El tercer ep de
Gina Argemir,
"Troia" (2021), es presenta com el tancament d'una trilogia que va començar ara fa gairebé tres anys amb
"Roig" (2019) i va continuar al cap de pocs mesos amb
"Sutra" (2019). I en aquest sentit, el primer que crida l'atenció de les tres cançons que el formen és la seva voluntat d'assolir un equilibri entre els registres distants però complementaris dels seus predecessors. Si
"Roig" apuntava cap al post-punk britànic de les dècades dels 70 i els 80, i
"Sutra" feia un salt fins al rock alternatiu amb accent nord-americà de l'última dècada del segle XX,
"Troia" es passeja còmodament per ambdues coordenades i sap mantenir intacta la coherència que sempre ha definit el discurs de la barcelonina.
Per qui encara no conegui a Gina Argemir, és una de les veus més singulars, una de les ànimes més lliures i una de les criatures més inclassificables del rock català contemporani. Una artista de naturalesa subterrània però amb prou vocació per esdevenir massiva en el millor sentit el dia que aquest país estigui preparat per escoltar discursos que vagin més enllà de la norma. Foguejada al costat de Bunbury i a les Romogirls de Luis Troquel, amb consolidada trajectòria literària sota el pseudònim de Minski, solen acompanyar-la a l'estudi veterans de bandes com els encara essencials Kitsch –a "Troia" hi són presents Joan Pairó al baix i Lluís Costa a les mescles i la masterització-, i tant les seves cançons com els seus videoclips solen desafiar convencions i desfer estereotips.
"Troia" comença amb la peça que el titula, un exercici de rock dramàtic i sensual a parts iguals, que la pròpia artista presenta com una celebració èpica de l'amor romàntic. Sí, en plena era de la correcció política i de la lapidació permanent d'aquesta forma d'estimar, Argemir es despenja amb un homenatge a tot allò que les ments més benpensants de cada casa voldrien prohibir. Per si algú se n'havia oblidat, el rock'n'roll vindria a ser ben bé això. Segueix el disc amb "Treva o guerra", l'etern debat entre la raó i el desig, expressat sobre una base instrumental tan robusta com hipnòtica per una veu que invoca els misteris més ancestrals i carnals de la psicodèlia. L'última peça del disc, "Exili de poetes i grillats", canta a tots els outsiders d'aquest món –i en particular a artistes i ments creatives- a ritme de frenètic post-punk del que no ha vingut a fer amics sinó a remoure consciències.
