Unes ulleres de Lennon

La mirada d'un Beatle, i tot allò que deu haver arribat a veure. Unes ulleres de John Lennon, exposades al Hard Rock Cafe de Piccadilly Circus. Londres, juny de 2026.

Una jaqueta i un disc signats per Dylan

Al Hard Rock Cafe d'Amsterdam hi ha exposada una vella jaqueta firmada per Bob Dylan. Just a sota, s'hi pot veure una còpia nord-americana del recopilatori "Bob Dylan's Greatest Hits", també signada pel mateix artista.

Qui conegui mínimamanet la figura de Dylan, sabrà que un autògraf seu és quelcom gairebé tan estrany com un autògraf d'un cap d'estat. A Amsterdam no en tenen un de sol, sinó dos.

No tinc ni idea de quin valor deu tenir una cosa així al mercat. En termes no monetaris, em temo que aquest valor és incalculable. Dit això, falta només una setmana perquè Dylan torni a sortir de gira pels Estats Units amb 'Rough and Rowdy Ways'.

Amsterdam, març de 2026.

Una guitarra d'Eddie Van Halen

Una de les icòniques guitarres Kramer d'Eddie Van Halen, exposada al Hard Rock Cafe d'Amsterdam. El mateix guitarrista, nascut a la capital neerlandesa, va donar l'instrument a la cadena de restaurants de temàtica melòmana.

M'agrada contemplar objectes que em fan sentir més a prop de músics als quals admiro, sobretot quan es tracta d'artistes a qui mai he tingut ocasió de veure en persona, com és el cas de Van Halen.

I sí, ja sé que la marca Hard Rock sol causar antipatia a certa gent que després anima equips de futbol patrocinats per Spotify o Qatar Airways. Per sort, més enllà de les consignes sempre hi haurà la música.

Amsterdam, març de 2026.

Una jaqueta de Ricky Nelson

Una jaqueta de Ricky Nelson, amb el nom del cantant estampat sobre el logotip de Capitol Records. L'autor de "Garden Party" la va lluir durant la seva gira mundial de 1981, presentació del mai prou reivindicat "Play to Win", publicat aquell mateix any. La peça està exposada al Hard Rock Cafe d'Estocolm.

Jerry Garcia, retratat per Grace Slick

Jerry Garcia retratat per Grace Slick. El quadre decora una de les parets del Hard Rock Cafe de San Francisco. El local és pràcticament idèntic a la majoria d'establiments d'aquesta cadena, si bé la seva col·lecció de memorabília fa honor al llegat de Frisco com a quilòmetre zero de la música psicodèlica.

Tampoc és estrany escoltar-hi aquest tipus de música mentre un degusta qualsevol de les seves especialitats de cuina nord-americana. Cosa poc habitual, per no dir inèdita, al Hard Rock Cafe de Barcelona (per exemple), on només vaig arribar a escoltar rock'n'roll previ a l'era MTV una nit que hi punxava Little Steven.

San Francisco, Califòrnia, agost de 2024.

Una guitarra de Carl Perkins firmada per Chet Atkins

Una guitarra de Carl Perkins firmada per Chet Atkins. Va ser el mateix Perkins qui li va demanar a Atkins que la signés en una ocasió en què van compartir escenari. L'instrument està exposat en un Hard Rock Cafe. La fotografia la vaig fer l'estiu passat, però la comparteixo avui perquè Carl Perkins i Chet Atkins em representen tal com mai em podrà representar cap dels sapastres de manual que es presentaran a les eleccions del 12 de maig. Que què penso del projecte Hard Rock? Doncs res que no pugui pensar també del Barça i del seu equipament patrocinat per Spotify.

Una jaqueta d'Elvis

Aquesta jaqueta la va portar el Rei.

Una jaqueta d'Elvis Presley al Hard Rock Cafe de Göteborg. Una peça de roba que a simple vista és com tantes altres –malgrat el bon gust de qui la vagi dissenyar-, però que té la peculiaritat d'haver estat propietat del Rei del rock'n'roll, qui també la va arribar a lluir, tal com ens informa el cartell situat a la part inferior de la vitrina on es troba exposada. Això la fa única i ens permet, a tots aquells que ens hi acostem, sentir-nos una mica més prop d'un dels grans referents de la música del segle XX –de tots els temps, de fet-.

Soc conscient que per a una majoria, aquesta vitrina i el seu contingut tan sols són part d'un decorat pensat perquè la parròquia d'un restaurant es pugui sentir una mica a gust tot menjant hamburgueses. Però a mi, personalment, encara m'emociona poder contemplar un objecte com aquest i d'alguna manera sentir-me a prop d'un dels meus ídols. En un món fred, pragmàtic i robotitzat com el present, també soc conscient que la meva visió romàntica de certs fets i la meva capacitat d'emocionar-me en determinades circumstàncies, em converteix en una mena d'outsider. La qual cosa, al final del dia, és molt reconfortant.

