Jerry Garcia, retratat per Grace Slick

Jerry Garcia retratat per Grace Slick. El quadre decora una de les parets del Hard Rock Cafe de San Francisco. El local és pràcticament idèntic a la majoria d'establiments d'aquesta cadena, si bé la seva col·lecció de memorabília fa honor al llegat de Frisco com a quilòmetre zero de la música psicodèlica.

Tampoc és estrany escoltar-hi aquest tipus de música mentre un degusta qualsevol de les seves especialitats de cuina nord-americana. Cosa poc habitual, per no dir inèdita, al Hard Rock Cafe de Barcelona (per exemple), on només vaig arribar a escoltar rock'n'roll previ a l'era MTV una nit que hi punxava Little Steven.

San Francisco, Califòrnia, agost de 2024.

Jeff Blackburn (1945-2023)

JEFF BLACKBURN
(1945-2023)

La de Jeff Blackburn és una d'aquelles trajectòries que solen passar desapercebudes a la majoria de radars, malgrat estar connectada amb alguns episodis notables de la crònica pop. Guitarrista, cantant i compositor, durant la segona meitat dels 60 va ser un actor destacat de l'òrbita psicodèlica de San Francisco com a integrant de Blackburn & Snow, duet de folk rock completat per la vocalista Sherry Snow –qui va ser considerada com a substituta de Signe Toly Anderson a les files de Jefferson Airplane: quan ella va dir que no, la banda va optar per Grace Slick-.

La formació es va desfer el 1967, havent publicat senzills tan rodons com "Stranger in a Strange Land" (1966). Snow es va incorporar a Dan Hicks and his Hot Licks, i Blackburn va militar durant una temporada a Moby Grape –de 1973, quan el grup es va reunir, fins a 1975, quan es va tornar a separar-, amb el baixista dels quals, Bob Mosley, va acabar formant la Jeff Blackburn Band. El 1977 s'hi van incorporar el sempre hiperactiu Neil Young i el bateria Johnny Craviotto.

El combo es va rebatejar amb el nom de The Ducks i la seva carrera va ser més aviat efímera –tan sols va arribar a fer alguns concerts aquell mateix any a l'àrea de Santa Cruz, abans de desfer-se-, però Young va acabar agafant un vers d'una composició de Blackburn –aquell "It's better to burn out than to fade away" que Kurt Cobain incorporaria a la seva nota de suïcidi- i incorporant-lo a una de les seves pròpies composicions, "My My, Hey Hey (Out of the Blue)" –la peça que obre el clàssic "Rust Never Sleeps" (1979)-. Blackburn ha mort a l'edat de 77 anys.

El Rock and Roll Hall of Fame recorda Baron Wolman

Grace Slick (Jefferson Airplane), fotografiada per Baron Wolman.

El seu objectiu va esdevenir testimoni d'alguns dels grans esdeveniments de la crònica pop durant la segona meitat de la dècada dels 60, i fins i tot va poder acostar-se a les principals figures del moment per a immortalitzar-les en retrats que han esdevingut icònics. Baron Wolman, primer responsable de fotografia de la revista Rolling Stone i un dels fotògrafs més admirats del seu temps des de l'àmbit melòman, va morir el passat mes de novembre, víctima de l'esclerosi lateral amiotròfica (ELA). El Rock and Roll Hall of Fame de Cleveland, Ohio, exposa aquests dies part del seu llegat. Referents com Grateful Dead, Jefferson Airplane, Chuck Berry, els Rolling Stones, Janis Joplin o Jimi Hendrix, capturats tant a l'escenari com a l'estudi fotogràfic. I si bé és cert que Cleveland queda més lluny que mai en temps de pandèmia i confinament, com a mínim podem gaudir d'un recull de les imatges exposades a la pàgina web de la institució.

Grace Slick parla sobre Marty Balin a Mojo

Grace Slick, deixant les coses clares.

"No m'ho vaig fer amb el Marty perquè mai va mostrar cap interès per mi. En realitat no m'importava, perquè hi havia quatre nois més a la banda". Grace Slick explica per què mai se'n va anar al llit amb Marty Balin durant els dies de Jefferson Airplane, i de passada assenyala unes dinàmiques de grup que avui farien saltar tota mena d'alarmes, en una entrevista publicada per Mojo aquest mes de juny. Slick ve d'uns temps i d'unes formes de fer on la correcció política encara no havia fet perdre el món de vista a ningú. Per això es pot permetre dir en públic exactament allò que li rota sense haver de pensar en el què diran.