El gran Nadal de Brighton 64 al Sidecar

BRIGHTON 64
Sidecar Factory Club, Barcelona

29 de desembre de 2023

Una tradició nadalenca que caldria preservar durant molt de temps, és el concert que Brighton 64 solen oferir cada any per aquestes dates a la sala Sidecar. Una banda genuïnament barcelonina, en un escenari igualment emblemàtic de la ciutat, obsequiant amb tot el seu llegat a la seva parròquia més fidel i incondicional. Són pràcticament paral·leles, la trajectòria de la formació que encapçalen els germans Gil i la del local de la plaça Reial, testimonis d'una Barcelona –la de principis dels 80- que tot just sortia del blanc i negre per donar pas a un esclat de color que no s'entendria sense els uns ni sense l'altre.

Més de quatre dècades després, els Brighton presumeixen d'un estat de forma envejable un cop consolidat el format de quintet –Ricky Gil (veu i guitarra), Albert Gil (guitarra), Jordi Fontich (teclats), David Abadía (baix) i Eric Herrera (bateria)-. El Sidecar, en canvi, afronta un final d'etapa amb la incertesa de què passarà un cop traspassada la sala a una nova propietat. Per tot plegat, el concert de Nadal d'enguany va tenir un significat especial. L'ambient seguia essent de celebració, però molts dels presents reconeixien en veu alta que el d'ahir era el seu comiat d'un espai on s'han teixit incomptables històries personals i col·lectives.

Sigui com sigui, la música va tornar a obrar el seu miracle durant gairebé dues hores que es van fer curtes. Inici a tota castanya amb "La Calle 46", himne soul de naturalesa subterrània que pràcticament podria explicar tot sol què signifiquen concerts com el que ens ocupa, i tret de sortida d'una primera part centrada en els clàssics de la primera etapa del grup. Aquí van sonar les eternes "Ponte en marcha para mí", "La canción del trabajo (Bola y cadena)", "El mejor cocktail" i "Mala señal", alternades amb apunts contemporanis com "Al final del huracán", reivindicació de les sales de concerts en temps pandèmics que bé podria haver estat la nit passada un cant a tot allò que ha significat el Sidecar.

La segona part del repertori la van centrar en el cançoner més recent. El d'una segona etapa que tota una generació ja s'ha fet seva de la mateixa manera que la dels seus pares havia flipat al seu dia amb "La Casa de la Bomba". Contradiu les tesis de determinats corrents crítics excessivament enlluernats pel mantra de la novetat per la novetat, el fet que al costat dels seguidors més veterans hi hagués adolescents lluint orgullosos els seus Fred Perrys i les seves Dr. Martens mentre saltaven i ballaven al ritme de "Quan baixis de l'avió", "Solo hasta el final", "El tren de la bruja" o les compromeses "Playas del Mediterráneo" i "Juez y parte".

La tercera part la van dedicar a posar tota la carn que els quedava a la graella. "En mi ciudad" i "Barcelona Blues" –aquesta última, cantada en català- es van refermar com les dues cares de l'himne no oficial d'aquella Barcelona que encara es resisteix a desaparèixer sepultada per la gentrificació. "Ensayar es de cobardes", interpretada per Ricky Gil en solitari, va resultar especialment emotiva en versos com el d'aquella pandereta robada "en el bolo del Sidecar". El gran final amb "Igual nos da igual" i "La Casa de la Bomba", encadenada amb "Haz el amor", va ser de traca. Cal preservar el concert de Nadal de Brighton 64, i tant que sí. De la mateixa manera que cal preservar espais com el Sidecar. En queden pocs, i marquen la diferència entre una ciutat i un parc temàtic.

La nova etapa de Brighton 64

D'esquerra a dreta: Jordi Fontich, Ricky Gil i Albert Gil, jugant a casa.

BRIGHTON 64

Sidecar Factory Club, Barcelona

4 de gener de 2020

A un dia de la inhabilitació del President de la Generalitat per part de la JEC i amb un encès debat d'investidura en curs al Congrés dels Diputats, la nit d'ahir semblava el moment més oportú per presentar en directe un disc com el que Brighton 64 van lliurar encara no fa un mes. Un "Como debe ser" (2019, BCore) on la banda dels germans Gil es posiciona obertament i sense pèls a la llengua sobre els esdeveniments socials i polítics dels darrers dos anys i mig tant a Catalunya com al conjunt de l'Estat espanyol, però també a les costes mediterrànies on cada dia moren persones ofegades davant la inoperància de les potències europees.

