(1945-2023)
La de Jeff Blackburn és una d'aquelles trajectòries que solen passar desapercebudes a la majoria de radars, malgrat estar connectada amb alguns episodis notables de la crònica pop. Guitarrista, cantant i compositor, durant la segona meitat dels 60 va ser un actor destacat de l'òrbita psicodèlica de San Francisco com a integrant de Blackburn & Snow, duet de folk rock completat per la vocalista Sherry Snow –qui va ser considerada com a substituta de Signe Toly Anderson a les files de Jefferson Airplane: quan ella va dir que no, la banda va optar per Grace Slick-.
La formació es va desfer el 1967, havent publicat senzills tan rodons com "Stranger in a Strange Land" (1966). Snow es va incorporar a Dan Hicks and his Hot Licks, i Blackburn va militar durant una temporada a Moby Grape –de 1973, quan el grup es va reunir, fins a 1975, quan es va tornar a separar-, amb el baixista dels quals, Bob Mosley, va acabar formant la Jeff Blackburn Band. El 1977 s'hi van incorporar el sempre hiperactiu Neil Young i el bateria Johnny Craviotto.
El combo es va rebatejar amb el nom de The Ducks i la seva carrera va ser més aviat efímera –tan sols va arribar a fer alguns concerts aquell mateix any a l'àrea de Santa Cruz, abans de desfer-se-, però Young va acabar agafant un vers d'una composició de Blackburn –aquell "It's better to burn out than to fade away" que Kurt Cobain incorporaria a la seva nota de suïcidi- i incorporant-lo a una de les seves pròpies composicions, "My My, Hey Hey (Out of the Blue)" –la peça que obre el clàssic "Rust Never Sleeps" (1979)-. Blackburn ha mort a l'edat de 77 anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada