John Hammond Jr. (1942-2026)

Ens ha deixat John P. Hammond, també conegut com a John Hammond Jr., figura important del revival blues de la dècada dels 60. Fill del llegendari caçatalents John H. Hammond –l'home que va 'descobrir' Billie Holiday, Bob Dylan i Bruce Springsteen–, va dedicar bona part de la seva vida a preservar i difondre tradicions com les de Chicago o el Delta de Mississippi –també va consagrar un disc sencer al cançoner de Tom Waits-.

Al seu àlbum de 1965 "So Many Roads" el van acompanyar Robbie Robertson, Garth Hudson i Levon Helm –també Mike Bloomfield–, que acabaven de deixar a Ronnie Hawkins i anaven camí d'esdevenir The Band. Quan es va assabentar que Bob Dylan buscava una banda de suport per fer la seva primera gira amb format elèctric, ell mateix li va recomanar els serveis de Robertson i companyia, i la resta és història.

Sembla ser que, en algun moment de 1967, Hammond va arribar a fer un concert al Gaslight Cafe novaiorquès amb Eric Clapton i Jimi Hendrix cobrint-li les espatlles –l'única ocasió en què el londinenc i el de Seattle haurien arribat a coincidir en un escenari–. Ell mateix ho va explicar en una entrevista publicada el 2004, si bé no hi ha documents que acreditin la data ni el repertori executat. Les llegendes del blues, amb tot el seu misteri.

Garth Hudson (1937-2025)

Ha mort Garth Hudson, l'últim supervivent d'aquell col·lectiu de músics absolutament irrepetible que va ser The Band. Foguejats sota el paraigua dels Hawks de Ronnie Hawkins, van ser molt més que el suport de Dylan mentre aquest posava els fonaments de l'era rock. I ja sota la seva pròpia denominació, van agafar la tradició i la van servir a totes les generacions que vindrien després. Ara sí, que baixi el teló, s'ha acabat el vals.

Un mural al Fillmore

Un immens mural a la façana d'un complex poliesportiu de Post Street, al nord del Fillmore, recorda el passat d'aquest barri de San Francisco com una de les meques del jazz i del blues a la Costa Oest dels Estats Units a mitjans del segle passat.

A l'altre costat del carrer, on ara hi ha un bloc d'apartaments, s'havia alçat el Winterland Ballroom, històrica sala de concerts oberta per Bill Graham el 1971. Va esdevenir la base d'operacions de Grateful Dead durant la dècada dels 70.

El 1976, The Band hi van fer el seu concert de comiat –immortalitzat per Scorsese a "The Last Waltz"-. Dos anys més tard van ser els Sex Pistols qui va implosionar al seu escenari. Profètiques paraules, les de John Lydon aquella nit: "Ever get the feeling you've been cheated?".

San Francisco, Califòrnia, agost de 2024.

50 anys de "Dylan"

I seguim parlant de Bob Dylan, perquè justament avui es commemora el 50è aniversari de "Dylan" (1973). El 13è àlbum d'estudi del de Minnesota, i molt probablement la peça més estranya de tota la seva discografia –reconec que jo mateix no l'havia escoltat fins que vaig localitzar-ne aquesta edició original en vinil, fa relativament poc-. Un disc fet de pistes descartades durant les sessions de "Self Portrait" i "New Morning" –tots dos publicats el 1970-. També el primer treball de Dylan compost únicament de versions de cançons alienes. Un treball, de fet, que es va editar sense la supervisió ni l'aprovació del propi autor.

"Dylan" va ser la resposta de Columbia a la marxa del cantautor a Asylum –on publicaria "Planet Waves" el gener de 1974, abans de tornar al seu segell de tota la vida-, també l'intent de la disquera d'aprofitar-se de l'anunci d'una imminent gira amb The Band, la primera que feia el de Duluth en sis anys –va començar igualment el gener de 1974-. De seleccionar les peces que entrarien al disc i posar-les a punt se'n va encarregar Bob Johnston, productor de la casa i home de confiança de Dylan durant els seus dies al segell.

