El primer que sorprèn del segon treball d'Espígol, un ep titulat simplement "Espígol II" (2022, Edita La Servidumbre / No Me'n Records), és el sobtat –i encertat- salt endavant d'un quartet que es va presentar en societat com una maquinària de noise en el sentit més genuí del terme i post-punk en estat d'ebullició, i ha mutat des d'aleshores cap a una criatura absolutament inclassificable, que tant pot seguir explorant les coordenades del soroll en estat pur com perfilar traços més melòdics. L'agressió i la melodia, aquella dualitat que tan bé han sabut cultivar en el passat bandes com Sonic Youth, Yo La Tengo o Pixies. De tots tres –i d'altres que no cabrien en una llista- en tenen alguna cosa els barcelonins.
Espígol va començar com un projecte paral·lel de Maurici Ribera (The Missing Leech) al qual es van sumar altres habituals del sotabosc autòcton com són Jordi Morata (Capità Pilgrim), Pedro Vicente del Roble (Black Fanegas) i Jordi Farreras (Kitsch, Steven Munar, Gina Argemir o el seu propi projecte solista). El 2019 van publicar el primer àlbum, de títol homònim, al qual segueix ara aquest segon disc que es va començar a gravar durant aquell mateix exercici però arriba pràcticament amb dos anys de retard a causa del parèntesi pandèmic. A "Espígol II" segueix havent-hi soroll del bo –"Magma fos" i els seus ressons de Sonic Youth-, però sobretot hi ha cançons tan enormes com "Núvol de sofre" o la deliciosament hipnòtica "Roques i líquens". Podria ser un disc de transició, però tot i això sona definitiu com ell sol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada