Robbie Robertson (1943-2023)

ROBBIE ROBERTSON
(1943-2023)

La casualitat ha volgut que Robbie Robertson deixés aquest món un 9 d'agost. La mateixa data que marcava el calendari el dia que va morir Jerry Garcia, amb 28 anys de diferència. Robertson i Garcia venien de backgrounds certament distants, però les seves trajectòries presenten paral·lelismes com a mínim notables. Músics excepcionals i artesans de la cançó més genuïnament nord-americana, però sobretot estudiosos i divulgadors de tota una tradició que ells mateixos van contribuir a renovar i a transmetre. Que un dels nexes entre les seves carreres fos Bob Dylan, ve a refermar moltes coses.

Robertson ja havia militat en diversos grups i sumava un quilometrage important en escenaris del seu Canadà natal quan Ronnie Hawkins el va reclutar per la seva banda d'acompanyament, The Hawks. Hi va entrar com a baixista, al cap de poc temps va passar a ser-ne guitarrista, va arribar a compartir tasques compositives amb el mateix Hawkins i fins i tot el va acompanyar a diverses editorials per ajudar-lo a triar títols aliens que incorporaria al seu repertori. Intèrpret virtuós però sobretot versàtil, va fer un pas al costat juntament amb altres components dels Hawks –Levon Helm, Richard Manuel, Rick Danko i Garth Hudson- per anar a perseguir nous horitzons.

A principis del 1964 van deixar Hawkins i el rockabilly per endinsar-se en les coordenades del rhythm & blues, primer sota el lideratge de Helm i alternant actuacions pel seu compte amb feines com a banda de suport per a tercers. L'agost de 1965, pocs dies abans de publicar-se "Highway 61 Revisited", Robertson va rebre una trucada d'Albert Grossman, aleshores mànager de Dylan. El va convidar a l'estudi, li va fer escoltar "Like a Rolling Stone" i la resta va ser història. Els Hawks esdevindrien la banda d'acompanyament del de Minnesota durant un dels capítols més essencials no tan sols de la seva carrera sinó de la música del segle XX.

Després va venir la controvèrsia, els crits de "Judas!", el retir a Woodstock i les fundacionals sessions que acabarien donant peu a "The Basement Tapes" (1975). I sí, va ser justament a Woodstock on Robertson i companyia van acabar de prendre consciència de tot el potencial que tenien més enllà del rol de suport i van fer el pas endavant definitiu. Dylan podia seguir comptant amb ells –i ho faria quan tornés a la carretera al cap d'uns anys-, però ja no eren només una banda d'acompanyament. Eren The Band –el nom el van triar a consciència i van encertar-, i amb obres com "Music from Big Pink" (1968) o l'àlbum homònim de 1969 van posar bona part de les bases d'allò que anomenem Americana.

Eren els dies en què el rock començava a deixar enrere tota la coloraina àcida de l'Estiu de l'Amor per capbussar-se en les seves essències fundacionals i redescobrir d'on venia. The Band hi van contribuir de forma decisiva, com també ho van fer des de l'altra punta dels Estats Units Garcia i els seus Grateful Dead amb obres de la mida de "Workingman's Dead" o "American Beauty", tots dos de 1970. Robertson ha mort a l'edat de 80 anys. El penúltim supervivent de The Band –encara queda Hudson, que en té 85-, un dels darrers testimonis de la reconversió elèctrica de Dylan, una figura cabdal de la música del nostre temps. En pau descansi.

John Till (1945-2022)

JOHN TILL
(1945-2022)

Ha mort John Till, qui va ser el guitarrista de la Full Tilt Boogie Band de Janis Joplin –de fet, va ser ell qui la va batejar: originalment es deia Full Tillt Boogie Band, Tillt amb ll, fent un joc de paraules amb el seu cognom-, també un dels múltiples components dels Hawks del recentment traspassat Ronnie Hawkins. Originari d'Ontario, va debutar als escenaris el 1957 a les files de The Revols, un grup de rock'n'roll on tocava el piano un jove Richard Manuel, qui es va incorporar a la banda de Hawkins a principis dels 60. Quan els membres dels Hawks –inclòs Manuel- van abandonar Hawkins el 1965 per acompanyar Bob Dylan –i posteriorment esdevenir The Band-, Till va ingressar al grup com a substitut de Robbie Robertson a les sis cordes.