El repertori alterna cançons tradicionals com una emocionant "Lilly of the West" o una vitalista "Sarah Jane", amb cites a contemporanis i referents com Elvis Presley –"Can't Help Falling in Love"-, Peter La Farge –"The Ballad of Ira Hayes"-, Jerry Jeff Walker –"Mr. Bojangles"-, Joni Mitchell –"Big Yellow Taxi"- o Hank Snow –"A Fool Such as I", una peça que també havia gravat Elvis Presley i que en dècades posteriors serviria com a títol d'algunes reedicions del plàstic que ens ocupa-, sempre passades pel filtre dylanià. La crítica va destrossar el disc al seu dia i ho seguit fent des d'aleshores, però els asseguro que no n'hi ha per tant. Àlbum menor, sens dubte, però en tot cas reivindicable.

Quatre discos publicats el 15 d'octubre de 1973

Neil Young en directe amb els Stray Gators (i David Crosby, a la dreta).

Va ser un bon dia per a la música d'arrel nord-americana, el 15 d'octubre de 1973. Es commemoren avui 50 anys de la publicació de quatre discos que potser no es troben entre els més populars dels seus autors, però en tot cas són obres destacables. Començant per "Wake of the Flood", el sisè àlbum d'estudi d'uns Grateful Dead que es sobreposaven a la pèrdua del teclista Ron "Pigpen" McKernan –al seu lloc entrava Keith Godchaux- amb un repertori de naturalesa reflexiva. Irresistible el blues tardorenc de "Mississippi Half-Step Uptown Toodeloo", emocionants els cristal·lins passatges d'aquell "Stella Blue" amb què Bob Dylan va celebrar l'aniversari de Robert Hunter l'estiu passat a Barcelona.

Encara en l'òrbita dylaniana, The Band publicaven avui fa mig segle "Moondog Matinee", un notable àlbum de versions de clàssics del rhythm & blues i el rock'n'roll que mereix molta més consideració de la que se li sol atorgar. La inicial "Ain't Got No Home", original de Clarence "Frogman" Henry, posa les piles de bon principi a ritme de rock'n'roll amb accent de Nova Orleans. "Mystery Train" aproxima el clàssic de Junior Parker –popularitzat per Elvis Presley- al terreny jam band amb lírica addicional del recentment traspasat Robbie Robertson. El "Promised Land" de Chuck Berry navega pel Mississippi des de Saint Louis fins a la mateixa Crescent City, on els canadencs acaben de fer festa al ritme d'"I'm Ready", de Fats Domino.

El mateix dia veia la llum "Time Fades Away", el primer disc en directe de Neil Young, gravat en diverses localitats nord-americanes durant la gira de presentació del canònic "Harvest" (1972) i amb uns pletòrics Stray Gators com a banda d'acompanyament. La peculiaritat és que, a diferència de la majoria d'àlbums enregistrats en viu, aquí no hi havia peces conegudes pel gran públic al seu dia sinó composicions fins aleshores inèdites. Un repertori de naturalesa orgànica però més elèctrica que el del citat "Harvest", on destaquen pistes com "Yonder Stands the Sinner", "L.A." o la peça titular, que no hauria desentonat al propi catàleg de The Band. A Young no li va agradar el disc –a la crítica sí, i no li faltaven motius-, i per això va estar descatalogat durant molts anys.

I finalment, aquell 15 d'octubre de 1973 va sortir "Mystery to Me", el vuitè àlbum d'estudi d'uns Fleetwood Mac que no eren nord-americans ni canadencs però s'havien emmirallat de bon principi en la música dels Estats Units. Un dels discos del període de transició entre l'etapa de Peter Green i la de Buckingham-Nicks, amb els britànics encara establerts al Regne Unit –i amb Bob Welch com a rostre visible- però ja apuntant cap al rock amb accent de la Costa Oest del qual esdevindrien abanderats al cap de pocs anys, un cop instal·lats a Los Angeles. "Emerald Eyes" hauria pogut encaixar al repertori dels Dead, i aquell "Just Crazy Love" que cantava l'enyorada Christine McVie anticipava els èxits radiofònics del lustre posterior. Destacable també la torrencial revisió de "For Your Love", dels Yardbirds.

Robbie Robertson amb Sau (i amb Dylan)

Robbie Robertson (1943-2023).

Com sol passar en aquests casos, la mort de Robbie Robertson ha fet córrer rius de tinta –i de dígits- tant sobre el paper com a la xarxa. No n'hi ha per menys quan parlem d'un guitarrista superlatiu que va marcar un abans i un després, i que va ajudar a definir la carrera d'un dels millors –el millor, si se'm permet l'observació-, ni més ni menys que Bob Dylan. De tot el que he llegit aquests darrers dies em quedo, entre d'altres, amb una entrevista a Pep Sala que publicava ahir el diari Ara i on el guitarrista de Sau recordava la col·laboració del veterà de The Band amb el seu grup.

Robertson només va arribar a tocar a Barcelona en una ocasió, el 1992 com a convidat de Sau en un concert a la Monumental –va sortir a fer dues cançons amb els catalans-. Sala recordava a l'entrevista l'emoció d'estar assajant amb Robertson durant una setmana a Vic. També com s'havien conegut quan el primer havia anat a Sevilla a entrevistar el segon, que hi era per actuar en un festival. O com el canadenc va volar expressament a Barcelona per tocar amb una banda catalana. És una història, la de Robertson amb Sau, que convida a replantejar –a desfer- certs tòpics d'allò que es va anomenar Rock Català.

Un altre article que m'ha cridat l'atenció ja té alguns anys, però jo no l'havia llegit fins ahir. El va publicar la revista Rolling Stone el 2020, poc després que Dylan edités "Rough and Rowdy Ways", i Robertson hi explicava que el de Duluth l'havia trucat per proposar-li que hi participés, però no ho havia pogut fer per motius d'agenda. Sí, Dylan va trucar a Robertson (el va trucar!), i aquest li va haver de dir que no. De les seves paraules es desprenia que la relació entre tots dos era bona. Per què Dylan va decidir que volia tornar a gravar amb ell a aquelles alçades, només ho sap el mateix Dylan. Com hauria sonat "Rough and Rowdy Ways" amb la participació de Robertson, no ho sabrem mai.

Robbie Robertson (1943-2023)

ROBBIE ROBERTSON
(1943-2023)

La casualitat ha volgut que Robbie Robertson deixés aquest món un 9 d'agost. La mateixa data que marcava el calendari el dia que va morir Jerry Garcia, amb 28 anys de diferència. Robertson i Garcia venien de backgrounds certament distants, però les seves trajectòries presenten paral·lelismes com a mínim notables. Músics excepcionals i artesans de la cançó més genuïnament nord-americana, però sobretot estudiosos i divulgadors de tota una tradició que ells mateixos van contribuir a renovar i a transmetre. Que un dels nexes entre les seves carreres fos Bob Dylan, ve a refermar moltes coses.

Robertson ja havia militat en diversos grups i sumava un quilometrage important en escenaris del seu Canadà natal quan Ronnie Hawkins el va reclutar per la seva banda d'acompanyament, The Hawks. Hi va entrar com a baixista, al cap de poc temps va passar a ser-ne guitarrista, va arribar a compartir tasques compositives amb el mateix Hawkins i fins i tot el va acompanyar a diverses editorials per ajudar-lo a triar títols aliens que incorporaria al seu repertori. Intèrpret virtuós però sobretot versàtil, va fer un pas al costat juntament amb altres components dels Hawks –Levon Helm, Richard Manuel, Rick Danko i Garth Hudson- per anar a perseguir nous horitzons.

A principis del 1964 van deixar Hawkins i el rockabilly per endinsar-se en les coordenades del rhythm & blues, primer sota el lideratge de Helm i alternant actuacions pel seu compte amb feines com a banda de suport per a tercers. L'agost de 1965, pocs dies abans de publicar-se "Highway 61 Revisited", Robertson va rebre una trucada d'Albert Grossman, aleshores mànager de Dylan. El va convidar a l'estudi, li va fer escoltar "Like a Rolling Stone" i la resta va ser història. Els Hawks esdevindrien la banda d'acompanyament del de Minnesota durant un dels capítols més essencials no tan sols de la seva carrera sinó de la música del segle XX.