Al marge de la rabiosa actualitat i d'un nou treball que va determinar alguns dels moments més definitius (i celebrats) de la nit, la d'ahir era una vetllada especial per dos motius. El primer, que es tractava de la cita anual dels barcelonins en una sala, Sidecar, que des de sempre han considerat com una segona llar i on havien penjat un incontestable cartell de sold out. El segon, que el combo encetava ahir una nova etapa amb la incorporació del baixista David Abadía (Negativos, The Canary Sect). Una ampliació de la formació que permet a Ricky Gil agafar la guitarra en bona part del repertori –a la primera guitarra s'hi manté, òbviament, Albert Gil- i, sobretot, manifestar-se més pletòric i alliberat que mai sobre el terreny.

HIMNES INTERGENERACIONALS

Van saltar a l'escenari encadenant "Solo hasta el final", "Soy un tanto antiguo" i "Quan baixis de l'avió", tres títols provinents d'"Esta vez va en serio" (2012, BCore), el plàstic que al seu dia va suposar el retorn de Brighton 64 a la rutina discogràfica i que a data d'avui ja és contemplat com un clàssic, o com a mínim una obra de referència, per tota una generació que va descobrir la banda a través dels seus surcs. Van mirar encara més enrere amb una accelerada "La próxima vez", i van acabar d'entrar en matèria amb "Playas del Mediterráneo", la seva mirada crítica a la forma com els nostres governs estan gestionant la crisi dels refugiats.

Va ser el tret de sortida d'una bateria de títols recents que els van servir per passar revista a l'estat de les coses en aquest país nostre. Van abordar la judicialització de la política amb una contundent "Juez y parte", van dir prou amb "El Estado de la Nación", van alertar dels perills de pervertir el llenguatge amb "La cara infame del poder" i van recordar els exiliats del 39 a "Avui he tornat a casa". Van rebaixar tensions repescant del fons de catàleg les sempre oportunes "Conflicto con tu ayer" i "Ponte en marcha para mi". Van dedicar una emotiva "Caminos por recorrer" a la memòria d'Alfredo Calonge (Negativos), i van despatxar la simpàtica "La Balada de los pérfidos hermanos Gil" amb el suport vocal d'Irene de la Riva (Decepción Cromática).

Els ritmes trencapistes d'"El mejor cocktail" van desencadenar una recta final frenètica que va enllaçar highlights com "Bola y cadena" i "El tren de la bruja" amb tota una joia perduda al túnel del temps, "Mala señal", abans de refermar "Barcelona Blues" i "En mi ciudad" com a inqüestionables himnes intergeneracionals amb accent inequívocament barceloní. La tanda de bisos la va encetar Ricky Gil, tot sol al piano amb una fràgil "Batalla perduda", pas previ a la irrupció de la banda sencera al ritme d'"Igual, nos da igual" i d'un final apoteòsic que va encadenar l'èxtasi a tota castanya de "La Casa de la Bomba" amb el nervi protopunk d'"Haz el amor". La millor manera possible d'acomiadar-se del Sidecar fins l'any vinent.

Brighton 64 - "Modernista" (2015)

Esferes modernistes - Foto Mireia Bordonada.

Desenganyem-nos. Els anys 80 van ser en aquest país nostre poc més que un miratge. Una dècada durant la qual tot semblava possible, i grups com Brighton 64 podien fitxar per una multinacional i rebentar les llistes d'èxits sense necessitat de renunciar a un sol gram de la seva essència. Tot allò ja és aigua passada, i només cal fer un cop d'ull a les citades llistes per observar com d'enrere hem anat a parar i com de lluny ens trobem de la majoria de països que ens envolten. Però és precisament ara, mentre gairebé tota proposta que presenti un mínim de substància es mou per defecte en l'àmbit independent, quan la formació barcelonina està lliurant els seus treballs més sòlids. Potser el secret es trobi precisament en aquest àmbit independent que Brighton 64 mai han deixat de banda -ni tan sols quan "La Casa de la Bomba" els va situar al centre de tota diana possible-. En el fet d'haver deixat enrere aquelles multinacionals on el grau de passió per la música és inversament proporcional a l'amor pel benefici a curt termini, i d'haver fitxat per una discogràfica que els entén. Ni més ni menys que BCore, segell sota el qual van oficialitzar el seu retorn definitiu amb aquell tros d'àlbum que era i segueix essent "Esta vez va en serio" (2012), el seu primer disc en més de dues dècades.

