El gran Nadal de Brighton 64 al Sidecar

BRIGHTON 64
Sidecar Factory Club, Barcelona

29 de desembre de 2023

Una tradició nadalenca que caldria preservar durant molt de temps, és el concert que Brighton 64 solen oferir cada any per aquestes dates a la sala Sidecar. Una banda genuïnament barcelonina, en un escenari igualment emblemàtic de la ciutat, obsequiant amb tot el seu llegat a la seva parròquia més fidel i incondicional. Són pràcticament paral·leles, la trajectòria de la formació que encapçalen els germans Gil i la del local de la plaça Reial, testimonis d'una Barcelona –la de principis dels 80- que tot just sortia del blanc i negre per donar pas a un esclat de color que no s'entendria sense els uns ni sense l'altre.

Més de quatre dècades després, els Brighton presumeixen d'un estat de forma envejable un cop consolidat el format de quintet –Ricky Gil (veu i guitarra), Albert Gil (guitarra), Jordi Fontich (teclats), David Abadía (baix) i Eric Herrera (bateria)-. El Sidecar, en canvi, afronta un final d'etapa amb la incertesa de què passarà un cop traspassada la sala a una nova propietat. Per tot plegat, el concert de Nadal d'enguany va tenir un significat especial. L'ambient seguia essent de celebració, però molts dels presents reconeixien en veu alta que el d'ahir era el seu comiat d'un espai on s'han teixit incomptables històries personals i col·lectives.

Sigui com sigui, la música va tornar a obrar el seu miracle durant gairebé dues hores que es van fer curtes. Inici a tota castanya amb "La Calle 46", himne soul de naturalesa subterrània que pràcticament podria explicar tot sol què signifiquen concerts com el que ens ocupa, i tret de sortida d'una primera part centrada en els clàssics de la primera etapa del grup. Aquí van sonar les eternes "Ponte en marcha para mí", "La canción del trabajo (Bola y cadena)", "El mejor cocktail" i "Mala señal", alternades amb apunts contemporanis com "Al final del huracán", reivindicació de les sales de concerts en temps pandèmics que bé podria haver estat la nit passada un cant a tot allò que ha significat el Sidecar.

La segona part del repertori la van centrar en el cançoner més recent. El d'una segona etapa que tota una generació ja s'ha fet seva de la mateixa manera que la dels seus pares havia flipat al seu dia amb "La Casa de la Bomba". Contradiu les tesis de determinats corrents crítics excessivament enlluernats pel mantra de la novetat per la novetat, el fet que al costat dels seguidors més veterans hi hagués adolescents lluint orgullosos els seus Fred Perrys i les seves Dr. Martens mentre saltaven i ballaven al ritme de "Quan baixis de l'avió", "Solo hasta el final", "El tren de la bruja" o les compromeses "Playas del Mediterráneo" i "Juez y parte".

La tercera part la van dedicar a posar tota la carn que els quedava a la graella. "En mi ciudad" i "Barcelona Blues" –aquesta última, cantada en català- es van refermar com les dues cares de l'himne no oficial d'aquella Barcelona que encara es resisteix a desaparèixer sepultada per la gentrificació. "Ensayar es de cobardes", interpretada per Ricky Gil en solitari, va resultar especialment emotiva en versos com el d'aquella pandereta robada "en el bolo del Sidecar". El gran final amb "Igual nos da igual" i "La Casa de la Bomba", encadenada amb "Haz el amor", va ser de traca. Cal preservar el concert de Nadal de Brighton 64, i tant que sí. De la mateixa manera que cal preservar espais com el Sidecar. En queden pocs, i marquen la diferència entre una ciutat i un parc temàtic.

Brighton 64 - "Más de lo mismo" (2022)

Els aniversaris rodons solen servir per passar revista a tot el quilometratge acumulat, però també són bones ocasions per fer un pas endavant de forma decidida. Brighton 64 fan totes dues coses a "Más de lo mismo" (2022, BCore), l'àlbum amb què celebren el seu 40è aniversari. Vuit revisions de clàssics de totes les èpoques del grup, una versió d'una peça que els va marcar durant els seus inicis –"Metadona" de Los Pistones- i, atenció, dues composicions noves de trinca que auguren a la històrica banda barcelonina un pròsper futur a curt termini.

Comencem parlant de les novetats, dos autèntics dards de precisió que conjuguen l'aguda sensibilitat pop marca de la casa amb les formes més urgents i directes del rock'n'roll. La primera és "Al final del huracán", una injecció d'energia positiva més necessària que mai en aquests temps d'incertesa, i una invitació a recuperar tot el temps perdut en un hipotètic món post-pandèmic. La segona és "La guitarra es mi fusil", un crit d'alerta contra l'ascens de l'extrema dreta amb ritme implacable i cites a referents tan compromesos socialment com Woody Guthrie, Kortatu, Billy Bragg, els Housemartins o The Clash.

I els clàssics? Doncs òbviament no hi són tots els que podria haver-hi, però tots els que hi són gaudeixen d'una segona joventut sense renunciar a les seves essències. Començant per aquell "En mi ciudad" que al seu dia es va quedar en un calaix –els germans Gil el van recuperar anys més tard amb Matamala-, culminant amb l'eterna "La Casa de la Bomba", que rebaixa revolucions i s'aproxima a les refrescants aigües del soul i el boogaloo –i incorpora al final la sempre oportuna "Haz el amor", adaptació del "Walking the Dog" de Rufus Thomas-, i passant per la versió en català de "Barcelona Blues" o la maduresa en el millor sentit de "Conflicto con tu ayer". Més del mateix, i tant que sí, però que bé que sona i que bé que segueix entrant.

Albert Gil aka Rudemod - "Plena Fragmentorum Cofini" (2021)

Hi ha discos que són fruit d'un moment determinat i d'altres que, a més, tenen prou vocació per esdevenir perdurables molt més enllà del moment en qüestió. Entre aquests últims s'hi troba el debut en solitari d'Albert Gil, guitarrista i membre fundador dels essencials Brighton 64, a qui també havíem pogut escoltar en bandes com Brigatones, Matamala, Rivolta, Malice o Chest. Un "Plena Fragmentorum Cofini" (2021, Chesapik) que signa com a Albert Gil aka Rudemod –l'alter ego amb el qual ja portava més d'una dècada amenitzant selectes vetllades melòmanes tot fent les funcions de disc jockey-.

Es presenta Gil pel seu compte amb un àlbum que és fruit del confinament d'ara fa gairebé dos anys, que es va concebre en quarantena i que es va gravar durant el mateix 2020 mentre els efectes de la coronacrisi encara eren lluny de començar a remetre. Ell mateix s'encarrega de pràcticament tots els instruments, amb excepció del baix i la bateria, que van a càrrec de David Abadía –l'última incorporació a les files de Brighton 64-, qui també es va situar als controls durant el procés de gravació. A tot això cal sumar col·laboracions puntuals de vells coneguts com Javier Sun, Pablo Jiménez o Ricky Gil, germà i etern company de viatge de Rudemod.

Musicalment, el disc revela aquells vessants del ventall estilístic d'Albert Gil que fins ara potser es podien intuir però no sempre es feien evidents ni sortien a la llum. Segueixen predominant aquella sensibilitat pop i aquella immediatesa que han tendit a definir la banda mare, però entren en joc també tota una sèrie de matisos que apunten en múltiples direccions. I és justament aquesta riquesa estilística un dels grans arguments a favor del disc. L'altre, no cal dir-ho, són les cançons. Perles pop que efectivament es van concebre com a reacció al coronavirus i a tot allò que aquest ha comportat, però que seguiran brillant per elles mateixes a mida que passin els anys.

