Doblet d'autors

Alexandre Lacaze.

Esteve Masclans amb la banda.

ALEXANDRE LACAZE + ESTEVE MASCLANS

Niu Espai Artístic Contemporani, Barcelona

26 d'abril de 2014

Dos majúsculs autors de cançons es donaven cita al Niu. El malagueny amb arrels franceses Alexandre Lacaze i el barceloní Esteve Masclans. Va ser aquest darrer l'encarregat de trencar el gel. Ho va fer amb la banda d'acompanyament habitual. Guitarra, baix i bateria que engreixen les seves cançons fins a atorgar-los un sabor tan clàssic com atemporal. Fa tan sols tres mesos que va veure la llum el seu debut, "Fine, Thanks" (2014), però sembla que n'hagin passat molts més. Perquè en tot aquest temps la banda no ha parat de tocar, i això es nota. La inicial "Take It" va entrar amb més força que mai. I títols tan rodons com "Simple Life" o "Silver" van assolir elevadíssims graus de solidesa. El comiat amb "Vicious" va acabar de posar els punts sobre les is. Masclans va cantar la cançó de Lou Reed com si en depengués la seva pròpia vida, traient-la dels carrers de Nova York i submergint-la a les aigües més profundes del Mississippi. Acte seguit va tenir lloc el debut en solitari de Lacaze a Barcelona. Presentava "Les recifs de l'espoir" (2013), el primer disc que signa amb el seu nom i on deixa definitivament enrere el seu alter ego L'Avalanche. Reverberacions vocals, guitarres de textura sedosa i mirades a l'interior que explotarien en torrents d'intensitat dignes d'un Jeff Buckley francòfon. L'únic contratemps van ser les complicacions tècniques que van derivar en un so deficient. Complicacions que potser haurien estat menors d'haver-se estalviat el malagueny l'arsenal de loops amb què va solventar l'absència d'una banda d'acompanyament. Un recurs emprat cada vegada per més músics quan es troben sols a l'escenari i que, francament, resulta innecessari si les cançons s'aguanten soles. I, no hi ha dubte, les de Lacaze s'aguanten perfectament.

Recomanacions: Solé, Alexandre Lacaze i Esteve Masclans

-SOLÉ. "Em perdono" (2013, Petit Indie) era molt més que un debut en solitari. Era la catarsi feta disc. La culminació d'un procés durant el qual Ramon Solé es va retrobar amb la seva gran vocació, fer cançons. Havent acceptat que mai assoliria l'èxit massiu i que el seu lloc era a les trinxeres, va enregistrar una col·lecció de cançons pop de les que freguen la perfecció, amb ètica indie, estètica lo-fi i títols tan memorables com "Jo volia tocar als Smiths". El mes que ve n'enregistrarà la continuació. Ho farà en directe i en el marc d'un concert on interpretarà cançons de taverna, inspirades en la seva localitat natal -Caldes de Montbui- i influïdes per les Seeger Sessions d'Springsteen. Actuarà aquest dimecres, 23 d'abril (22h.), a l'Heliogàbal de Barcelona (c/. Ramón y Cajal, 80 - metro Joanic).

-ALEXANDRE LACAZE + ESTEVE MASCLANS. El primer és tot un artista de culte a nivell estatal. Al capdavant de L'Avalanche va consolidar un discurs on el folk tardorenc i el pop d'autor enllaçaven Leonard Cohen amb Dominique A. Natural de Màlaga però amb arrels franceses, va presentar l'any passat el primer disc editat sota el seu nom, "Les recifs de l'espoir". El barceloní Esteve Masclans és sense cap mena de dubte una de les grans revelacions del que portem d'any. Amb tan sols 19 anys i sense haver visitat mai cap país anglosaxó, ha parit un disc de debut que enllaça la tradició nord-americana amb el rock britànic dels 60 i els 70. "Fine, Thanks" (2014) té gust a clàssic i hauria d'emocionar a qualsevol que mai hagi vibrat amb les cançons de The Band, Tom Petty, George Harrison o Gram Parsons. Compartiran escenari el dissabte, 26 d'abril (20h.), al Niu Espai Artístic Contemporani de Barcelona (c/. Almogàvers, 208 - metro: Llacuna/Glòries).

http://www.solemusic.cat/
http://lavalanche.bandcamp.com/
http://estevemasclans.bandcamp.com/

Generant nous horitzons

TIMOTHY C. HOLEHOUSE (TCH) + NEUR(O)N

El Niu, Barcelona

17 de desembre de 2013

Quan Tim Holehouse no es dedica al blues, es dedica a buscar nous horitzons, o directament a generar-los ell mateix. Ho fa com a Timothy C. Holehouse, o com a TCH, dues denominacions per a designar el seu projecte de música experimental. Un projecte que ahir va debutar de manera oficial als nostres escenaris. Cinc temes que van enllaçar minimalistes puntejos de guitarra acústica amb línies de baix pròximes a l'slowcore i explosions sòniques pròpies del post-rock. Es va acomiadar amb una improvisació que va titular "Barcelona", l'únic moment de la nit en què una pantanosa slide guitar ens va recordar la faceta blues de Holehouse. El va seguir a l'escenari Neur(on), pseudònim del gironí Marc Badosa. Tres quarts d'hora i un sol tema carregat de sorollisme, cacofonies, ambients foscos i atmosferes inquietants. Com si Lou Reed hagués gravat "Metal Machine Music" amb sintetitzadors, un laptop i un fiord norueg com a marc de fons. Monumentals. Tots dos.

Timothy C. Holehouse (TCH).

Neur(o)n.