Espígol - "Espígol II" (2022)

El primer que sorprèn del segon treball d'Espígol, un ep titulat simplement "Espígol II" (2022, Edita La Servidumbre / No Me'n Records), és el sobtat –i encertat- salt endavant d'un quartet que es va presentar en societat com una maquinària de noise en el sentit més genuí del terme i post-punk en estat d'ebullició, i ha mutat des d'aleshores cap a una criatura absolutament inclassificable, que tant pot seguir explorant les coordenades del soroll en estat pur com perfilar traços més melòdics. L'agressió i la melodia, aquella dualitat que tan bé han sabut cultivar en el passat bandes com Sonic Youth, Yo La Tengo o Pixies. De tots tres –i d'altres que no cabrien en una llista- en tenen alguna cosa els barcelonins.

Espígol va començar com un projecte paral·lel de Maurici Ribera (The Missing Leech) al qual es van sumar altres habituals del sotabosc autòcton com són Jordi Morata (Capità Pilgrim), Pedro Vicente del Roble (Black Fanegas) i Jordi Farreras (Kitsch, Steven Munar, Gina Argemir o el seu propi projecte solista). El 2019 van publicar el primer àlbum, de títol homònim, al qual segueix ara aquest segon disc que es va començar a gravar durant aquell mateix exercici però arriba pràcticament amb dos anys de retard a causa del parèntesi pandèmic. A "Espígol II" segueix havent-hi soroll del bo –"Magma fos" i els seus ressons de Sonic Youth-, però sobretot hi ha cançons tan enormes com "Núvol de sofre" o la deliciosament hipnòtica "Roques i líquens". Podria ser un disc de transició, però tot i això sona definitiu com ell sol.

Més informació:

Edita La Servidumbre  /  Bandcamp
No Me'n Records  /  Bandcamp

Capità Pilgrim

S'ha dit de la crisi econòmica i financera dels passats vuit anys que era una estafa, un eufemisme i fins i tot una mena de conspiració d'unes elits per tal de reordenar el món. Qui sap, potser no ha estat res de tot això o potser ho ha estat tot a la vegada, però del que no hi ha dubte és de l'empremta que ha deixat en generacions senceres que han vist el seu futur cremar-se i apagar-se de la nit al dia. La qual cosa ha generat frustració, desesperació i un sentiment de ràbia que alguns han sabut canalitzar a través de canals tan positius com els de l'art. És el cas de Jordi Morata, un barceloní que va decidir sortir del pou a cop de cançons punyents però a la vegada perdurables. Un repertori nascut de l'adversitat amb i amb la vocació de mirar sempre endavant.

Morata va començar a presentar aquestes cançons sota el pseudònim de Billy Pilgrim, en escenaris com els d'Ultra-Local Records o l'Antic Forn de Vallcarca i des d'òrbites com les de l'Antifolk o allò que s'ha acabat anomenant Sotabosc -una mena de variant autòctona del propi Antifolk-. La seva militància a prova de bales el va situar entre els pilars fundacionals del segell discogràfic No Me'n Records, i ha estat a través d'aquest mateix segell com ha vist la llum el seu primer disc, si bé abans d'entrar a l'estudi es van produir alguns canvis substancials. D'entrada, va rebatejar el projecte com a Capità Pilgrim. I al mateix temps va amplir horitzons amb la incorporació d'un baixista i un bateria, Pablo Ríos i Marc Tormo respectivament. El resultat final ha estat un disc de debut, "Coloms" (2016), que acaba de veure la llum i on la mala llet va de la mà amb la sensibilitat melòdica més afinada -atenció a aquest single en potència que és "Nosaltres"-.

Enregistrat a mig camí de Manresa i Barcelona amb Albert Palomar i Ferran Giralt als controls, "Coloms" beu de fonts com el post-punk, el post-rock, les guitarres distorsionades dels 90 o fins i tot el folk, i alterna una lírica visceral ("Danses") amb passatges instrumentals de textura hipnòtica ("Pingüins"). Ens trobem davant d'un disc ple de contrastos: el constant intercanvi de patrons rítmics, l'alternança de calma i tempesta en la més pura tradició grunge -un terme insistentment reivindicat des de No Me'n Records- i, sobretot, el maridatge d'una veu nassal i única com poques amb una base instrumental robusta. Com Sisa i Melodrama acompanyats per Mogwai o Dinosaur Jr. I qui no s'ho cregui, que provi d'escoltar-ho: al·lucinarà.


Més informació:
Capità Pilgrim  /  No Me'n Records