The Crab Apples - "System Overload"

Desconnectant de la realitat - Foto Àngela Mora.

"Durant el confinament, les xarxes socials han esdevingut una eina clau per a comunicar-nos amb familiars i amics. La qual cosa està molt bé, però tant de bo que quan això hagi passat valorem més la gent que tenim al nostre voltant i no estiguem tan pendents del món virtual”.

Amb aquesta declaració d'intencions acaben de presentar les components de The Crab Apples el seu darrer single, un "System Overload" on el quartet de Santa Eulàlia de Ronçana convida l'oient a ballar però també a reflexionar sobre la deriva que estan prenent les relacions humanes "en un món pantalla-centrista dominat pels egos".

La peça en qüestió, el tercer avançament del proper disc que les vallesanes preveuen publicar un cop superada l'emergència sanitària, referma la seva voluntat de seguir reinventant el seu discurs a partir de recursos com l'electrònica –en aquest sentit ha resultat clau la producció de Víctor Valiente (Sidonie, Standstill)-.

La presentació del single ha coincidit amb l'estrena d'un videoclip dirigit per Lyona –qui ja es va encarregar del clip de "Vidas paralelas"-, realitzat just abans del confinament i centrat en la forma com les Noves Tecnologies ens poden arribar a desconnectar de la pròpia realitat. Disponible a Youtube –es recomana visionar-lo a través del telèfon mòbil-.

The Crab Apples - "Vidas paralelas"

The Crab Apples, dirigides per Lyona.

Lírica de batalla per a retratar l'absurd i les contradiccions del món que ens envolta, i tot un salt endavant a nivell conceptual que obre la porta a nous horitzons. "Vidas paralelas" és el flamant nou single de The Crab Apples.

Ja fa temps que cada nou moviment de The Crab Apples suposa un pronunciat pas endavant respecte de l'anterior. Ho va ser "Hello Stranger" (2016), aquell ep que d'alguna manera va determinar un nou punt de partida per a les vallesanes, i ho va ser "A Drastic Mistake" (2018), l'àlbum que les va consolidar com una realitat a l'alça de la música independent facturada a casa nostra. I el mateix es pot afirmar del seu flamant darrer single, "Vidas paralelas".

El primer que sorprèn de la peça en qüestió és una estructura en mutació constant que gairebé es pot contemplar com si es tractés de diverses cançons comprimides en una sola pista de tres minuts i mig. Una cadena de contrastos sonors que van del misteri estructural i la tensa calma inicial a un dinàmic riff de guitarra –cortesia de Laia Alsina- que apunta directament a les coordenades de St. Vincent, i d'aquí a un esclat de rock tan robust com expansiu que assenyala nous horitzons de cara a un hipotètic nou àlbum.

Menció a part mereix la vessant lírica, amb Carla Gimeno servint-se per primer cop del castellà com a llengua vehicular a l'hora de descriure sense embuts tot l'absurd i totes les contradiccions del món que ens envolta. "Os veo en las pantallas, desde la distancia / Me queréis anestesiada / Vuestras palabras me suenan extrañas / Arden los bosques y mantenéis la sonrisa / Arde hasta el hielo y os mantenemos allí arriba", dispara gairebé de bon principi. "Yo no valgo nada en vuestras vidas de primera / Soy solo una pieza de esta cadena", denuncia abans de dictar sentència. Lírica de batalla per a temps convulsos.

El single es complementa amb un revelador i punyent videoclip dirigit per Lyona que poden vostès visionar a Youtube.

Desitjos d'infants

Samfaina de Colors, ahir al Teatre Clavé de Tordera - Foto Àlex Falcó.

És una d’aquelles històries que ja formen part de la mitologia de la música popular. La de Johnny Cash actuant per als interns de la presó californiana de San Quentin el 1969. Quan va interpretar el tema que portava el mateix nom que el centre penitenciari, el públic sencer va embogir. Literalment. Evidenciant que els guardes ja no controlaven la situació. La controlava Cash, i havia assolit el control mitjançant una de les armes més poderoses mai concebudes per l’ésser humà: la música.

Ahir al matí, centenars d’alumnes de les escoles de Tordera també embogien. I, encara que de manera inconscient, també ho feien amb un esperit rebel. Perquè, durant uns instants, els codis establerts a les aules deixaven de ser vàlids. Perquè, ara sí, podien cridar d’aquella manera que tant molesta als professors. Però, sobretot, perquè en aquell escenari hi havia algú que cantava allò que tant els agradava escoltar: “Tant de bo hi hagués més pati i menys hores de lliçó”. Els desitjos de tots aquells infants, fets versos i melodia. Novament, la música es manifestava com la més poderosa de totes les armes.

La cançó en qüestió era “L’hora del pati”, i qui la cantava era Xavi Múrcia, un dels integrants de Samfaina de Colors. Amb més de 25 anys de trajectòria, aquesta formació és una de les poques de casa nostra que han aconseguit traçar la diferència entre fer música infantil i acostar la música als infants. Perquè el que fa Samfaina de Colors és precisament això, acostar el fet musical als infants. Defugint fórmules quadriculades i apostant per discursos que tant puguin arribar als petits com els seus propis pares.

N’és un bon exemple “Càpsules” -l’espectacle presentat ahir a Tordera-. Un repertori on ressonen discursos sonors com els del rock’n’roll i formes estètiques que remeten al pop independent més fresc de les passades tres dècades -escoltin “Què diiius?” i després posin-se un disc de Violent Femmes o Jeffrey Lewis; probablement s’emportin vostès una agradable sorpresa-. I un muntatge fresc amb escenografia de tota una Lyona. Perquè la millor manera d’ensenyar música als més petits és convidant-los a viure-la.


“Obriu escoles per tancar presons” (Victor Hugo)