Espígol - "Espígol II" (2022)

El primer que sorprèn del segon treball d'Espígol, un ep titulat simplement "Espígol II" (2022, Edita La Servidumbre / No Me'n Records), és el sobtat –i encertat- salt endavant d'un quartet que es va presentar en societat com una maquinària de noise en el sentit més genuí del terme i post-punk en estat d'ebullició, i ha mutat des d'aleshores cap a una criatura absolutament inclassificable, que tant pot seguir explorant les coordenades del soroll en estat pur com perfilar traços més melòdics. L'agressió i la melodia, aquella dualitat que tan bé han sabut cultivar en el passat bandes com Sonic Youth, Yo La Tengo o Pixies. De tots tres –i d'altres que no cabrien en una llista- en tenen alguna cosa els barcelonins.

Espígol va començar com un projecte paral·lel de Maurici Ribera (The Missing Leech) al qual es van sumar altres habituals del sotabosc autòcton com són Jordi Morata (Capità Pilgrim), Pedro Vicente del Roble (Black Fanegas) i Jordi Farreras (Kitsch, Steven Munar, Gina Argemir o el seu propi projecte solista). El 2019 van publicar el primer àlbum, de títol homònim, al qual segueix ara aquest segon disc que es va començar a gravar durant aquell mateix exercici però arriba pràcticament amb dos anys de retard a causa del parèntesi pandèmic. A "Espígol II" segueix havent-hi soroll del bo –"Magma fos" i els seus ressons de Sonic Youth-, però sobretot hi ha cançons tan enormes com "Núvol de sofre" o la deliciosament hipnòtica "Roques i líquens". Podria ser un disc de transició, però tot i això sona definitiu com ell sol.

Més informació:

Edita La Servidumbre  /  Bandcamp
No Me'n Records  /  Bandcamp

Ran Ran Ran - "Clàssics populars" (2021)

Aviat farà dos anys de la publicació de "Cançons confinades", un dels primers treballs discogràfics –potser el primer- concebuts durant la quarantena de 2020. Un ep que Ferran Baucells va enregistrar en la intimitat de casa seva durant els primers dies d'aquell confinament, i que va editar sota el paraigua de Ran Ran Ran, una projecte que té nom de banda però gairebé es pot entendre com l'alter ego d'aquest artesà de la cançó folk pop amb base d'operacions al Vallès Occidental.

Des d'aleshores han passat moltes coses. D'entrada, el bateria i membre fundador del que havia començat com un duet, Jordi Farreras, ha abandonat la formació per concentrar-se en altres aventures. Al seu lloc hi ha entrat una base rítmica completa, la que formen Miguel Ballester (bateria) i Joan Villarroya (baix), als quals cal sumar una vella coneguda com és Martina Borrut aka Mad'zelle (cors i teclats), ja consolidada des de fa temps com a membre estable del grup, i la secció de corda que integren Joan Gerard Torredeflot (violí) i Núria Maynou (violoncel), veterans de bandes com Appledog o Invisible Harvey.

Debuta aquesta nova encarnació de Ran Ran Ran amb "Clàssics populars" (2021, Bankrobber / Ultra-Local Records/ Edita La Servidumbre), un quart àlbum que efectivament sembla albirar nous horitzons sonors però alhora es manté ferm en un discurs que segueix assenyalant la línia invisible que va de Bob Dylan a Iron & Wine passant per Neutral Milk Hotel. Un disc on la lírica personal i intransferible de Baucells troba nous i oportuns companys de viatge com el violí de Torredeflot, un element que aporta textures diferents al resultat final.

La base de tot plegat, no cal dir-ho, segueixen essent les cançons. I en aquest sentit val la pena destacar passatges tan evocadors com el folk cristal·lí de la inicial "Fulles", els aires Southern Gothic de "Leviatan", o la boirina tardorenca de "Viure". També l'èpica en positiu de "Pioners", des d'ara mateix un dels grans reclams del cançoner d'uns Ran Ran Ran que, havent deixat enrere aquell confinament de fa dos anys, semblen venir a dir que arribat aquest punt toca tornar-se a aixecar.

Disponible a Bandcamp.

Guitarra, baix i bateria - Programa 239

Aretha Franklin durant l'enregistrament d'"Amazing Grace" (1972).

