ball i el repertori tan sols va citar amb comptagotes la collita pròpia. Al seu lloc, una successió de clàssics de figures com Duke Ellington o Count Basie va mantenir el respectable ballant durant una hora i mitja a ritme de swing, hot jazz i jump blues. Un envelat dels de tota la vida, amb una bona orquestra a l'escenari i festa grossa a la pista.

Essencial Dixieland

LA VELLA DIXIELAND
32è Jazz Granollers Festival

Casino de Granollers

4 de febrer de 2022

Ja podem inventar-nos una vegada i una altra la sopa d'all, que al final del dia sempre acabem tornant a les essències. La Vella Dixieland celebra aquests dies la gira del 40è aniversari d'una de les formacions més canòniques que mai ha donat el jazz a casa nostra. Una gira que la nit passada va fer aturada al Jazz Granollers Festival –concert inaugural de la 32a edició-, i en el marc de la qual despleguen els barcelonins un repertori que enllaça el hot jazz de la Nova Orleans de fa més de cent anys amb el swing que va germinar en dècades posteriors en epicentres com Chicago o Nova York. Les arrels de tot allò que ha vingut després, i les essències a les quals sempre acaba un tornant ni que sigui sense adonar-se'n.

Van començar amb dos estàndards com són "Just a Little While to Stay Here" i "Indian Summer", amb Pep Gol (trompeta), Pau Casares (clarinet, saxo) i Xavier Manau (trombó) als comandaments, i amb tot el sabor de la Crescent City. Tot seguit van presentar una nòmina de convidats formada per tres joves valors com Irene Reig (saxo, clarinet), Joan Mar Sauqué (trompeta) i Pablo Martín (trombó). Un enriquidor diàleg entre generacions distants però enllaçades per aquest miracle que és la música. I un repàs als repertoris de Johnny Griffin ("The Congregation"), Duke Ellington ("The Mooche", "It Don't Mean a Thing (If It Ain't Got that Swing)"), Count Basie ("Idaho") o Benny Carter ("Vine Street Rumble"). També a originals com "Joan Bounce", amb el saxo de Reig reclamant terreny.

La climàtica recta final va tornar a apuntar a les essències més genuïnes del hot jazz i al bell cor de Nova Orleans. La banda desendollada i tocant a peu d'escenari, al mateix nivell del respectable, perles tan precioses com "Do Watcha Wanna" (Rebirth Brass Band) o l'estàndard "When the Saints Go Marching In". Sí, una vegada més aquelles essències que segueixen ben vives malgrat els cants de sirena de la reinvenció constant de la sopa d'all. Gran final de festa, la d'una banda que durant quatre dècades llargues de carrera ha mutat constantment sense perdre de vista la seva raó de ser. L'essència, vaja. Per molts anys.

Duke Ellington amb Conny Plank

Duke Ellington.

Tot un tresor, el que acaba de publicar el segell alemany Groenland Records. Les sessions de gravació que Duke Ellington i la seva orquestra van dur a terme la primavera de 1970 sota la supervisió de Conny Plank -trobades recentment-. Un dels arquitectes del jazz, fent música de la mà d'un dels arquitectes del krautrock i l'electrònica. "The Conny Plank Session" (2015), atribuït a The Duke Ellington Orchestra, conté sis pistes en total, les sis preses que Ellington va enregistrar a l'estudi de Plank. Les tres primeres corresponen a "Alerado", una peça que sintonitza amb el jazz del moment. Les tres últimes pertanyen a "Afrique", un tema de vocació avançada on s'evidencia encara més la mà de Plank. No deixa de resultar revelador que tot un gegant com Ellington arribés a treballar amb Plank durant els darrers anys de la seva trajectòria. Tant l'un com l'altre eren visionaris que no entenien la música des dels exercicis d'estil sinó des de la recerca constant. Un valor que s'hauria de potenciar més sovint a les aules de música.