L'aniversari de JIM

"Avui s'ha acabat d'enderrocar la casa de Joan Illa Morell, JIM, a Granollers. Això és el que quedava aquesta tarda de l'immoble on havia viscut l'impulsor d'esdeveniments com el pioner Festival de Música Progressiva de 1971 o el happening de Dalí a la Porxada el 1974, també la mà dreta d'un jove Gay Mercader durant la promoció dels dos històrics concerts que King Crimson van fer el 1973 a la capital vallesana. Des de la mort de JIM ara fa poc més de dos anys, sempre que passava per davant de casa seva solia imaginar-me-la com un museu d'aquella Granollers que un bon dia va deixar d'existir. Sabia perfectament que això no passaria, i em temia que tard o d'hora acabaria presenciant una imatge tan desoladora com aquesta. El que no m'hauria esperat per res del món, és que la casa de JIM s'acabés d'enderrocar un 10 de gener. El dia del seu aniversari. Puta vida".

Originalment publicat a les xarxes socials el 10 de gener de 2024, avui fa un any. Sí, avui és l'aniversari de JIM. I avui fa un any que es va acabar d'enderrocar la casa on havia viscut.

Tres anys sense JIM

Joan Illa Morell "JIM" (1946-2021).

Avui fa tres anys que va morir l'agitador cultural Joan Illa Morell "JIM", responsable entre d'altres del llegendari happening de Dalí i dels dos històrics concerts de King Crimson a Granollers durant la dècada dels 70. Figura clau però massa sovint obviada de la contracultura en aquest racó de món. Personatge singular i entranyable com ell sol. Jo li segueixo devent un vermut. Granollers encara li deu un reconeixement.

50 anys del happening de Dalí a Granollers

Avui es commemora el 50è aniversari de l'històric happening de Salvador Dalí a Granollers. Ens en fem ressò a SomGranollers tot conversant amb Josep Serra, l'home que aquella tarda va ruixar al mateix Dalí amb una mànega de pintura. Serveixi aquest article també com a record a Joan Illa Morell (JIM), el principal instigador de l'esdeveniment, personatge entranyable i absolutament irrepetible amb qui aquesta ciutat encara té un deute pendent. Agraïments a Joan Sala, Josep Soley i l'Arxiu Municipal de Granollers.

Dos anys sense JIM

Avui fa dos anys que ens va deixar Joan Illa Morell "JIM". Activista cultural en un país en blanc i negre. Quixot del happening en una ciutat –Granollers- que segueix en deute amb ell. Personatge còsmic i entranyable com pocs. Ulises recuperava recentment aquesta entrevista que JIM va fer el febrer de 1970 al seu bon amic Pau Riba –casualitats de la vida, tots dos van traspassar amb mesos de diferència- i que havia publicat al seu dia la desapareguda Revista del Vallès. Val la pena llegir també el text introductori del periodista i crític musical Donat Putx.

Mig segle de King Crimson a Granollers

Es commemoren avui i demà 50 anys dels dos històrics concerts que King Crimson van fer al Palau Municipal d'Esports de Granollers –actual Parquet- els dies 27 i 28 de novembre de 1973. Històrics perquè van suposar el debut dels britànics a l'Estat espanyol –encara en ple franquisme-, també perquè van obrir definitivament la porta d'aquest costat dels Pirineus a les gires internacionals. El promotor era un jove Gay Mercader que no s'estrenava en l'ofici però sí que acabava d'encarrilar la trajectòria que va posar aquest país al mapa europeu de la música en directe.

No va ser King Crimson el primer grup anglosaxó que va actuar a casa nostra –abans ho havien fet els Beatles i fins i tot Bill Haley, si bé del pas d'aquest últim per Barcelona se n'ha parlat poc-. Però sí que va ser el que va obrir l'aixeta de tot allò que vindria després. Per què a Granollers? Doncs perquè Mercader hi va trobar més facilitats que a Barcelona –d'on van sortir diversos autobusos en direcció a la capital vallesana aquells dos dies-, però sobretot perquè la ciutat era aleshores un dels epicentres de la cultura pop a Catalunya.

Dos anys abans s'hi havia celebrat el pioner Festival de Música Progressiva de Granollers, on Mercader havia anat de públic i havia conegut activistes i agents locals com els ja traspassats Santi Guix i Joan Illa Morell "JIM", aleshores director de l'oficina municipal de turisme i actor clau durant els anys en què la ciutat solia rebre habitualment referents com Dalí o els mateixos King Crimson. Ha plogut molt des d'aquells temps, i malauradament de tot allò no queda res, tan sols testimonis de l'època que poden explicar com era la capital vallesana abans d'esdevenir la capital de l'avorriment.

King Crimson van desembarcar a Granollers durant la gira de presentació de "Larks' Tongues in Aspic" (1973). A banda i banda de Robert Fripp (guitarra), John Wetton (baix), Bill Bruford (bateria) i David Cross (violí, teclats, vents). Les cròniques de l'època parlen d'un concert extraordinari, amb aquell darrer disc com a columna vertebral i oportunes cites a un fons de catàleg on figuraven peces que ja aleshores es podien contemplar com a clàssics. N'era una bona mostra aquell "21st Century Schizoid Man" que va tancar el repertori i que cinc dècades després ressona encara més fort que el primer dia.

El primer dels dos concerts (27 de novembre) es pot descarregar sencer de forma oficial en aquest enllaç.

Armand Parellada (1959-2023)

ARMAND PARELLADA
(1959-2023)

Ens ha deixat el bateria Armand Parellada, tot un veterà de l'escena musical vallesana des dels dies dels lisèrgics Kannavis, banda formada a Granollers per ell mateix juntament amb Jordi Pegenaute i Joan Vinyals, entre d'altres. Durant la dècada dels 70 van arribar a actuar a casa de Salvador Dalí, a Port Lligat –la connexió Joan Illa Morell "JIM"-. Més tard va militar en projectes com Arsènic o Radical Style. Durant els darrers anys havia compaginat la seva tasca com a professor de bateria amb els molt recomanables –i també lisèrgics- Finikitos.

Mig segle de "Larks' Tongues in Aspic"

Amb permís de Pink Floyd, King Crimson va ser aquella banda progressiva que, havent posat els fonaments de tot un gènere –el propi rock progressiu-, no tan sols va saber-ne eixamplar els horitzons sinó que fins i tot va fer petita l'etiqueta de torn, evolucionant disc a disc, marcant distàncies cada cop més pronunciades amb el seu entorn i mantenint-se sempre rellevant sense renunciar mai a ser ella mateixa. Es commemoren avui 50 anys d'un dels seus grans salts endavant, l'essencial "Larks' Tongues in Aspic" (1973).

El cinquè àlbum de King Crimson, però també el primer –i l'últim- del quintet integrat per Robert Fripp (guitarra, teclats), John Wetton (baix, veu), Bill Bruford (bateria), David Cross (violí, teclats, instruments de vent) i Jamie Muir (percussions i objectes –sí, objectes- diversos). De les anteriors encarnacions del grup tan sols quedava Fripp, refermant d'aquesta manera el caràcter mutant d'una banda que conjugava en aquesta obra les formes més marcianes del rock i el jazz amb les essències més exòtiques de l'est d'Europa, obrint per primer cop camins que d'altres seguirien explorant en dècades posteriors.

Amb arguments tan sòlids com "Exiles", "Easy Money", "The Talking Drum" o les dues parts del tema titular –amb aquell riff tan monolític com claustrofòbic-, "Larks' Tongues in Aspic" és el treball que els britànics van venir a presentar els dies 27 i 28 de novembre d'aquell mateix 1973 a l'antic Palau Municipal d'Esports de Granollers –actual Parquet-. Un esdeveniment pioner, promogut per un jove Gay Mercader amb el suport d'activistes locals com l'irrepetible Joan Illa Morell "JIM", que va marcar un abans i un després a la crònica pop de casa nostra tot obrint definitivament la porta a les gires internacionals de gran format.

JIM i Dalí, dibuixats per Payàs

Joan Illa Morell (JIM) i Salvador Dalí, la connexió Granollers-Portlligat dibuixada per Francesc Payàs. La il·lustració, amb l'estil inconfusible del seu autor, decora un dels múltiples racons del restaurant i botiga de queviures Ostrya Celler del Ferrer, al carrer Joan Prim de la capital vallesana, un dels locals que el mateix JIM solia freqüentar durant els seus darrers anys. Després de les morts de JIM a finals de 2021 i d'Eduard Olivés el mes passat, en Payàs és probablement l'últim personatge singular, entranyable i genuí que li queda a Granollers. I que duri, perquè el dia que ell no hi sigui aquesta ciutat ja podrà tancar.

Karles Torra (1960-2022)

KARLES TORRA
(1960-2022)

Tristor absoluta pel traspàs de Karles Torra, ahir a la matinada. Il·lustre veterà del periodisme musical a casa nostra i tot un erudit en matèria de jazz, rock i surrealisme –entre d'altres-, el recordaré sobretot com una persona propera, amable i empàtica, disposada sempre a donar un cop de mà i a compartir el seu (inabastable) coneixement amb tota la humilitat del món. Llegint-lo a ell vaig descobrir, per exemple, el pes de Granollers –la meva ciutat de referència a nivell comarcal- en el desenvolupament de la cultura pop d'aquest país –va ser en articles seus on vaig llegir per primer cop sobre el Festival de Música Progressiva de 1971 o els concerts de King Crimson al cap de dos anys-.

Natural de Caldes de Montbui, vinculat sobretot amb el diari La Vanguardia però també amb capçaleres com Ulises, Enderrock o El 9 Nou, vaig tenir el gust i la sort de poder compartir amb ell alguns grans moments, com les dues edicions del PRO-GRA-SSIU que va promoure Àlex Gómez-Font els anys 2014 i 2015 amb el suport de Brubaker. Escoltar-lo era un plaer, i sempre n'aprenies alguna cosa. La seva companyia era sempre ben grata. Coses de la vida, l'últim cop que vaig coincidir amb ell, va ser ara fa justament un any a l'enterrament de Joan Illa Morell, JIM. De fet, la seva absència –per problemes de salut- es va notar a l'acte d'homenatge de fa tan sols uns dies a l'Anònims. Se'n va la bona gent, i se'ns en van els referents.

Que la terra et sigui lleu, Karles, i moltes gràcies per tot.

La fotografia que encapçala aquest article és de Griselda Escrigas / EL 9 NOU.

L'homenatge a JIM, a El 9 Nou

Exposició de record i acte d'homenatge a Joan Illa Morell, JIM, el passat dimecres 21 de desembre a l'Anònims de Granollers en el primer aniversari de la seva mort. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Revista d'homenatge a JIM

Els Amics del Faraó JIM han tingut la bondat d'incloure un article d'un servidor en aquesta revista d'homenatge a Joan Illa Morell, JIM, a un any de la seva mort, on també hi ha textos de Fernando Arrabal, Karles Torra, Paco Monja, Santi Montagud, Carlus Padrissa, Roger Mas i el mateix homenatjat, entre d'altres. Un plaer poder ser part d'aquest projecte, i un honor poder-me veure al costat de noms que per mi són referents.

Recordant a JIM

Parlament de Joan Vinuesa, al fons, ahir a l'Anònims.

Acte de record a Joan Illa Morell, JIM, ahir a la tarda a l'Anònims de Granollers, el mateix dia que es commemorava el primer aniversari de la seva mort. Una sessió emotiva però sobretot tan entranyable com la mateixa figura de l'homenatjat. Exposició de pintures inspirades en l'activista cultural que va fer de Granollers una de les capitals catalanes de la cultura pop durant la dècada dels 70. Fotografies històriques on se'l pot veure al costat de referents com Pau Riba o Fernando Arrabal. I durant la inauguració, parlaments i intervencions artístiques de Joan Vinuesa, Jaume Tuset i Joaquim Colomer. També una nota de veu on Jaume Sisa li dedicava unes paraules, tot recordant el seu pas pel Festival de Música Progressiva de Granollers el mes de maig de 1971. La mostra es podrà visitar fins al 7 de gener.