Nova edició de Guitarra, baix i bateria amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor a Ràdio Silenci. Novetats discogràfiques de Tami Neilson, Drive-By Truckers, Tracy Bryant i Jordi Farreras. Música a la gran pantalla amb Aretha Franklin i Americana Film Fest. I un record per a David Roback de Mazzy Star. Disponible en podcast.

Jordi Farreras - "L'home sense dits" (2020)

L'expressió tot terreny li va petita a Jordi Farreras. Bateria de llarga i contrastada trajectòria, el barceloní ha marcat el ritme de Kitsch, Ran Ran Ran, Espígol, Abús, Desquici o la Miracle Band d'Steven Munar, per citar tan sols alguns dels projectes on milita o ha arribat a militar en algun moment. També ha donat sortida a la seva vessant més experimental i atrevida amb el projecte d'electrònica unipersonal CrO2, i l'any passat va decidir per fi agafar la guitarra i destapar-se com un autor de cançons amb totes les lletres a partir d'una nova aventura que, ara sí, ha batejat amb el seu propi nom.

Al seu disc de debut, el flamant "L'home sense dits" (2020, La Cova del Congrés), s'hi pot observar tot un ventall de referents que tant pot apuntar a Pink Floyd –el misteri de la peça titular, els paisatges siderals de "Meu (1985, 1986, 1987)"- com als King Crimson més melòdics i tardorencs –"Massa tard" i el seu aire a "The Court of the Crimson King"-. També a la psicodèlia entesa a la manera d'uns Stereolab –"Podríem"- i fins i tot a la vessant ambiental de Brian Eno –"I (a, b, c)"-. El mateix Farreras s'encarrega de tocar tots els instruments i compta amb el suport d'un vell conegut com és Valentí Adell (Luthea Salom, Ran Ran Ran) a les tasques de producció. Més que una carta de presentació, el punt de partida cap a grans horitzons.


Més informació:

Jordi Farreras  /  Bandcamp

Gina Argemir ret homenatge a la Generació Beat

"La llibertat és l'absència de por", canta Gina Argemir a "Bojos que cremen", una de les peces que conformen el seu segon ep –"Sutra" (2019)-. I és d'aquesta manera, sense por i amb total llibertat, com la polifacètica cantant, compositora i escriptora barcelonina afronta els rodatges dels seus videoclips. El de la peça en qüestió és un homenatge a l'esperit hedonista i transgressor de la Generació Beat, amb cites a Jack Kerouac, una posada en escena atrevida i provocadora, i fins i tot una picada d'ullet a Andy Warhol i la Velvet Underground. Entre els convidats a la festa, sospitosos habituals d'aquella Barcelona que encara respira més enllà de les postals, com ara Madame Hiroshima o el sempre oportú Jordi Farreras (Ran Ran Ran, Espígol). Disponible a Youtube. No se'l perdin.

Jordi Farreras

No descobrirem a aquestes alçades que Jordi Farreras és un dels bateries més versàtils i sol·licitats de l'escena barcelonina. Qui no l'hagi descobert com a meitat de Ran Ran Ran ho haurà fet a través d'Espígol o de la Miracle Band d'Steven Munar. Menys coneguda és la seva faceta de cantautor, una vessant que ha destapat durant els darrers mesos amb tot un seguit d'actuacions en entorns amics com Ultra-Local Records. Aparcant la bateria i amb l'únic suport de la seva veu i la seva guitarra, ha presentat tot un seguit de cançons en to menor, estèticament properes a conceptes com l'antifolk i edificades a partir d'estructures gairebé progressives -no és cap secret la devoció de Farreras per bandes com King Crimson-. La gent de Produccions Astupendes n'ha enregistrat alguns videoclips que poden vostès visionar a Youtube.

Ran Ran Ran - "Ran de mar" (2018)

Llarga vida a aquells artistes que passi el que passi mai perden de vista les seves arrels. Durant els darrers tres anys, Ran Ran Ran han passat de ser un dels tresors més ben guardats d'aquella escena subterrània que es va anomenar Sotabosc, a publicar els seus treballs a través de Bankrobber, una de les disqueres més reconegudes i consolidades del panorama independent català. La qual cosa no els ha desconnectat d'aquell circuit on es van començar a foguejar a principis de la present dècada, el mateix que orbita al voltant d'un emplaçament a aquestes alçades tan entrenyable i emblemàtic com és la disqueria Ultra-Local Records del Poblenou barceloní.

Com a mostra "Havent sopat", un refrescant exercici de rock alternatiu a baixa fidelitat digne dels primers Pavement amb una lírica que es pot interpretar com un cant a l'amistat més sincera i ben arrelada. Que les veus de fons que amaneixen els seus darrers compassos les enregistressin alguns dels habituals de la botiga en qüestió és molt més que una mostra d'agraïment a aquells que hi han estat des de bon començament, és una declaració de principis d'una banda per a la qual créixer no equival a realitzar una cursa de fons sinó a donar disc a disc i concert a concert el millor d'ella mateixa.

"Havent sopat" és el novè tall de "Ran de Mar" (2018), el tercer disc oficial del duet que conformen Ferran Baucells (veu i guitarra) i Jordi Farreras (bateria) -tant a l'estudi com a l'escenari solen acompanyar-los amics i coneguts com Martina Borrut (veu i teclats) o Valentí Adell (guitarra i piano)-. Un àlbum que trenca amb la temàtica conceptual del seu predecessor -"L'hereu" (2017)- per a fer un salt endavant a nivell discursiu. Una col·lecció de cançons que reivindiquen aquell caliu i aquella frescor marca de la casa, però a la vegada adopten formes més introspectives que de costum.

Textures atmosfèriques, oníriques en ocasions, i acabats d'elevada sofisticació que puntualment acosten la formació barcelonina a paràmetres propis de l'slowcore o fins i tot de la música progressiva -atenció al crescendo de la inicial "Un darrer ball"-. El resultat global és un disc a priori no tan accessible com els anteriors, però precisament per això més fascinant a mitjà i llarg termini. Una obra valenta i carregada de matisos, que defuig la immediatesa per a proporcionar nous estímuls a cada escolta. Menció a part es mereix un tall de l'alçada de "Guerra & pau", folk-rock d'alt voltatge i molt possiblement un nou punt àlgid dels directes de Ran Ran Ran.


*La presentació oficial de "Ran de mar" tindrà lloc el proper dissabte, 10 de novembre, al Centre Cívic Convent de Sant Agustí. Més informació i entrades aquí.

L'hereu se'n va!

RAN RAN RAN

Sala BeGood, Barcelona

31 de març de 2017

El discurs sonor de Ran Ran Ran es fonamenta en pilars del folk, el pop i el rock'n'roll de factura urgent com Violent Femmes, Jonathan Richman, Herman Dune o el Dylan del 66. Però quan s'enfilen a un escenari aquest ventall pot ampliar-se fins a abraçar un folk-rock entès a la manera d'uns Byrds o uns Buffalo Springfield, o bé assolir unes cotes d'electricitat, soroll i mala llet pròpies d'uns Who en directe a Leeds. Exemples d'això últim se'n van comptar una bona colla la nit passada a la sala BeGood, el més evident de tots l'expansiva coda amb què van sentenciar "Gernació". Tot un himne subterrani per vocació que els barcelonins van culminar amb una orgia de decibels de les que defineixen concerts gairebé per si soles.

Ran Ran Ran presentaven a Barcelona el seu segon disc oficial, un "L'hereu" (2017, Bankrobber) que arriba acompanyat de canvis en la formació. El nucli fundacional que integren Ferran Baucells (veu i guitarra) i Jordi Farreras (bateria) s'amplia amb un segon guitarrista, Valentí Adell, i els cors d'una vella coneguda, Martina Borrut (Mad'zelle), que també es fa càrrec de la melòdica i de l'electrònica. Renovada posada en escena per a repassar l'àlbum en la seva totalitat, mantenint l'ordre original de les cançons i desviant-se ocasionalment cap a peces del fons de catàleg com "Tot OK STOP". Tota una història estructurada al voltant d'una figura, l'hereu del títol, que va deixar per a la posteritat passatges tan memorables com "La cançó del lladre", "Homecoming Song" o "I un vers", i postals tan definitives com les de Farreras passejant-se per la sala armat amb un parell de baquetes i transformant en instrument de percussió qualsevol element del mobiliari que se li posés al davant.

Un cop finalitzat el repàs a "L'hereu", "Certa Ment" i la citada "Gernació" van encetar una recta final que rebaixaria tensions amb la revisió marca de la casa de "Vora el foc", un original de The Missing Leech que ja ha esdevingut part essencial dels directes de la banda. I com que el respectable encara en volia més, es van treure de la màniga la sempre oportuna "Un nou Big Bang". Era el primer cop que la tocaven amb l'actual formació i ni tan sols l'havien arribat a assajar, però va sonar tan fresca, dinàmica i immediata com el primer dia. Ran Ran Ran obriran la setmana vinent les actuacions que els nord-americans Woods oferiran tant a Barcelona com a Madrid. Un petit gran premi que reconeix una trajectòria exemplar en tots els sentits, i un bon motiu per no perdre's els teloners.

RAN RAN RAN: “Contemplem cada cançó com una escena d’una pel·lícula”

Fruits del Sotabosc - Foto Noemí Elias.

El seu debut homònim els va situar al mapa tot resumint quatre anys de frenètica trajectòria. Amb “L’hereu” (2017, Bankrobber), Ran Ran Ran consoliden la promesa inicial, eixamplen horitzons a nivell compositiu i capturen millor que mai l’essència dels seus directes. La presentació oficial tindrà lloc el 31 de març a la sala BeGood. Vaig tenir el plaer de parlar-ne amb Ferran Baucells (guitarra i veu) i Jordi Farreras (bateria), una entrevista que ja poden llegir a B-Magazine.

El Sotabosc va a la UB

RAN RAN RAN

Els Vespres d'Hivern, Universitat de Barcelona (UB)

18 de març de 2016

Ran Ran Ran ja havien dit tot allò que havien vingut a dir, però el respectable no n'havia tingut prou i els va demanar un bis. "Farem una cançó d'un amic nostre", va anunciar Ferran Baucells abans d'enfilar la vitalista revisió marca de la casa de "Vora el foc", un original de Maurici Ribera (The Missing Leech). Reveladores paraules, les del cantant i vocalista. Perquè, a l'hora de fer versions, la majoria de bandes solen recórrer als cançoners d'aquells artistes que els han inspirat i que en algun moment els han servit com a referents -i això es tradueix, en el cas que ens ocupa, en noms com Pavement, Yo La Tengo, Pixies, Violent Femmes o la Velvet Underground-. En canvi Ran Ran Ran opten per homenatjar un amic, i això diu moltíssim d'ells.

Però comencem pel principi. Pel principi de tot, vull dir. Ran Ran Ran és una de les bandes que han donat forma al Sotabosc, una escena tan independent que el terme indie li va petit. Un entorn en constant retroalimentació amb circuits globals com el de l'antifolk i on militen entre d'altres El SistemÄ Suec -projecte personal de David Reig, baixista dels propis Ran Ran Ran-, el citat Ribera i Martina Borrut (Mad'zelle), que ahir va acompanyar la banda barcelonina durant bona part del repertori. En altres paraules, una escena de naturalesa essencialment subterrània va desembarcar en un dels espais més solemnes de la ciutat de Barcelona, el Paranimf de l'edifici històric de la UB. I ho va fer per la porta gran: de la mà d'un cicle, Els Vespres de la UB, que ahir acomiadava la seva primera edició hivernal amb xifres d'allò més rodones -ple gairebé absolut a les quatre sessions organitzades entre els mesos de febrer i març-.

El primer avís que Ran Ran Ran apuntaven amunt es va produir a finals de l'any passat amb el seu fitxatge per l'escuderia Bankrobber i la conseqüent edició de "Ran Ran Ran" (2015), un recopilatori que aportava llum a l'obra del grup -tres discos autoeditats fins aleshores-. El segon avís va tenir lloc ahir mateix mentre una part important del respectable entonava amb tanta naturalitat com complicitat peces com "Gernació" -durant la qual el bateria Jordi Farreras es va passejar per la sala utilitzant tot allò que se li posava al davant com a instrument de percussió: tota una cursa de fons tenint en compte les dimensions de l'espai-. La qual cosa vol dir que el públic aplegat a la UB no era dels que va als concerts perquè toca sinó coneixent allò que va a escoltar. Que per minoritària que sigui, a Barcelona existeix una massa crítica i que la gent de Sones -promotora del cicle- i Bankrobber l'ha sabut localitzar i mobilitzar. I que Ran Ran Ran van arribar a actuar en un espai emblemàtic havent-se guanyat prèviament els cors d'aquesta massa crítica. De vegades, la feina ben feta dóna grans resultats. Per molts anys.