De 'Roadhouse Blues' al Hard Rock Cafe

The Doors, alternant amb la clientela del Hard Rock Cafe - Foto Henry Diltz.

Destaquen a l'edició ampliada que commemora el 50è aniversari del monumental cinquè àlbum dels Doors, "Morrison Hotel" (1970), les diverses preses alternatives d'aquell himne amb caràcter definitiu a l'hedonisme sobre quatre rodes que és "Roadhouse Blues". A la primera presa de la peça en qüestió, es pot escoltar al propi Jim Morrison posant en situació els seus companys de files i el personal present a l'estudi de gravació: "L'argument d'aquesta cançó és quelcom que tothom ha conegut en un moment o altre. És un vell local de carretera en algun lloc del Sud o del Midwest, potser de camí a Bakersfield, i nosaltres conduïm un vell Chevy del 57. Són quarts de 2 i no conduïm massa de pressa però tampoc massa a poc a poc. Tenim sis llaunes de cervesa, uns quants porros i simplement escoltem la ràdio de camí cap al local".

Morrison vivia una de les etapes més convulses de la seva biografia, pendent que se li apliqués una més que probable pena de presó després de l'incident de Miami que li havia costat un judici per obscenitat. No semblava que això l'afectés a l'hora d'entrar a l'estudi i seguir facturant algunes de les obres que encara avui serveixen per explicar la música de les passades cinc dècades. He pogut llegir recentment un article de la revista Uncut sobre la gravació de "Morrison Hotel" on es relaten episodis com la sessió fotogràfica que va donar peu a la icònica imatge de la caràtula del disc. El quartet californià i el fotògraf Henry Diltz, immortalitzant el moment de forma gairebé clandestina davant la negativa dels responsables de l'hotel titular a donar-los permís per dur-hi a terme la sessió.

Un cop feta la feina, la comitiva se'n va anar al Hard Rock Cafe, un antre del centre de Los Angeles que donaria nom a la cara a del disc –i posteriorment a una coneguda cadena de restaurants-. Un d'aquells tuguris freqüentats per homes de mitjana edat que eren aleshores l'antítesi de les joves generacions seduïdes pel magnetisme del Lizard King. "(Morrison) es sentia fascinat per aquells vells. Els va convidar a tots a cervesa. Li agradava que li expliquessin les seves vides. (...) Era un poeta i un cineasta, l'interessava el món i li agradava escoltar totes aquelles històries", recorda Diltz a l'article en qüestió. Diuen que Morrison va acabar els seus dies a París, no pas fugint de la justícia de les barres i les estrelles, sinó d'allò que algú havia anomenat rock'n'roll lifestyle. Qui sap si també hi buscava el seu propi local de carretera o Hard Rock Cafe.

Little Steven al Hard Rock Cafe

LITTLE STEVEN - Live DJ Set

Hard Rock Cafe, Barcelona

6 de desembre de 2017

Guitarrista de la E Street Band de Bruce Springsteen, actor de pes en algunes de les ficcions televisives més sonades de les passades dècades, activista pels drets civils que va jugar un paper clau en la conscienciació contra l'Apartheid sud-africà a escala global, músic al capdavant del seu propi projecte, empresari discogràfic i disc jockey radiofònic. Steven Van Zandt aka Little Steven és un home polifacètic com pocs, però era aquesta última vessant la que vam poder descobrir ahir per primer cop a Barcelona. El Hard Rock Cafe de Plaça Catalunya va acollir la realització en directe d'una edició del seu programa radiofònic Underground Garage. Una vetllada irrepetible durant la qual vam poder escoltar, entre d'altres, les Shirelles, els Ramones, Marvin Gaye, Booker T. & The MG's, The Who, els Youngbloods, els Knickerbockers, els Byrds, els Blues Magoos o Them, sempre en dinàmics blocs de sis cançons que s'alternaven amb les erudites explicacions de Miami Steve. Una eminència en matèria de rock'n'roll i perifèrics. I una influència molt gran, la del seu espai radiofònic, quan un servidor va engegar anys enrere un programa anomenat El Garatge -no, el nom no el vaig escollir perquè sí-. Un plaer haver pogut veure de prop i en acció el Little Steven disc jockey. Aquesta nit actuarà a la sala Razzmatazz amb els seus Disciples of Soul. Esperin novament altes dosis de rock'n'roll, soul i rhythm & blues amb denominació d'origen Asbury Park.