La seva estada als Hawks va durar poc. Després d'establir-se a Nova York per treballar com a músic de sessió, va fer una gira com a guitarrista de la Kozmic Blues Band de Janis Joplin el 1969. Pas previ a la formació de la Full Tilt Boogie Band, que acabaria esdevenint el grup de suport de Joplin durant el seu últim any de vida –també va ser, diuen, la formació amb la qual aquesta es va arribar a sentir més a gust de totes les que va encapçalar-. El grup va acompanyar la vocalista texana durant la gira Festival Express que va recórrer el Canadà en tren el 1970 –i on també van actuar The Band i Grateful Dead, entre d'altres-, i finalment va gravar amb ella el seu últim àlbum d'estudi, el definitiu "Pearl" (1971). Després de la mort de Joplin, Till va tocar amb figures com Bobby Charles abans de retirar-se del negoci musical.

Ronnie Hawkins (1935-2022)

RONNIE HAWKINS
(1935-2022)

Les coses com siguin. Si Bob Dylan va poder consolidar el seu salt a l'electricitat –i de passada posar les bases de l'era rock- de la mà d'una de les bandes d'acompanyament més solvents de tots els temps, va ser en gran part gràcies a Ronnie Hawkins. Quan el de Minnesota es va associar el 1966 amb la formació que la gran majoria hem conegut amb el nom de The Band, aquesta venia de foguejar-se en escenaris de tota mena a les ordres de Hawkins i encara sota el nom de The Hawks –el mateix que va utilitzar durant la seva primera gira amb Dylan; la denominació definitiva la va adoptar quan va començar a operar de forma autònoma a partir de 1967-.

Originari de l'estat nord-americà d'Arkansas –on va arribar a guanyar-se la vida exportant alcohol de forma il·legal als comptats secs de la veïna Oklahoma-, Hawkins va ser testimoni d'excepció –i un dels darrers supervivents- de la primera era daurada del rock'n'roll, un gènere del qual va esdevenir tot un pioner al Canadà quan hi va començar a anar de gira el 1958. La seva acceptació entre el públic autòcton va ser tan bona, que al cap de poc temps es va establir a Ontario, on va viure durant la resta dels seus dies –fins al punt de ser considerat com un dels grans referents del rock canadenc, digués el que digués el seu certificat de naixement-.

Això el va portar a formar una banda d'acompanyament amb músics del país, uns Hawks on es van anar incorporant progressivament Levon Helm, Robbie Robertson, Richard Manuel, Rick Danko i Garth Hudson, el futur nucli fundacional de The Band, que va tocar amb Hawkins entre 1961 i 1963. Altres músics als quals va donar feina van acabar integrant projectes com la Full Tilt Boogie Band de Janis Joplin. Cosí de Dale Hawkins –de qui va versionar "Suzie Q"- i obrer incansable del rock'n'roll, al seu repertori hi destacaven versions com "Mary Lou" (Young Jessie), "Who Do You Love" (Bo Diddley) o "Thirty Days" (Chuck Berry), aquesta última rebatejada com a "Forty Days". Ha mort a l'edat de 87 anys.

50 anys de "The Band"

Si "Music from Big Pink (1968) havia situat The Band a l'avantguarda de les noves rutes orgàniques que el rock estava explorant durant la recta final de la dècada dels 60, l'àlbum homònim editat tal dia com avui de 1969 va acabar de consolidar els canadencs com un dels pilars tant del folk rock com d'allò que s'acabaria anomenant Americana. Un plàstic on la formació esquivava ni que fos momentàniament l'ombra de Bob Dylan amb dotze composicions signades per Robbie Robertson amb el suport puntual de Levon Helm i Richard Manuel. Un discurs que es nodria d'aquells gèneres que havien precedit el propi rock -del country al blues passant pel folk o el jazz- però sonava fresc com una rosa en plena desfeta de l'era d'Aquari. I alguns dels títols més celebrats del catàleg del grup, com "Across the Great Divide", "Up on Cripple Creek", "Rag Mama Rag" o l'eterna "The Night They Drove Old Dixie Down". Aquest últim tall, el relat del final de la Guerra Civil nord-americana explicat per un habitant del Sud, situa en certa manera The Band a la gènesi d'un gènere, el Southern Rock, que començaria a treure el cap en qüestió de pocs mesos.