El llegat de Ritchie Valens i més enllà

LOS LOBOS

Sala Apolo, Barcelona

5 de febrer de 2026

Los Lobos, aquella banda que en menys de dues hores és capaç de ventilar-se llenguatges que van del rhythm & blues a les ranxeres i del rock'n'roll a la cúmbia passant pel country rock, sense necessitat de calçador i sense perdre el fil en cap moment. Si parlem de música, el mestissatge és això i tota la resta són 'txarangues' i 'pegatines'.

Gran concert, el d'ahir a la nit a la sala Apolo. Repàs generós al cançoner propi –van sonar de fàbula una robusta "Angel Dance", una torrencial "Will the Wolf Survive?", una dinàmica "Cumbia Raza" i una emocionant "Emily"–. Van caure cites als Midniters ("Love Special Delivery"), Grateful Dead ("Bertha") i Vicente Fernández ("Volver, volver"), entre d'altres.

I per acabar-ho d'arrodonir, un gran final amb quatre mencions (quatre!) a Ritchie Valens a dos dies del 3 de febrer. "Ooh My Head", "Donna", "Come On, Let's Go" i "La Bamba", que pràcticament van valer mitja entrada. Sempre he pensat que Los Lobos són la formació més indicada per mantenir viu el llegat del de Pacoima –sense que això eclipsi la seva pròpia trajectòria, és clar–. Ahir ho vaig tenir més clar que mai.

Que venen Los Lobos!

Com cada 3 de febrer, avui toca recordar a Buddy Holly, Ritchie Valens i el Big Bopper. 67 anys de l'accident d'aviació que va segellar la santíssima trinitat de màrtirs del primer rock'n'roll –The Father, Son, and the Holy Ghost, tal com cantaria Don McLean–. Una data oportuna, si m'ho permeten, per tornar a visionar "La Bamba" (1987). La senyora pel·lícula –ara se'n diria 'biopic'– amb què Luis Valdez va narrar l'obra i els miracles de la vida de Valens –amb certes llicències artístiques que alteren fets però alhora fan més acurat el retrat-.

La imatge de "La Bamba" és sens dubte el rostre d'un jove però immens Lou Diamond Phillips presentant-se en societat des de la pell del primer rocker llatí –aquell xaval que, amb tan sols 16 primaveres a l'esquena, va portar una cançó en castellà fins als primers llocs de les llistes d'èxits de mig planeta, gairebé set dècades abans que a Bad Bunny li donessin un Grammy per haver-se inventat la sopa d'all–. Però el que més m'interessa avui, i per això aprofito la commemoració per recuperar-la, és la seva banda sonora.

Parlar de la banda sonora de "La Bamba" és referir-se a Los Lobos. També a Brian Setzer, Marshall Crenshaw, Howard Huntsberry i Bo Diddley, però sobretot a Los Lobos. Va ser la banda de l'Est de Los Angeles, la que va regravar part del repertori de Valens, fent-li molt més que justícia i descobrint-lo a diverses generacions –entre elles, la d'un servidor– en plena era dels sintetitzadors i els pantalons elàstics. Van ser Los Lobos qui, en ple estiu de 1987, van tornar a posar "La Bamba" –la cançó– a totes les ràdios i llistes d'èxits d'aquest món nostre.

Torno avui a "La Bamba" per commemorar el 67è aniversari de la mort de tres músics irrepetibles, però també perquè Los Lobos actuaran aquesta setmana a Barcelona després de dues dècades llargues sense fer-ho. Serà demà passat a la sala Apolo. A tan sols dos dies d'un 3 de febrer, amb tot el simbolisme que això porta implícit i sense deixar de banda un cançoner propi que va connectar el rock'n'roll amb els sons d'un i altre costat de la frontera molt abans que formacions com Calexico en seguissin la pista. Algú ha parlat de mestissatge? Els repertoris recents d'aquesta gent inclouen cites a Grateful Dead, Johnny Thunders i Vicente Fernández (i a Ritchie Valens, per descomptat). No s'ho perdin, que valdrà molt la pena.

