Jazz a peu d'escenari

LA VELLA DIXIELAND

Jazz de Xoc 2022

Vil·la Paquita, Cardedeu

23 d'octubre de 2022

Una banda de jazz tocant a peu d'escenari i el respectable donant-ho tot a la pista de ball –de vegades no cal complicar-se més la vida-. D'aquesta manera tancava ahir a la tarda la seva segona edició el cicle Jazz de Xoc que promou l'ASMUCA (Associació de Músics de Cardedeu), en un entorn tan agraït –i poc aprofitat- com és el pati de Vil·la Paquita, una de les joies del patrimoni arquitectònic local. La banda era La Vella Dixieland, institució de ple dret a casa nostra del jazz més tradicional amb quatre dècades llargues de trajectòria, que desembarcava a la població vallesana amb un repertori fet a mida per l'ocasió i amb el suport vocal de Marian Barahona.

Van començar amb format instrumental i citant tòtems com Duke Ellington –per partida doble, amb "It Don't Mean a Thing (If It Ain't Got That Swing)" i "The Mooche"-. El nucli fundacional del combo –Pep Gol (trompeta), Pau Casares (clarinet) i Xavier Manau (trombó)-, reforçat per Benoit Poinsot (saxo), Gerard Nieto (piano), Josemi Moraleda (contrabaix) i Pinyu Martí (bateria). A l'escenari hi saltaven espurnes, a la pista es ballava com als feliços anys 20, i aleshores va irrompre Barahona al ritme trepidant de l'estàndard "There'll Be Hot Time in the Old Town Tonight". Swing gran reserva a càrrec d'una de les formacions de hot jazz més solvents del continent europeu, pas previ als paisatges tardorencs de "God Bless the Child", de Billie Holiday.

A partir d'aquí, el repertori va alternar els formats vocal i instrumental amb cites a Fats Waller ("Ain't Misbehavin'"), Alberta Hunter ("You're Gonna Reap Just what You Sow"), Ray Charles ("Hard Times") o una refrescant lectura de l'espiritual "Down by the Riverside", entre d'altres. I per acabar d'arrodonir un passi àgil i dinàmic com ell sol, el gran final amb la banda –inclosa Berahona- a peu d'escenari fent "When the Saints Go Marching In" tal com marca la tradició i amb el públic celebrant el moment com si no hi hagués demà. D'escenes com aquesta no se'n deriva tan sols la història d'això que anomenem jazz, sinó la de tota la música contemporània tal com l'hem entès a Occident durant més de 100 anys. De seguida s'ha dit.

Namina - "Un udol" (2022)

Diu Namina que el seu tercer àlbum és un disc de renaixement. De renaixement després de dos anys en què la música –la cultura en general- ha estat una de les grans castigades per la gestió de la pandèmia. Però també de renaixement en el sentit més personal del terme. L'artista barcelonina –establerta al Moianès- estrena en aquest treball una banda d'acompanyament amb la qual ha donat una nova volta al seu ric ventall discursiu, potenciant-ne les pinzellades més jazzístiques a través d'un cançoner que també es pot contemplar com un dels més rodons que ha lliurat a data d'avui.

"Un udol" (2022) és la continuació de l'ep "Ens endurem el vent" (2019), també una reivindicació d'aquella essència animal que l'ésser humà va perdre pel camí mentre es situava ell mateix en un hipotètic centre del món –l'udol del títol vindria a ser això-. Cuit a foc lent amb el suport de tres músics de trajectòria contrastada com són Pep Gol (La Vella Dixieland) a la trompeta i la melòdica, Pep Rius (un altre veterà de l'òrbita jazzística) al contrabaix i Xevi Matamala (un vell conegut de l'univers namínic) a la bateria i els teclats, el conjunt del plàstic es perfila com el salt endavant més pronunciat que ha fet a hores d'ara l'alter ego de Natàlia Miró.

Com a mostra el jazz nocturn i estripat de la peça titular, presentada ara fa dos anys en ple confinament, també l'arrel de tota la resta. O el desolador blues en clau gairebé terminal d'"El teu John Wayne" i els versos devastadors de la minimalista "Damunt del genoll", dues peces que d'alguna manera es complementen l'una a l'altra. La primera passa revista a la toxicitat de les masculinitats, diguem-ne, normatives. La segona explica sense embuts tot el dolor que pot arribar a generar un gest aparentment innocent –una agressió sexual, ni més ni menys-.

Són tres pistes destacades d'un àlbum on també abunden les versions, sempre ben triades. Tot un encert, per exemple, obrir amb l'irreverent "Chocolate Jesus" de Tom Waits, un dels referents declarats de Miró. Més sorprenent resulta la lectura d'"I'm Your Man", el clàssic de Leonard Cohen, que la barcelonina es fa seu sense canviar-ne ni una coma, però atorgant-li una nova dimensió i fent del títol una declaració de principis en ell mateix. Reivindicació del no-binarisme, i del dret de cadascú a ser allò que li doni la gana sense haver-se de parar a pensar en què dirà la resta. Namina no tan sols exerceix aquest dret, sinó que convida l'oient a atrevir-se a fer el mateix. Una veu valenta i inspiradora, la seva.

Disponible a Bandcamp.

Essencial Dixieland

LA VELLA DIXIELAND
32è Jazz Granollers Festival

Casino de Granollers

4 de febrer de 2022

Ja podem inventar-nos una vegada i una altra la sopa d'all, que al final del dia sempre acabem tornant a les essències. La Vella Dixieland celebra aquests dies la gira del 40è aniversari d'una de les formacions més canòniques que mai ha donat el jazz a casa nostra. Una gira que la nit passada va fer aturada al Jazz Granollers Festival –concert inaugural de la 32a edició-, i en el marc de la qual despleguen els barcelonins un repertori que enllaça el hot jazz de la Nova Orleans de fa més de cent anys amb el swing que va germinar en dècades posteriors en epicentres com Chicago o Nova York. Les arrels de tot allò que ha vingut després, i les essències a les quals sempre acaba un tornant ni que sigui sense adonar-se'n.

Van començar amb dos estàndards com són "Just a Little While to Stay Here" i "Indian Summer", amb Pep Gol (trompeta), Pau Casares (clarinet, saxo) i Xavier Manau (trombó) als comandaments, i amb tot el sabor de la Crescent City. Tot seguit van presentar una nòmina de convidats formada per tres joves valors com Irene Reig (saxo, clarinet), Joan Mar Sauqué (trompeta) i Pablo Martín (trombó). Un enriquidor diàleg entre generacions distants però enllaçades per aquest miracle que és la música. I un repàs als repertoris de Johnny Griffin ("The Congregation"), Duke Ellington ("The Mooche", "It Don't Mean a Thing (If It Ain't Got that Swing)"), Count Basie ("Idaho") o Benny Carter ("Vine Street Rumble"). També a originals com "Joan Bounce", amb el saxo de Reig reclamant terreny.

La climàtica recta final va tornar a apuntar a les essències més genuïnes del hot jazz i al bell cor de Nova Orleans. La banda desendollada i tocant a peu d'escenari, al mateix nivell del respectable, perles tan precioses com "Do Watcha Wanna" (Rebirth Brass Band) o l'estàndard "When the Saints Go Marching In". Sí, una vegada més aquelles essències que segueixen ben vives malgrat els cants de sirena de la reinvenció constant de la sopa d'all. Gran final de festa, la d'una banda que durant quatre dècades llargues de carrera ha mutat constantment sense perdre de vista la seva raó de ser. L'essència, vaja. Per molts anys.

El nocturn udol de Namina

El jazz i la nit sempre han format part de l'adn de Namina, però poques vegades s'havia aproximat tant l'alter ego de Natàlia Miró a les essències de la nocturnitat jazzística com a "Un udol". Un flamant single que signa a mitges amb el trompetista Pep Gol (La Vella Dixieland), i que bé podria ser la banda sonora d'algun clàssic perdut del cinema negre o fins i tot assenyalar l'escena climàtica de determinades obres de David Lynch. La veu de Miró, tan aviat fràgil com poderosa, murmurant i alhora udolant en un diàleg constant amb la crepuscular trompeta de Gol. I una peça que sens dubte contrasta amb les tonalitats pop del darrer disc de Namina –"Ens endurem el vent" (2019)-, posant de manifest una vegada més la versatilitat i l'amplitud de mires de l'artista barcelonina. Poden vostès visionar-ne el videoclip a Youtube.