Comença a ritme de dinàmic power pop amb un "Aquel deseo que un día formulé" que no hauria desentonat al repertori de Chest, i segueix amb un "Pequeñas cosas" que podria haver format part dels darrers discos de Brighton. "Camp de mines desactivat" i "Hablar por hablar" són exercicis de pop madur en el millor sentit, i "La séptima vida del gato" és una nocturna balada que pot arribar a recordar les formes d'un Leonard Cohen. Que tot plegat pugui conviure amb l'esperit ié-ié nostrat de "Mal educat", el rock robust de "Malalt", l'accent jamaicà de "Cançó de protesta" o fins i tot una dinàmica lectura del "Coristes i numismàtics" de Sisa, il·lustra l'obertura de mires d'un dels grans artesans del format cançó a casa nostra.

Disponible a Bandcamp i, en luxós doble vinil, al web de Chesapik.

La nova etapa de Brighton 64

D'esquerra a dreta: Jordi Fontich, Ricky Gil i Albert Gil, jugant a casa.

BRIGHTON 64

Sidecar Factory Club, Barcelona

4 de gener de 2020

A un dia de la inhabilitació del President de la Generalitat per part de la JEC i amb un encès debat d'investidura en curs al Congrés dels Diputats, la nit d'ahir semblava el moment més oportú per presentar en directe un disc com el que Brighton 64 van lliurar encara no fa un mes. Un "Como debe ser" (2019, BCore) on la banda dels germans Gil es posiciona obertament i sense pèls a la llengua sobre els esdeveniments socials i polítics dels darrers dos anys i mig tant a Catalunya com al conjunt de l'Estat espanyol, però també a les costes mediterrànies on cada dia moren persones ofegades davant la inoperància de les potències europees.

Al marge de la rabiosa actualitat i d'un nou treball que va determinar alguns dels moments més definitius (i celebrats) de la nit, la d'ahir era una vetllada especial per dos motius. El primer, que es tractava de la cita anual dels barcelonins en una sala, Sidecar, que des de sempre han considerat com una segona llar i on havien penjat un incontestable cartell de sold out. El segon, que el combo encetava ahir una nova etapa amb la incorporació del baixista David Abadía (Negativos, The Canary Sect). Una ampliació de la formació que permet a Ricky Gil agafar la guitarra en bona part del repertori –a la primera guitarra s'hi manté, òbviament, Albert Gil- i, sobretot, manifestar-se més pletòric i alliberat que mai sobre el terreny.

HIMNES INTERGENERACIONALS

Van saltar a l'escenari encadenant "Solo hasta el final", "Soy un tanto antiguo" i "Quan baixis de l'avió", tres títols provinents d'"Esta vez va en serio" (2012, BCore), el plàstic que al seu dia va suposar el retorn de Brighton 64 a la rutina discogràfica i que a data d'avui ja és contemplat com un clàssic, o com a mínim una obra de referència, per tota una generació que va descobrir la banda a través dels seus surcs. Van mirar encara més enrere amb una accelerada "La próxima vez", i van acabar d'entrar en matèria amb "Playas del Mediterráneo", la seva mirada crítica a la forma com els nostres governs estan gestionant la crisi dels refugiats.

Va ser el tret de sortida d'una bateria de títols recents que els van servir per passar revista a l'estat de les coses en aquest país nostre. Van abordar la judicialització de la política amb una contundent "Juez y parte", van dir prou amb "El Estado de la Nación", van alertar dels perills de pervertir el llenguatge amb "La cara infame del poder" i van recordar els exiliats del 39 a "Avui he tornat a casa". Van rebaixar tensions repescant del fons de catàleg les sempre oportunes "Conflicto con tu ayer" i "Ponte en marcha para mi". Van dedicar una emotiva "Caminos por recorrer" a la memòria d'Alfredo Calonge (Negativos), i van despatxar la simpàtica "La Balada de los pérfidos hermanos Gil" amb el suport vocal d'Irene de la Riva (Decepción Cromática).