Després va venir la controvèrsia, els crits de "Judas!", el retir a Woodstock i les fundacionals sessions que acabarien donant peu a "The Basement Tapes" (1975). I sí, va ser justament a Woodstock on Robertson i companyia van acabar de prendre consciència de tot el potencial que tenien més enllà del rol de suport i van fer el pas endavant definitiu. Dylan podia seguir comptant amb ells –i ho faria quan tornés a la carretera al cap d'uns anys-, però ja no eren només una banda d'acompanyament. Eren The Band –el nom el van triar a consciència i van encertar-, i amb obres com "Music from Big Pink" (1968) o l'àlbum homònim de 1969 van posar bona part de les bases d'allò que anomenem Americana.

Eren els dies en què el rock començava a deixar enrere tota la coloraina àcida de l'Estiu de l'Amor per capbussar-se en les seves essències fundacionals i redescobrir d'on venia. The Band hi van contribuir de forma decisiva, com també ho van fer des de l'altra punta dels Estats Units Garcia i els seus Grateful Dead amb obres de la mida de "Workingman's Dead" o "American Beauty", tots dos de 1970. Robertson ha mort a l'edat de 80 anys. El penúltim supervivent de The Band –encara queda Hudson, que en té 85-, un dels darrers testimonis de la reconversió elèctrica de Dylan, una figura cabdal de la música del nostre temps. En pau descansi.

Guitarrista texà coneix guitarrista de Missouri

Jesse Dayton i Samantha Fish - Foto Daniel Sanda.

La de com Jesse Dayton i Samantha Fish han acabat gravant un disc plegats és una d'aquelles històries que il·lustren fins a quin punt la música pot obrar miracles o, com a mínim, acostar dos discursos a priori tan distants l'un de l'altre com el salt generacional que separa el texà de la de Kansas City, Missouri. Resulta que, ja abans d'enfilar la seva pròpia carrera musical, Fish era una habitual de Knuckleheads, la sala de concerts on Dayton solia actuar cada cop que passava per la seva ciutat.

Va ser després d'una d'aquelles actuacions quan van coincidir per primer cop. La sintonia va ser bona, i a banda de mantenir-se en contacte per via digital també solien trobar-se cada vegada que el de Texas era a Kansas. Va néixer d'aquesta manera una amistat que es va acabar de solidificar quan Fish va consolidar una trajectòria a títol propi que potser no acabava de seguir les coordenades sonores de Dayton –ell venia del country, ella mirava més cap al blues-, però d'alguna manera s'hi emmirallava.

D'aquí a treballar junts hi havia un pas que van acabar fent quan les respectives agendes ho van permetre i que es va traduir en un primer llançament, "Stardust Sessions", que va veure la llum l'any passat. Un ep de tres cançons, totes elles versions, amb cites a Vince Taylor, Magic Sam i Townes Van Zandt –fixin-se que la tria és tan eclèctica com el ventall estilístic que cobreixen entre l'un i l'altra-. El següent pas, és clar, havia de ser la gravació d'un àlbum sencer amb material original.

I aquí és on va entrar ni més ni menys que Jon Spencer, l'encarregat de produir un "Death Wish Blues" (2023, Rounder Records) enregistrat a Woodstock, Nova York, i més concretament en un estudi instal·lat a la que havia estat la casa de Rick Danko (The Band). Una dotzena de pistes que beuen sobretot del blues en la seva concepció més urgent i elèctrica –es nota la mà del productor, i no és cap crítica en negatiu-, on Fish pot sentir-se com a casa i Dayton es referma com el músic tot terreny que sempre ha estat.

Un disc de guitarres signat per dos guitarristes majúsculs que, lluny de presumir de tècnica, posen tot el seu talent al servei d'unes cançons que es defensen soles, començant pel regust de sala petita amb terra de fusta i llums de neó de "Deathwish" –com la canta la Fish!- o el funk d'alta tensió de "Down in the Mud" –aquí és Dayton qui destaca a les tasques vocals-, i passant per l'espurna glam de "Settle for Less", la fogonada punk de "Flooded Love" o la contagiosa mètrica rockabilly de "Lover on the Side". Acaben amb "Know My Heart", balada a contrallum que bé podria tancar la nit a la mateixa sala del terra de fusta i els llums de neó.

