Maria Nicolau, a El 9 Nou

Punk rock en estat pur. O com deixar anar tot allò que una pensa, amb tota la simpatia del món però sense por del 'què diran'. La xef Maria Nicolau va presentar la setmana passada el seu primer llibre, "Cuina! O barbàrie" (2022, Ara Llibres), a la llibreria La Gralla de Granollers. Una conversa amb el també cuiner Pep Salsetes on Nicolau, més que parlar del seu llibre, va posar sobre la taula un dels hàbits que millor defineixen la societat contemporània. La mandra a l'hora de posar-se a cuinar i, per tant, el costum de menjar qualsevol cosa i de qualsevol manera, amb totes les seves implicacions socials i culturals. La crònica, avui a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Maria Nicolau, punk rock en estat pur

Salsetes i Nicolau, parlant de cuina a La Gralla.

Conversa entre els cuiners Maria Nicolau i Pep Salsetes, ahir a la tarda a la llibreria La Gralla de Granollers. Nicolau hi presentava el seu llibre, "Cuina! O barbàrie" (2022, Ara Llibres), on entre d'altres coses ve a explicar-nos per què hauríem de cuinar més i què passa quan deixem de fer-ho. Em va agradar molt escoltar-la, i també em va remoure per dins en el millor sentit.

Quan Nicolau parla de cuina, no parla de gastronomia. Parla d'un fet tan bàsic com és el d'alimentar i alimentar-se, i de les implicacions socials i culturals que té aquest fet. Són ètics uns hàbits alimentaris que fomenten la precarietat laboral (pensem en el model Glovo) o directament són agressius envers el medi ambient? Ens fem cap bé a nosaltres mateixos autojustificant el fet de menjar merda (literalment) perquè no tenim temps de cuinar?

Nicolau va deixar anar aquestes i moltes altres reflexions amb tota la simpatia del món però també amb la contundència de qui ja no està per hòsties. Ens va renyar com a públic, com a individus i com a societat que ha acceptat sense cap reserva les dinàmiques més tòxiques del neoliberalisme, també a l'hora de decidir què es posa a la boca. Amb quatre exemples ben triats i sense deixar mai d'oferir el seu millor somriure, la xef del Ferrer de Tall va posar contra les cordes a totes les persones com jo que hi havia a la sala d'actes de la llibreria –i diria que n'érem uns quants, de negats a la cuina, escoltant-la-. I no, el problema no és tant que no sapiguem cuinar, com que solem triar malament qui (i com) cuina per nosaltres.

Nicolau és punk rock en estat pur: s'enfronta al seu públic en lloc de dir-li allò que aquest vol sentir. I a qui no li agradi, que es tapi les orelles –"Si voleu seguir menjant nuggets endavant, però a mi no em vingueu a vendre més la moto"-. No ha vingut a fer amics sinó a dir allò que pensa, tal com solien fer-ho la majoria de músics que a mi m'agraden abans de rendir-se al patrocini de les grans cerveseres. I ara mateix m'atreviria a dir que hi va haver més rock'n'roll durant la seva intervenció d'ahir a La Gralla, que al 90% dels concerts als quals he assistit durant els darrers 10 o 15 anys.

Converses amb Sisa

Putx, Viñallonga i Sisa, ahir a La Gralla.

"Si visquéssim en un país normal, aquesta cançó seria l'himne de Catalunya". La frase la va pronunciar anys enrere un conegut cantant de pop, i es referia a "Qualsevol nit pot sortir el sol", la peça que va catapultar Jaume Sisa al firmament musical català i que a data d'avui es troba arrelada en l'imaginari col·lectiu de diverses generacions. Un clàssic al qual treu ferro el seu propi autor en un dels capítols de Jaume Sisa, el comptador d'estrelles (2015, Editorial Empúries), el volum amb què el periodista musical Donat Putx s'ha aproximat a la figura del cantautor galàctic. Una obra redactada a partir d'hores i hores de converses que els propis Putx i Sisa van mantenir al llarg de gairebé un any i mig. Per això, perquè no ens trobem davant de cap text biogràfic sinó d'un relat elaborat a partir de testimonis orals, els seus continguts resulten tan frescos com reveladors, i aporten un grau de transversalitat on les pinzellades del Sisa artista van de la mà amb els matisos de caràcter més humà -tot just havent parlat de "Qualsevol nit pot sortir el sol", recorda com gràcies a la música va poder mantenir el seu pare fins al dia de la seva mort-.

"La meva intenció era explicar la vida del Jaume tant a nivell artístic com personal", matisava el propi Putx durant la presentació del llibre, que va tenir lloc ahir a la tarda a la llibreria La Gralla de Granollers -amb presència dels dos protagonistes i moderació de la llibretera Rosa Viñallonga-. La ciutat on va néixer el periodista, i també un dels epicentres durant molts anys de la cultura pop i la música progressiva a Catalunya, fenòmens que Sisa havia conegut de primera mà. "La primera vegada que vaig venir va ser a finals dels 60, per a assistir com a espectador a un happening que organitzava JIM", va explicar referint-se al promotor i activista cultural Joan Illa Morell. Un personatge vinculat també amb el Festival de Música Progressiva de Granollers -el primer esdeveniment d'aquestes característiques mai celebrat a l'Estat Espanyol-, que va tenir lloc el 1971 i on el cantautor va compartir escenari amb formacions com Màquina! o els britànics Family. I amb la concepció d'Actors Gramàtics, l'espectacle de poesia que Sisa i Pau Riba van estrenar el 1998 a la capital vallesana.

La primera trobada entre Sisa i Putx es va produir l'any 1989, quan el primer es feia dir Ricardo Solfa, però el cert és que la relació del periodista amb l'obra del cantautor ve de més lluny. "Em vaig comprar el meu primer disc de Sisa quan tenia 13 anys, i des d'aleshores ha estat un dels meus artistes de referència", va confessar Putx. Una llarga relació que ofereix amb Jaume Sisa, el comptador d'estrelles els seus fruits més visibles. Una passeig per la vida i l'obra de Sisa que també es pot entendre com "una crònica dels últims cinquanta anys de música a Catalunya". Mig segle que no s'entendria sense una trajectòria que enllaça el yé-yé amb el pop d'autor, passant per la psicodèlia o el propi rock progressiu. Estils que han definit Sisa però que Sisa també ha ajudat a definir. "Mai abans havia quedat tan clar que en realitat ser galàctic, en el país on ens ha tocat viure, només vol dir ser intel·ligent", apunta David Carabén (Mishima) en un dels textos promocionals del llibre. Més clar, l'aigua.