Els ritmes trencapistes d'"El mejor cocktail" van desencadenar una recta final frenètica que va enllaçar highlights com "Bola y cadena" i "El tren de la bruja" amb tota una joia perduda al túnel del temps, "Mala señal", abans de refermar "Barcelona Blues" i "En mi ciudad" com a inqüestionables himnes intergeneracionals amb accent inequívocament barceloní. La tanda de bisos la va encetar Ricky Gil, tot sol al piano amb una fràgil "Batalla perduda", pas previ a la irrupció de la banda sencera al ritme d'"Igual, nos da igual" i d'un final apoteòsic que va encadenar l'èxtasi a tota castanya de "La Casa de la Bomba" amb el nervi protopunk d'"Haz el amor". La millor manera possible d'acomiadar-se del Sidecar fins l'any vinent.

Brighton 64 al 'Tot es mou'

Brighton 64 en directe, ahir al 'Tot es mou' de TV3.

Va ser una mena de victòria en termes poètics. El retorn per la porta gran de Brighton 64 a TV3. La televisió pública catalana rebent per fi amb els braços oberts una de les bandes clau del pop barceloní de les passades quatre dècades en un dels seus programes més vistos, un acte de justícia que portava dècades pendent. Però sobretot va ser el fet d'escoltar en aquestes circumstàncies una cançó com "Juez y parte". El fet que un programa per a tots els públics –i ho dic sense ànim de faltar al respecte- convidés un grup de rock'n'roll amb un discurs tan compromès com el que els germans Gil han desplegat a l'imminent "Como debe ser", el nou àlbum que veurà la llum la setmana vinent a través de BCore. Un plàstic que aborda sense reserves ni manies la qüestió catalana i l'estat de les coses a l'Estat espanyol, però també conflictes tan propis dels nostres dies com la crisi dels refugiats. Poden veure la intervenció de Ricky i Albert Gil al Tot es mou en aquest enllaç.

Brighton 64 a Caldes de Montbui

Els germans Ricky i Albert Gil (Brighton 64), la nit passada a El Centre.

BRIGHTON 64

Ateneu Democràtic i Progressista El Centre, Caldes de Montbui

18 de maig de 2019

Brighton 64 van aprofitar la seva primera visita a la localitat vallesana de Caldes de Montbui per a dedicar el concert a la memòria d'Alfredo Calonge -qui, com bé va recordar Ricky Gil abans d'enfilar una emotiva "Caminos por recorrer", disposava de molt bons amics a la població-. També van presentar una de les peces que conformaran el seu proper disc d'estudi, un "Juez y parte" on els barcelonins carreguen sense miraments contra la judicialització de la política duta a terme darrerament pels aparells de l'Estat espanyol. I, per descomptat, van desplegar tota un arsenal de pop rabiós i rock'n'roll amb denominació d'origen barcelonina on no hi van faltar "La Calle 46", "La próxima vez", "El tren de la bruja", "Vent que bufa al meu favor" o "En mi ciudad". Van fer saltar espurnes encadenant "La Casa de la Bomba" amb "Haz el amor". I encara van tenir temps d'acomiadar-se per la porta gran amb una incontestable "Donde yo caí".

Adéu a Lolo Olivé

Albert Gil, Lolo Olivé, Javier Jiménez i Ferran Fernández: Malice.

Vaig conèixer Lolo Olivé com a vocalista de Malice, una banda de curta però intensa trajectòria on també militava Albert Gil (Brighton 64). Practicaven un power pop d'elevadíssim voltatge i amb un ganxo melòdic fora de sèrie, i el seu repertori contenia perles com "Beautiful Lies", "I Feel About" o una potent lectura de "The Letter", el clàssic dels Box Tops. Corria l'any 2004 quan van publicar la seva primera maqueta, preludi d'un àlbum que es va enregistrar però no es va arribar a editar de forma oficial. Va ser aleshores quan vaig poder ser testimoni del seu apoteòsic directe en escenaris com el de la sala Sidecar, a més de fer-los una sucosa entrevista al seu local d'assaig. El cas és que la banda semblava afrontar un futur prometedor, però uns problemes de salut van obligar Olivé a abandonar el vaixell i la resta de components van acabar formant Chest -una formació que mereixeria un capítol a part-. M'assabentava ahir a través del compte de Facebook del propi Albert Gil de la mort d'Olivé. Que aquest text serveixi com a humil homenatge a la seva figura, i que sigui on sigui la música no pari de sonar.

Ricky Gil i Andreu Valor enceten el Terra de Sons 2019

Els germans Albert i Ricky Gil, la nit passada al Terra de Sons.

RICKY GIL + ANDREU VALOR

Terra de Sons 2019 @ La Capella del Passeig, La Garriga

16 de març de 2019

Concerts de petit format, delícies musicals sempre ben triades i entorns singulars on degustar les cançons des de perspectives poc habituals. El cicle Terra de Sons que organitza la gent de La Gatzara va donar ahir el tret de sortida de la seva novena edició amb un doble i eclèctic cartell. Ricky Gil i Andreu Valor. Un dels rostres visibles de bandes com Brighton 64, Matamala i Top Models, referent indiscutible del pop i el rock'n'roll barcelonins. I una veu a l'alça de la cançó valenciana que commemora enguany una dècada de trajectòria. El primer va repassar tots els seus projectes, va presentar peces inèdites i va convidar a acompanyar-lo el seu germà Albert Gil, la qual cosa va donar lloc gairebé a un petit concert acústic dels mateixos Brighton 64 -que bé que van sonar "Ponte en marcha para mí", "Vent que bufa al meu favor" i el "Play Another Number" de Matamala-. El segon, amb el suport del sempre oportú Hèctor Tirado a la guitarra, va alternar els poemes musicats del seu darrer disc -"Poemitza't" (2018)- amb sentides lectures de peces com "Mentre sol autogestione el meu plaer". I tot plegat a l'interior d'una antiga capella d'estil neogòtic que actualment és una llar d'infants i que ahir es va reconvertir momentàniament en un improvisat escenari.

Brighton 64 a Músics

Molt recomanable l'última edició del programa Músics de RTVE, amb Brighton 64 com a convidats especials. Ricky i Albert Gil parlen del passat, del present i del futur del grup. I la banda sencera ofereix tot un recital davant les càmeres. Poden veure-ho aquí.

Els germans Gil a Can Raspall

RICKY GIL & ALBERT GIL

Plaça de Santa Isabel, La Garriga

28 de juliol de 2017

Més de mig segle separa el modernisme de Manuel Raspall del dels germans Gil, però ahir es van donar cita ambdós corrents al bell cor de la Garriga i en un entorn tan agraït com és l'exterior de la finca de Can Raspall. Concert de petit format, el que van oferir Ricky i Albert Gil, per a repassar un repertori que té les seves arrels en el moviment mod i l'abast del qual ha arribat molt més enllà. De Brighton 64 a Top Models, passant per Brigatones i Matamala, amb l'únic suport de les seves respectives veus i guitarres, van lliurar les versions més despullades i pròximes de temes com "Conflicto con tu ayer", "A Taste of Black" o "Soy un tanto antiguo", amanides amb un parell de peces del proper disc de Brighton 64, un "El tren de la bruja" que veurà la llum aquest mes de setembre a través de BCore. I tot plegat en el marc d'una vetllada organitzada per Ràdio Silenci que es va allargar amb una dinàmica sessió de la punxadiscos Laura Peña.

Brighton 64 - "Modernista" (2015)

Esferes modernistes - Foto Mireia Bordonada.

Desenganyem-nos. Els anys 80 van ser en aquest país nostre poc més que un miratge. Una dècada durant la qual tot semblava possible, i grups com Brighton 64 podien fitxar per una multinacional i rebentar les llistes d'èxits sense necessitat de renunciar a un sol gram de la seva essència. Tot allò ja és aigua passada, i només cal fer un cop d'ull a les citades llistes per observar com d'enrere hem anat a parar i com de lluny ens trobem de la majoria de països que ens envolten. Però és precisament ara, mentre gairebé tota proposta que presenti un mínim de substància es mou per defecte en l'àmbit independent, quan la formació barcelonina està lliurant els seus treballs més sòlids. Potser el secret es trobi precisament en aquest àmbit independent que Brighton 64 mai han deixat de banda -ni tan sols quan "La Casa de la Bomba" els va situar al centre de tota diana possible-. En el fet d'haver deixat enrere aquelles multinacionals on el grau de passió per la música és inversament proporcional a l'amor pel benefici a curt termini, i d'haver fitxat per una discogràfica que els entén. Ni més ni menys que BCore, segell sota el qual van oficialitzar el seu retorn definitiu amb aquell tros d'àlbum que era i segueix essent "Esta vez va en serio" (2012), el seu primer disc en més de dues dècades.

El segueix dos anys i mig després aquest "Modernista" (2015). Dotze talls novament produïts per Santi Garcia, on es mantenen a bord tres quartes parts de la formació clàssica: els germans Ricky i Albert Gil i el sempre oportú Jordi Fontich -la baixa de Tino Peralbo la cobreix Eric Herrera, a qui ja havíem escoltat amb Dr. Calypso, Renaldo & Clara i Conjunt Badabadoc-. I, en certa manera, un nou punt de partida. Si "Esta vez va en serio" es nodria principalment de temes compostos durant la primera etapa del grup -però mai abans enregistrats-, a "Modernista" la balança es decanta a favor de les composicions recents. A excepció de la peça titular -i d'"El regreso", recuperada del repertori de Los Canguros-, tot el que hi escoltaran és nou de trinca. No obstant, és la pròpia peça titular la que enceta l'àlbum des de les més altes esferes i tot marcant una tònica definida en bona mesura pel retorn dels metalls. Sí, Brighton 64 han recuperat aquella secció de vents que tan bons resultats els va donar durant la seva etapa clàssica i que els acosta una vegada més al soul i al rhythm & blues que tanta inspiració els han proporcionat al llarg dels anys. El resultat global resulta menys immediat que "Esta vez va en serio", però guanya en matisos i consistència. I el més important de tot, permet a Brighton 64 fer un pas endavant sense perdre res pel camí.

Qui vulgui ballar fins que surti el sol ho podrà fer amb trencapistes de l'alçada de"Los puntos sobre las íes" o "Síndrome de Rebeca" -amb intro à la Wilson Pickett, tornada à la Mickey & Sylvia i lletra de l'escriptor i fan declarat de la banda Carlos Zanón-. Qui s'inclini pels Brighton més pop els trobarà a "Caminos por recorrer" -estrenada mesos abans de la sortida de l'àlbum i dedicada a la memòria d'Alfredo Calonge- i a l'autorreferencial "Luces de la ciudad". Qui s'estimi més els càntics hooligans aixecarà el puny -i de quina manera- al ritme de "Hot Dog City". I "Som indomables" -que ja havíem pogut escoltar en alguns concerts en solitari de Ricky Gil i que, juntament amb "Tot s'hi val", suposa una nova incursió de la banda en la seva llengua materna- aporta la dosi justa de mala llet i electricitat punk. Un repertori elaborat des de l'amplitud de mires que sempre ha caracteritzat Brighton 64. Des de l'ofici i les taules de qui ha vist de tot i més. Però, sobretot, des de l'empenta de qui encara té tantes coses a dir com poques ganes de parar quiet. Per molts anys.

Brighton 64: "L'escena mod ha perdut sentit"

BRIGHTON 64: Andreu Verdú, Ricky Gil, Jordi Fontich i Albert Gil - Foto Oriol S.

Amb “Barcelona Blues” van abanderar el moviment mod en una Barcelona, la dels primers anys 80, que tot just començava a superar la grisor del franquisme. Amb “La Casa de la Bomba” van parir l’himne generacional per excel·lència i van penetrar a les llistes d’èxits com un letal cavall de Troia. Cinc anys separen ambdues cançons. Els mateixos que repassa “Fotos del ayer (1982-1987)” (2014, BCore). Acurada radiografia de l’etapa clàssica de Brighton 64. Catorze peces seleccionades per Kiko Amat, editades exclusivament en vinil i amanides amb abundant material gràfic. El cap de setmana passat el van presentar en directe al Barbara Ann, epicentre de l’escena mod barcelonina. Abans del concert i en una terrassa de Les Corts, un servidor va parlar amb Ricky Gil, Albert Gil i Jordi Fontich. Una entrevista que ja poden llegir a Brubaker.

Electricitat

BRIGHTON 64

Music Hall, Barcelona

22 de febrer de 2013

"Esta vez va en serio". És el títol del nou disc de Brighton 64. El de retorn. El que els torna a situar al centre d'una escena barcelonina que mai s'ha pogut entendre sense formacions com la que encapçalen els germans Gil. I sí, va molt, però molt en serio. El concert d'ahir va ser el més potent que han ofert a la seva ciutat en molts anys -va superar fins i tot el de fa dos mesos a l'Heliogàbal-. Per intensitat -allò sí que era high energy-, per repertori -de "Barcelona Blues" a "Solo hasta el final", passant per "Ponte en marcha para mi" i "Igual, nos da igual"- i per actitud -quan saltaven i corrien per l'escenari semblava que no haguessin passat els anys-. I un final totalment improvisat en què "La Casa de la Bomba" va desembocar en "Haz el amor", mentre Albert Gil tocava entre el públic, li passava la guitarra a Ferran Feroza (Chest) i aquest acompanyava el grup des de les primeres files. Amb la Gibson escopint espurnes. Electricitat. Rock'n'roll. I rebutgin imitacions.

Brighton 64 en petit comitè

BRIGHTON 64

Heliogàbal, Barcelona

13 de desembre de 2012

Concert molt especial el que Brighton 64 van oferir la nit passada a l'Heliogàbal de Gràcia. Sala petita, aforament reduït -només s'hi podia accedir amb invitació- i la possibilitat de degustar en exclusiva el material del seu primer disc en un quart de segle, "Esta vez va en serio" (2012, BCore Disc). Una hora que es va fer curta i durant la qual els germans Ricky i Albert Gil (veu solista i baix, i guitarra, respectivament), Jordi Fontich (teclat) i Tino Peralbo (bateria) van sonar com mai. Crus i directes, frescos i immediats, defensant el seu present creatiu amb dards de precisió com "Soy un tanto antiguo", "Quan baixis de l'avió" o "Solo hasta el final", i deixant per a la tanda de bisos les eternes "Igual, nos da igual" i "La Casa de la Bomba". Una demostració de força i rigor a càrrec d'uns Brighton 64 que, com va insistir el propi Ricky Gil durant el concert, han tornat per a quedar-se. Després del passi, la dj Yokomar va oferir una deliciosa sessió modernista que va fer perdre el cap a més d'un.

Audio: "Solo hasta el final" - Brighton 64

Albert Gil - El Cas del Serrell (2012)

La majoria de vostès deuen conèixer Albert Gil per una trajectòria musical de més de tres dècades que engloba projectes com Brighton 64, Matamala, Chest o Top Models. El que molts desconeixíem fins fa ben poc era la seva vessant literària. Una vessant que va encetar fa dos anys amb "Pista lliure" (Pagès Editors), una gamberrada -en el millor dels sentits- amb el moviment mod com a teló de fons. Una notable carta de presentació a la qual va seguir el mes passat "El Cas del Serrell" (Editorial Base), el seu segon llibre, tot un pas endavant a nivell narratiu i l'obra que, d'una vegada per totes, hauria de fer-nos jutjar el Gil escriptor independentment del Gil músic. Ens trobem ara davant d'una novel·la policíaca on es mantenen les referències -aquest cop, més de passada- a la cultura mod, i també aquelles sortides de to amb què el barceloní et fa rebentar de riure quan menys t'ho esperes. Elements que conviuen a "El Cas del Serrell" amb elevades dosis de misteri, personatges amb finals tràgics, drames familiars, amor i -evidentment- sexe. I les misèries d'un negoci, el musical, que Gil coneix prou bé. La investigació d'un cas de plagi és el punt de partida cap a un univers poblat per inspectors a les últimes, advocats de dubtosa reputació, representants artístics sense escrúpols, decadents estrelles del rock, joves talents que se'n van abans d'hora i belleses inassolibles. Tot això, en el marc d'aquella Barcelona gairebé oblidada que no mostren les guies turístiques. La mateixa Barcelona a la qual Gil ha estat posant banda sonora durant més de trenta anys.

Concert sublim de Ricky Gil

RICKY GIL amb ALBERT GIL i YOKOMAR

Museu Europeu d'Art Modern (MEAM), Barcelona

23 de novembre de 2012

L'entorn era privilegiat. Una sala del Museu Europeu d'Art Modern (MEAM), farcida d'evocadores obres pictòriques. Al seu bell mig, aquell escenari recordava al del 68 Comeback Special d'Elvis Presley. Un marc de luxe, doncs, per a un concert molt especial. Ricky Gil repassava tres dècades de trajectòria vitals per a entendre la música barcelonina. Ho feia amb mirades als seus diversos projectes: Brighton 64 ("Igual, nos da igual"), Matamala ("Play Another Number"), Top Models ("A Taste of Black", "Kangaroo"), peces del seu projecte solista ("Una vida molt dura") i versions de gegants com Arthur Alexander ("Anna (Go to Him)"), Neil Young ("After the Gold Rush", en català) o els Kinks ("Just Can't Go to Sleep", en castellà). Gairebé una hora i mitja de luxe que es va dividir en dues parts. A la primera, el Ricky va presentar-se a l'escenari tot sol. A la segona el va acompanyar el seu germà -i també component de Brighton 64-, Albert Gil, i puntualment Yokomar. De fet, la intervenció d'aquesta última va suposar una mena de miniset dins del concert principal. Un breu però intens tastet d'una veu a descobrir i que ahir va brillar amb versions, entre d'altres, de Bob Dylan ("It Ain't Me, Babe") i Blondie (impressionant "Call Me" en clau rhythm & blues), però també amb un tema propi que val el seu pes en or, "Diumenge a la tarda". Un concert sublim el d'ahir, en tots els sentits.

Ricky Gil.

Ricky Gil i Albert Gil.

Ricky Gil i Albert Gil.

Yokomar, Ricky Gil i Albert Gil.

http://hipopotamabotafogo.wordpress.com/

Javier Sun

JAVIER SUN
Macondo Bar, Barcelona
April 14th, 2012


Javier Sun és una figura de culte de l'escena mod estatal. Dues dècades de trajectòria ininterrompuda, tant en solitari com al capdavant de projectes com Scooters o Mod Time, fan del donostiarra un dels hardest working men de l'underground peninsular. Aquest cap de setmana ha trepitjat novament els escenaris catalans després d'una llarga absència. Ho va fer divendres a l'Anònims (Granollers) i ahir al Macondo (Barcelona). Una hora intensa, la de la nit passada, en què Sun va repassar temes de collita pròpia com "El fin del tiempo" o "El barrio de la verdad", al costat d'adaptacions com una potent "The Real Me" (The Who) o "Igual, nos da igual" (Brighton 64). En aquesta última el van acompanyar els seus autors, Ricky i Albert Gil. Una col·laboració de luxe per a un concert de luxe.


www.myspace.com/javiersun





Audio: "El barrio de la verdad" - Javier Sun