Un any sense JIM

JIM (1946-2021).

Avui fa un any de la mort de Joan Illa Morell, JIM, activista cultural i personatge entranyable sense el qual no haurien estat possibles esdeveniments com el pioner Festival de Música Progressiva de Granollers (1971), els històrics concerts de King Crimson a l'antic Palau Municipal d'Esports –actual Parquet- de la capital vallesana (1973) o el happening de Salvador Dalí a la plaça de la Porxada (1974). En el seu record recupero aquest article que li vaig dedicar l'endemà del seu traspàs. Una vegada més, gràcies per tot, JIM. Segueix pendent aquell vermut.

El carrer de JIM

La llar del Faraó. Aquesta havia estat la casa de l'activista cultural Joan Illa Morell, JIM, conegut a Granollers com a impulsor d'esdeveniments com l'històric Festival de Música Progressiva de 1971 o el happening de Salvador Dalí el 1974 –també va obrir les portes perquè King Crimson debutessin a la ciutat el 1973-, que ens va deixar a finals de l'any passat.

Hi passo sovint per davant, i ahir em va alegrar el fet de veure que algú ha decorat l'entrada amb un graffiti amb les seves inicials i, el millor de tot, una placa simbòlica que assenyala el lloc com a carrer de Joan Illa Morell. El fet és que, més enllà de detalls simbòlics, la ciutat de Granollers segueix estant en deute amb JIM, i potser ja seria hora que alguna institució es dignés a posar-hi remei.

Recordant JIM a El 9 Nou

La setmana passada ens deixava Joan Illa Morell, JIM, agitador cultural a la Granollers de la dècada dels 70 sense el qual no haurien estat possibles esdeveniments com el pioner Festival de Música Progressiva de 1971, els dos històrics concerts de King Crimson el 1973 o el multitudinari happening de Salvador Dalí el 1974. Avui tinc el gust de recordar-lo des de les pàgines d'Opinió d'El 9 Nou del Vallès Oriental amb l'article publicat dies enrere en aquest mateix blog.

Joan Illa Morell "JIM" (1946-2021)

JIM, a l'esquerra, amb Salvador Dalí a Portlligat.

JOAN ILLA MORELL "JIM"

(1946-2021)

Mai oblidaré el primer cop que vaig parlar amb el JIM. Va ser per telèfon, un vespre de divendres quan em disposava a sortir de casa per anar a punxar discos en un lloc on la gent solia venir a escoltar-los. Aquell mateix matí, la desapareguda Revista del Vallès m'havia publicat un article on parlava molt de passada sobre la contracultura a Granollers durant la dècada dels 70, i on per tant feia referència a l'alter ego de Joan Illa Morell –JIM eren les seves inicials-. Ell s'havia molestat en aconseguir el meu número de telèfon i em trucava per fer-me saber que li havia agradat el que havia escrit, i que em volia conèixer en persona. La trucada em va fer una il·lusió tremenda, i la conversa es va anar allargant fins que vaig veure que se'm feia tard per anar a punxar i em vaig haver de disculpar, acordant que faríem aquella trobada tan bon punt ens fos possible a tots dos.

I la vam fer al cap de pocs dies al restaurant llibreria Anònims, que aleshores era un dels pocs llocs de Granollers on podia acudir una persona amb certes inquietuds si no volia sentir-se com un marcià –o bé si volia sentir-se com un marcià en un entorn on això no fos cap inconvenient-, i que avui directament és tot un oasi enmig d'un desert. Va ser la primera de moltes trobades que vam mantenir en aquella època, també de moltes trucades telefòniques que solien allargar-se molt més del que havia durat aquella primera presa de contacte. Recordo, en més d'una ocasió, penjar el telèfon després de 30 o 40 minuts de conversa i preguntar-me: "Què volia? Per què m'ha trucat?". El JIM era així. Un personatge entranyable, irrepetible, únic en la seva espècie, que simplement no encaixava amb la majoria de normes i convencions d'aquest món tan absurd que ens ha tocat habitar.

Al JIM se'l sol recordar com a director del C.I.T. (Centro de Iniciativas y Turismo), una oficina de l'Ajuntament de Granollers que s'encarregava entre d'altres coses de dinamitzar l'activitat cultural de la capital vallesana durant una dècada, la dels 70, en què la ciutat va acabar esdevenint per mèrits propis un dels punts més calents de la cultura pop al conjunt de Catalunya. D'aquella època destaquen esdeveniments com el Festival de Música Progressiva celebrat el maig de 1971 al camp de futbol de Palou –el primer festival de rock a l'aire lliure mai dut a terme a l'Estat espanyol-, els dos concerts que King Crimson van oferir el novembre de 1973 a l'antic Palau Municipal d'Esports –l'actual Parquet-, amb implicació d'un jove Gay Mercader, i el multitudinari happening de Salvador Dalí, l'agost de 1974 a la plaça de la Porxada.

D'episodis memorables n'hi va haver molts més, però tot sol tenir un final i el tancament del C.I.T. es va precipitar a principis dels anys 80 amb l'arribada d'aires nous però no necessàriament renovadors als despatxos municipals. No deixa de ser paradigmàtic que d'aleshores ençà Granollers hagi esdevingut progressivament una ciutat gris que tendeix a confondre cultura amb festa major i on tota iniciativa mínimament singular o engrescadora acaba topant de forma frontal amb els tentacles de l'oficialisme més ranci, carrincló i encantat d'haver-se conegut a ell mateix. Una ciutat capaç d'haver celebrat al seu dia l'Any Dalí sense comptar amb la participació de qui havia portat el geni empordanès fins a la mateixa porta de la seu consistorial, havent arribat a compartir llargues estones amb l'artista al seu domicili de Portlligat. Així són les coses.

De la relació de JIM amb Granollers i amb Dalí vaig provar de parlar-ne amb ell mateix en diverses ocasions, i em consta que no sóc l'únic que ho va intentar, però ell sempre fugia d'estudi –amb elegància i probablement amb les millors intencions-. Deia que encara no era el moment, que un dia en parlaria amb calma, però que calia esperar aquell moment que ara ja mai podrà arribar. Tampoc va voler venir –la invitació la va declinar educadament- quan la gent de Brubaker, juntament amb el periodista i activista cultural Àlex Gómez-Font, vam promoure una jornada de recuperació del Festival de Música Progressiva, el maig de 2014 a la sala NAUB1 de la capital del Vallès Oriental.

No conec ni crec que pugui arribar a conèixer mai els motius del seu silenci, de la seva voluntat de mantenir-se en un segon pla –malgrat presidir el seu propi Club Faraònic-, però amb el temps he arribat a la conclusió que el JIM era una d'aquelles persones més interessades en seguir mirant sempre endavant que no pas en recordar batalletes passades. Quan provaves de parlar-li sobre episodis com les converses per portar Pink Floyd al festival progressiu –no va poder ser i finalment van tocar els també britànics Family com a caps de cartell-, ell tendia a restar-los importància. En canvi, parlava amb entusiasme d'ànimes igualment singulars com les d'Albert Serra, Roger Mas o un Sisa aleshores encara actiu musicalment –tots tres van participar a les tertúlies de les Nits Faraòniques organitzades per JIM a l'Anònims-.

També em manifestava sovint el seu interès pel hip hop, que l'havia portat a fer amistat amb un col·lectiu de rapers de Barcelona el nom del qual sóc incapaç de recordar. Últimament solia dir-me que el rock estava mort i que el hip hop era el futur. Ell, que havia estat impulsor d'alguns dels esdeveniments rockers més importants de la història d'aquest país. I jo provava de fer-li entendre que aquesta mateixa afirmació ja la feien determinats caçadors de tendències quan ell encara era al capdavant del C.I.T., i que més enllà d'etiquetes –i de tendències-, si alguna cosa tenen de bons aquests temps líquids en què ens movem és justament que expressions al seu dia antagòniques hagin acabat esdevenint perfectament compatibles. Arribat el moment també li vaig prometre, és clar, que assistiria al festival de hip hop que ell estava preparant de cara a l'any vinent i que malauradament ja no podrà ser.

