De 'Roadhouse Blues' al Hard Rock Cafe

The Doors, alternant amb la clientela del Hard Rock Cafe - Foto Henry Diltz.

Destaquen a l'edició ampliada que commemora el 50è aniversari del monumental cinquè àlbum dels Doors, "Morrison Hotel" (1970), les diverses preses alternatives d'aquell himne amb caràcter definitiu a l'hedonisme sobre quatre rodes que és "Roadhouse Blues". A la primera presa de la peça en qüestió, es pot escoltar al propi Jim Morrison posant en situació els seus companys de files i el personal present a l'estudi de gravació: "L'argument d'aquesta cançó és quelcom que tothom ha conegut en un moment o altre. És un vell local de carretera en algun lloc del Sud o del Midwest, potser de camí a Bakersfield, i nosaltres conduïm un vell Chevy del 57. Són quarts de 2 i no conduïm massa de pressa però tampoc massa a poc a poc. Tenim sis llaunes de cervesa, uns quants porros i simplement escoltem la ràdio de camí cap al local".

Morrison vivia una de les etapes més convulses de la seva biografia, pendent que se li apliqués una més que probable pena de presó després de l'incident de Miami que li havia costat un judici per obscenitat. No semblava que això l'afectés a l'hora d'entrar a l'estudi i seguir facturant algunes de les obres que encara avui serveixen per explicar la música de les passades cinc dècades. He pogut llegir recentment un article de la revista Uncut sobre la gravació de "Morrison Hotel" on es relaten episodis com la sessió fotogràfica que va donar peu a la icònica imatge de la caràtula del disc. El quartet californià i el fotògraf Henry Diltz, immortalitzant el moment de forma gairebé clandestina davant la negativa dels responsables de l'hotel titular a donar-los permís per dur-hi a terme la sessió.

Un cop feta la feina, la comitiva se'n va anar al Hard Rock Cafe, un antre del centre de Los Angeles que donaria nom a la cara a del disc –i posteriorment a una coneguda cadena de restaurants-. Un d'aquells tuguris freqüentats per homes de mitjana edat que eren aleshores l'antítesi de les joves generacions seduïdes pel magnetisme del Lizard King. "(Morrison) es sentia fascinat per aquells vells. Els va convidar a tots a cervesa. Li agradava que li expliquessin les seves vides. (...) Era un poeta i un cineasta, l'interessava el món i li agradava escoltar totes aquelles històries", recorda Diltz a l'article en qüestió. Diuen que Morrison va acabar els seus dies a París, no pas fugint de la justícia de les barres i les estrelles, sinó d'allò que algú havia anomenat rock'n'roll lifestyle. Qui sap si també hi buscava el seu propi local de carretera o Hard Rock Cafe.

50 anys de "Morrison Hotel"

Quan va veure la llum tal dia d'avui de 1970, "Morrison Hotel" es podia contemplar com l'obra més rodona que els Doors havien lliurat des del seu debut homònim, publicat tres anys abans. A data d'avui, es pot considerar com un dels punts més àlgids de la discografia dels californians. Un retorn a les seves formes més bàsiques després dels acabats (excessivament) sofisticats de "The Soft Parade" (1969), i en certa manera un nou punt de partida cap a un futur que s'acabaria de materialitzar al cap d'un any amb el monumental "L.A. Woman" –de tot el que va venir després ja en parlarem un altre dia-.

Enregistrat durant l'etapa més salvatge i autodestructiva de Jim Morrison –en plena ressaca de la condemna per exhibicionisme que l'havia convertit en l'enemic públic número 1 de l'Amèrica benpensant- i novament amb Paul A. Rothchild als comandaments, "Morrison Hotel" és un àlbum ple tant de matisos com de contrastos. Un d'aquells plàstics que defineixen la transició dels 60 als 70 tot abraçant i reinventant els gèneres que havien alimentat el cànon de la música pop abans de l'esclat de la psicodèlia, però sense deixar enrere les vies expressives que s'havien obert a través d'aquesta última.

Com a mostra, les dues pistes que l'enceten, "Roadhouse Blues" i "Waiting for the Sun". La primera, un boogie elèctric i greixós com ell mateix, canta a l'hedonisme dels bars de carretera a partir d'un icònic riff de guitarra –cortesia de Robby Kriger- que connecta els juke joints del Mississippi amb els paisatges àrids del Mojave. Amb Lonnie Mack al baix i John Sebastian a l'harmònica, la peça en qüestió esdevindria no tan sols un dels títols més reconeixibles i reconeguts del catàleg del grup, sinó l'himne per excel·lència del rock de carretera amb permís del "Born to Be Wild" d'Steppenwolf.

"Waiting for the Sun", en canvi, és un exercici de rock psicodèlic amb totes les lletres que parteix d'unes coordenades boiroses i oníriques –dibuixades per l'orgue de Ray Manzarek- per a desembocar en una tornada lluminosa i a tot color. Aquesta alternança de retorn a les arrels i vocació exploradora és una de les constants d'un disc on la musculatura funk de "Peace Frog" i el blues rocallós de "Maggie M'Gill" conviuen amb el misteri sensual de "Queen of the Highway" i el misticisme ancestral d'"Indian Summer", per citar quatre pinzellades del seu ampli ventall discursiu.

A nivell conceptual, l'àlbum es divideix en dues cares titulades respectivament "Hard Rock Cafe" i "Morrison Hotel" –la primera va inspirar el nom de la cèlebre cadena de restaurants de temàtica melòmana-. Pel que fa a la icònica fotografia de la caràtula, obra de Henry Diltz, es va dur a terme a l'hotel de Los Angeles a partir del qual es va acabar batejant el disc. Segons la llegenda, el recepcionista va negar al fotògraf i als músics l'autorització per obtenir la imatge, i aquests van aprofitar un moment en què aquest era fora del seu lloc per a dur-la a terme. Sí, hi va haver un temps en què les coses es podien fer d'aquesta manera.