La música de la ràdio, i la del carrer

"Soc fill de la música de la ràdio i del carrer. La música de la ràdio era el rock and roll, i la música del carrer la que tocaven als envelats". Són declaracions de Pascal Comelade recollides pel periodista i crític musical Donat Putx a "Pascal Comelade, l'argot del soroll" (2021, Editorial Empúries), biografia oficial d'una de les criatures més fascinants, singulars i alhora enigmàtiques de l'ecosistema musical català. Comelade va néixer a Montpeller i les seves arrels familiars es troben a la Catalunya Nord, on va passar llargues temporades durant els seus anys formatius.

Però l'impacte que li va produir el rock'n'roll transmès a través de les ones hertzianes, així com els repertoris de les orquestres que animaven els envelats, és comparable a l'efecte que ambdós components van exercir sobre músics catalans d'aquesta banda dels Pirineus com Jaume Sisa o Joan Garriga. La música de la ràdio, i la del carrer. La combinació d'aquests dos conceptes, i tot allò que aquesta pot suggerir. Especialment en aquests temps en què tendim a creure que el món comença i s'acaba amb la playlist de torn.

Un Sant Jordi distòpic

Aquest Sant Jordi ningú podrà anar a comprar llibres. Però, en canvi, tothom tindrà temps de començar-se a llegir tots aquells llibres que porten anys acumulant pols a les prestatgeries domèstiques. Un cop realitzat aquest apunt que francament em sembla magnífic, i posats a fer les recomanacions literàries de rigor, aquest any m'ha vingut de gust recuperar "Barcelona no existeix" (2014, Editorial Empúries) de David Castillo. Una distopia ambientada en una Barcelona postapocalíptica i poblada per bohemis, revolucionaris, senyors de la guerra, polítics corruptes i altres criatures de mal viure. Una al·legoria de la crisi econòmica i social de fa deu anys que es revela encara més oportuna en el context actual. Passin i vegin:

"La civilització havia sofert un cop tan gran com el de la caiguda de l'Imperi romà, però tothom es mantenia anestesiat, amb les banderes justes per evitar més enfrontaments. Especialment nosaltres, restes d'una civilització d'aprofitats i de castrats, només preocupats pel campi qui pugui, per l'oi que anirem tan bé i altres frases que es reiteraven cada cop que dos dels supervivents del centre es trobaven i intercanviaven tres monosíl·labs".

"Milions de persones volien ser normals sense adonar-se que les normes els estaven matant. I, mentrestant, el sistema reproduïa els tics vells, els que ho havien ensorrat tot, com si els errors fossin l'únic reproduïble fins i tot en les condicions pitjors. Un diluvi de plagues havia assolat el país. Ningú, però, es va qüestionar el que havia passat".

Ressona amb força, tot plegat, oi que sí?

Converses amb Sisa

Putx, Viñallonga i Sisa, ahir a La Gralla.

"Si visquéssim en un país normal, aquesta cançó seria l'himne de Catalunya". La frase la va pronunciar anys enrere un conegut cantant de pop, i es referia a "Qualsevol nit pot sortir el sol", la peça que va catapultar Jaume Sisa al firmament musical català i que a data d'avui es troba arrelada en l'imaginari col·lectiu de diverses generacions. Un clàssic al qual treu ferro el seu propi autor en un dels capítols de Jaume Sisa, el comptador d'estrelles (2015, Editorial Empúries), el volum amb què el periodista musical Donat Putx s'ha aproximat a la figura del cantautor galàctic. Una obra redactada a partir d'hores i hores de converses que els propis Putx i Sisa van mantenir al llarg de gairebé un any i mig. Per això, perquè no ens trobem davant de cap text biogràfic sinó d'un relat elaborat a partir de testimonis orals, els seus continguts resulten tan frescos com reveladors, i aporten un grau de transversalitat on les pinzellades del Sisa artista van de la mà amb els matisos de caràcter més humà -tot just havent parlat de "Qualsevol nit pot sortir el sol", recorda com gràcies a la música va poder mantenir el seu pare fins al dia de la seva mort-.

"La meva intenció era explicar la vida del Jaume tant a nivell artístic com personal", matisava el propi Putx durant la presentació del llibre, que va tenir lloc ahir a la tarda a la llibreria La Gralla de Granollers -amb presència dels dos protagonistes i moderació de la llibretera Rosa Viñallonga-. La ciutat on va néixer el periodista, i també un dels epicentres durant molts anys de la cultura pop i la música progressiva a Catalunya, fenòmens que Sisa havia conegut de primera mà. "La primera vegada que vaig venir va ser a finals dels 60, per a assistir com a espectador a un happening que organitzava JIM", va explicar referint-se al promotor i activista cultural Joan Illa Morell. Un personatge vinculat també amb el Festival de Música Progressiva de Granollers -el primer esdeveniment d'aquestes característiques mai celebrat a l'Estat Espanyol-, que va tenir lloc el 1971 i on el cantautor va compartir escenari amb formacions com Màquina! o els britànics Family. I amb la concepció d'Actors Gramàtics, l'espectacle de poesia que Sisa i Pau Riba van estrenar el 1998 a la capital vallesana.

La primera trobada entre Sisa i Putx es va produir l'any 1989, quan el primer es feia dir Ricardo Solfa, però el cert és que la relació del periodista amb l'obra del cantautor ve de més lluny. "Em vaig comprar el meu primer disc de Sisa quan tenia 13 anys, i des d'aleshores ha estat un dels meus artistes de referència", va confessar Putx. Una llarga relació que ofereix amb Jaume Sisa, el comptador d'estrelles els seus fruits més visibles. Una passeig per la vida i l'obra de Sisa que també es pot entendre com "una crònica dels últims cinquanta anys de música a Catalunya". Mig segle que no s'entendria sense una trajectòria que enllaça el yé-yé amb el pop d'autor, passant per la psicodèlia o el propi rock progressiu. Estils que han definit Sisa però que Sisa també ha ajudat a definir. "Mai abans havia quedat tan clar que en realitat ser galàctic, en el país on ens ha tocat viure, només vol dir ser intel·ligent", apunta David Carabén (Mishima) en un dels textos promocionals del llibre. Més clar, l'aigua.