Que venen Los Lobos!

Com cada 3 de febrer, avui toca recordar a Buddy Holly, Ritchie Valens i el Big Bopper. 67 anys de l'accident d'aviació que va segellar la santíssima trinitat de màrtirs del primer rock'n'roll –The Father, Son, and the Holy Ghost, tal com cantaria Don McLean–. Una data oportuna, si m'ho permeten, per tornar a visionar "La Bamba" (1987). La senyora pel·lícula –ara se'n diria 'biopic'– amb què Luis Valdez va narrar l'obra i els miracles de la vida de Valens –amb certes llicències artístiques que alteren fets però alhora fan més acurat el retrat-.

La imatge de "La Bamba" és sens dubte el rostre d'un jove però immens Lou Diamond Phillips presentant-se en societat des de la pell del primer rocker llatí –aquell xaval que, amb tan sols 16 primaveres a l'esquena, va portar una cançó en castellà fins als primers llocs de les llistes d'èxits de mig planeta, gairebé set dècades abans que a Bad Bunny li donessin un Grammy per haver-se inventat la sopa d'all–. Però el que més m'interessa avui, i per això aprofito la commemoració per recuperar-la, és la seva banda sonora.

Parlar de la banda sonora de "La Bamba" és referir-se a Los Lobos. També a Brian Setzer, Marshall Crenshaw, Howard Huntsberry i Bo Diddley, però sobretot a Los Lobos. Va ser la banda de l'Est de Los Angeles, la que va regravar part del repertori de Valens, fent-li molt més que justícia i descobrint-lo a diverses generacions –entre elles, la d'un servidor– en plena era dels sintetitzadors i els pantalons elàstics. Van ser Los Lobos qui, en ple estiu de 1987, van tornar a posar "La Bamba" –la cançó– a totes les ràdios i llistes d'èxits d'aquest món nostre.

Torno avui a "La Bamba" per commemorar el 67è aniversari de la mort de tres músics irrepetibles, però també perquè Los Lobos actuaran aquesta setmana a Barcelona després de dues dècades llargues sense fer-ho. Serà demà passat a la sala Apolo. A tan sols dos dies d'un 3 de febrer, amb tot el simbolisme que això porta implícit i sense deixar de banda un cançoner propi que va connectar el rock'n'roll amb els sons d'un i altre costat de la frontera molt abans que formacions com Calexico en seguissin la pista. Algú ha parlat de mestissatge? Els repertoris recents d'aquesta gent inclouen cites a Grateful Dead, Johnny Thunders i Vicente Fernández (i a Ritchie Valens, per descomptat). No s'ho perdin, que valdrà molt la pena.

50 anys d'"American Pie"

Avui fa 50 anys que Don McLean va publicar "American Pie" (1971), el disc i la gairebé llegendària cançó que li va donar títol. Un homenatge a Buddy Holly, Ritchie Valens i el Big Bopper, la tragèdia del 3 de febrer de 1959 narrada gairebé com si es tractés d'un conte, la pèrdua de la innocència i l'apagada final del somni nord-americà cantats en vuit èpics minuts i mig. Els anhels, les esperances i les frustracions de tota una generació –com a mínim-, transformats en una galeria d'entranyables vinyetes de color sèpia i donant peu a un dels grans himnes del folk rock de tots els temps. També a una de les lletres més analitzades i debatudes de la història de la música pop.

"American Pie", la cançó, va suposar el cim artístic i comercial de McLean, la trajectòria del qual segueix orbitant a data d'avui al voltant d'aquells vuit minuts i mig. Composició definitiva com poques, ha eclipsat fins i tot el conjunt d'un àlbum igualment majúscul d'on també caldria destacar moments com la preciosa balada folk "Till Tomorrow", els càlids aires country de "Winterwood" o, és clar, "Vincent", segon single de l'àlbum, homenatge intimista a Vincent van Gogh que va escalar posicions a les llistes d'èxits sense arribar a assolir l'impacte de la peça titular. Produït per Ed Freeman, el conjunt del disc segueix deixant-se escoltar com el primer dia, especialment en dates tardorenques com la present, més enllà d'aquells vuit minuts i mig que durant mig segle han menjat a part.

La mort a la crònica pop

"La muerte en el rock'n roll". Edició revisada i traduïda al castellà del "Rock'n Roll Heaven" (1990) de Philip Jacobs, publicada el 1992 per Editorial La Máscara. Un repàs a una vintena llarga d'ídols caiguts de la música rock que es pot contemplar també com un recorregut cronològic per la història del gènere fins aquell moment. D'Elvis Presley a Stevie Ray Vaughan passant per Sam Cooke, Jim Morrison, Janis Joplin, John Lennon, Duane Allman, Marc Bolan, Freddie Mercury o Johnny Thunders –encara faltaven un parell d'anys perquè la dinyés Kurt Cobain-.

El vaig adquirir deu fer cosa d'uns 25 anys, en un moment en què la crònica pop solia contemplar la mort com una tragèdia però també li atorgava un cert grau d'heroïcitat maleïdista i, per descomptat, en sabia esprémer i monetitzar tota la càrrega dramàtica. Allò de morir jove i deixar un bonic cadàver, que va dir algú. Tots els protagonistes d'aquest llibre tenen en comú el fet d'haver marxat abans d'hora, la gran majoria víctimes de la mala fortuna o de ritmes de vida que no solen perdonar. Era molt difícil aleshores pensar en un ídol rocker morint-se de vell, o víctima d'un càncer a pocs dies d'haver lliurat una de les seves obres definitives en edat de prejubilació.

Des de la publicació d'aquest volum, és clar, ha canviat radicalment l'òptica des de la qual contemplem la mort en l'àmbit del pop i el rock. Quan ja pràcticament no passa una sola setmana sense que haguem de lamentar la pèrdua d'algun referent, quan ens assabentem a través de les xarxes socials que un venerable pioner ha mort plàcidament (o no) amb vuit o nou dècades a l'esquena, quan la mort dels nostres herois ja no és una excepció sinó un fet gairebé quotidià, potser no resulti tan agosarat afirmar que un hipotètic canvi de cicle no tan sols és imminent sinó que ja s'està produint.

Dit això, avui es commemoren 62 anys de l'accident d'aviació que es va emportar a Buddy Holly, Ritchie Valens i el Big Bopper, amb tota probabilitat la primera gran tragèdia de l'era pop. Un artista tot just consolidat (Holly, a qui Jacobs dedica un capítol del seu llibre) i dos més que es trobaven en plena rampa de llançament (Valens i el Bopper, a qui inexplicablement l'autor tracta com a simples secundaris al capítol dedicat a Holly). The Day the Music Died, que va cantar Don McLean. Sis dècades llargues, tres llegendes que perduren i tres catàlegs que segueixen rendint com el primer dia. Coses d'haver mort jove i deixat un bonic cadàver.

60 anys sense Buddy Holly, Ritchie Valens i el Big Bopper

Sis dècades es commemoren avui de l'accident d'aviació que es va emportar de cop i sense miraments les vides de Ritchie Valens, Buddy Holly i J.P. Richardson aka The Big Bopper. 60 anys d'uns fets que diverses veus autoritzades apunten com a detonant del final de la primera era del rock'n'roll juntament amb episodis com el servei militar d'Elvis Presley, l'ingrés de Chuck Berry a la presó o el controvertit matrimoni de Jerry Lee Lewis. Una tragèdia que va deixar la música pop sense tres de les seves veus més prometedores i va inaugurar la secció de necrològiques a l'aleshores incipient relat rock. The Day the Music Died, tal i com cantaria Don McLean anys més tard a "American Pie".

Què hauria estat de Ritchie Valens?

Ritchie Valens.

3 de febrer. Tal dia com avui de 1959 va tenir lloc el tràgic accident d'aviació en què Buddy Holly, Ritchie Valens i el Big Bopper van perdre les seves vides. The Day the Music Died, tal i com el batejaria anys més tard Don McLean. I si bé és cert que la música no va pas morir, també ho és que va perdre aquella fatídica matinada tres astres irrepetibles. Qui conegui la història encara que sigui de passada sabrà que la pitjor de les sorts -si és que això era possible- la va patir Valens, qui prèviament havia guanyat el seu lloc a l'avió jugant-se'l a cara o creu amb Tommy Allsup. De vegades em pregunto què hauria estat d'ell, d'haver-se quedat fora de l'aeronau i haver sobreviscut. Suposo que, com tantes estrelles de la seva generació, hauria passat bona part dels 60 eclipsat per la British Invasion, el folk-rock i la psicodèlia. Però m'agrada pensar que també hauria viscut una segona joventut durant els 70, i que durant els 80 hauria gaudit de complicitats com les de Los Lobos o Brian Setzer -ambdós presents a la banda sonora de "La Bamba" (1987), el biopic que Luis Valdez va dirigir sobre l'autor de "Donna"-. També m'agrada pensar que la seva resurrecció artística definitiva s'hauria produït durant els 90 i de la mà d'algun productor que hauria fet amb Valens el mateix que Rick Rubin va fer amb Johnny Cash -extreure'n el millor, ni més ni menys-. Que a partir d'aleshores hauria establert noves relacions de complicitat i que a data d'avui seria habitual veure'l al costat d'artistes com Calexico o Alejandro Escovedo. Fins i tot m'agrada pensar que tard o d'hora s'hauria acostat als nostres escenaris. S'ho imaginen?