Electricitat

BRIGHTON 64

Music Hall, Barcelona

22 de febrer de 2013

"Esta vez va en serio". És el títol del nou disc de Brighton 64. El de retorn. El que els torna a situar al centre d'una escena barcelonina que mai s'ha pogut entendre sense formacions com la que encapçalen els germans Gil. I sí, va molt, però molt en serio. El concert d'ahir va ser el més potent que han ofert a la seva ciutat en molts anys -va superar fins i tot el de fa dos mesos a l'Heliogàbal-. Per intensitat -allò sí que era high energy-, per repertori -de "Barcelona Blues" a "Solo hasta el final", passant per "Ponte en marcha para mi" i "Igual, nos da igual"- i per actitud -quan saltaven i corrien per l'escenari semblava que no haguessin passat els anys-. I un final totalment improvisat en què "La Casa de la Bomba" va desembocar en "Haz el amor", mentre Albert Gil tocava entre el públic, li passava la guitarra a Ferran Feroza (Chest) i aquest acompanyava el grup des de les primeres files. Amb la Gibson escopint espurnes. Electricitat. Rock'n'roll. I rebutgin imitacions.

Recomanació: Brighton 64 en directe

L'escena barcelonina no es pot entendre sense BRIGHTON 64. La banda dels germans Albert i Ricky Gil és molt més que el màxim referent de la música mod a nivell estatal, és un grupàs de power pop, rock'n'roll i rhythm & blues que ha marcat diverses generacions amb himnes com "La Casa de la Bomba" o "Ponte en marcha para mi". Després de celebrar el seu 30è aniversari, presenten "Esta vez va en serio" (BCore, 2012), un disc de retorn que ha produït tot un Santi Garcia i on el quartet barceloní sona més fresc i vital que mai. El presentaran aquest divendres, 22 de febrer (20,30h.), al Music Hall de Barcelona (Rambla Catalunya, 2-4 - metro: Catalunya/Passeig de Gràcia).

http://www.bcoredisc.com/bandasBD.php?id_grupo=150

Brighton 64 - Esta vez va en serio (2012)

"Esta vez va en serio". Aquest cop va de debò. No podria ser més encertat el títol del nou disc de Brighton 64. El primer que editen des que es van reunir l'any passat per a celebrar el seu trentè aniversari. El primer amb material nou en 25 anys. I el primer en què compten amb el paraigües d'un segell i un productor que els entenen. La primera és BCore, escuderia de referència de la independència discogràfica a casa nostra i tota una garantia tant per a l'oient com per al propi grup. El segon és Santi Garcia, tot un arquitecte de la música independent estatal des dels seus estudis Ultramarinos Costa Brava. Ha estat al seu interior on s'ha gestat un àlbum que presenta els germans Gil i companyia més frescos que mai, però en sintonia amb un passat clau per a entendre la música feta a Barcelona durant els darrers 30 anys. L'àlbum comença amb tota una declaració de principis, "Solo hasta el final", amb vocació d'himne molt més que subterrani. Un d'aquells temes que en un món perfecte reventarien ones radiofòniques, pistes de ball, clubs, auriculars i minicadenes sense contemplacions. El segueix "Soy un tanto antiguo (y creo en el amor)", on els barcelonins deixen anar la seva vessant més mod amb una melodia directa, unes veus urgents i un teclat profundament hipnòtic -una delícia, escoltin-. A partir d'aquí, composicions noves de trinca -com "Quan baixis de l'avió" o "Notes al marge", les primeres que firmen en català- s'alternen amb alguns moments rescatats de la primera etapa del grup. En són exemples una potentíssima "Banderas blancas" o "No puedo ir a dormir" (adaptació al castellà de "Just Can't Go to Sleep", dels Kinks), que sonen a dia d'avui tan vitals com el material més recent del grup. Tot això, amanit amb una cuidada presentació, l'artwork de la qual ha il·lustrat Bernat Lliteras. Ara sí, Brighton 64 han tornat per a quedar-se. I a jutjar pel contingut de l'àlbum que acaben de lliurar-nos, aquest cop va molt en serio.






Audio: "Notes al marge" - Brighton 64

Brighton 64 en petit comitè

BRIGHTON 64

Heliogàbal, Barcelona

13 de desembre de 2012

Concert molt especial el que Brighton 64 van oferir la nit passada a l'Heliogàbal de Gràcia. Sala petita, aforament reduït -només s'hi podia accedir amb invitació- i la possibilitat de degustar en exclusiva el material del seu primer disc en un quart de segle, "Esta vez va en serio" (2012, BCore Disc). Una hora que es va fer curta i durant la qual els germans Ricky i Albert Gil (veu solista i baix, i guitarra, respectivament), Jordi Fontich (teclat) i Tino Peralbo (bateria) van sonar com mai. Crus i directes, frescos i immediats, defensant el seu present creatiu amb dards de precisió com "Soy un tanto antiguo", "Quan baixis de l'avió" o "Solo hasta el final", i deixant per a la tanda de bisos les eternes "Igual, nos da igual" i "La Casa de la Bomba". Una demostració de força i rigor a càrrec d'uns Brighton 64 que, com va insistir el propi Ricky Gil durant el concert, han tornat per a quedar-se. Després del passi, la dj Yokomar va oferir una deliciosa sessió modernista que va fer perdre el cap a més d'un.

Audio: "Solo hasta el final" - Brighton 64