Quan Cap Roig va voler censurar Els Pets

Els Pets, amb Lluís Gavaldà al centre, en una imatge promocional.

El cantant dels Pets, Lluís Gavaldà, explicava abans d'ahir al programa Col·lapse de TV3 la humiliació que la banda de Constantí havia patit l'estiu passat després d'actuar al Festival de Cap Roig. Sembla ser que a la direcció de l'esdeveniment no li havia agradat que els tarragonins interpretessin "Atracament a La Caixa" –peça inclosa a l'àlbum que venien a presentar, "1963" (2022)-, una composició irònica i més o menys crítica amb el sector bancari –un dels patrocinadors del festival és CaixaBank-.

En una entrevista amb el periodista Ricard Ustrell, Gavaldà recordava com després del concert el grup s'havia trobat el camerino buit, sense menjar ni begudes, i com la mateixa direcció els havia alertat que les conseqüències de tot plegat anirien encara més enllà: "No tocarem mai més en cap festival perquè aquest senyor en té el monopoli". El músic va ser valent, i a partir de l'intent de censura que ell mateix va patir va exposar una xacra que ve de molt més lluny. "Faria riure, si no fos perquè explica com és aquest país", havia dit de bon principi.

Poden veure l'entrevista sencera en aquest enllaç –l'afer Cap Roig apareix a partir del minut 17-.

Comiat per la porta gran

JOAN BAEZ

Festival Jardins de Cap Roig, Calella de Palafrugell

15 d'agost de 2018

Joan Baez està començant tots els concerts de la que ha anunciat com la seva gira de comiat fent quelcom que cap altre artista podrà arribar a fer mai. Utilitzar una de les composicions més emblemàtiques de Bob Dylan per clavar al seu autor un clatellot que probablement a ell no li farà ni fred ni calor però la nit passada a Cap Roig va sonar a contundent reclam d'algun deute que es troba pendent des de fa més de mig segle. Quan Baez va trencar el gel tota sola a l'escenari i al ritme de "Don't Think Twice, It's All Right", no li va caler dir noms ni fer cap mena de presentació per donar a entendre a qui s'adreçaven aquells versos que van sonar enrabiats però alhora serens a més no poder: "I once loved a boy, a child I am told / I gave him my heart but he wanted my soul". Una mica més i s'atura el temps, i no s'havia ni acabat la primera cançó.

Passés el que passés entre la novaiorquesa i el de Duluth ara fa més de 50 anys, el cert és que l'ombra de Dylan sempre ha estat present a la trajectòria de Baez. I ahir va tornar a fer acte de presència quan el va citar en títols com "Farewell, Angelina", "It's All Over Now, Baby Blue" o "A Hard Rain's A-Gonna Fall", per no parlar d'aquell "Diamonds and Rust" amb què un dia havia passat ella mateixa revista a una de les relacions més tempestuoses que mai hagi donat l'imaginari pop. També va citar entre d'altres a Kris Kristofferson ("Me and Bobby McGee"), Simon & Garfunkel ("The Boxer"), Violeta Parra ("Gracias a la vida"), Woody Guthrie (un "Deportee" que va dedicar a les persones refugiades) o Tom Waits ("Whistle Down the Wind", la peça que titula el seu darrer disc), alternant el format solista amb l'acompanyament d'una banda austera però solvent.

El moment més aplaudit va tenir lloc quan Baez, fidel al seu esperit eternament compromès, va dedicar una lectura de "Més lluny" (Lluís Llach) als presos polítics catalans que va ser resposta amb una llarga ovació i cants a favor de la llibertat entre el respectable. Més tard, ja durant la recta final, va tornar a cantar en català, aquest cop la inevitable "El rossinyol". Pas previ a un comiat al ritme d'una sentida "Blowin' in the Wind" -novament, l'ombra de Dylan- i encara un últim bis, a cappella i en temps de descompte, una fràgil revisió de l'espiritual "Swing Low, Sweet Chariot" on la seva veu es va manifestar erosionada pel pas del temps però en absolut tan desgastada com ella assegura sentir-la. Sigui com sigui, Baez ha decidit que això s'acaba. Que amb 77 anys a l'esquena ja ha dit tot allò que havia de dir i que més val baixar de l'escenari a temps que acabar-s'hi arrossegant. Que aquesta serà la seva última gira. I si allò d'ahir va ser un comiat, se'n va anar per la porta més gran de totes.

Joan Baez - "Whistle Down the Wind" (2018)

Hi ha qui ja ha definit els temps presents com un canvi de cicle en l'àmbit musical. Un període durant el qual van quedant fora de circulació tots aquells tòtems que al llarg de la segona meitat del segle passat van definir la música contemporània tal i com la coneixem avui. Alguns directament passen a millor vida, sovint reclamats pel rellotge biològic, la forma més colpidora amb què es pot manifestar el buit que deixen absències com les de Bowie, Prince, B.B. King o Tom Petty. D'altres simplement decideixen deixar de forçar maquinàries que porten molts anys funcionant a ple rendiment. En aquest segon grup hi figura Joan Baez, que als seus 77 anys ha lliurat el seu primer disc d'estudi en una dècada però l'ha anunciat com el tancament de sis dècades de trajectòria artística. "Whistle Down the Wind" (2018) són deu composicions originals de figures com Tom Waits, Mary Chapin Carpenter o Joe Henry, qui es fa càrrec de la producció de l'àlbum. Deu peces amb la guitarra i la veu de Baez en primeríssim primer pla, i on la nord-americana es manifesta crepuscular però en absolut esgotada. Sigui com sigui, diu que el temps no ha perdonat les seves facultats vocals, que aquest disc serà l'últim i que la present gira de presentació serà el seu comiat dels escenaris. Aquests dies està recorrent el Vell Continent, i el proper dimecres 15 d'agost ens dirà adéu des de l'escenari del Festival Jardins de Cap Roig, a Calella de Palafrugell.

Pretenders a Cap Roig

PRETENDERS

Festival de Cap Roig, Calella de Palafrugell

22 de juliol de 2017

Chrissie Hynde semblava no tenir el dia. L'hora i i mitja llarga que es va passar a l'escenari de Cap Roig al capdavant de l'última encarnació de Pretenders -amb Martin Chambers (bateria) com a únic comú denominador amb qualsevol de les formacions anteriors- va estar plena de daltabaixos. Fins a tres vegades va aturar la inicial "Alone" per a reclamar a diversos assistents que deixessin d'utilitzar els telèfons mòbils -potser en va fer un gra massa, però tenia raó-. A la qual cosa cal afegir un diàleg gairebé constant entre la vocalista i el tècnic de so de la banda: quan no li sobrava veu pel monitor, li faltava teclat -val a dir que des de fora el so tampoc era per tirar coets-. I per acabar-ho d'arreglar, quan donava les gràcies al públic ho feia adreçant-se a Barcelona, una ciutat que es troba a 125 quilòmetres de l'indret on tenia lloc el concert.

Sort en té Hynde, en ocasions com la que ens ocupa, d'un repertori que no serà immaculat però va sobrat d'arguments de (molt) pes. Un cançoner que deixa en no res qualsevol contratemps tan bon punt arrenquen els acords de "Don't Get Me Wrong", "Kid", "Hymn to Her", "Night in My Veins" o "Brass in Pocket". Sort en té també d'un darrer àlbum, "Alone" (2016) -enregistrat amb Dan Auerbach als controls i sense cap dels músics que l'acompanyaven la nit passada-, que recupera aquell nervi perdut no se sap ben bé quan i conté les millors cançons que la d'Akron, Ohio, ha publicat en el que portem de segle. En van sonar quatre peces: la pròpia "Alone", "Gotta Wait", "Let's Get Lost" i, a petició d'un dels assistents, "I Hate Myself". La resta del concert va ser un passeig pels títols més celebrats de la banda -poden sumar a la llista "Message of Love", "Talk of the Town", "Back on the Chain Gang" o, és clar, "I'll Stand By You"-.

El clímax de la nit va arribar de forma gairebé inesperada. Un solo -potser innecessari- de Chambers va deixar pas a una dinàmica lectura de "Thumbelina", refrescant artefacte en clau rockabilly que va permetre al conjunt dels músics brillar, ara sí, com una unitat i no com la banda d'acompanyament de Hynde. "Mystery Achievement" va acabar de posar la platea dempeus i "Middle of the Road" va completar un indiscutible trio d'asos. Ja en tanda de bisos van rescatar "I Go to Sleep" dels Kinks -segona menció de la nit a la banda de Ray Davies: abans havia sonat "Stop Your Sobbing"- i es van acomiadar per la porta gran amb un "Precious" que va invocar en tota la seva esplendor i al bell cor de Cap Roig el passat garatger de Pretenders.

L'última gira elèctrica d'Status Quo

STATUS QUO

Festival de Cap Roig, Calella de Palafrugell

17 d'agost de 2016

Quan els llums es van apagar puntualment per a donar inici al concert, va sonar de fons una introducció de teclat que reproduïa el riff de guitarra de "Pictures of Matchstick Men". Durant uns instants va semblar que Status Quo havien decidit saltar-se el guió habitual de la present gira -el repertori és pràcticament el mateix cada nit- per a revisar les traces psicodèliques dels seus inicis, ara fa cosa de mig segle. Va ser tan sols un miratge, una nota a peu de pàgina que va quedar esborrada tan bon punt el riff de "Caroline" va irrompre des de l'escenari tot marcant una tònica, la de la posterior hora i mitja, on manaria el boogie rock àgil però robust marca de la casa.

Era l'inici d'una elèctrica bateria que va enfilar revolucions al ritme de "The Wanderer" (Dion), "Paper Plane", "What You're Proposing" o "Down the Dustpipe". "In the Army Now" (Bolland & Bolland) va disminuir la velocitat del set un cop superat el seu equador i va donar pas a una traca final de la qual pocs poden presumir: "Roll Over Lay Down", "Down Down", "Whatever You Want" i "Rockin' All Over the World" (John Fogerty). Ja en tanda de bisos, l'èpica tavernària de "Burning Bridges" es va fondre amb l'essència del rock'n'roll quan els britànics es van acomiadar amb dos originals encadenats de Chuck Berry, "Rock and Roll Music" i "Bye Bye Johnny".

Status Quo actuaven a Cap Roig en el marc de la que esdevindrà la seva última gira amb format elèctric -així ho han anunciat ells mateixos-. Ho feien sense un dels seus pilars fundacionals, un Rick Parfitt que es troba de baixa temporal per motius de salut -al seu lloc hi havia l'irlandès Richey Malone-, i amb Francis Rossi com a indiscutible mestre de cerimònies d'una festa amb totes les lletres. La d'una banda que es deu únicament a ella mateixa i que, havent dit tot el que havia de dir ja fa molt de temps, segueix enfilant-se als escenaris a defensar una trajectòria simplement monumental. El dia 20 seran a Tarragona. Una última oportunitat de veure'ls en directe a casa nostra abans que es desendollin.