Capità Pilgrim

S'ha dit de la crisi econòmica i financera dels passats vuit anys que era una estafa, un eufemisme i fins i tot una mena de conspiració d'unes elits per tal de reordenar el món. Qui sap, potser no ha estat res de tot això o potser ho ha estat tot a la vegada, però del que no hi ha dubte és de l'empremta que ha deixat en generacions senceres que han vist el seu futur cremar-se i apagar-se de la nit al dia. La qual cosa ha generat frustració, desesperació i un sentiment de ràbia que alguns han sabut canalitzar a través de canals tan positius com els de l'art. És el cas de Jordi Morata, un barceloní que va decidir sortir del pou a cop de cançons punyents però a la vegada perdurables. Un repertori nascut de l'adversitat amb i amb la vocació de mirar sempre endavant.

Morata va començar a presentar aquestes cançons sota el pseudònim de Billy Pilgrim, en escenaris com els d'Ultra-Local Records o l'Antic Forn de Vallcarca i des d'òrbites com les de l'Antifolk o allò que s'ha acabat anomenant Sotabosc -una mena de variant autòctona del propi Antifolk-. La seva militància a prova de bales el va situar entre els pilars fundacionals del segell discogràfic No Me'n Records, i ha estat a través d'aquest mateix segell com ha vist la llum el seu primer disc, si bé abans d'entrar a l'estudi es van produir alguns canvis substancials. D'entrada, va rebatejar el projecte com a Capità Pilgrim. I al mateix temps va amplir horitzons amb la incorporació d'un baixista i un bateria, Pablo Ríos i Marc Tormo respectivament. El resultat final ha estat un disc de debut, "Coloms" (2016), que acaba de veure la llum i on la mala llet va de la mà amb la sensibilitat melòdica més afinada -atenció a aquest single en potència que és "Nosaltres"-.

Enregistrat a mig camí de Manresa i Barcelona amb Albert Palomar i Ferran Giralt als controls, "Coloms" beu de fonts com el post-punk, el post-rock, les guitarres distorsionades dels 90 o fins i tot el folk, i alterna una lírica visceral ("Danses") amb passatges instrumentals de textura hipnòtica ("Pingüins"). Ens trobem davant d'un disc ple de contrastos: el constant intercanvi de patrons rítmics, l'alternança de calma i tempesta en la més pura tradició grunge -un terme insistentment reivindicat des de No Me'n Records- i, sobretot, el maridatge d'una veu nassal i única com poques amb una base instrumental robusta. Com Sisa i Melodrama acompanyats per Mogwai o Dinosaur Jr. I qui no s'ho cregui, que provi d'escoltar-ho: al·lucinarà.


Més informació:
Capità Pilgrim  /  No Me'n Records