Mig segle de "Full Circle"

Discos que cal escoltar sense prejudicis. I discos que costa molt poder escoltar sense prejudicis. "Full Circle", l'últim àlbum d'estudi dels Doors –no comptem "An American Prayer" (1978)- i el segon que van gravar els californians després de la mort de Jim Morrison, podria entrar en ambdues categories. Tenien sentit uns Doors sense el Lizard King? Probablement no. És "Full Circle" un disc digne de ser escoltat i reivindicat a cinc dècades de la seva publicació, tal dia d'avui de 1972? Rotundament sí.

Si bé és cert que el pastitx dalinià de la caràtula no convida precisament a l'optimisme, també ho és que el dinàmic soul rock de la inicial "Get Up and Dance" entra de fàbula, i que pistes com "4 Billion Souls", la jazzística "The Piano Bird" o la fronterera i psicodèlica "The Mosquito" mantenen el tipus. Hi falta Morrison, a aquestes alçades no cal insistir-hi, però Ray Manzarek, Robby Krieger i John Densmore –els dos primers repartint-se les tasques vocals- hi són ben presents.

"Full Circle" va rebre al seu dia crítiques tan devastadores com les del seu predecessor –"Other Voices" (1970)-, i des d'aleshores pràcticament ha caigut en el mateix oblit. "The Mosquito" va entrar a les llistes d'èxits de països com Àustria o Finlàndia, però la recepció de l'àlbum en termes generals va ser un desastre per a una banda que pràcticament venia de reinventar el rock. Sumant a tot plegat les creixents diferències creatives entre els components del grup, un cop finalitzada una gira europea i vençut el contracte que els lligava amb la disquera Elektra, els Doors van optar per dissoldre's el 1973.

Phil Chen (1946-2021)

PHIL CHEN
(1946-2021)

Ens ha deixat Phil Chen, baixista de llarguíssim recorregut al costat d'algunes de les figures capitals del rock i la música pop de les passades sis dècades. La majoria el recordaran sobretot per la seva associació amb Ray Manzarek i Robby Krieger, amb els quals va formar la Butts Band poc després del final dels Doors. Ja en ple segle XXI, el teclista i el guitarrista van tornar a comptar amb els seus serveis quan es van decidir a sortir a la carretera amb el nom de The Doors of the 21st Century –que per qüestions legals van acabar canviant a Riders on The Storm, denominació sota la qual van actuar l'abril de 2006 a la sala Razzmatazz de Barcelona- i un encertadíssim Ian Astbury a les tasques vocals.

Nascut a Jamaica amb arrels xineses, on va començar a tocar amb bandes d'ska a finals dels 50, Chen es va establir el 1960 a la Gran Bretanya, on va entrar de ple a l'òrbita mod i als circuits soul i rhythm & blues com a baixista de Jimmy James and the Vagabonds. Hi va tocar ben bé una dècada, fins que va preferir dedicar-se a ser músic de sessió, tasca que va desenvolupar per a referents com Jeff Beck, Donovan, Rod Stewart, Eric Clapton, Dave Edmunds, Jerry Lee Lewis o Ray Charles, entre d'altres. A més de la seva associació amb Manzarek i Krieger, durant els 80 es va unir a l'efímer Star Fleet Project de Brian May i Eddie Van Halen. Tota una trajectòria al costat dels millors.

50 anys d'"Other Voices"

La història s'ha encarregat de rebaixar-lo fins a més avall del que es podria contemplar com un peu de pàgina –hi ha qui encara en desconeix l'existència-, però escoltat amb la perspectiva que atorga el temps i des d'una òptica més o menys objectiva, no es pot afirmar que sigui un mal disc. El problema, en tot cas, és la signatura que n'encapçala la caràtula i tot el pes que aquesta porta implícit. "Other Voices" (1971) va ser el primer àlbum dels Doors sense Jim Morrison. I si bé és cert que uns Doors sense Morrison no podien ser uns Doors, també ho és que hi segueixen essent ben presents les tres peces restants de l'engranatge –Ray Manzarek, Robby Krieger i John Densmore, els dos primers repartint-se les tasques vocals-, i que el plàstic en qüestió es deixa escoltar sense problemes.

Publicat tal dia com avui de fa 50 anys, "Other Voices" s'havia començat a gestar poques setmanes abans de la mort de Morrison el juliol d'aquell mateix 1971. Amb el Lizard King exiliat a París, els membres restants del quartet van començar a treballar en el successor del superlatiu "L.A. Woman" (1971), sota la supervisió de Bruce Botnick, convençuts que el vocalista tornaria tard o d'hora a rematar la feina. No va ser així pels motius que tots sabem, i després de considerar hipotètics substituts –s'havia arribat a parlar d'Iggy Pop- el trio va completar pel seu compte títols com "In the Eye of the Sun", que si bé es troben mancats de l'essència de Morrison segueixen sonant a The Doors. La crítica el va destrossar i el públic li va fer poc cas. Al cap d'un any va caure un segon àlbum post-Morrison, "Full Circle", pas previ a la dissolució de la banda.