El segueix dos anys i mig després aquest "Modernista" (2015). Dotze talls novament produïts per Santi Garcia, on es mantenen a bord tres quartes parts de la formació clàssica: els germans Ricky i Albert Gil i el sempre oportú Jordi Fontich -la baixa de Tino Peralbo la cobreix Eric Herrera, a qui ja havíem escoltat amb Dr. Calypso, Renaldo & Clara i Conjunt Badabadoc-. I, en certa manera, un nou punt de partida. Si "Esta vez va en serio" es nodria principalment de temes compostos durant la primera etapa del grup -però mai abans enregistrats-, a "Modernista" la balança es decanta a favor de les composicions recents. A excepció de la peça titular -i d'"El regreso", recuperada del repertori de Los Canguros-, tot el que hi escoltaran és nou de trinca. No obstant, és la pròpia peça titular la que enceta l'àlbum des de les més altes esferes i tot marcant una tònica definida en bona mesura pel retorn dels metalls. Sí, Brighton 64 han recuperat aquella secció de vents que tan bons resultats els va donar durant la seva etapa clàssica i que els acosta una vegada més al soul i al rhythm & blues que tanta inspiració els han proporcionat al llarg dels anys. El resultat global resulta menys immediat que "Esta vez va en serio", però guanya en matisos i consistència. I el més important de tot, permet a Brighton 64 fer un pas endavant sense perdre res pel camí.

Qui vulgui ballar fins que surti el sol ho podrà fer amb trencapistes de l'alçada de"Los puntos sobre las íes" o "Síndrome de Rebeca" -amb intro à la Wilson Pickett, tornada à la Mickey & Sylvia i lletra de l'escriptor i fan declarat de la banda Carlos Zanón-. Qui s'inclini pels Brighton més pop els trobarà a "Caminos por recorrer" -estrenada mesos abans de la sortida de l'àlbum i dedicada a la memòria d'Alfredo Calonge- i a l'autorreferencial "Luces de la ciudad". Qui s'estimi més els càntics hooligans aixecarà el puny -i de quina manera- al ritme de "Hot Dog City". I "Som indomables" -que ja havíem pogut escoltar en alguns concerts en solitari de Ricky Gil i que, juntament amb "Tot s'hi val", suposa una nova incursió de la banda en la seva llengua materna- aporta la dosi justa de mala llet i electricitat punk. Un repertori elaborat des de l'amplitud de mires que sempre ha caracteritzat Brighton 64. Des de l'ofici i les taules de qui ha vist de tot i més. Però, sobretot, des de l'empenta de qui encara té tantes coses a dir com poques ganes de parar quiet. Per molts anys.

Brighton 64: "L'escena mod ha perdut sentit"

BRIGHTON 64: Andreu Verdú, Ricky Gil, Jordi Fontich i Albert Gil - Foto Oriol S.

Amb “Barcelona Blues” van abanderar el moviment mod en una Barcelona, la dels primers anys 80, que tot just començava a superar la grisor del franquisme. Amb “La Casa de la Bomba” van parir l’himne generacional per excel·lència i van penetrar a les llistes d’èxits com un letal cavall de Troia. Cinc anys separen ambdues cançons. Els mateixos que repassa “Fotos del ayer (1982-1987)” (2014, BCore). Acurada radiografia de l’etapa clàssica de Brighton 64. Catorze peces seleccionades per Kiko Amat, editades exclusivament en vinil i amanides amb abundant material gràfic. El cap de setmana passat el van presentar en directe al Barbara Ann, epicentre de l’escena mod barcelonina. Abans del concert i en una terrassa de Les Corts, un servidor va parlar amb Ricky Gil, Albert Gil i Jordi Fontich. Una entrevista que ja poden llegir a Brubaker.

Brighton 64 en petit comitè

BRIGHTON 64

Heliogàbal, Barcelona

13 de desembre de 2012

Concert molt especial el que Brighton 64 van oferir la nit passada a l'Heliogàbal de Gràcia. Sala petita, aforament reduït -només s'hi podia accedir amb invitació- i la possibilitat de degustar en exclusiva el material del seu primer disc en un quart de segle, "Esta vez va en serio" (2012, BCore Disc). Una hora que es va fer curta i durant la qual els germans Ricky i Albert Gil (veu solista i baix, i guitarra, respectivament), Jordi Fontich (teclat) i Tino Peralbo (bateria) van sonar com mai. Crus i directes, frescos i immediats, defensant el seu present creatiu amb dards de precisió com "Soy un tanto antiguo", "Quan baixis de l'avió" o "Solo hasta el final", i deixant per a la tanda de bisos les eternes "Igual, nos da igual" i "La Casa de la Bomba". Una demostració de força i rigor a càrrec d'uns Brighton 64 que, com va insistir el propi Ricky Gil durant el concert, han tornat per a quedar-se. Després del passi, la dj Yokomar va oferir una deliciosa sessió modernista que va fer perdre el cap a més d'un.

Audio: "Solo hasta el final" - Brighton 64