Disponible a Bandcamp.

Ron Altbach (1946-2023)

RON ALTBACH
(1946-2023)

Es van formar el 1969 a l'estat de Nova York i el nom del grup s'inspirava en el títol d'una cançó de The Band, però el discurs de King Harvest mirava sense dissimular als aires càlids de la Costa Oest i apuntava cap a les coordenades d'allò que s'anomenaria soft rock. Se'ls recorda sobretot per la seva versió de "Dancing in the Moonlight" (1972), aquell original de Boffalongo que ells mateixos van popularitzar i que dècades més tard recuperarien Toploader. El piano que va definir la lectura canònica dels Harvest el tocava Ron Altbach, un dels fundadors del grup, que posteriorment s'integraria als Celebration de Mike Love. Això últim li obriria la porta a tocar amb els Beach Boys a finals dels 70 i a coproduir "M.I.U. Album" (1978). Ha mort a l'edat de 76 anys.

Ian Tyson (1933-2022)

IAN TYSON
(1933-2022)

Diu la llegenda que Ian Tyson va compondre una de les seves cançons més conegudes, "Four Strong Winds", en qüestió d'hores i com a resposta al "Blowin' in the Wind" de Bob Dylan. Corria l'any 1962, el canadenc i el de Minnesota formaven part del circuit folk del Greenwich Village novaiorquès i compartien mànager –Albert Grossman-. Quan Dylan li va ensenyar a Tyson la peça en qüestió, acabada de compondre, aquest es va inspirar per fer ell mateix el que esdevindria un dels pilars del repertori d'Ian & Sylvia, el duet que aleshores tenia amb Sylvia Fricker –qui adoptaria el nom civil de Sylvia Tyson després de contraure matrimoni tots dos el 1964-, i que en anys posteriors versionarien Neil Young i The Band, entre d'altres. Els Tyson es van divorciar el 1975, posant punt i final també a la seva relació artística –que a finals dels 60 els havia portat encapçalar el grup de country rock Great Speckled Bird-. A partir d'aleshores, Tyson va consolidar una carrera solista de llarg recorregut en els àmbits del folk i el country, que ha finalitzat amb el seu traspàs a l'edat de 89 anys.

John Till (1945-2022)

JOHN TILL
(1945-2022)

Ha mort John Till, qui va ser el guitarrista de la Full Tilt Boogie Band de Janis Joplin –de fet, va ser ell qui la va batejar: originalment es deia Full Tillt Boogie Band, Tillt amb ll, fent un joc de paraules amb el seu cognom-, també un dels múltiples components dels Hawks del recentment traspassat Ronnie Hawkins. Originari d'Ontario, va debutar als escenaris el 1957 a les files de The Revols, un grup de rock'n'roll on tocava el piano un jove Richard Manuel, qui es va incorporar a la banda de Hawkins a principis dels 60. Quan els membres dels Hawks –inclòs Manuel- van abandonar Hawkins el 1965 per acompanyar Bob Dylan –i posteriorment esdevenir The Band-, Till va ingressar al grup com a substitut de Robbie Robertson a les sis cordes.

La seva estada als Hawks va durar poc. Després d'establir-se a Nova York per treballar com a músic de sessió, va fer una gira com a guitarrista de la Kozmic Blues Band de Janis Joplin el 1969. Pas previ a la formació de la Full Tilt Boogie Band, que acabaria esdevenint el grup de suport de Joplin durant el seu últim any de vida –també va ser, diuen, la formació amb la qual aquesta es va arribar a sentir més a gust de totes les que va encapçalar-. El grup va acompanyar la vocalista texana durant la gira Festival Express que va recórrer el Canadà en tren el 1970 –i on també van actuar The Band i Grateful Dead, entre d'altres-, i finalment va gravar amb ella el seu últim àlbum d'estudi, el definitiu "Pearl" (1971). Després de la mort de Joplin, Till va tocar amb figures com Bobby Charles abans de retirar-se del negoci musical.

Ronnie Hawkins (1935-2022)

RONNIE HAWKINS
(1935-2022)

Les coses com siguin. Si Bob Dylan va poder consolidar el seu salt a l'electricitat –i de passada posar les bases de l'era rock- de la mà d'una de les bandes d'acompanyament més solvents de tots els temps, va ser en gran part gràcies a Ronnie Hawkins. Quan el de Minnesota es va associar el 1966 amb la formació que la gran majoria hem conegut amb el nom de The Band, aquesta venia de foguejar-se en escenaris de tota mena a les ordres de Hawkins i encara sota el nom de The Hawks –el mateix que va utilitzar durant la seva primera gira amb Dylan; la denominació definitiva la va adoptar quan va començar a operar de forma autònoma a partir de 1967-.

Originari de l'estat nord-americà d'Arkansas –on va arribar a guanyar-se la vida exportant alcohol de forma il·legal als comptats secs de la veïna Oklahoma-, Hawkins va ser testimoni d'excepció –i un dels darrers supervivents- de la primera era daurada del rock'n'roll, un gènere del qual va esdevenir tot un pioner al Canadà quan hi va començar a anar de gira el 1958. La seva acceptació entre el públic autòcton va ser tan bona, que al cap de poc temps es va establir a Ontario, on va viure durant la resta dels seus dies –fins al punt de ser considerat com un dels grans referents del rock canadenc, digués el que digués el seu certificat de naixement-.

Això el va portar a formar una banda d'acompanyament amb músics del país, uns Hawks on es van anar incorporant progressivament Levon Helm, Robbie Robertson, Richard Manuel, Rick Danko i Garth Hudson, el futur nucli fundacional de The Band, que va tocar amb Hawkins entre 1961 i 1963. Altres músics als quals va donar feina van acabar integrant projectes com la Full Tilt Boogie Band de Janis Joplin. Cosí de Dale Hawkins –de qui va versionar "Suzie Q"- i obrer incansable del rock'n'roll, al seu repertori hi destacaven versions com "Mary Lou" (Young Jessie), "Who Do You Love" (Bo Diddley) o "Thirty Days" (Chuck Berry), aquesta última rebatejada com a "Forty Days". Ha mort a l'edat de 87 anys.

Donny Gerrard (1946-2022)

DONNY GERRARD
(1946-2022)

De la mateixa manera que The Band alguns anys abans, Skylark es van formar quan els seus components van coincidir al grup d'acompanyament de Ronnie Hawkins. No van obtenir la mateixa repercussió, tot i que els dos àlbums que van publicar entre 1972 i 1974 –l'any de la seva separació- bé mereixen ser reivindicats. També singles com aquell elegant exercici de rock barroc que és "Wildflower". Ens ha deixat el seu vocalista original, Donny Gerrard, que va participar al debut homònim de 1972 i en dècades posteriors va treballar amb figures com Mavis Staples, Elton John o Bruce Springsteen.

Byron Berline (1944-2021)

BYRON BERLINE

(1944-2021)

Violinista de llarg recorregut i contrastada solvència en l'àmbit de la música d'arrel nord-americana, Byron Berline podia presumir d'haver tocat al costat dels més grans. Membre ocasional dels Flying Burrito Brothers –de 1971 a 1973- i dels primers Manassas d'Stephen Stills, va signar un disc a mitges amb The Dillards –"Pickin' and Fiddlin'" (1965) i va treballar amb gegants com Bill Monroe, Bob Dylan, Willie Nelson, Gram Parsons, The Band o els Byrds. Alguns reconeixeran el seu violí a "Country Honk", la versió de "Honky Tonk Women" amb accent hillbilly que els Rolling Stones es van marcar a l'imprescindible "Let It Bleed" (1969). Tot això, és clar, sense passar per alt una extensa obra signada amb el seu nom. Ens ha deixat a l'edat de 77 anys.

Passat i present del so Americana a Guitarra, baix i bateria

Joana Serrat - Foto Andrea Font.

De Hank Williams a Joana Serrat, passant per Emmylou Harris, Hanks Company Band i Bob Dylan amb The Band. L'última edició de Guitarra, baix i bateria és un passeig pel passat, el present i el futur del so Americana de la mà de Ricky Gil a Ràdio Silenci. També hi ha espai pel southern soul de Candi Staton i el rock psicodèlic de Los Estanques. Sigui com sigui, les bones vibracions estan assegurades. Disponible en podcast.

Howard Johnson (1941-2021)

HOWARD JOHNSON
(1941-2021)

Va destacar per la seva tasca al costat de gegants del jazz com Gil Evans o Archie Shepp, però també va tocar amb referents del blues com Muddy Waters o Taj Mahal –se'l pot escoltar a "Taj Mahal" (1969) i "The Real Thing" (1971)-, i astres del rock com The Band o John Lennon –va participar a les sessions de "Walls and Bridges" (1974) i "Double Fantasy" (1980)-. Howard Johnson era saxofonista de formació, però tant a l'escenari com a l'estudi solia tocar diversos instruments de vent. De fet, l'instrument amb el qual se'l sol associar més sovint és la tuba, essent considerat com un dels seus grans exponents en l'àmbit jazzístic. Ens ha deixat a l'edat de 79 anys.

50 anys de "Self Portrait"

"What is this shit?". Amb aquesta inequívoca i contundent expressió començava la duríssima crítica que Greil Marcus va dedicar a "Self Portrait" (1970), el desè disc d'estudi de Bob Dylan, publicada al seu dia a les pàgines de Rolling Stone. Poques vegades una crítica ha estat tan a punt d'eclipsar el seu propi objecte com aquelles paraules amb què Marcus reflectia el desconcert que l'àlbum havia generat no tan sols entre els propis crítics sinó sobretot entre els seguidors del de Duluth, i que encara avui solen citar-se quan toca parlar del plàstic en qüestió.

Les coses com siguin. Contràriament a allò que solen assenyalar diverses creences populars, "Self Portrait" no és el pitjor disc de Dylan –aquest dubtós honor se'l podrien disputar en tot cas determinades obres lliurades durant la dècada dels 80-. De fet, ni tan sols és un mal disc i el mateix Marcus arribaria a matisar la seva ferotge crítica anys després. Però és perfectament comprensible que resultés desconcertant en el context en què es va publicar.

Quan "Self Portrait" va veure la llum avui fa mig segle, Dylan es trobava a Woodstock allunyat de tot i de tothom –excepte de The Band, però això és una altra història-, portava més d'un any sense publicar cap disc nou –l'últim havia estat "Nashville Skyline" (2019)- i tan sols havia trencat el seu retir de l'esfera pública per participar el 1969 al festival de l'illa de Wight. Els seus interessos, explicaria posteriorment ell mateix, prioritzaven la família a la música. I per postres, no sabia com treure's de sobre aquella condició de portaveu generacional que se li havia atorgat sense ell haver-la demanat mai.

Al llarg dels anys s'ha arribat a especular amb la possibilitat que Dylan decidís facturar un disc menor precisament per desfer tot el mite que s'havia generat al seu voltant i poder tornar a respirar tranquil. Potser per aquest motiu va lliurar una vintena llarga de pistes, repartides en quatre cares i aparentment inconnexes, entre les quals hi havia outtakes dels àlbums immediatament anteriors i fins i tot quatre peces gravades al citat concert de Wight amb el suport de The Band que podien sonar a glòria –atenció a les lectures countryficades de "Like a Rolling Stone" i "She Belongs to Me"- però no acabaven de trobar el seu lloc en un marc com aquell.

La resta es debatia entre composicions pròpies de perfil més aviat discret i tota una col·lecció de versions que comptava amb encerts tan notables com el folk torrencial de "Days of '49" (Alan Lomax), la serena lectura de l'"Early Mornin' Rain" de Gordon Lightfoot o un crepuscular "Blue Moon" (Rodgers i Hart) que d'alguna manera s'avançava quatre dècades i mitja a l'etapa crooner que Dylan tot just acaba de tancar.

Pel que fa al material original, els aires pre-rock'n'roll de "Woogie Boogie" i "Living the Blues" poden remetre a dia d'avui a obres de maduresa com "Love and Theft" (2001). I la inicial "All the Tired Horses", on el propi autor ni tan sols es deixava escoltar –només hi van intervenir tres coristes i una secció de corda-, marcava un inici de disc francament fascinant –sens dubte, una de les peces a redescobrir de l'inabastable catàleg dylanià-. Sí, la reacció inicial de Greil Marcus és perfectament comprensible en el context de 1970. Però cinc, dècades després, "Self Portrait" ens recorda que la categoria d'obra menor no és sinònim de mala obra.