50 anys d'"L.A. Woman"

Es commemoren avui 50 anys de la publicació d'"L.A. Woman", el testament de Jim Morrison al capdavant de The Doors i una de les obres més essencials de la banda californiana. El plàstic que va acabar de confirmar com un nou punt de partida el retorn a les arrels materialitzat un any abans a "Morrison Hotel", i un repertori que refermava els de Los Angeles com una de les grans bandes del moment al marge de tots els escàndols que poguessin arribar a envoltar el seu líder. Tot i les tensions internes derivades del comportament erràtic d'aquest últim, ningú hauria dit aleshores que aquest seria el l'últim disc del quartet.

"L.A. Woman" es va gestar encara en plena ressaca de l'incident de Miami que ja havia condicionat la gravació de "Morrison Hotel". Proscrits a mig país i davant la impossibilitat de girar en condicions, els membres del grup van decidir a finals de 1970 abandonar temporalment els escenaris i centrar-se en la gravació d'un sisè àlbum el material del qual tot just havien començat a provar en directe. S'hi van posar amb l'enginyer de so Bruce Botnick assumint el rol de productor que fins aleshores havia desenvolupat Paul A. Rothchild –fora del projecte per desacords amb la banda-, i amb el reforç de músics de sessió com el baixista Jerry Scheff de la TCB Band d'Elvis Presley.

El plàstic començava fort amb el funk psicodèlic de "The Changeling" i el dinàmic rock de carretera de l'eterna "Love Her Madly", abans d'endinsar-se en les coordenades del blues més corrosiu de la mà del rocallós boogie "Been Down so Long" i els nocturns paisatges de "Car Hiss by My Window". La peça titular premia l'accelerador a fons i connectava la psicodèlia jazzística dels inicis de la banda amb la mètrica hipnòtica de l'aleshores emergent krautrock o fins i tot amb el post-punk de la dècada posterior. Menció a part mereix aquell pont on Morrison invocava el seu anagrama "Mr. Mojo Risin'".

La resta del disc la conformaven encerts com la lisèrgia opressiva de "L'America" o la desèrtica lectura del "Crawling King Snake" de John Lee Hooker, on Morrison semblava sentir-se com a casa malgrat tractar-se d'un text aliè. Per al final van deixar una de les perles tant de l'àlbum com del conjunt del seu catàleg, "Riders on the Storm". Distòpic exercici de mística jazzística, inspirat en el "(Ghost) Riders in the Sky" d'Stan Jones, amb una lírica apocalíptica que encara avui sembla explicar el dia a dia d'un món a la desfeta. Una pista que era a "L.A. Woman" allò que "The End" havia estat a "The Doors". D'alguna manera, es tancava el cercle.

Finalitzada la gravació de l'àlbum, Morrison va marxar a París, afirmen diverses veus que amb la intenció de no tornar mai més al grup. Sigui com sigui, Ray Manzarek, Robby Krieger i John Densmore van començar a treballar les parts instrumentals d'un setè disc a l'espera del seu retorn als Estats Units. No es va arribar a produir mai. Al cap de tres mesos, el Lizard King era mort i els tres membres restants del grup acabarien completant pel seu compte el que esdevindria "Other Voices", el primer dels dos treballs dels Doors sense Morrison, publicat la tardor d'aquell mateix 1971 amb Manzarek i Krieger repartint-se les tasques vocals. No era un mal disc, però tampoc era el que solem entendre com un disc dels Doors. La història s'havia acabat.

El retorn d'X

Els originals, quatre dècades després.

No és tan sols que hagin tornat X amb la seva formació original, és que han tornat de ple als paràmetres d'aquell punk rock genuïnament californià que ells mateixos van ajudar a definir ara fa quatre dècades i del qual s'havien distanciat de forma progressiva al llarg d'una discografia tan eclèctica com incontestable. L'excusa van ser els 40 anys de "Los Angeles" (1980, Slash Records), aquella inequívoca carta de presentació que al seu dia va suposar també un dels pilars fundacionals del punk amb accent de la City of Angels. El resultat, "Alphabetland" (2020, Fat Possum), és el primer disc d'X en 27 anys i el primer des de 1985 que enregistren plegats Exene Cervenka, John Doe, Billy Zoom i D.J. Bonebrake.

Un plàstic que sintonitza no tan sols amb les arrels de la banda, sinó sobretot amb aquells dies en què el punk rock escampava perill i excitació a parts iguals per tota la xarxa de microescenes que començaven a gestar-se arreu de la geografia nord-americana. Produeix Rob Schnapf (Elliott Smith), el quartet es manifesta fresc i el repertori vitamínic com si no haguessin passat els anys, i el nucli fundacional del grup és capaç encara de treure's de la màniga asos com "Free", "I Gotta Fever", "Delta 88 Nightmare" o la surfera "Water & Wine". Perquè no sigui dit, recuperen també la connexió amb els seus adorats Doors –Ray Manzarek havia produït "Los Angeles", esdevenint un aliat clau en un moment decisiu- tot convidant Robby Krieger a tocar la guitarra a la claustrofòbica "All the Time in the World".