El JIM ens va deixar ahir a causa d'una malaltia que jo li desconeixia. L'últim cop que el vaig veure, fa escasses setmanes en una trobada casual al davant de casa seva, el vaig observar cansat però en cap cas m'hauria imaginat que seria l'última conversa que mantindríem. Quan em vaig assabentar de la seva mort, la meva primera reacció va ser recordar aquella conversa a peu de carrer, durant la qual havíem parlat del seu festival de hip hop i d'un vermut que teníem pendent des de feia molt de temps. I de bones a primeres em vaig enfonsar pensant que m'hauria agradat poder-me acomiadar d'ell. Però després hi vaig donar voltes, i potser el millor comiat possible d'algú com el JIM fos precisament aquest. Una trobada fortuïta, el seu entusiasme parlant de projectes futurs i aquell "Hem de quedar per fer el vermut i xerrar una estona amb calma".

Gràcies per tot, JIM. Siguis on siguis, el vermut segueix pendent i si no he perdut el compte aquest cop em toca pagar a mi.

45 anys del happening dalinià a Granollers

Dalí, al centre, conversa amb JIM, a la dreta, durant el happening de Granollers.

Va dir una vegada el periodista Karles Torra que la ciutat de Granollers havia esdevingut, durant bona part de la dècada dels 70, la capital catalana de la cultura pop. No li faltava raó, ja que en poc més d'un lustre va acollir la capital vallesana tota una sèrie d'esdeveniments que van anar del primer festival de rock a l'aire lliure mai celebrat a l'Estat espanyol -Festival de Música Progressiva de Granollers (1971)- al debut escènic de King Crimson en aquesta banda dels Pirineus -que també va esdevenir el baptisme de foc de Gay Mercader com a promotor de concerts professional- (1973). Al darrere de tot plegat hi havia l'activista cultural Joan Illa Morell, més conegut com a JIM, que el 19 d'agost de 1974 va tornar a posar la ciutat al mapa cultural amb l'organització d'un happening artístic protagonitzat per Salvador Dalí. L'acte va generar prou expectació per omplir la plaça de la Porxada d'ànimes encuriosides i de mitjans de comunicació vinguts d'arreu del món, disposats a contemplar com l'artista empordanès i tot un seguici d'estrambòtics personatges -entre ells el propi JIM, vestit per a l'ocasió amb una jaqueta que havia portat el mateix Mick Jagger- tenyien la cèntrica plaça granollerina de colors psicodèlics i surrealistes. Es commemora avui el 45è aniversari d'aquell esdeveniment, i augura el propi JIM que podria estar-se'n preparant alguna rèplica d'impacte de cara al cinquantenari. Caldrà esperar, doncs.

Dalí, JIM i Granollers

Gómez-Font, Pegenaute, Putx, Torra i Huertas, durant l'acte
celebrat ahir a l'Anònims (Ribó no apareix a la imatge).

El restaurant-llibreria Anònims de Granollers va acollir ahir a la tarda la presentació de "Dalirium Sonic" (2016, Ediciones La Lluvia), un assaig on el periodista Karles Torra documenta les connexions de Salvador Dalí amb el món de la música, de la passió pel blues que va manifestar ja durant els anys 20 en una carta adreçada a Federico García Lorca a la seva relació amb icones de la música pop com John Lennon, passant pels concerts que grups com els vallesans Kannavis van realitzar al seu domicili de Portlligat. A l'acte de presentació hi van assistir, a més del propi Torra, els també periodistes Donat Putx (en qualitat de presentador) i Àlex Gómez-Font (editor del llibre), així com el músic Jordi Pegenaute (excomponent de Kannavis), el fotògraf Jordi Ribó (que va immortalitzar diverses de les actuacions musicals dutes a terme a Portlligat) i el polifacètic artista Eliseu Huertas (qui va arribar a conèixer de molt a prop la figura de Dalí).

El gran absent va ser Joan Illa Morell (JIM), activista cultural granollerí, part durant molts anys de l'entorn més íntim del propi Dalí i responsable entre d'altres de l'organització d'actuacions com la dels citats Kannavis a Portlligat, així com del multitudinari happening conduït per l'artista empordanès al bell centre de la capital vallesana. No hi va poder assistir per motius de salut, però la seva tasca va ser reivindicada amb insistència tant pel propi Torra com per diversos dels presents a la taula. La qual cosa és d'agrair en una localitat, Granollers, que per aquells mals més propis d'un poble de mala mort que d'aquella ciutat que sempre presumeix de ser, ha condemnat durant dècades la figura de JIM a un ostracisme francament incomprensible si s'analitza des de fora. Fins al punt que l'Ajuntament ni tan sols es va dignar a convidar-lo quan l'any 2004 va organitzar els actes commemoratius de l'Any Dalí -la qual cosa va donar peu, a Granollers, a un Any Dalí tan coix com uns Rolling Stones sense Keith Richards-.

Diuen les males llengües que el pecat capital que JIM encara paga a data d'avui va ser aliar-se amb el consistori franquista de l'època per a poder celebrar a la ciutat no tan sols el happening dalinià sinó també esdeveniments igualment històrics com el primer concert de King Crimson en aquesta banda dels Pirineus o el Festival de Música Progressiva de Granollers, que va comptar amb la presència dels mateixos Family i va ser el primer festival de rock a l'aire lliure mai celebrat a l'Estat espanyol. El que aquestes mateixes males llengües no volen entendre és que aliar-se o fins i tot simpatitzar amb qui governa no implica necessàriament combregar amb les seves idees, sinó únicament assegurar-se el suport institucional i sobretot els permisos imprescindibles per a poder promoure, per exemple, esdeveniments socials i culturals -i creguin-me, organitzar un festival de rock a Granollers durant la primera meitat dels anys 70 i amb el suport del mateix alcalde, equivalia a marcar un dels gols més grans que mai va arribar a encaixar l'establishment de l'època-.

Per bé o per malament i malgrat les quatre dècades transcorregudes des de la mort del dictador, a data d'avui les coses encara no han canviat gens en aquest sentit -al contrari: a segons quins permisos i a segons quins càrrecs només s'hi accedeix amb el corresponent carnet del partit que tingui la paella pel mànec-, però això en canvi no sembla inquietar en absolut a les citades males llengües -moltes de les quals, per cert, es troben ben col·locades en determinats aparells de partit-. Sigui com sigui, la realitat és que durant els últims anys del franquisme i gràcies a la tasca de gent com el propi JIM, Granollers va viure una efervescència cultural que mai més s'ha repetit, que va introduir aires de llibertat en un context de repressió política, i que per postres va assolir un ampli ressò mediàtic arreu de l'Estat -a Karles Torra li agrada dir que el municipi vallesà va esdevenir durant poc més d'un lustre la capital de la cultura pop a Espanya-. Des d'aleshores, en canvi, gairebé tota la vida cultural de la ciutat s'ha reduït a l'endogàmia d'una festa major que genera disbauxa al llarg d'una setmana i ressaca durant la resta de l'any. Dit això, les males llengües poden seguir cantant missa fins que se'n cansin, que al capdavall cadascú s'acaba definint per la seva pròpia obra i no pas pels deliris aliens.

Converses amb Sisa

Putx, Viñallonga i Sisa, ahir a La Gralla.

"Si visquéssim en un país normal, aquesta cançó seria l'himne de Catalunya". La frase la va pronunciar anys enrere un conegut cantant de pop, i es referia a "Qualsevol nit pot sortir el sol", la peça que va catapultar Jaume Sisa al firmament musical català i que a data d'avui es troba arrelada en l'imaginari col·lectiu de diverses generacions. Un clàssic al qual treu ferro el seu propi autor en un dels capítols de Jaume Sisa, el comptador d'estrelles (2015, Editorial Empúries), el volum amb què el periodista musical Donat Putx s'ha aproximat a la figura del cantautor galàctic. Una obra redactada a partir d'hores i hores de converses que els propis Putx i Sisa van mantenir al llarg de gairebé un any i mig. Per això, perquè no ens trobem davant de cap text biogràfic sinó d'un relat elaborat a partir de testimonis orals, els seus continguts resulten tan frescos com reveladors, i aporten un grau de transversalitat on les pinzellades del Sisa artista van de la mà amb els matisos de caràcter més humà -tot just havent parlat de "Qualsevol nit pot sortir el sol", recorda com gràcies a la música va poder mantenir el seu pare fins al dia de la seva mort-.

"La meva intenció era explicar la vida del Jaume tant a nivell artístic com personal", matisava el propi Putx durant la presentació del llibre, que va tenir lloc ahir a la tarda a la llibreria La Gralla de Granollers -amb presència dels dos protagonistes i moderació de la llibretera Rosa Viñallonga-. La ciutat on va néixer el periodista, i també un dels epicentres durant molts anys de la cultura pop i la música progressiva a Catalunya, fenòmens que Sisa havia conegut de primera mà. "La primera vegada que vaig venir va ser a finals dels 60, per a assistir com a espectador a un happening que organitzava JIM", va explicar referint-se al promotor i activista cultural Joan Illa Morell. Un personatge vinculat també amb el Festival de Música Progressiva de Granollers -el primer esdeveniment d'aquestes característiques mai celebrat a l'Estat Espanyol-, que va tenir lloc el 1971 i on el cantautor va compartir escenari amb formacions com Màquina! o els britànics Family. I amb la concepció d'Actors Gramàtics, l'espectacle de poesia que Sisa i Pau Riba van estrenar el 1998 a la capital vallesana.

La primera trobada entre Sisa i Putx es va produir l'any 1989, quan el primer es feia dir Ricardo Solfa, però el cert és que la relació del periodista amb l'obra del cantautor ve de més lluny. "Em vaig comprar el meu primer disc de Sisa quan tenia 13 anys, i des d'aleshores ha estat un dels meus artistes de referència", va confessar Putx. Una llarga relació que ofereix amb Jaume Sisa, el comptador d'estrelles els seus fruits més visibles. Una passeig per la vida i l'obra de Sisa que també es pot entendre com "una crònica dels últims cinquanta anys de música a Catalunya". Mig segle que no s'entendria sense una trajectòria que enllaça el yé-yé amb el pop d'autor, passant per la psicodèlia o el propi rock progressiu. Estils que han definit Sisa però que Sisa també ha ajudat a definir. "Mai abans havia quedat tan clar que en realitat ser galàctic, en el país on ens ha tocat viure, només vol dir ser intel·ligent", apunta David Carabén (Mishima) en un dels textos promocionals del llibre. Més clar, l'aigua.

Sobretaula faraònica amb Roger Mas

JIM, Roger Mas i Karles Torra, la nit passada a l'Anònims.

"No sóc un músic, sinó un cantautor". L'afirmació admet incomptables matisos, però en qualsevol cas il·lustra perfectament l'aproximació de Roger Mas al seu ofici. Un ofici que no basa tant en la perfecció tècnica com en l'expressió sense condicionants de cap mena. Per això la seva discografia ha esdevingut tot un mosaic d'estils, textures i colors. "No m'agraden les limitacions pròpies dels gèneres", sentenciava la nit passada durant una maratoniana tertúlia de sobretaula al restaurant-llibreria Anònims, a Granollers. El de Solsona es trobava a la capital vallesana com a convidat d'un dels Sopars Faraònics organitzats periòdicament pels Amics del Faraó JIM. El propi JIM -l'activista cultural Joan Illa Morell- i el periodista musical Karles Torra l'acompanyaven al cap de taula. Durant més de dues hores, Mas va parlar amb els presents sobre música, literatura i filosofia. "Hi ha la música comercial, la que s'orienta exclusivament a fer diners, i hi som els que fem allò que ens agrada i sembla que tinguem un ferm compromís artístic", va apuntar, "jo estic en contra d'ambdós extrems, crec que hi ha d'haver un terme mitjà: hem vingut al món a celebrar la vida". També va explicar la gènesi de "Pel camí de les Serps". Un projecte que havia d'haver esdevingut el seu segon disc oficial, que la seva antiga discogràfica no va voler editar i que ara recupera en la gira del mateix nom. Una gira que desembarcarà ben aviat a Granollers, el 24 d'octubre a la NAUB1.