Primer disc oficial de Ran Ran Ran

Ran Ran Ran - Foto Noemí Elías.

De Hi Jauh USB a l’Antic Forn de Vallcarca i d’Ultra-Local Records al Gorg Màgic. Parlar de Ran Ran Ran equival gairebé a traçar un mapa d’allò que el seu bon amic Maurici Ribera va anomenar Sotabosc. Una escena independent tan independent, que fins i tot el terme indie li va gran -o petit, segons com es miri-. Una mena d’antifolk a la catalana on el nexe d’unió entre els diferents actors no és una sonoritat determinada sinó una vocació, una filosofia i una manera d’entendre i relacionar-se amb el món.

Ran Ran Ran va començar gairebé com un epíleg dels mai prou valorats Tired Hippo. Un vehicle que permetia al prolífic Ferran Baucells revisar l'obra d'un dels seus avantpassats, el poeta del segle XIX Josep Baucells. Sobre el paper, a l’estudi, van ser tota una colla d’amics i coneguts els que el van ajudar a donar forma al projecte. Sobre el terreny, a l’escenari, la formació es va reduir a la sola presència del propi Baucells i d’un dels bateries més eclèctics i imprevisibles d’aquesta banda dels Pirineus, Jordi Farreras. Duet de guitarra i bateria, com White Stripes, Two Gallants i Vàlius però sense assemblar-se a cap d’ells. De fet, si una cosa tenen Ran Ran Ran és que tot allò que fan pot sonar familiar i a la vegada no assemblar-se a res que hagin escoltat vostès abans. Folk, rock, pop, electrònica de baixa fidelitat, lírica extrema i melodies de les que fan diana sense ni tan sols proposar-s’ho. La Velvet, Violent Femmes, Pavement i Jeffrey Lewis retroalimentant-se els uns als altres des d’un soterrani del Poblenou.

Els poemes de Josep Baucells van servir d'inspiració a l'hora de donar forma a un primer compacte autoeditat, “Més Brots” (2013), al qual seguirien dos anys més tard “Tot OK Stop” -amb producció d’Arnau Vallvé (Manel)- i “L’encyclopèdie”. Ha estat a partir de tots tres títols com Bankrobber ha acabat confeccionant el que es pot considerar com el primer disc oficial de la banda. “Ran Ran Ran” (2015) són quinze peces que repassen la trajectòria del duet fins a data d’avui i obren les portes d’un futur que, atenció, es perfila amb forma de trio. El que conformen Baucells, Farreras i el no menys polifacètic David Reig (El SistemÄ Suec). Un altre sospitós habitual d’aquest Sotabosc que comença a donar fruits tan saborosos com el que ens ocupa.

Originalment publicat a B-Magazine.

Garage Rock Goes Antifolk

RAN RAN RAN + LIANNALLULL + THE MISSING LEECH

Gorg Màgic Festival @ Heliogàbal, Barcelona

9 d'abril de 2015

Si algú es pregunta què nassos és el rock'n'roll, la resposta és avui més senzilla que mai. El rock'n'roll és el concert que The Missing Leech va oferir la nit passada a l'Heliogàbal, en el marc del Gorg Màgic Festival. I sobretot en són els darrers minuts. Els compassos finals de "Psychedelic Dream", la primera peça que Maurici Ribera ha compost amb una banda d'acompanyament on figuren entre d'altres components de Sickbrain i Liannallull -i un tema on ressonen amb força 13th Floor Elevators i Electric Prunes-. Ribera va acabar la peça en qüestió cantant -i ballant- damunt la barra del bar, saltant al buit i gairebé esclafant de passada la mà del baixista, Edu Mató, que es trobava al terra després d'haver-hi llançat el seu instrument com qui és conscient que el món s'acaba i vol morir matant. Tot això, enmig d'una orgia de soroll i repunts àcids que van elevar la sala a esferes rarament assolibles. 

Abans, havia tingut lloc tot una bateria de píndoles -títols que formaran part del proper disc de The Missing Leech i dards de precisió com "1998" o "Somriu"- que havien posat el local de potes enlaire a ritme de garatge, psicodèlia i protopunk -i antifolk, és clar-. Recta final d'un triplet del qual formaven part també els propis Liannallull i Ran Ran Ran. Havien trencat el gel aquests últims, augmentant el seu format habitual de guitarra i bateria amb el baix de tot un David Reig (El SistemÄ Suec). Indie pop amb totes les seves lletres, de textures folk i amanit amb la sensibilitat poètica de Ferran Baucells. Amb Jordi Farreras passejant-se per la sala i transformant tot objecte possible -tamborets, columnes i tot allò que es trobés davant- en instrument de percussió. I acomiadant-se amb una relectura de "Vora el foc" (The Missing Leech) que van fer sonar com si es tractés d'"Hymn for a Village" (James).

Liannallull estrenaven nova formació, resultat d'una metamorfosi que ha ampliat la banda liderada per Jordi Espinach amb la bateria de Dani Perarnau, el baix de Nico Flors i el teclat de Noe González -els dos últims provinents de Pytra Oyster-. Van recuperar pistes dels seus àlbums més recents -"Vés en compte amb un futur", "No fer res"-, però sobretot van dedicar el set a estrenar material de nova factura, temes encara inèdits que ja són fruit de l'actual format de la banda. El resultat va ser tot un atac frontal de rock de garatge i rhythm & blues d'elevadíssim voltatge, amb passatges lisèrgics i prement l'accelerador a fons. A destacar "L'àvia", una peça capaç d'elevar qualsevol temperatura i que promet esdevenir tot un clàssic de Liannallull un cop l'hagin passat per l'estudi. Una nova etapa que promet emocions fortes i grans alegries.

RAN RAN RAN. Indie, folk i sensibilitat poètica.

LIANNALLULL. Nova etapa.

THE MISSING LEECH. Rock'n'roll.

Un oasi a Gràcia

Mad'zelle, The Missing Leech i Ran Ran Ran. Vora el foc.

MAD'ZELLE + RAN RAN RAN + BARTLEBY

Festa Major de Gràcia, Barcelona

18 d'agost de 2014

Un pati interior perdut enmig d'una illa de cases del carrer Mozart, a mitja tarda i en petit comitè. Ningú diria que l'escena en qüestió s'emmarqués en la Festa Major de Gràcia, però el cert és que suposava tot un oasi en la seva programació. Una via d'escapament de les inevitables aglomeracions que comporta tota festa gran. I una imprescindible cita melòmana. Tres delícies subterrànies defensant discursos frescos i lliurant grans cançons una darrere l'altra. Va obrir l'aixeta Mad'zelle, barcelonina establerta a Londres que venia a presentar el seu darrer ep, "Haven Bridge" (2014, El Mamut Traçut). En va rescatar peces com "Distance" o "Snakes", que va alternar amb perles del seu fons de catàleg, una nova composició i un parell de versions: una nocturna revisió de "Don't Let Me Be Misunderstood", de Nina Simone, i la seva esquelètica relectura de "Vora el foc" de The Missing Leech. Una peça que també ha acabat incorporant-se al repertori de Ran Ran Ran, el duet que sortiria tot seguit a escena. La van interpretar amb l'acompanyament vocal dels propis Maurici Ribera (The Missing Leech) i Martina Borrut (Mad'zelle). La resta del set list es va nodrir de peces originals del conjunt barceloní. Notables exercicis d'indie pop de traços folk i electrònics amb què el líder de la formació, Ferran Baucells, ha revisat part de l'obra d'un dels seus avantpassats, el poeta Josep Baucells. La bateria de Jordi Farreras, sempre imprevisible i rica en recursos, va fer-hi la resta. I va cloure la tarda Bartleby. El nou projecte solista de Nika Elia, que ja es va fer un lloc a l'escena independent de casa nostra al capdavant dels desapareguts Sexy Bicycle. En aquesta nova aventura parteix de registres com el folk, el blues o el rock d'autor per a evocar la profunditat vocal d'un Eddie Vedder o conjurar l'esperit de tot un Jeff Buckley.

Mad'zelle.

Ran Ran Ran.

Bartleby.

Tresors de l'underground

Namina amb Sam Destral.