50 anys de "Morrison Hotel"

Quan va veure la llum tal dia d'avui de 1970, "Morrison Hotel" es podia contemplar com l'obra més rodona que els Doors havien lliurat des del seu debut homònim, publicat tres anys abans. A data d'avui, es pot considerar com un dels punts més àlgids de la discografia dels californians. Un retorn a les seves formes més bàsiques després dels acabats (excessivament) sofisticats de "The Soft Parade" (1969), i en certa manera un nou punt de partida cap a un futur que s'acabaria de materialitzar al cap d'un any amb el monumental "L.A. Woman" –de tot el que va venir després ja en parlarem un altre dia-.

Enregistrat durant l'etapa més salvatge i autodestructiva de Jim Morrison –en plena ressaca de la condemna per exhibicionisme que l'havia convertit en l'enemic públic número 1 de l'Amèrica benpensant- i novament amb Paul A. Rothchild als comandaments, "Morrison Hotel" és un àlbum ple tant de matisos com de contrastos. Un d'aquells plàstics que defineixen la transició dels 60 als 70 tot abraçant i reinventant els gèneres que havien alimentat el cànon de la música pop abans de l'esclat de la psicodèlia, però sense deixar enrere les vies expressives que s'havien obert a través d'aquesta última.

Com a mostra, les dues pistes que l'enceten, "Roadhouse Blues" i "Waiting for the Sun". La primera, un boogie elèctric i greixós com ell mateix, canta a l'hedonisme dels bars de carretera a partir d'un icònic riff de guitarra –cortesia de Robby Kriger- que connecta els juke joints del Mississippi amb els paisatges àrids del Mojave. Amb Lonnie Mack al baix i John Sebastian a l'harmònica, la peça en qüestió esdevindria no tan sols un dels títols més reconeixibles i reconeguts del catàleg del grup, sinó l'himne per excel·lència del rock de carretera amb permís del "Born to Be Wild" d'Steppenwolf.

"Waiting for the Sun", en canvi, és un exercici de rock psicodèlic amb totes les lletres que parteix d'unes coordenades boiroses i oníriques –dibuixades per l'orgue de Ray Manzarek- per a desembocar en una tornada lluminosa i a tot color. Aquesta alternança de retorn a les arrels i vocació exploradora és una de les constants d'un disc on la musculatura funk de "Peace Frog" i el blues rocallós de "Maggie M'Gill" conviuen amb el misteri sensual de "Queen of the Highway" i el misticisme ancestral d'"Indian Summer", per citar quatre pinzellades del seu ampli ventall discursiu.

A nivell conceptual, l'àlbum es divideix en dues cares titulades respectivament "Hard Rock Cafe" i "Morrison Hotel" –la primera va inspirar el nom de la cèlebre cadena de restaurants de temàtica melòmana-. Pel que fa a la icònica fotografia de la caràtula, obra de Henry Diltz, es va dur a terme a l'hotel de Los Angeles a partir del qual es va acabar batejant el disc. Segons la llegenda, el recepcionista va negar al fotògraf i als músics l'autorització per obtenir la imatge, i aquests van aprofitar un moment en què aquest era fora del seu lloc per a dur-la a terme. Sí, hi va haver un temps en què les coses es podien fer d'aquesta manera.

Tightrope Ride

Un rascat de guitarra dels que haurien agradat a Keith Richards o Pete Townshend, una línia d'orgue que recorda el "Whatcha Gonna Do About It" dels Small Faces, i Ray Manzarek oficiant les tasques vocals des de la més absoluta visceralitat. "Tightrope Ride" forma part d'"Other Voices" (1971), el primer dels dos àlbums que els Doors van enregistrar sense Jim Morrison. Treballs menors que es considerarien obres de culte d'haver-los signat la banda amb un altre nom. Plàstics que no van assolir les cotes de genialitat de temps anteriors però van deixar per a la posteritat perles com la que ens ocupa. Un dinàmic exercici de rock psicodèlic dels que tornarien boig qualsevol caçador de vinils de segona mà. Una d'aquelles joies obscures que un bon dia acaben destapant-se per mitjà d'un anunci de cotxes o la banda sonora d'una pel·lícula d'estètica vintage. I una bona mostra de com podien arribar a brillar els californians fins i tot havent perdut la seva principal raó de ser.

Ray Manzarek (1939-2013)

RAY MANZAREK

(1939-2013)

Ha mort Ray Manzarek, teclista dels Doors i probablement el rostre més visible de la banda  californiana al marge de Jim Morrison.