 |
| The Doors, alternant amb la clientela del Hard Rock Cafe - Foto Henry Diltz. |
Destaquen a l'edició ampliada que commemora el 50è aniversari del monumental cinquè àlbum dels Doors, "Morrison Hotel" (1970), les diverses preses alternatives d'aquell himne amb caràcter definitiu a l'hedonisme sobre quatre rodes que és "Roadhouse Blues". A la primera presa de la peça en qüestió, es pot escoltar al propi Jim Morrison posant en situació els seus companys de files i el personal present a l'estudi de gravació: "L'argument d'aquesta cançó és quelcom que tothom ha conegut en un moment o altre. És un vell local de carretera en algun lloc del Sud o del Midwest, potser de camí a Bakersfield, i nosaltres conduïm un vell Chevy del 57. Són quarts de 2 i no conduïm massa de pressa però tampoc massa a poc a poc. Tenim sis llaunes de cervesa, uns quants porros i simplement escoltem la ràdio de camí cap al local".
Morrison vivia una de les etapes més convulses de la seva biografia, pendent que se li apliqués una més que probable pena de presó després de l'incident de Miami que li havia costat un judici per obscenitat. No semblava que això l'afectés a l'hora d'entrar a l'estudi i seguir facturant algunes de les obres que encara avui serveixen per explicar la música de les passades cinc dècades. He pogut llegir recentment un article de la revista Uncut sobre la gravació de "Morrison Hotel" on es relaten episodis com la sessió fotogràfica que va donar peu a la icònica imatge de la caràtula del disc. El quartet californià i el fotògraf Henry Diltz, immortalitzant el moment de forma gairebé clandestina davant la negativa dels responsables de l'hotel titular a donar-los permís per dur-hi a terme la sessió.
Un cop feta la feina, la comitiva se'n va anar al Hard Rock Cafe, un antre del centre de Los Angeles que donaria nom a la cara a del disc –i posteriorment a una coneguda cadena de restaurants-. Un d'aquells tuguris freqüentats per homes de mitjana edat que eren aleshores l'antítesi de les joves generacions seduïdes pel magnetisme del Lizard King. "(Morrison) es sentia fascinat per aquells vells. Els va convidar a tots a cervesa. Li agradava que li expliquessin les seves vides. (...) Era un poeta i un cineasta, l'interessava el món i li agradava escoltar totes aquelles històries", recorda Diltz a l'article en qüestió. Diuen que Morrison va acabar els seus dies a París, no pas fugint de la justícia de les barres i les estrelles, sinó d'allò que algú havia anomenat rock'n'roll lifestyle. Qui sap si també hi buscava el seu propi local de carretera o Hard Rock Cafe.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada