Que venen Los Lobos!

Com cada 3 de febrer, avui toca recordar a Buddy Holly, Ritchie Valens i el Big Bopper. 67 anys de l'accident d'aviació que va segellar la santíssima trinitat de màrtirs del primer rock'n'roll –The Father, Son, and the Holy Ghost, tal com cantaria Don McLean–. Una data oportuna, si m'ho permeten, per tornar a visionar "La Bamba" (1987). La senyora pel·lícula –ara se'n diria 'biopic'– amb què Luis Valdez va narrar l'obra i els miracles de la vida de Valens –amb certes llicències artístiques que alteren fets però alhora fan més acurat el retrat-.

La imatge de "La Bamba" és sens dubte el rostre d'un jove però immens Lou Diamond Phillips presentant-se en societat des de la pell del primer rocker llatí –aquell xaval que, amb tan sols 16 primaveres a l'esquena, va portar una cançó en castellà fins als primers llocs de les llistes d'èxits de mig planeta, gairebé set dècades abans que a Bad Bunny li donessin un Grammy per haver-se inventat la sopa d'all–. Però el que més m'interessa avui, i per això aprofito la commemoració per recuperar-la, és la seva banda sonora.

Parlar de la banda sonora de "La Bamba" és referir-se a Los Lobos. També a Brian Setzer, Marshall Crenshaw, Howard Huntsberry i Bo Diddley, però sobretot a Los Lobos. Va ser la banda de l'Est de Los Angeles, la que va regravar part del repertori de Valens, fent-li molt més que justícia i descobrint-lo a diverses generacions –entre elles, la d'un servidor– en plena era dels sintetitzadors i els pantalons elàstics. Van ser Los Lobos qui, en ple estiu de 1987, van tornar a posar "La Bamba" –la cançó– a totes les ràdios i llistes d'èxits d'aquest món nostre.

Torno avui a "La Bamba" per commemorar el 67è aniversari de la mort de tres músics irrepetibles, però també perquè Los Lobos actuaran aquesta setmana a Barcelona després de dues dècades llargues sense fer-ho. Serà demà passat a la sala Apolo. A tan sols dos dies d'un 3 de febrer, amb tot el simbolisme que això porta implícit i sense deixar de banda un cançoner propi que va connectar el rock'n'roll amb els sons d'un i altre costat de la frontera molt abans que formacions com Calexico en seguissin la pista. Algú ha parlat de mestissatge? Els repertoris recents d'aquesta gent inclouen cites a Grateful Dead, Johnny Thunders i Vicente Fernández (i a Ritchie Valens, per descomptat). No s'ho perdin, que valdrà molt la pena.

"Another Day in Paradise" (1998)

Diu un conegut meu que, a l'hora de fer una pel·lícula, tens la meitat de la feina feta si disposes d'una bona banda sonora. Aritmètica i excepcions al marge, és possible que no vagi mal encaminat. Aquesta nit passada he revisat "Another Day in Paradise" (1998, basada en la novel·la homònima d'Eddie Little i estrenada en castellà com "Al final del Edén"). Un thriller sobre robatoris, drogues i fugides que tant poden portar a qualsevol lloc com acabar en un carreró sense sortida. La història d'una parella de lladres professionals que ensenyen l'ofici a una parella d'aprenents sense reparar en despeses i com si no hi hagués demà. Darrere la càmera, un Larry Clark que exposava sense embuts la violència quotidiana amb totes les seves conseqüències. Encapçalant el repartiment, uns aleshores desconeguts Vincent Kartheiser i Natasha Gregson Wagner fent el contrapès a uns ja consolidats James Woods i Melanie Griffith. I entre els secundaris un sorprenent Lou Diamond Phillips ("La Bamba") i fins i tot el mateix Clarence Carter, que s'interpretava a ell mateix damunt d'un escenari. Era aquest últim, ja aleshores il·lustre veterà en matèries com el soul o el rhythm & blues, un dels grans reclams d'una banda sonora que no tan sols ambientava el lloc i el moment de l'acció -els Estats Units de finals dels 60 i principis dels 70- sinó que definia el to del film a ritme de frenètic i greixós Southern Soul. D'Otis Redding a Allen Toussaint, passant per Percy Sledge, el Soul Clan o el propi Carter, gairebé res. El sobtat canvi de registre a la recta final també apuntava enlaire: Bob Dylan entonant "Every Grain of Sand" amb la immensitat dels camps de cotó com a metàfora de la llibertat individual i els títols de crèdit deixant el respectable amb ganes de més. Hi ha pel·lícules que sonen de primera.

La Bamba

Definitivament, la de Btv és una de les poques graelles televisives d'aquest país que un pot sintonitzar a qualsevol hora del dia sense risc de fer-se mala sang. Una programació oberta i plural que prioritza els continguts de caire social i cultural per damunt de circs catòdics i tertúlies que no porten enlloc. La nit passada, per exemple, vam poder-nos donar el gustàs de revisar o simplement visionar sense interrupcions aquell petit gran clàssic dels biopics musicals que és "La Bamba" (1987), de Luis Valdez. La vida i l'obra de Ritchie Valens celebrades amb un guió no del tot rigorós però sempre d'allò més simpàtic, amb un repartiment que encapçala Lou Diamond Phillips -en el paper principal- i amb aparicions estela·lars de Brian Setzer -interpretant a Eddie Cochran-, Marshall Crenshaw -com a Buddy Holly- i fins i tot la mateixa Concepción Valenzuela, mare a la vida real de l'autor de "Donna" i "Come on Let's Go". I tot plegat, com no podia haver estat de cap altra manera, amb una banda sonora a l'alçada de les circumstàncies on destaquen les adaptacions del repertori de Valens per cortesia de Los Lobos.