Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mishima. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mishima. Mostrar tots els missatges

dijous, 11 de novembre del 2021

Sabana

Amb la sensibilitat a flor de pell.

Hi va haver un temps en què semblava que el pop català aniria cap a coordenades similars a les que Sabana porten explorant des que van debutar l'any passat amb l'ep "Martes borealis" (2020, autoeditat). Cançons en el sentit més rodó del terme, amb les melodies com a fil conductor i un gust per aquella malenconia estructural pròpia de qui afronta l'experiència vital amb la sensibilitat a flor de pell. Eren els dies de l'eclosió d'iCat FM, del PopArb, dels primers Manel i Mishima, i de l'obertura de la granollerina sala NAUB1, que durant la seva primera etapa va créixer paral·lela a tota aquella moguda.

Sabana també són de Granollers, però són tan joves que difícilment deuen recordar l'estrena a la B1 d'"Atletes, baixin de l'escenari" (2013). És justament aquesta joventut l'arrel de tota la vitalitat i tota l'empenta amb què enfilen els vallesans un repertori que apunta a noms com els anteriorment citats, també als Pets post-Bon dia –a la veu s'hi troba Toni Miralles de Bucòlic, avantatjats deixebles dels de Constantí-. Referències que ja treien el cap en aquell ep de debut, i que es refermen ara al seu primer llarga durada, "Ja no m'hi encanto" (2021, Temps Record). Un àlbum que sona a l'ara i l'aquí, que evoca tot allò que podria haver estat i mai va ser –aquella dosi de malenconia-, i on brillen perles pop tan precioses com "Paris, 346", "Dock St." o "Ai, ai!".

Descobreixin-los al seu web.

dilluns, 27 de gener del 2020

L'aniversari de Mishima, a El 9 Nou


Mishima celebren vint anys als escenaris amb una gira on repassen bona part del seu catàleg d'una forma tan exhaustiva com generosa. El cap de setmana passat van actuar al Teatre Auditori de Granollers. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

dissabte, 25 de gener del 2020

El vintè aniversari de Mishima

David Carabén (a l'esquerra) i Dani Vega, la nit passada a Granollers.
MISHIMA
Teatre Auditori de Granollers
24 de gener de 2020

Mishima celebren aquests dies el seu vintè aniversari amb una gira que es va aturar la nit passada al Teatre Auditori de Granollers i on repassen minuciosament bona part d'un catàleg que es pot considerar canònic per mèrits propis –obvien els dos primers discos, els que van enregistrar encara en anglès-. De les textures folk de "Jimi" al rock torrencial de "Tornaràs a tremolar" i "La forma d'un sentit", i de la fragilitat d'"Un tros de fang" i "Miquel a l'accés 14" a l'eufòria de "L'olor de la nit" i "El camí més llarg". Per molts anys i que en siguin molts més.

diumenge, 14 de gener del 2018

"Set tota la vida -10 anys"


"Set tota la vida" (2007) va ser el disc que va acabar de definir el so de Mishima, i també el que va consolidar els barcelonins com una de les bandes capdavanteres del que es va anomenar nou pop català. L'any passat se'n commemorava el desè aniversari, i la revista Enderrock ha aprofitat l'ocasió per a distribuir amb la seva edició de gener "Set tota la vida - 10 anys. Tribut a Mishima" (2018), un disc compacte on catorze artistes de diversa procedència versionen l'àlbum en la seva totalitat. Sorprenen la urgència amb què Mi Capitán aborden "Aguèev", la serenor de Mazoni mentre recita "Neix el món dintre de l'ull", la deconstrucció d'"El temple" a mans d'Estúpida Erikah o la fragilitat amb què Marina Rossell porta al seu terreny "La forma d'un sentit" acompanyada per Xavi Lloses.

dissabte, 30 de gener del 2016

Carabén i Parrot, pròxims i mínims

David Carabén.
DAVID CARABÉN + MARC PARROT
Centre Cultural (CECUCA), Cardedeu
29 de gener de 2016

D'acord, David Carabén no és el millor guitarrista del món -per això s'envolta habitualment de gent com Dani Vega-, però el seu potencial com a compositor i aquell registre vocal pròxim a l'elegància crooner li garanteixen una parcel·la al cel o, com a mínim, el dret d'enfilar-se als escenaris sota el seu propi nom i fer-hi allò que li vingui de gust. Versions d'alguns dels seus referents -impagable l'adaptació al català de "Lady of a Certain Age" de The Divine Comedy, arriscada la relocalització a Hostafrancs de "Le Poinçonneur des Lilas" de Serge Gainsbourg-, poemes de Joan Vinyoli musicats per a l'ocasió i, és clar, revisions en clau mínima del repertori de Mishima. Tot això va lliurar la nit passada acompanyat de Marc Lloret al piano i a la bateria, i de Pablo Fernández a la trompeta. A destacar moments tan definitius com "Miquel a l'accés 14" -amb Carabén sol a l'escenari-, "Un tros de fang" sonant a baixíssima fidelitat o aquell "Mai més" que van fer sonar com si fos de Herman Dune.

Carabén i companyia es trobaven a Cardedeu en el marc del cicle Tastautors i compartint escenari amb Marc Parrot, que minuts abans havia repassat en solitari dues dècades llargues de trajectòria. Despullant les cançons a la seva mínima expressió, alternant emotivitat amb visceralitat i brillant sobretot en les distàncies més curtes. Com a mostra, una minimalista "Terriblement blanc" amb cops de guitarra que haurien fet les delícies de Billy Bragg, Raül Fernández o el Bruce Springsteen de "Devils & Dust" (2005). L'únic apunt a la baixa van ser els cors ensucrats de la coral In Crescendo a "Saltar per la finestra". Una col·laboració francament prescindible en un set que fins aleshores caminava sol i a bon ritme. No és cap secret, Parrot ja fa temps que juga a dues bandes. Un peatge inevitable en aquestes latituds per a qualsevol artista que aspiri a pagar factures amb el seu ofici, però també una petita llosa en un historial tan digne i notable com el passi d'ahir en el seu conjunt.

divendres, 13 de març del 2015

Converses amb Sisa

Putx, Viñallonga i Sisa, ahir a La Gralla.
"Si visquéssim en un país normal, aquesta cançó seria l'himne de Catalunya". La frase la va pronunciar anys enrere un conegut cantant de pop, i es referia a "Qualsevol nit pot sortir el sol", la peça que va catapultar Jaume Sisa al firmament musical català i que a data d'avui es troba arrelada en l'imaginari col·lectiu de diverses generacions. Un clàssic al qual treu ferro el seu propi autor en un dels capítols de Jaume Sisa, el comptador d'estrelles (2015, Editorial Empúries), el volum amb què el periodista musical Donat Putx s'ha aproximat a la figura del cantautor galàctic. Una obra redactada a partir d'hores i hores de converses que els propis Putx i Sisa van mantenir al llarg de gairebé un any i mig. Per això, perquè no ens trobem davant de cap text biogràfic sinó d'un relat elaborat a partir de testimonis orals, els seus continguts resulten tan frescos com reveladors, i aporten un grau de transversalitat on les pinzellades del Sisa artista van de la mà amb els matisos de caràcter més humà -tot just havent parlat de "Qualsevol nit pot sortir el sol", recorda com gràcies a la música va poder mantenir el seu pare fins al dia de la seva mort-.

"La meva intenció era explicar la vida del Jaume tant a nivell artístic com personal", matisava el propi Putx durant la presentació del llibre, que va tenir lloc ahir a la tarda a la llibreria La Gralla de Granollers -amb presència dels dos protagonistes i moderació de la llibretera Rosa Viñallonga-. La ciutat on va néixer el periodista, i també un dels epicentres durant molts anys de la cultura pop i la música progressiva a Catalunya, fenòmens que Sisa havia conegut de primera mà. "La primera vegada que vaig venir va ser a finals dels 60, per a assistir com a espectador a un happening que organitzava JIM", va explicar referint-se al promotor i activista cultural Joan Illa Morell. Un personatge vinculat també amb el Festival de Música Progressiva de Granollers -el primer esdeveniment d'aquestes característiques mai celebrat a l'Estat Espanyol-, que va tenir lloc el 1971 i on el cantautor va compartir escenari amb formacions com Màquina! o els britànics Family. I amb la concepció d'Actors Gramàtics, l'espectacle de poesia que Sisa i Pau Riba van estrenar el 1998 a la capital vallesana.

La primera trobada entre Sisa i Putx es va produir l'any 1989, quan el primer es feia dir Ricardo Solfa, però el cert és que la relació del periodista amb l'obra del cantautor ve de més lluny. "Em vaig comprar el meu primer disc de Sisa quan tenia 13 anys, i des d'aleshores ha estat un dels meus artistes de referència", va confessar Putx. Una llarga relació que ofereix amb Jaume Sisa, el comptador d'estrelles els seus fruits més visibles. Una passeig per la vida i l'obra de Sisa que també es pot entendre com "una crònica dels últims cinquanta anys de música a Catalunya". Mig segle que no s'entendria sense una trajectòria que enllaça el yé-yé amb el pop d'autor, passant per la psicodèlia o el propi rock progressiu. Estils que han definit Sisa però que Sisa també ha ajudat a definir. "Mai abans havia quedat tan clar que en realitat ser galàctic, en el país on ens ha tocat viure, només vol dir ser intel·ligent", apunta David Carabén (Mishima) en un dels textos promocionals del llibre. Més clar, l'aigua.



dissabte, 7 de febrer del 2015

Detalls de gran valor

MISHIMA
Teatre Auditori, Granollers
6 de febrer de 2015

Mishima en un teatre. Entorn ideal per a potenciar aquells detalls que de vegades passen desapercebuts, sobretot quan la banda barcelonina actua en grans escenaris. Detalls com aquell esperit melodramàtic que els permet encadenar la malenconia de "No et fas el llit" amb el costumisme àcid d'"Els vells hippies". Detalls de gran valor que adquireixen, a porta tancada i sense cap més soroll de fons que els aplaudiments -quan calen-, la mateixa dimensió que els retalls spectorians de "Tot torna a començar", l'èpica torrencial d'"Els crits", la intensitat de "Miquel a l'accés 14" o l'electricitat de "La forma d'un sentit". Ho vaig dir una vegada i torno a insistir-hi. Podria veure'ls cada nit en directe i no cansar-me'n mai. Enormes.



dijous, 5 de febrer del 2015

Lliçó magistral de David Carabén

Dóna gust aprendre en poc més d'una hora allò que, per obvi que pugui semblar, no havies après en tota una vida. Ahir a la tarda vaig tenir el gust d'assistir a un taller de composició i producció de cançons -va tenir lloc a l'equipament municipal El Gra de Granollers-. Tota una lliçó magistral de creació pop impartida ni més ni menys que per David Carabén (Mishima). Apuntant a la documentació, l'exploració i la inquietud com a vies d'accés directe a la inspiració, va explicar experiències personals en el camp de la composició i va exemplificar com Harry Nilsson l'havia portat a descobrir Randy Newman, com part de l'obra d'aquest últim enllaça amb les de Shakespeare o Edgar Allan Poe, i com els mateixos conceptes prèviament enllaçats conflueixen també en la filmografia de David Lynch, un muntatge de Marcel Duchamp o la discografia de Nick Cave. I és clar, com tots aquests referents acaben esdevenint catalitzadors de nova creació artística. La resta la fa l'ofici. I Carabén, ja se sap, en té moltíssim. Geni i figura.



diumenge, 7 de setembre del 2014

Cada dia, cada nit

MISHIMA
Festa Major d'Estiu
Plaça de la Vila, Santa Coloma de Gramenet
6 de setembre de 2014

Si no m'he descomptat, la d'ahir era la tercera vegada que els veia aquesta gira. La quarta en menys d'un any. I la segona aquest estiu. I la veritat és que repetiria avui mateix si fos possible. Mishima és una d'aquelles bandes a les quals podria veure en directe cada dia, cada nit, sense cansar-me'n mai. Perquè tenen cançons, i quines cançons. I perquè en directe són una autèntica màquina, una força de la natura perfectament equiparable a qualsevol referent internacional amb qui es pugui comparar David Carabén i companyia. Perquè ja n'hi ha prou de parlar de nou pop català i altres culs de sac que no porten enlloc. Perquè idiomes i singularitats al marge, Mishima -com Anímic, com Standstill, com Refree i com tants d'altres que s'han internacionalitzat o estan en procés de fer-ho- juguen en qüestió d'ofici a la mateixa lliga que qualsevol cap de cartell forani que els vingui al cap. O com a mínim haurien de jugar-hi, prèvia obertura d'ulls d'una indústria i (sobretot) d'un públic que encara no s'ho acaben de creure. Podria veure Mishima cada nit sense cansar-me'n, deia, perquè havent-los vist tres vegades en una mateixa gira he presenciat tres concerts totalment diferents. Amb repertoris similars, és clar, però amb variacions molt més que lleugeres. Canvis d'ordre de les cançons, omissions puntuals i sorpreses d'última hora, i fins i tot metamorfosis en l'estructura d'algun tema. Per exemple, l'adrenalínic esclat en què va desembocar ahir "L'olor de la nit". O aquell "Tornaràs a tremolar" carregat més que mai d'electricitat. O "Llepar-te", "Mai més" i "Mentre floreixen les flors", mostres de com el material més recent guanya solvència a cada interpretació. Deia que si fos possible veuria Mishima en directe cada dia, cada nit. De motius, ja ho han vist, no me'n falten.



dissabte, 19 de juliol del 2014

Proximitats

PRÒXIMS BARCELONA 2014
CCCB, Barcelona
18 de juliol de 2014



LA IAIA. Màgia.

STANDSTILL. Back to basics.

MISHIMA. Eterns.



dissabte, 17 de maig del 2014

En sintonia

Jaume Pla i David Carabén, privilegiada instantània.
MISHIMA + MAZONI
Razzmatazz, Barcelona
16 de maig de 2014

El de Mishima és un bon exemple de com caminar dues passes per davant de la resta. Quan bona part de la nova independència catalana s'apunta a l'èpica consolidada durant tres discos per David Carabén i companyia, ells se'n desmarquen apostant per un discurs més cru i directe. El d'un àlbum, "L'ànsia que cura" (2014, Warner Music), on han evitat la repetició sense deixar de sonar a ells mateixos. Perdent musculatura però guanyant agilitat, prescindint de muralles sòniques i potenciant les melodies. Segueix havent-hi èpica, sí, però ara és menys Arcade Fire que The National, i més Bunnymen que E Street Band. Així ho van escenificar la nit passada a la sala gran de Razzmatazz. Peces de factura recent com "Mai més" marcaven un ritme on el fons de catàleg s'acomodava sense problemes -de "La forma d'un sentit" a "L'última ressaca" i de "Qui n'ha begut" a "La vella ferida"-. Intensitat creixent -salvant el parèntesi dedicat a les textures reposades de "No et fas el llit" o "Els vells hippies"- i clímax final amb punts i a part com "La tarda esclata" o "Tot torna a començar".

Més pronunciat encara és el cop de volant estilístic amb què Mazoni ha segellat "Sacrifiqueu la princesa" (2014, Bankrobber). On abans hi havia una de les bandes de rock més sòlides del país, ara hi ha un combo d'electropop amb actitud arriscada i vocació renovadora. Quatre mesos a la carretera equivalen a rodatge i, com a mínim, a la mateixa solvència que definia l'anterior encarnació de la banda. La nit passada ho van refermar tot esquivant les dianes més fàcils -ni "Ei, que surt el sol" ni "Apocalipsi Now", per citar només dos exemples, tenen cabuda en aquest nou format-, reivindicant títols com "Bosc cremat", "Un petó per cada cicatriu" o "A.I.L.O.D.I.U.", posant al dia "Gised", "Totsants" o "Caputxeta", i encadenant una recta final -"Eufòria", "La promesa" i "No tinc temps"- que podrien haver signat perfectament uns Chemical Brothers.

L'aposta pel present i la garantia de futur són, per tant i a data d'avui, el comú denominador de Mishima i Mazoni. Dues formacions que havien començat cantant en anglès, com a bons fills musicals de l'indie dels 90, i que van fer el salt al català fa cosa de vuit anys, aproximadament. Els mateixos que celebrava la nit passada el club TR3SC, artífex d'un doble cartell on el gust i el luxe anaven tan de la mà com les pròpies bandes. Com a mostra d'aquesta sintonia, dues imatges per al record. La de Carabén cantant "Per primer cop" amb Mazoni, i la de Jaume Pla tornant-li el favor mentre Mishima s'acomiadavan al ritme d'"El camí més llarg". Privilegiades instantànies que el respectable aplaudiria massivament. La cirereta del pastís per a un aniversari d'allò més rodó. Felicitats i que en siguin molts més.


Mazoni, eufòria electropop.

Mishima, contemplant l'infinit.


dijous, 21 de novembre del 2013

(Gairebé) final de trajecte

MISHIMA
Sala Apolo, Barcelona
20 de novembre de 2013

La primera vegada que vaig veure Mishima en directe, a finals de 2007, tocaven en un teatre amb capacitat per a 200 persones i no eren ni tan sols caps de cartell. Sis anys més tard, es poden permetre tancar la mastodòntica gira de presentació de "L'amor feliç" (2012) omplint l'Apolo durant dues nits. I transmetre la sensació que la sala es queda petita, que la formació barcelonina podria tocar en un estadi i arribar a cada racó. La mostra més evident d'aquesta vocació massiva és un repertori en sintonia amb l'èpica crepuscular que durant la darrera dècada ha dominat els festivals de música independent arreu del planeta -èpica ben entesa, és clar, la que enllaça Echo & The Bunnymen amb The National, no pas la d'uns Killers o uns Coldplay-. Ahir van repassar bona part d'aquest repertori, aturant-se per igual en la collita recent i en clàssics que ja formen part de la memòria col·lectiva d'una generació -de la inicial "Tornaràs a tremolar" a "Un tros de fang", passant per "Miquel a l'accés 14" o "Guspira, estel o carícia"-. Amb moments de desacceleració -probablement es guardaven forces per al darrer concert, que tindrà lloc demà a la nit- que es compensaven amb d'altres de clímax, com l'augment de revolucions de "Qui n'ha begut", l'èxtasi spectorià de "Tot torna a començar" o l'explosió de "La tarda esclata". Un set list digne d'aquell disc en directe que Mishima podrien publicar ara mateix si les discogràfiques no s'ho haguessin de pensar dos cops abans d'editar res. Un disc en directe d'aquells que antigament servien a formacions per a cloure etapes. I és que, d'alguna manera, Mishima tanquen amb aquests dos concerts una etapa. La que va començar amb el tímid però segur canvi de l'anglès pel català i ha culminat amb la seva consolidació com a pilars indiscutibles de la música contemporània a casa nostra. Per molts anys.