Un acte de coherència

ROBERT PLANT presents SAVING GRACE featuring SUZI DIAN
Auditori Fòrum CCIB, Barcelona

12 de setembre de 2023

Ara fa ben bé mig segle, Robert Plant era el cantant de la banda més poderosa del planeta Terra amb permís dels Who i els Stones. El Golden God, li deien. La veu d'un repertori que encara avui fa quadrar als melòmans més veterans i desperta quelcom més que interès entre les noves generacions. Un artista que durant les darreres cinc dècades ha experimentat i evolucionat molt més enllà dels paràmetres que se li pressuposen al rostre més visible d'un conjunt de la mida de Led Zeppelin. Un senyor que a hores d'ara podria omplir estadis cantant cada nit "Stairway to Heaven" –hi ha promotors que matarien per una reunió amb Jimmy Page i John Paul Jones-, però no obstant prefereix sortir de gira amb una banda de músics desconeguts, actuar en entorns més propers, fer versions de cançons tradicionals i reivindicar els grups que li agraden. Una actitud francament admirable, la seva.

La banda en qüestió és Saving Grace, i a les seves files hi destaca la veu entre mística i angelical de Suzi Dian, molt més que un complement a les cordes vocals encara prodigioses d'un Plant capaç d'assolir puntualment els registres més potents d'antany. Ho va fer a Barcelona durant la tradicional "The Cuckoo" i al crescendo que va culminar "The Rain Song", una de les poques cites de la nit al Dirigible de Plom juntament amb "Friends" i "Four Sticks" –d'allò que s'anomenarien hits no en va caure ni un, no va caler ni hauria tingut cap sentit a aquestes alçades-. Completen el combo el percussionista Oli Jefferson i els multiinstrumentistes Tony Kersey (mandolina i guitarres) i Matt Worley (banjo i guitarres), formant un coixí sonor que connecta la Band of Joy i els Zeppelin més orgànics amb el misteri ancestral del folk, el blues i el country –quan el terme Americana es va inventar, Plant ja feia dècades que s'hi dedicava-.

El repertori va citar amics i coneguts com Los Lobos ("Angel Dance"), Richard i Linda Thompson ("House of Cards") o Moby Grape ("It's a Beautiful Day Today"), també de forma puntual la producció solista de Plant –aquell hipnòtic "Let the Four Winds Blow"-. Però va ser el cançoner tradicional el que d'alguna manera va fer de fil conductor durant gairebé dues hores de recital. Com a mostra la inicial "Gospel Plow", un espiritual que tota una generació –la de Plant- havia descobert de la mà de Bob Dylan. O "Gallows Pole", la vella balada que Plant havia cantat al capdavant de Led Zeppelin i que ahir va amanir amb picades d'ullet a "Black Dog" i "Whole Lotta Love" –i a "In the Pines", la murder ballad que connecta Leadbelly amb Kurt Cobain-. Es va acomiadar amb "And We Bid You Good Night" –cançó popular adaptada al seu dia per Grateful Dead-, cantada per tot el conjunt a cappella i amb un impecable català a l'hora de traduir el "Good night" de la tornada amb un càlid "Bona nit".

DUES CITES A LOW

Un dels moments estel·lars del concert va ser la interpretació de "Satan, Your Kingdom Must Come Down", un vell espiritual d'autoria desconeguda que Plant va gravar al seu dia amb Band of Joy. Ahir el va atribuir a Blind Willie Johnson, però el va fer com si fos de Low. La cita no és gratuïta, perquè a continuació va interpretar una cançó del duet de Duluth, "Everybody's Song", tot traslladant-la fins als paratges més àrids del blues del desert nord-africà –amb estratosfèric solo de guitarra flamenca per cortesia de Matt Worley-. Més tard va caure una segona peça de Low, "Monkey", igualment transportada fins a coordenades on van confluir tradicions de fins a tres continents diferents –el Delta del Mississippi, el País de Gal·les i, novament, el nord d'Àfrica-.

Plant va aprofitar l'ocasió per dedicar unes paraules a la recentment traspassada Mimi Parker i es va referir a Low com "a duet that made some of the most remarkable music from the past 20 years". L'adjectiu remarkable es podria traduir de l'anglès com a notable, destacable o excepcional. Qualitats que la música pop contemporània –o, com a mínim, bona part d'allò que anomenem la indústria- sembla haver deixat de banda en aquests temps de hashtags, algoritmes i saturació de cançons del dia. Sabia perfectament de què parlava el vocalista, quan feia servir aquesta mena d'adjectius. Perquè ell mateix és responsable d'alguna de la música més notable, destacable i excepcional que s'ha fet durant les passades sis dècades.

Amb 75 estius a l'esquena, assistir avui a un concert de Robert Plant és el més semblant a presenciar un concert de Dylan. En tots dos casos, la figura de carn i os que tens al davant ha escrit alguns dels capítols més essencials de la història de la música pop. Però a diferència de la majoria dels seus contemporanis, tant l'un com l'altre deixen que siguin els propis llibres d'història qui expliqui les seves gestes pretèrites, i es centren en l'ara i l'aquí cada cop que s'enfilen a un escenari. La qual cosa no és només una mostra de dignitat i determinació en termes artístics, sinó sobretot un acte de coherència amb un mateix. "I could have been miserable and very, very, very famous", va sentenciar Plant en un moment donat, com qui vol marcar distàncies amb un passat que ja no sent com a propi. Un acte de coherència, dèiem.

Francisco González (1953-2022)

FRANCISCO GONZÁLEZ
(1953-2022)

Ha mort l'arpista Francisco González –també conegut com a Frank González-, membre fundador de Los Lobos l'any 1973. Va deixar el grup el 1976, dos anys abans que aquest publiqués el seu primer àlbum –"Los Lobos del Este de Los Angeles (Just another band from East L.A.)" (1978)-, per iniciar una trajectòria solista que l'havia consolidat com a mestre de l'arpa i li havia proporcionat un gran prestigi a l'altre costat de la frontera –a Mèxic, vaja-.

300 programes de Guitarra, baix i bateria

The Clash - Foto Bob Gruen.

Guitarra, baix i bateria va celebrar la setmana passada els seus 300 programes amb una festa salvatge en antena. Barrence Whitfield, Flamingo Tours, Rufus Thomas, The Clash, els Fleshtones, Los Lobos, Lynyrd Skynyrd i els Rolling Stones, entre d'altres, van ser els convidats de Ricky Gil en aquest programa especial a la sintonia de Ràdio Silenci. Disponible en podcast.

El noble art dels àlbums de versions

Los Lobos saluden la ciutat de Los Angeles.

Els discos de versions. Aquells artefactes de vegades aplaudits, d'altres incompresos, que poden fer-se amb més o menys gràcia però en tot cas solen revelar una part essencial de la naturalesa i el discurs de qui els signa: els referents i les influències que han marcat el camí d'un determinat grup o artista i l'han portat a ser qui és. M'agradaria fixar-me avui en quatre àlbums de versions que han vist la llum durant els darrers mesos, facturats per bandes que poca cosa tenen a veure entre elles però que efectivament han posat el seu adn al descobert tot portant al seu terreny una sèrie de composicions alienes molt ben triades.

Comencem parlant del cas més recent, el d'uns Deep Purple que han lliurat el seu primer àlbum de material aliè més de cinc dècades després d'haver-se donat a conèixer, justament, amb una versió del "Hush" de Joe South. "Turning to Crime" (2021), es titula, i serveix als britànics per fer-se seus tota una sèrie de clàssics de Love, Huey "Piano" Smith –un "Rockin' Pneumonia and the Boogie Woogie Flu" amb cita inclosa a "Smoke on the Water"-, The Yardbirds o Little Feat. Sorprenen especialment tries com "Watching the River Flow" (Bob Dylan) o "The Battle of New Orleans" (Johnny Horton), i es treuen pràcticament mig segle de sobre amb la refrescant i vital lectura del "Jenny Take a Ride!" de Mitch Ryder i els Detroit Wheels. El so d'una banda passant-so de fàbula.