50 anys de "The Band"

Si "Music from Big Pink (1968) havia situat The Band a l'avantguarda de les noves rutes orgàniques que el rock estava explorant durant la recta final de la dècada dels 60, l'àlbum homònim editat tal dia com avui de 1969 va acabar de consolidar els canadencs com un dels pilars tant del folk rock com d'allò que s'acabaria anomenant Americana. Un plàstic on la formació esquivava ni que fos momentàniament l'ombra de Bob Dylan amb dotze composicions signades per Robbie Robertson amb el suport puntual de Levon Helm i Richard Manuel. Un discurs que es nodria d'aquells gèneres que havien precedit el propi rock -del country al blues passant pel folk o el jazz- però sonava fresc com una rosa en plena desfeta de l'era d'Aquari. I alguns dels títols més celebrats del catàleg del grup, com "Across the Great Divide", "Up on Cripple Creek", "Rag Mama Rag" o l'eterna "The Night They Drove Old Dixie Down". Aquest últim tall, el relat del final de la Guerra Civil nord-americana explicat per un habitant del Sud, situa en certa manera The Band a la gènesi d'un gènere, el Southern Rock, que començaria a treure el cap en qüestió de pocs mesos.

Les 100 primaveres de Ferlinghetti

Ferlinghetti a l'exterior de City Lights, l'any 1988 - Foto Associated Press.

Lawrence Ferlinghetti mai s'ha considerat ell mateix com un exponent de la Generació Beat, però la seva trajectòria es troba íntimament connectada amb el que va esdevenir un dels moviments literaris més trencadors del segle passat. Va ser un dels fundadors de la llibreria i editorial City Lights de San Francisco, punt de trobada dels principals actors de la Generació Beat i responsable de la publicació entre d'altres de "Howl and Other Poems" (1955), la totèmica obra d'Allen Ginsberg que li va valer un arrest per presumpte delicte d'obscenitat i un judici que va culminar amb tota una victòria moral de la llibertat d'expressió -i la publicació del volum inicialment censurat-. També va protagonitzar una sonada aparició a "The Last Waltz" (1978), el documental de Martin Scorsese sobre l'últim concert de The Band. Celebra avui ni més ni menys que 100 primaveres. I ho fa encara entre nosaltres, motiu pel qual se l'ha homenatjat repetidament a la ciutat de San Francisco durant tot aquest mes de març. Tant de bo en pugui celebrar moltes més.

50 anys de "Music from Big Pink"

S'ha dit de "Music from Big Pink" (1968) que va ser un dels grans detonants de la deriva orgànica experimentada pel rock després de la febre psicodèlica, que va arribar a redefinir gèneres com el folk o el propi rock tot anticipant conceptes com l'anomenat so Americana, i que és un dels àlbums més influents de tots els temps. Afirmacions que potser caldria matisar però no per això deixen de ser certes. Editat tal dia com avui de fa 50 anys, el debut de The Band presentava els canadencs molt més relaxats i molt menys estridents que durant les seves elèctriques actuacions amb Bob Dylan. De fet, els seus onze talls es van gestar durant els mesos de retir en què Dylan i The Band van enregistrar el que es coneixeria com "The Basement Tapes". Robbie Robertson i companyia van aprofitar les estones lliures que els deixava el de Minnesota per a reconfigurar-se com a formació amb entitat pròpia i donar forma a un repertori que ja comptava amb arguments tan sòlids com "The Weight" -també hi figuraven composicions fins aleshores inèdites del Dylan, com "I Shall Be Released"-. El títol del disc deriva de la casa on es van concebre els seus continguts, però contràriament a la creença popular no es va enregistrar en aquell immoble sinó als estudis d'A&R al cor de Manhattan. La il·lustració de la caràtula és obra del mateix Dylan, l'ombra del qual sobrevolaria la trajectòria de The Band fins al final dels seus dies.