BRO FEST 2014

Antic Forn de Vallcarca, Barcelona

28 de juny de 2014

Namina i Sam Destral. Tot just s'acabaven de conèixer, però plegats van protagonitzar un dels moments definitius de la vetllada. Ja fa temps que ella interpreta en directe "Voodoo Woman" de Koko Taylor. Ell, d'altra banda, és capaç d'evocar amb una harmònica les profunditats del Delta del Mississippi o els barris del sud de Chicago. Coneixedora d'aquest detall, Namina el va convidar durant el seu set perquè improvisés sobre el tema en qüestió. Dos artistes de procedències i backgrounds diferents, units en un clàssic del blues. Dos discursos tan definits com permeables, donant-se la mà i encaixant a la perfecció. Una imatge -i una delicatessen sonora- que resumiria la filosofia del Bro Fest. Un festival de dimensions i durada reduïdes que celebrava enguany la seva segona edició i on es donarien cita cinc autèntics tresors de l'underground autòcton: Namina i Destral compartien cartell amb The Missing Leech, Ran Ran Ran i Billy Pilgrim.

Va ser aquest darrer l'encarregat de trencar el gel. Cançons urgents i una lírica que alterna l'acidesa amb la reflexió o el comentari social. Complexes estructures instrumentals i una vocació innata per l'experimentació sonora. I una bona dosi d'actitud punk, combinada amb uns destacables domini i personalitat a les sis cordes. Caldrà seguir-lo de molt a prop, i el mateix es podria dir de Ran Ran Ran -repetidors de la primera edició del festival juntament amb The Missing Leech-. Per qui encara no n'hagi sentit parlar, es tracta del nou projecte de Ferran Baucells (exTired Hippo). El seu passi va suposar tot un tour de force. Una descàrrega d'enormes cançons amb un peu al folk més orgànic i un altre al rock més cru. Amb pinzellades d'electrònica i una gran càrrega poètica. L'acompanyava a la bateria Jordi Farreras, home de múltiples recursos que va arribar a passejar-se per la sala utilitzant qualsevol objecte del mobiliari -cadires, taules i tot allò que se li posés davant- com a kit de percussió.

"La meva prova de so consisteix tan sols en afinar la guitarra", comentava en petit comitè Maurici Ribera, poc abans d'actuar sota el seu pseudònim The Missing Leech. Melòman incondicional, incansable activista -el propi Bro Fest és una de les seves iniciatives- i ambaixador indiscutible del moviment antifolk a casa nostra, el manresà va actuar totalment desendollat. Sense trampa ni cartró. Estètica lo-fi i ètica indie sense posats. Dards de precisió marca de la casa -no van faltar "TV Crusaders", "Water of Life" o "1998", totes elles deconstruïdes i en alguns casos reinventades- van conviure amb perles gairebé perdudes en el temps i novetats com "Those Macondo Nights". Tot seguit, Namina va saltar a l'escenari amb tota una declaració d'intencions, "I Want You, but I Don't Need You" d'Amanda Palmer. "Em té obsessionada", va confessar abans d'enfilar un set on també citaria a Virginia Woolf -la intensa "Orlando"- i els versos de Maria Mercè Marçal, sense oblidar-se de diamants com "Boxes All Around" o "Snake Skin Shedding". Immensa, brillant, imprevisible. Única.

I si el set de Namina va comptar amb l'aparició estel·lar -i gairebé espontània- de Sam Destral, seria ell mateix l'encarregat de cloure el Bro Fest. I de quina manera ho va fer. Amb un repertori que creix cada dia que passa i on "Fi", "Primavera" o "Noia freda" conviuen ja amb clàssics tan potencials com "Cançó del pallasso trist" o "Zoo". Ambdues són de collita recent. Ambdues les va concebre pensant en el públic infantil però poden incentivar la reflexió en qualsevol ment adulta. I ambdues mostren la vessant més experimentadora d'un Destral que no renuncia al format cançó. La primera, dominada per cacofonies, notes fora de to i estructures rítmiques poc convencionals. La segona -l'antihimne amb què es va acomiadar- és una metàfora. Un àcid retrat d'una classe política, la que ens governa, definida pel descrèdit i la mala praxi. Amb les maneres d'un Sisa o un Quimi Portet, versos actuals per a una cançó de naturalesa eterna.

Billy Pilgrim.

Ran Ran Ran.

The Missing Leech.

Namina.

Sam Destral.