També semblaven passar-s'ho bé, i de quina manera, Los Lobos durant la gravació de "Native Sons" (2021). A diferència dels britànics, els californians, com a banda gairebé paradigmàtica d'allò que s'anomena música mestissa, sí que havien amanit els seus repertoris amb abundant material aliè al llarg dels anys –tota una generació va arribar a descobrir el catàleg de Ritchie Valens a través seu-. En aquest cas fan un tribut a la seva ciutat, Los Angeles, mitjançant una selecció de peces que ressonen a tot allò que hi ha entre els turons de Hollywood, les platges de Venice i Santa Monica, i la inabastable conurbació que s'estén per South Central i East L.A. Clàssics dels Beach Boys, Jackson Browne o Buffalo Springfield, també tries menys evidents de gent com The Midniters o The Jaguars, donant forma a un conjunt tan coherent com consistent. Tant de bo tingui una segona part.

I si uns reten homenatge a la seva ciutat, d'altres opten per fer un tribut a un àlbum sencer. És el cas de Tedeschi Trucks Band, que van sumar esforços amb Trey Anastasio de Phish per regravar en directe, de dalt a baix i a la seva manera el clàssic "Layla and Other Assorted Love Songs" (1970) de Derek and The Dominos, poc després que se'n commemorés el 50è aniversari. El resultat, titulat "Layla Revisited (Live at Lockn')" (2021), és fidel a l'original però alhora aporta prou matisos perquè l'escolta resulti qualsevol cosa menys previsible. No oblidem que Derek Trucks –sí, el nom de pila li ve d'on li ve-, més enllà de la connexió amb la nissaga familiar i musical de Duane Allman, va arribar a tocar part d'aquest repertori amb el mateix Clapton ara fa poc més d'una dècada. El disc entra prou bé, i quan finalment sona la peça titular un només pot desitjar haver estat entre els afortunats que van poder assistir al concert de torn.

Ja per anar acabant, el que possiblement sigui el cas més sorprenent de tots. Mayhem fent versions de punk rock. Una afirmació que hauria sonat a provocació, fins i tot a heretgia, fa cosa de tres dècades, però que avui és una realitat de les que desafien tabús, trenquen esquemes i esborren falsos mites. Sí, la banda més icònica del black metal norueg també porta el punk al seu adn –al marge de la crònica negra i de les connotacions paganes, l'escena que es va desenvolupar a Noruega durant la primera meitat dels 90 bevia directament de l'ètica punk-. No han fet un disc sencer de versions, sinó un doble ep, "Atavistic Black Disorder / Kommando" (2021), la segona meitat del qual consta d'originals de Discharge, Dead Kennedys, Rudimentary Peni i Ramones –un "Commando" realment sorprenent-. La fina línia que pot arribar a separar el punk rock més animal del metal extrem més bàsic i visceral.

La Bamba

Definitivament, la de Btv és una de les poques graelles televisives d'aquest país que un pot sintonitzar a qualsevol hora del dia sense risc de fer-se mala sang. Una programació oberta i plural que prioritza els continguts de caire social i cultural per damunt de circs catòdics i tertúlies que no porten enlloc. La nit passada, per exemple, vam poder-nos donar el gustàs de revisar o simplement visionar sense interrupcions aquell petit gran clàssic dels biopics musicals que és "La Bamba" (1987), de Luis Valdez. La vida i l'obra de Ritchie Valens celebrades amb un guió no del tot rigorós però sempre d'allò més simpàtic, amb un repartiment que encapçala Lou Diamond Phillips -en el paper principal- i amb aparicions estela·lars de Brian Setzer -interpretant a Eddie Cochran-, Marshall Crenshaw -com a Buddy Holly- i fins i tot la mateixa Concepción Valenzuela, mare a la vida real de l'autor de "Donna" i "Come on Let's Go". I tot plegat, com no podia haver estat de cap altra manera, amb una banda sonora a l'alçada de les circumstàncies on destaquen les adaptacions del repertori de Valens per cortesia de Los Lobos.