Un mural amb representacions de Miles Davis i Billie Holiday assenyala l'emplaçament on hi havia hagut l'històric Black Hawk, el club de jazz per excel·lència a San Francisco durant la dècada dels 50. Va obrir el 1949 i va tancar el 1963 a la cruïlla dels carrers Hyde i Turk, al sud del Tenderloin. El trompetista hi va arribar a gravar un disc en directe, Lady Day hi va fer la seva última actuació a la Costa Oest.
Des que l'immoble va ser enderrocat, el solar l'havia ocupat un aparcament. Avui, grups de voluntaris hi porten a terme activitats lúdiques per dinamitzar el barri amb més desigualtat social de la ciutat. El Tenderloin va ser al seu dia el quilòmetre zero de la vida nocturna de Frisco, també una de les meques del jazz a la Costa Oest. En l'actualitat, és un dels epicentres de l'epidèmia del fentanil i de la crisi de les persones sense llar als Estats Units.
Impressiona, i molt, veure de prop els efectes del fentanil, per molta literatura que n'hagis llegit i per molts reportatges sobre el Tenderloin que circulin per Youtube (la majoria, sensacionalistes en el sentit més llefiscós del terme). Però encara impressiona més topar-te cara a cara amb el monstre del sensellarisme que literalment ha inundat la ciutat durant els darrers anys. Persones que portaven vides similars a les de molts de nosaltres, fins que el boom de les empreses tecnològiques de Silicon Valley va fer disparar els preus dels lloguers a bona part de la Bay Area i es van quedar al carrer d'un dia per l'altre.
Tant al Tenderloin com als seus voltants, els sense sostre han esdevingut part del paisatge urbà. Hi són i hi malviuen sense molestar. La 'gent del carrer' –atenció a l'eufemisme- s'ha acostumat a esquivar-los de camí cap a la feina. La quotidinitat els ha fet invisibles. I això és el més dur i colpidor de tot plegat. El Tenderloin deu ser ara mateix el barri amb més mala fama dels Estats Units, l'equivalent del Bronx ara fa tres o quatre dècades. I com aquell, també és un bon mirall de les misèries d'Occident i del nostre fracàs com a societat. Les cendres del somni nord-americà –també de l'estat del benestar de la vella Europa, tan fràgil avui com qualsevol sistema financer-.
Fora del Tenderloin, però encara en ple centre de San Francisco, pujant per Powell Street, em vaig creuar amb una noia sense llar. Era molt jove i tenia aspecte d'allò que fa deu anys s'anomenava hipster. Podria haver estat qualsevol amiga meva quan jo tenia la seva edat. Em va mirar amb cara de desesperació, la de qui probablement tingués projectes vitals en marxa abans de veure's abocada a la misèria més absoluta pel mateix sistema que un bon dia l'havia convidat a somiar. Em va demanar ajuda. Jo no vaig poder fer més que donar-li un parell de dòlars que no li serviran de res, i això encara em remou.
Em va donar les gràcies i va marxar amb els ulls plorosos. Jo em vaig quedar quiet, desconcertat. Pel meu costat va passar un dels 'cable cars' als quals solia cantar Tony Bennett. Estava ple de turistes vinguts d'arreu dels Estats Units –i d'Europa, i fins i tot del sud de Río Grande- a experimentar les bondats de l'assolellada Califòrnia. Les dues cares de Frisco en un mateix carrer.
San Francisco, Califòrnia, agost de 2024.
